InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 840 (dijous 06/06/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
4) J. Leonardo Giménez - Gots i vasos
5) Màrius Serra -
Tempir?
6) Núria Puyuelo - "Si ens aixequem
ben d'hora
"
11) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
96).
313. Si als immigrants els
parléssim en català, veurien clara la necessitat d'aprendre la llengua del
país.
Cristina Morató
Delegada de Centre d'Acolliment
lingüístic
2)
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del
diari ARA
dissabte 18 de maig del
2013
(Publicat al diari Avui el 15 d'agost del
2006)
La llengua catalana té, actualment, una vitalitat social relativament
alta i ha d'aspirar a la plenitud. I no avançarà cap a un horitzó de plenitud si
tota la seva política d'aliances amb altres llengües consisteix a formar part
del club de les llengües derrotades; és a dir, dels idiomes dels cinc continents
que es troben en un estat agònic. Cal valorar positivament que una entitat
catalana com és el CIEMEN fomenti la nostra solidaritat lingüística amb aquestes
llengües injustament minoritzades, però la situació del català no és en absolut
equivalent a la de les llengües quasi extingides.
Deixar d'associar el català amb les llengües moribundes vol dir
associar-se amb altres llengües. Val a dir que la millor manera de
donar-nos de baixa del club de les llengües derrotades és donar-nos d'alta,
alhora, de dos nous clubs i, en tots dos casos, com a socis fundadors i
aportant-hi la capital.
Barcelona hauria de ser la capital de les llengües europees de demografia
mitjana, una aliança clarament beneficiosa per a la nostra llengua i per a les
altres del club i que, evidentment, no hauria de limitar-se al discurs públic,
sinó que hauria d'adquirir una dimensió real. Catalunya hi pot aportar coses ben
valuoses; per exemple, l'experiència en polítiques lingüístiques.
Barcelona hauria de ser, igualment, la capital de les llengües
romàniques, agrupant d'entrada el català més les quatre grans llengües
neollatines (el portuguès, el castellà, el francès –amb atenció especial al
Quebec– i l'italià). Catalunya hi pot aportar coses ben avançades; per exemple,
l'experiència del Termcat (centre de terminologia catalana).
Simultàniament, és clar, Barcelona hauria de reforçar el seu paper
idiomàtic com a capital de tota la nostra àrea lingüística. I hauria de dimitir,
clarament, com a presumpta capital mundial de les llengües
moribundes.
Vet aquí un article meu publicat l'any 2006 i que ara escriuria amb les
mateixes paraules. Vull dir que el subscric tot sencer i penso que és del tot
vigent.
3)
Publicat a NÚVOL dijous 23 de maig del
2013
Pau Vidal
Ja ho hem dit mil vegades, i ara en tenim la prova: la llengua desperta
passions. Arran d'un exercici pràctic de traducció que vaig proposar aquí mateix
ara fa un mes (triar entre niu o niuet d'amor, picador, picadero i conillera per
definir l'indret on tenen lloc trobades d'amor furtives), la resposta enxarxada
ha sorprès la pròpia empresa.
D'entrada tenim els francòfils, un grupet reduït però selecte (encapçalat
pel professor Narcís Garolera, poca broma), que reclamen la recuperació del
gal·licisme garçonnière, «el mot que sempre s'havia fet servir a Barcelona».
Malauradament, l'ús del verb en passat és més pertinent que mai. Un altre hi
afegeix meublé, que en efecte és més viu però no ens val perquè no designa la
mateixa cosa.
De Mallorca ens arriba el suggeriment de boixera,
derivat del verb boixar, que és el mallorquinisme per cardar, pitjar o sucar
melindro. Es podria provar, però hi veig l'inconvenient de la quasi homofonia
amb boixeda, ‘lloc poblat de boixos'.
Tampoc falten els partidaris del picadero, ni que
sigui posant-lo en cursiva perquè quedi clar que és un barbarisme (i en canvi,
curiosament, no n'ha sortit cap a favor del picador, malgrat la reflexió de la
també professora Catalina Martínez: «Tots dos tenen una connotació taurina, i
avui que els toros han passat a millor vida potser podríem pensar que es tracta
de tirar la canya a veure qui pica»).
Després hi ha els qui busquen altres solucions,
com ara els imaginatius Òscar Alegret (cardoteca) i Adrià Pujol (fornicòdrom), a
més de niuet de cardar, cau del conill o anar a l'hort a regar.
I finalment tenim els partidaris de la conillera,
que guanyen per golejada (incloent-hi, encara menys broma, els escriptors Màrius
Serra i Jordi Nopca). La majoria en destaquen la potència evocativa i el fet de
ser comprensible a tot el domini (sobretot quan, com és el cas, el context hi
ajuda). El fet que l'ús metafòric d'aquest terme es limités fins avui a la zona
del Pallars no és sinó la prova que les paraules neixen dialectals i després
n'hi ha que es fan generals i n'hi ha que no (o és que ningú es pensa que el mot
bordegàs, per exemple, va aparèixer simultàniament a tot arreu?). Per això, tal
com diu la Mònica Font, «conills everywhere».
I vet-ho aquí. Si voleu saber quina ha estat al
final la meva tria, només us haureu d'esperar un parell de mesos: El somriure de
l'Angelica, la nova peripècia del comissari Montalbano, com sempre a Edicions
62. Que sempre val la pena, més enllà de cunicultures, com totes les novel·les
d'en Camilleri.
4)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 24 de maig del
2013
Gots i
vasos
J. Leonardo Giménez
Un got és també un vas, d'acord amb la sinonímia geogràfica, però no tots
els vasos són gots. Ho dic perquè llegint un document sobre prevenció
d'avingudes i política hidràulica, repare que repetides vegades el text diu “got
d'inundació”. Resulta hiperbòlic que un got siga d'unes dimensions que puga
contindre una riuada o tinga la capacitat d'un pantà, que sí que és aplicable a
un dels sentits de “vas”. En la mateixa línia d'equivocació, fa un poc més d'un
any vaig vore un rètol que indicava el “got de la piscina”, en una relació de
llocs i servicis d'una instal·lació esportiva i d'oci, en comptes de “vas de la
piscina” o, simplement ,“piscina”. Els equívocs poden ser còmics, perquè ja em
diran vostés què té a vore un got amb una inundació, si no és que, també
hiperbòlicament, considerem que es produïx una avinguda fluvial quan un
desmanotat tomba un got i escampa el vi en la taula en ple convit de la boda de
la xica de la família.
I en una instal·lació amb piscina se suposa que hi ha més d'un
got, sobretot en la cafeteria, perquè no és versemblant que allí tots beguen a
morro o a gallet directament de les botelles.
Tampoc és pertinent dir “gots
sanguinis” ni “gots comunicants”, com de vegades hem vist escrit, sinó “vasos
sanguinis” i “vasos comunicants”. Enric Valor ja hi va dedicar una lliçó en el
seu aclaridor Millorem el llenguatge,
i reivindicava l'ús normal i general del terme “got” aplicat al ‘recipient de
vidre, de metall, de plàstic, o d'un altre material, que gastem per a beure',
alhora que es queixava de l'abandó en gran part de Catalunya d'eixe vocable tan
nostrat i d'ús general en terres valencianes. Un “vas” fa referència a ‘cavitat,
receptacle, recipient, etc., que servix per a contindre alguna cosa,
especialment un líquid', que potser de grans dimensions com la cavitat d'un
pantà, o com el buit d'una piscina, o de tamany menut, com un got, i en eixe cas
els dos termes són sinònims. Antigament “vas” també feia referència a la cavitat
on s'enterren els morts, però una sepultura tampoc era un got, recipient massa
menut per a contindre les despulles d'un traspassat a l'altre món. Per tant, els
gots per a beure, i els vasos també, però menudets.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 31 de maig del
2013
Motacions
Tempir?
per Màrius
Serra
Un
rotund 98% dels pares del CEIP El Palmerar d'Elx han votat a favor de tenir les
tres línies en valencià el curs vinent. Ara en tenien dues i la tercera és en
castellà. Dels 44 centres valencians que ho han sol·licitat 29 han rebut
l'autorització de la Conselleria per obrir noves línies en la nostra llengua. A
Elx l'impuls prové de l'Associació Cívica per la Llengua El Tempir. Intrigat per
aquest nom “tempíric” en busco el significat. El tempir és, segons el DIEC:
“Aigua
de pluja que, absorbida per la terra, la deixa en un bon estat d'humitat”.
L'Alcover-Moll, sempre més prolix, en recull tres accepcions: a) “estat del temps atmosfèric”, b) “saó, aigua de
pluja que és absorbida per la terra”, i c) “assaonat per la pluja”. Alcover
atribueix la primera a Barcelona i restringeix les altres dues a l'Empordà, amb
exemples del segle XVI com “Avuy tota la nit plogué una bella tempir, merçè a
Déu”. Joan-Carles Martí Casanova, traductor poliglot i autor de llibres com
Des
del rovellet de l'ou d'Elx, explica que els
elxans desconeixen el terme saó perquè sempre n'han dit tempir, un terme que ja
apareix en documents elxans del segle XIV a l'arxiu històric de la ciutat i que
encara avui és viu al Camp d'Elx amb el mateix sentit que a l'Empordà.
6)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT
AVUI divendres 24 de maig del 2013
"Si ens aixequem ben d'hora
"
Núria Puyuelo
En el dia a dia es fan servir tot un
seguit d'expressions temporals que a vegades es diuen incorrectament. És el cas
per exemple de la locució “a diari” (“Surt a passejar *a diari”), que cal
substituir per “diàriament” o “cada dia”. Com acostuma a succeir, són
expressions que s'han calcat del castellà i que no són pròpies de la nostra
llengua. Una d'aquestes construccions incorrectes és “tots els dies” o “totes
les setmanes” en frases com ara “Va a la piscina *tots els dies” o “Va al cinema
*totes les setmanes”. Aquest tot, quan té aquest valor de freqüència, s'ha de
substituir per l'adjectiu cada: “Va a la piscina cada dia” i “Va al cinema cada
setmana”.
Una altra expressió que sovint sentim a dir malament és
“el dia següent”, que cal substituir per “l'endemà”. “Van quedar que es veurien
l'endemà”, i no “Van quedar que es veurien *el dia següent”. La construcció
“avui per avui” també cal evitar-la i la podem canviar per “ara com ara”, “ara
per ara” o “de moment”.
Finalment, tot sovint s'utilitza de manera incorrecta
l'adverbi aviat, en detriment de d'hora. Aviat
significa “al cap de poc temps”, “d'aquí a poc temps”, i no és sinònim de
d'hora, que fa referència a “una hora relativament poc avançada”. Si
recordem, quan Pep Guardiola va recollir la medalla d'honor del Parlament el
2011, va dir: “Si ens aixequem ben d'hora, i penquem, sense retrets, sense
excuses, creieu-me que aquest és un país imparable.” En aquest cas, seria
incorrecte dir “si ens aixequem ben aviat
” Per contra, sí que estaria bé
l'exemple següent: “És massa d'hora per trucar a la secretària però li pots
enviar un correu per dir-li que aviat (=al cap de poca estona) tindrem la
documentació enllestida.”
Sabíeu
que
“D'immediat” i “de repent” són locucions incorrectes en
català i que s'han de substituir, respectivament, per “immediatament” i “de
sobte”, “de cop” o “de cop i volta”, entre altres opcions. Una altra expressió
que cal evitar és “en ocasions”, quan vol dir “a vegades”, “de vegades”, “a
voltes”.
Article publicat en EL PUNT
AVUI dimecres 22 de maig del 2013
Lliris Picó i Carbonell
Heu tingut mai la sensació que malgrat que
parleu una llengua sou completament muts perquè quan parleu no us entenen, no us
senten o no us escolten? Deixeu-me que us conte. Avui he portat l'Eulàlia G., la
meua filla xicoteta a fer la revisió dels cinc anys i mig. Ja sabeu com van
aquestes coses: una infermera, amabilíssima amb mi i molt atenta i afectuosa amb
la meua filla, me l'ha feta despullar per pesar-la, vacunar-la, etc. L'últim
“etc” era la revisió de la vista. Així doncs tenim l'Eulàlia palplantada sobre
un suapel, despullada, amb la pell moradeta de tant temps que duia exposada a
l'ambient fresquet de la consulta, les manetes plegadetes sobre les bragues de
la Barbie (que ha estrenat avui expressament per a l'ocasió), una mica
tremolosa, per la frescor i per la vulnerabilitat d'estar sense roba davant
d'unes desconegudes. “¿Qué letra es?” li pregunta amablement la senyoreta
assenyalant una H com un cigró amb el dit. “És una hac” contesta l'Eulàlia. La
dona em mira amb els ulls esbarrallats i amb expressió de pensar “La nena es
tonta o está miope perdía”
Torna a assenyalar la immensa H. “Mira
bien li diu¿Qué letrita ves?”. L'Eulàlia s'hi concentra: “veig una
hac”. “¿Cómo que una A?!” Exclama la infermera, incrèdula. “No, no, no ha
dicho A em sent a mi mateixa com si estiguera posseïda per una veu, per una
llengua, que no és la meua Ha dicho haccccc”. Li insistesc en la “c”
final amb una elevació del to de veu que no m'és habitual, com si la infermera,
que continua mirant-me incrèdula, fóra sorda. “Eso es hache en
valenciano”, li aclarisc (no sé si més avergonyida per la seua ignorància o
per haver de traduir la meua filla i que l'Eulàlia pense que, malgrat tot el que
li explique, la llengua que parlem es veu que no és apta per a segons què) i
sembla que la dona respira alleujada.
Quan torne a casa, esclava del Facebook
com sóc, se m'ocorre explicar l'anècdota. I què em trobe? El típic comentari del
qui em demana sentit comú i em diu que si “todos habláramos español según en
qué situaciones nos evitaríamos malos entendidos y situaciones incómodas.”
Amén! M'explica que ja en l'educació ens entestem a separa els xiquets entre
“castellanos y valencianos” i que provoquem debats perillosos i penosos.
No us sembla flipant? Jo és que es veu que sóc una ingènua, però per molt que li
pegue voltes no veig on està el debat. No em canse de dir-ho: no hi ha debat
possible. Al País Valencià (País
quin mal els fa a l'orella a alguns la
parauleta) hi ha dues llengües cooficials. Cooficial no vol dir “segona
llengua”. Vol dir que les dues són iguals. Vol dir que jo tinc el dret
constitucional i'obligació moral i històrica de parlar valencià i els altres
tenen l'obligació ètica i constitucional d'entendre'm (parlar, ja parlaran com
els vinga de gust o com els permeta la seua capacitat lingüística). A més a més,
mai he tingut la sensació que en el sintema educatiu valencià els xiquets
estigueren separats per procedència lingüística, sinó per voluntat d'aprendre
les dues llengües amb més o menys efectivitat, per exemple. On és la polèmica i
la perillositat del debat?
Si ho pensem fredament determinades situacions
lingüístiques són incòmodes (com bé diu el senyor que m'ha fet l'inflamat i
inflamable comentari) però no ho són per als valencianoparlants, ho són per als
que no els dóna la gana sentir-nos parlar valencià, per als que voldrien que
fórem com la lletra “hac”: muts. A mi el que m'incomoda no és parlar la meua
llengua, sinó que la intolerància, la prepotència i la ineptitud lingüística
dels ignorants pretenga que en parle una
altra.
Publicat a
Narcís-Jordi Aragó
En l'acte gironí d'homenatge a Lluís M. de Puig, expresident de
l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, es van projectar i recitar molt
oportunament unes famoses paraules pronunciades a Tilburg pel filòsof George
Steiner en una conferència de l'any 2004: “No hi ha llengües petites. Cada
llengua conté, expressa i transmet no sols una càrrega de memòria singular
d'allò ja viscut, sinó també una energia evolutiva del seu futur. La mort d'una
llengua és irreparable: fa minvar les possibilitats de l'home. Europa sens dubte
morirà si no lluita per les seves llengües, les seves tradicions locals i les
seves autonomies socials.”
Aquestes afirmacions
admirables no són més que una síntesi d'un lluminós assaig sobre les llengües
inclòs en el capítol setè del llibre Errata, escrit l'any 1997. Allà
Steiner analitza en profunditat el que anomena “la benedicció de Babel”, el
valor infinit dels idiomes, el miracle de la convivència de parles diverses en
el cervell humà, la fal·làcia de la traducció simultània, la “marea planetària”
de l'angloamericà que domina els àmbits de la ciència, la política, el comerç i
la tecnologia i que s'estén per tot el món com un esperanto devorador, mentre
moltes llengües minoritàries s'extingeixen a un ritme cada vegada més ràpid. El
pensador denuncia la situació de les llengües amenaçades: n'hi ha que “han estat
escombrades, com la flora i la fauna, de grans regions de la terra”, i cada dia
que passa disposem de menys formes de dir la paraula esperança. Tanmateix,
“totes i cada una de les llengües són diferents, totes i cada una construeixen
un univers. La mort d'una llengua, fins i tot la que només xiuxiueja un grapat
de persones en un tros de terra maleïda, és la mort de tot un món”.
Sí: cada llengua és un món
únic, una identitat irrepetible. Miguel de Unamuno venia a dir això mateix en
aquells versos: “La sangre de mi espíritu es mi lengua / y mi patria es allí
donde resuena.” Per això, cada cop que a la pell de brau s'impedeix que el
català ressoni amb plenitud, ens adonem que estem vivint en una pàtria
equivocada.
Carles Ribera
In Diamond Square, Uncertain Glory, The Grey
Notebook, Lost luggage,The body hunter, Cold Skin. Un
grapat de títols d'obres literàries que a primer cop d'ull ningú diria que estan
escrites, respectivament, pels catalaníssims i catalaníssimes Rodoreda, Sales,
Pla, Puntí, El Hachmi o Sánchez Piñol. N'hi ha més, i algunes obres les podríem
llegir fins en trenta-tres idiomes diferents. És el fruit de l'expansió que en
els últims anys, amb la gran feina de promoció exterior de les criticades
estructures d'estat catalanes, però sobretot gràcies a la notable qualitat
literària dels autors, han fet de la nostra narrativa un producte d'exportació.
Com els vins, com el disseny, com la medicina, com l'esport. A diferència
d'aquestes altres disciplines, tanmateix, aquest material d'exportació és força
difícil de trobar a casa nostra. Vull dir de trobar-lo en les principals
llengües destinades al comerç exterior: anglès, francès, italià, alemany, rus,
especialment. Tenint en compte la gran quantitat de passavolants que circulen
per aquests verals, fent turisme, estades més llargues d'estudis o
professionals, o gaudint d'una jubilació assolellada, la promoció podria fer-se
a Catalunya mateix. Llibreries, quioscos, hotels, oficines de turisme, punts
estratègics de circulació de forasters com aeroports o estacions. Estaria bé que
hi hagués disponible la nostra literatura no només en català sinó també en
aquestes altres llengües de manera molt visible. Una bona manera
d'universalitzar les lletres catalanes: aconseguir que aquells que ens visiten
se la puguin endur posada, i, amb una bona gandula per estirar-se l'ombra, fins
i tot llegida.
Article publicat en elSingulardigital.cat dilluns 20 de maig del
2013
Víctor Alexandre
"No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú
perseguirien l'urdú"
Hi ha una qüestió, relativa al secular intent espanyol d'anorreament de
la llengua catalana, sobre la qual he insistit en diverses ocasions i que
resumeixo amb aquestes paraules: no
ataquen la llengua, ataquen la nació. Vull dir que dedicar temps i esforços
a lamentar-nos-en i a mirar de tapar vies d'aigua suposa una despesa inútil
d'energia que no ens podem permetre. Sobretot perquè les eines que tenim són les
que són, i si posem el focus en un punt concret de l'escenari, en deixem la
resta a les fosques, amb la qual cosa no veiem un bou a tres passes. Durant molt
de temps, fruit de la desconfiança en les nostres pròpies forces, ens hem
centrat únicament en la llengua. I ho hem fet per no haver d'afrontar
l'autèntica naturalesa del conflicte, que és política, i veure'ns obligats a
actuar en conseqüència i tenir un Estat. Ara, però, gràcies a l'evolució de la
nostra societat, aquesta praxi ja és obsoleta i no té cap sentit mantenir-la. A
més, seria un suïcidi.
Les legislacions contra el català adoptades pels governs del
País Valencià, de les Illes i de la Franja de Ponent -governs ultranacionalistes
espanyols, evidentment– no són de naturalesa lingüística. En absolut. Ho
semblen, és clar, però no ho són. La llengua catalana no els amoïna gens perquè
saben que és una llengua captiva, una llengua sense Estat –només cal veure la
indolència del govern d'Andorra en aquest tema–, i una llengua que els mateixos
parlants invisibilitzem. La llengua catalana, en definitiva, els fa pessigolles,
i ho demostren amb les seves legislacions. Ras i curt: ells van amb tancs i
nosaltres anem amb pistoletes d'aigua.
Hom podrà dir que les mesures contra la unitat de la llengua
catalana, anomenant-la de diverses maneres per esquarterar-la, són la riota de
la comunitat científica. I és cert. Però les mesures hi són i s'erigeixen en la
legalitat vigent, una legalitat espanyola catalanofòbica destinada a
residualitzar la nostra llengua i a restar-li pes específic per mitjà de la
reducció de parlants. Així, si el català canvia de nom oficial segons els llocs
on es parla, és obvi que el nombre de catalanoparlants esdevé testimonial. A
l'espanyol i a l'anglès els passaria el mateix si les excolònies espanyoles i
britàniques decidissin rebatejar la llengua que parlen. Només que l'Argentina ho
provés, posem per cas, Espanya s'enfilaria fins al capdamunt i els crits
histèrics del seu despit se sentirien a tot arreu.
La sort d'Espanya, en aquesta matèria, és que és difícil
trobar governs internacionals tan esperpèntics com el seu disposats a posar-se
en ridícul d'una manera tan espectacular i a evidenciar un odi tan primari
contra una col·lectivitat. Espanya és la “cerrazón” per naturalesa, i la
“cerrazón” és al·lèrgica al raonament. Per això només hi ha un llenguatge que
entén: el seu. Ho hem vist en les declaracions del president de la
fantasmagòrica Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental, Luis
Gascón, afirmant públicament i sense enrojolar-se que “a Saragossa i a Buenos
Aires parlen el mateix, però a Arnes (Terra Alta) i a la Codonyera (la Franja)
no. A Arnes parlen català i a la Codonyera LAPAO”. I després de dir una
barbaritat com aquesta, el senyor Gascón, en lloc d'amagar-se de vergonya i amb
la tranquil·litat que dóna la ignorància, continua fent vida normal. I Espanya
l'ha aplaudit. Ho ha fet la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de
Santamaría, i la presidenta de la delegació del PP a Catalunya, Alícia
Sánchez-Camacho.
El diàleg, per tant, no té sentit. No hi ha diàleg amb la
“cerrazón”. L'única manera que hi hauria de fer-los recular és fent-los tastar
la seva pròpia medecina. És a dir, fer una atzagaiada monumental i considerar la
llengua espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana.
Això voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d'Aragó,
l'espanyol parlat a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua
Catalana Parlada al Sud dels Països Catalans). Conscients, tanmateix, que es
tracta d'un acrònim un xic llarg i tenint en compte que, des d'un prisma
catalanocèntric, quan parlem del sud ja donem per descomptat que ens referim al
sud dels Països Catalans, el nom podria ser reduït a LLENCAPASU. Així, de la
mateixa manera que hi ha català oriental, occidental, rossellonès, alguerès...,
ara hi hauria també el LLENCAPASU, que és, per cert, un nom ben bonic.
A Espanya, però, poden estar tranquils. La meva proposta no
prosperarà. Jo mateix tampoc no l'aprovaria. Del que es tracta, com deia al
començament, és de ser conscients que no ataquen la llengua, ataquen la nació. I
si parléssim urdú perseguirien l'urdú. El seu objectiu és destruir la nació
catalana, esborrar-ne l'existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui
catalana, sinó perquè és la nostra. Per això, per poder fer realitat el seu
somni impossible de ser una nació, Espanya, que no és més que un eufemisme de
Castella, necessita la desaparició nacional de Catalunya. Aquest, per tant, és
el drama d'Espanya, que és un Estat, però que mai no ha estat ni serà una
nació.
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - frontera
2) Eugeni S. Reig -
gamella
3) Antoni Llull Martí - Llengües, dialectes i
política
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (Dir l'hora del rellotge)
5)
Albert Pla Nualart - Propòsits
incerts
6) Francesc Viadel - Elogi de La Revolta
Poètica
7) Quim Gibert - Els
mots de les terres
altes
8) Salvador Pardo - El
ban
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2013 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací