InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 836 (dijous 30/05/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
5) J. Leonardo Giménez - Metge i
mèdic
7) Núria Puyuelo - Al més aviat
possible
11) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
95).
309. Modestament penso que
el meu exemple pot esperonar els ciutadans nouvinguts a parlar el català sense
pors. El català ha de ser la llengua de totes els catalans i les catalanes,
independentment del seu origen o lloc de
naixement.
José Montilla
President de la Generalitat de
Catalunya (2006-2010)
2)
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari
ARA,
dissabte 11 de maig del
2013
(Publicat al diari Avui l'1 d'agost del
2006)
Les persones tenim nom i les organitzacions també en tenen. Un nom que
algú ha triat. Qui? De vegades, és un misteri. Perquè no ho sigui en el cas del
PSUC, que es va fundar aquest juliol ha fet 70 anys, aporto un text oblidat. Es
tracta de la presentació que va escriure Pere Ardiaca, el juliol de 1976, ara ha
fet 30 anys, del llibre de Montserrat Roig titulat Rafael Vidiella,
l'aventura de la revolució.
Escrivia Pere Ardiaca: “Aquests dies, i precisament amb motiu d'aquest
llibre, s'ha publicat a “Mundo Diario” un interviu de Joan Tudela a Montserrat
Roig. En referir-se al lligam existent entre la vida de Vidiella i el PSUC,
apareix una afirmació que, tal com està feta, sembla incloure un dubte: Ell
diu que va ser qui va proposar el nom de Partit Socialista Unificat de
Catalunya.
“Dels vuit companys que vàrem assistir a la darrera reunió del Comitè
d'Enllaç dels quatre partits fundadors, ja només quedem Vidiella i jo. Per això
em crec obligat a confirmar allò que ell diu i fer desaparèixer tota mena de
dubte.
“En la dita reunió vàrem prendre l'acord de proposar a les respectives
direccions de Partit la constitució immediata del partit únic. Calia completar
l'acord amb la proposta d'un nom. En van sortir uns quants i cap no ens
satisfeia a tots fins que, efectivament, en Rafael va proposar que es digués
Partit Socialista Unificat de Catalunya. La unanimitat es va fer de seguida: era
un nom que expressava prou bé la finalitat del Partit i la fusió de la qual
sorgia. Al mateix temps, era un nom ja popularitzat per la fusió, l'abril
anterior, de les Joventuts Socialistes i Comunistes en les Joventuts Socialistes
Unificades d'Espanya i de Catalunya.”
Actualment, Rafael Vidiella ja no hi és, Pere Ardiaca ja no hi és,
Montserrat Roig ja no hi és, el PSUC ja no hi és. Però són noms que formen part
de la nostra història. Val la pena de recuperar aquest article de la meva
hemeroteca personal per recordar qui va ser el qui va tenir la idea de batejar
amb el nom de PSUC el partit que tan important va ser durant la guerra i
l'antifranquisme.
Article publicat en el
blog eljuliet dimarts 14 de maig del
2013
Juli Martínez
Amorós
Publicat a
Manuel Cuyàs
La bibliotecària del Col·legi d'Advocats de
Barcelona em deixa veure un patracol original signat pels Reis Catòlics. El text
que precedeix les rúbriques, en castellà, està escrit sense separació de
paraules, tot seguit. Els que defensen, de vegades amb vehemència, que s'hauria
d'escriure tal com es parla haurien d'invocar aquest text i d'altres d'aquelles
èpoques. Els parlants, en efecte, no deixem cap espai entre un mot i el que
segueix sinó que exercitem un acusat joc de juxtaposicions i elisions. Tothom en
l'emissió sonora enganxa les paraules, com l'escrivà que va donar el seu text a
la firma de Ferran i Isabel.
Jo no puc dir quan les paraules escrites es van
segregar. Només sé que el castellà ho va fer amb més timidesa que el català,
sobretot si parlem del català modern establert per Pompeu Fabra. Allà on el
castellà manté míralo o mírale el català fa mira'l, o
mira-li o mira-l'hi. Un uneix els pronoms al verb, l'altre els
divorcia. S'ha dit que l'opció fabriana s'inspira en la tradició i també en el
francès escrit, i potser sí. Ara, jo –que ja avanço que no hi entenc– aventuro
que la gramàtica de Fabra està impregnada de l'esperit cubista de la seva època.
Aquest paquet de guions, apòstrofs i punts volats, aquests accents en totes
direccions... en definitiva: aquest devessall de ratlles horitzontals, verticals
i inclinades i aquest desplegament en acordió de les paraules haurien pogut
portar la signatura de Picasso, Braque o Juan Gris.
Les senyoretes d'Avinyó, acta fundacional
del cubisme plàstic, va ser pintada per Picasso el 1907, evocant un bordell
barceloní. Les Normes ortogràfiques són del 1913. Si algú esgrimeix que
la feina de Fabra venia de més antic, d'abans del 1907, estic disposat a
sostenir que ens trobem davant un intuïtiu del moviment que va acabar influint
en la moda, en la forma de les cadires, en la gesticulació del tennis i en
tot.
Fabra explicava a Bladé Desumvila com va ser de
difícil acceptació la ç. Ce trencada, fixin-s'hi! “Trencada” com les
“senyoretes” o com les guitarres i les pipes dels quadres. Deia Fabra que com
que els caixistes de les impremtes no disposaven de la lletra feien servir al
principi un 5 de cap per avall. Volen una major adequació a l'“isme” artístic
dels perfils distorsionats?
5)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 30 de març del
2012
Metge i
mèdic
J. Leonardo Giménez
Fa uns quants mesos vaig passar per davant d'un rètol indicador d'un
consultori mèdic, de la Ribera, i em va sobtar que indicava “CONSULTORI METGE”.
Dic que em va sorprendre, perquè els rètols assenyaladors d'organismes oficials
i serveis públics solen estar ben escrits. Alguna errada, i grossa, s'ha comés
en algun rètol, però no és l'habitual. També hem pogut vore en els últims anys,
en escrits diversos, frases en què es confonen els termes “metge” i “mèdic”. Com
que estem en època d'exàmens, aprofite l'ocasió per a destriar el significat
d'estos dos vocables. Tot el món sap que un metge és un professional llicenciat
en medicina i que exercix eixa rama de la ciència. Però així
com el vocable castellà “médico” té valor substantiu, com “metge”, i adjectiu,
“informe médico, “visitador médico”, “cuestiones médicas” i “consultorio
médico”, en valencià el valor adjectival sols s'expressa amb el vocable “mèdic”.
Direm “informe mèdic”, “visitador mèdic”, “qüestions mèdiques” i, per
descomptat, “consultori mèdic”. És una altra de les parelles demostratives de la
riquesa i precisió de la nostra llengua, com ocorre amb “secar i eixugar”,
“fregar i escurar”, “provar i tastar”, i altres, en què l'idioma veí sols té un
vocable. Una frase possible, amb els dos mots anteriorment citats seria
“L'informe mèdic general l'ha de fer el seu metge de capçalera, i no l'uròleg”,
com va dir a un amic meu, afectat de prostatitis, el director de la seua
empresa, que li havia de tramitar una baixa temporal. No conte ací tot el cas,
però ja se sap que “qui dels seixanta passa, o pixa poc o pixa
massa”.
I com que estem en una de les
professions que l'exercixen dones, cal esmentar el seu femení. La normativa, els
diccionaris i les gramàtiques afegixen el sufix “–essa/ssa” al masculí i queda
“metgessa”, i també donen com a bona la marca “la” davant del nom, “la metge”.
Està molt bé, i és el que cal saber per a aprovar la pregunta de l'examen i
també és el que escrivim normalment, si no volem que ens facen certes
acusacions, però és molt corrent sentir “la metja”. Si estem pel llenguatge no
sexista, però “metgessa” no ho diu quasi ningú, i si ens creiem que la llengua
la fan els i les parlants, “metja” caldrà tindre-la en compte.
Manuel Cuyàs
Li diuen Lapao però és la guerra. La guerra contra el català
a València, les Balears i ara a l'Aragó, i que seguiria a Catalunya si manessin
ells. Si manessin el PP, Ciutadans i tota aquesta colla.
Són ignorants. Ja sé que no ho són, que tot obeeix a un
càlcul, però deixi'm dir d'entrada que són ignorants per la pura satisfacció que
dóna dir-ho. Són malèfics. Això sí. En el cas de l'Aragó ho són a tal extrem
recargolat que perquè no es noti tant que la maniobra és contra el català
arriben a infringir igual càstig nominal a l'aragonès, la llengua que sobreviu
com pot arrapada a les muntanyes d'Osca i que només pel nom semblaria que hauria
de merèixer la protecció del govern de la Comunidad. Els de la FAI arribaven a
afusellar una família sencera perquè no fos evident contra quin membre volien
disparar. El PP i el partit aragonesista que li dóna suport són de dretes, són
de casino i ordre però estan impregnats de la perversió de l'anarquisme,
moviment noble amb forta tradició aragonesa. Ja dic que és la guerra.
Són avariciosos. ¿Que no disposen de centenars de milions de
persones que parlen i escriuen l'idioma de Castella, repartits per tot el món i
localitzats la majoria en el continent americà, de dalt a baix? ¿Els ve del
català de les Balears, de València, d'Aragó, de Catalunya? ¿Els ve de
l'aragonès? ¿Els ve d'uns pocs milions i uns pocs centenars? Els ve. La
satisfacció expansiva, metropolitana, que senten a Cuernavaca quan escolten el
castellà no volen que els sigui escatimada a Palma, a Carcaixent, a Calaceit o a
Bielsa. Quins trofeus més grans no foren Lleida o Barcelona. De moment ens han
encerclat. La guerra.
El dia que el Parlament aragonès va aprovar la Lapao, que va
coincidir amb el Dia d'Europa, un antic eurodiputat català que rumbeja
d'equànime el liberal va manifestar que la culpa de la Lapao era nostra, dels
catalans del principat. Justificava l'acusació dient que no ens fem estimar, que
tenim avariada la capacitat de fer amics. Sempre la culpa és nostra. Ells, en
canvi, no la tenen mai o la manifesten molt atenuada. Escolti, Ignasi Guardans,
nét de Cambó: si el Lapao és fruit de la nostra antipatia, els americans haurien
de parlar Lapao perquè jo sempre he vist els anglesos molt
estirats.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 17 de maig del
2013
Al més aviat
possible
Núria Puyuelo
Una locució que sempre presenta dubtes
és la traducció al català de l'expressió castellana “lo más pronto posible”. Com
ho hem de dir en català, “el més aviat possible” o “al més aviat possible”?
Doncs com la segona opció. En català la locució “al més” o “al menys” seguides
de l'adverbi aviat s'escriuen amb la preposició a. Per tant, direm
“Envia-m'ho al més aviat possible” i no “Envia-m'ho *el més aviat possible”. De
la mateixa manera, aquesta construcció es pot fer servir amb altres adverbis,
com ara lluny, tard o ràpid: “Deixa-ho al més lluny
possible de la taula” o “Escriu-ho al més ràpid possible”. Ara bé, cal tenir en
compte que totes aquestes construccions, tot i ser correctes, són poc genuïnes
en català i per expressar-les d'una manera més nostrada tenim les locucions “tan
aviat com puguis (o vulguis, pugueu, vulgueu
)” i “com més aviat
millor”.
Convé recordar també que aquestes expressions construïdes
amb al més i al menys només són correctes si van acompanyades
d'un adverbi o d'un adjectiu que faci la funció d'adverbi (“Vine al més ràpid
possible”), però són incorrectes si es construeixen amb un adjectiu. Seria el
cas de la frase “Deixa els llibres *al més endreçats possible” que podem
corregir per “Deixa els llibres com més endreçats millor”.
Un altre cas és el dels adverbis màxim,
mínim, millor i pitjor, que també van precedits per
la preposició a, en les expressions “Ho fa al millor que pot”,
“Respon-li al màxim de clar que puguis” o “Us molestarem al mínim”.
Finalment, hi ha un parell més de construccions que
podríem englobar dins aquest mateix sac que són del tot incorrectes, ja que són
calcades del castellà. Són “*quan abans millor” i “com abans millor”, que podem
corregir, per exemple, per “com més aviat millor” o “tan aviat com sigui
possible”.
Sabíeu
que
Les construccions correctes són “al més aviat possible”, “tan
aviat com sigui possible” i “com més aviat millor”. Per contra, les expressions
que hem d'evitar són “el més aviat possible” i “el màxim (el mínim, el millor i
el pitjor)”, sense la preposició a, i “*quan abans millor” i “*com
abans millor”.
Publicat a
Teia Bastons
Uns llegiran aquest article a dos quarts de vuit, uns altres a un quart i
cinc de nou i uns altres a tres quarts de quatre. Però el més probable és que
diguin que ho han fet a les set i mitja, a les vuit i vint i a les quatre menys
quart. Pot semblar anecdòtic, però el decaïment en la manera de dir les
hores en català que recollia dijous aquest diari és molt representatiu del que
passa amb el nostre idioma a casa nostra. Fins i tot a les comarques gironines,
on molt sovint ens pensem que som el paradigma del bon parlar català. Els
experts lingüistes diuen que hi ha molts factors que fan que, sobretot els més
joves, ja no sàpiguen de quina hora els parles quan els dius que són dos quarts
i cinc de dotze o que passen cinc minuts de tres quarts de cinc. I segurament és
cert que entre aquests factors hi ha el canvi en el perfil demogràfic de la
població, la influència d'altres idiomes i, per descomptat, l'impacte d'internet
i la resta de tecnologies de la comunicació. Però com deia un lector que
comentava aquesta pèrdua de les hores en català, “malament anem si els catalans
no ens ho agafem més seriosament”. És cert que, com deia un altre lector, no cal
ser alarmistes. O sigui, que ara no cal llençar la casa per la finestra i
esmerçar recursos en una campanya absurda per salvar les hores en català.
Segurament a tots ens vénen al cap moltes altres prioritats a l'hora de gastar
diners. Però informacions com aquesta ens recorden la feblesa de la nostra
llengua i ens haurien d'ajudar a adonar-nos que moltes vegades la culpa del
decaïment del català és nostra. Hem convertit els barbarismes en sinònim de
llenguatge col·loquial i hem anat bandejant les expressions més
nostrades.S'apunta que la solució passa pels mitjans de comunicació i la
literatura en català. I des de l'emblemàtica frase “Sue Ellen, ets un pendó”, de
la sèrie Dallas, s'ha demostrat que els mitjans de comunicació han ajudat al
foment del nostre idioma. Una altra cosa és el paper de la literatura catalana.
Sobre tot si tenim en compte que, tal com s'ha publicat coincidint amb Sant
Jordi, un de cada tres catalans no llegeix mai un llibre. I dels que ho fan,
només un de cada tres el llegeix en català. Tot i que sempre ens quedarà el
consol que moltes de les comarques gironines –Ripollès, Garrotxa, Gironès i Pla
de l'Estany– ocupen els primers llocs del rànquing de lectors de llibres en
català.
Publicat en Nació Digital.cat dijous 16 de
maig del 2013
Josep-Lluís Carod-Rovira
La vergonyosa i ridícula decisió del govern aragonès, amb el
suport del PP i el PAR, esborrant amb un cop de força institucional la llengua
catalana i l'aragonesa de la minúscula presència legal que tenien a
l'Aragó, hauria de ser la gota que fes vessar el vas, el got, el veire
i el tassó i tot! No es tracta pas d'un fet aïllat o una anècdota filla de la
ignorància lingüística, la incultura filològica o el desconeixement científic.
No poden ser tan burros, tan ases, tan someres, com per fer veure que
desconeixen l'abast del que estan fent i pretendre bastir d'ingenuïtat neutral
la seva acció política criminal, no sols en el terreny de la filologia, sinó en
el de la identitat dels pobles. Tots els diccionaris del món, començant pel
nostre, el de l'IEC, descriuen molt bé el mot “genocidi”, com a expressió de
l'extermini d'un poble, un grup ètnic, una cultura... El diccionari de la Reial
Acadèmia Espanyola parla d'eliminació sistemàtica d'un grup social, per motius
de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat i tinc a mà altres diccionaris
(italià, portugès, francès) i insisteixen també en el caràcter sistemàtic de la
destrucció, associat a aquest mot. Josep Benet ja va referir-se en un llibre a
L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, amb un
estudi minuciós i documentat. Ara es tracta d'un intent de “genocidi
lingüístic”, d'una operació perfectament dissenyada i calculada, “sistemàtica”,
doncs, per a exterminar la llengua catalana, començant per allà on se suposa que
la baula de la cadena és més feble: fora del Principat. No es tracta, per tant,
d'un gest espontani, imprevist, d'un mal moment un dia concret, sinó que forma
part d'una operació “sistemàtica”.
En ser de dimensions
oceàniques el nivell d'estupidesa mental dels fenòmens que han parit aquest nou
atemptat de mort contra la llengua, correm el perill de prendre'ns-ho a
cosa de per riure i, doncs, amb befa, generant tota mena d'acudits, bromes
fàcils i il·lustracions i jocs de paraules realment enginyosos. Sembla com si,
de tan bèstia com arriba a ser la cosa aquesta darrera del LAPAO, l'únic recurs
que tinguéssim fos el de fotre'ns-en, sense adonar-nos que, mentre nosaltres ens
en riem, els ridiculitzem i els desautoritzem en nom de la ciència i del sentit
comú, ells van fent la seva, van complint el seu pla, de forma “sistemàtica”,
cap a la destrucció de la unitat de la llengua, com a primer pas per a
l'eliminació de la llengua mateixa i, de retruc, del principal senyal
d'identitat de la comunitat lingüística diferenciada que la té com a pròpia.
Perquè, en realitat, la parida estúpida del LAPAO no té res a veure amb la
ciència, ni la filologia, ni la diversitat lingüística, sinó només amb la
política i la ideologia, ni que sigui amb unes pràctiques tan repugnants per a
qualsevol persona que sàpiga llegir i escriure. Francament, sempre havíem pensat
que la política i la ideologia eren tota una altra cosa, però es veu que no. Si
més no, la seva política i la seva ideologia no ho són, perquè no tenen res a
veure amb el cervell, sinó amb l'estómac i la zona testicular, en rigorosa
exclusiva.
La seva catalanofòbia, el seu odi congènit contra tot
allò que sigui català i en porti el nom, els pot més que qualsevol altra
consideració. I aquest fanatisme els duu a carregar-se també
l'aragonès... a l'Aragó, per part del govern aragonès de l'Aragó, valgui la
redundància. És una monstruositat esgarrifosa, indicativa de fins a quin punt no
els importa absolutament gens, ni al PP ni al PAR (Partit Aragonès
Regionalista!!!), la llengua més característica d'aquest territori, la que els
fa absolutament únics perquè tan sols es parla allí, tant se val que sigui la
màxima aportació feta per Aragó al patrimoni cultural de la humanitat, aportació
del tot insubstituïble. Abans de reconèixer que en el territori d'Aragó hi ha
gent que parla català, s'estimen més negar l'evidència i, d'un sol cop, fer
desaparèixer també la realitat de la llengua aragonesa. Els pot més la ràbia
anticatalana que la ciència i que l'amor a Aragó i a la seva identitat cultural.
Ni aragonesos ni aragonesistes, doncs, sinó nacionalistes espanyols obsessos per
damunt de tota altra consideració, partidaris de l'uniformisme més absolut,
defensors d'un estat on només hi hagi lloc per a una llengua, una cultura, una
religió, una identitat nacional, una selecció esportiva.... No senten, ni veuen,
ni estimen, doncs, l'aragonès com a cosa pròpia, sinó com a nosa impròpia. Per
això se'ls en ben refot el seu present i el seu futur i el sacrifiquen en el
mateix altar que el català.
Allò que passa a l'Aragó, però, forma
part de la mateixa estratègia sistemàtica de persecució i destrucció de la
llengua catalana, comuna també al País Valencià, a les Balears i a
Catalunya. El més desesperant, tanmateix, és que encara hi hagi tanta
gent al Principat que no se n'adoni, que no ho vulgui veure i actuï com si res,
com si qualsevol atac contra la llengua catalana, sigui on sigui, no afectés
també qualsevol catalanoparlant, sigui on sigui, és a dir, a tot arreu on
aquesta llengua és parlada. Una de les mesures clàssiques en tot procés de
genocidi lingüístic, de destrucció sistemàtica d'un idioma i dels referents
comuns dels seus parlants, és la destrucció dels topònims i la seva substitució
per topònims en castellà o en grafies impossibles, no lligades a cap sistema
lingüístic identificable per la filologia. Ja ho va fer el franquisme,
convertint Sant Boi en San Baudilio o Terrassa en Tarrasa, com ara ho ha fet amb
Maó, El Campell, El Torricó o Palma. Res, doncs, no és nou, i en qüestió de
genocidi tot és plagi.
L'existència d'un nom popular de l'idioma,
regionalitzat a cada indret, és un fet força comú a moltes llengües.
Del mateix espanyol, únic nom amb el qual existeixen els departaments que
n'ensenyen l'idioma a les universitats de tot el món, n'hi ha altres
denominacions més domèstiques, com ara castellà, argentí, etc., sense que això
comporti que dir-ne diferent signifiqui parlar llengües diferents. Anomenar
valencià, mallorquí, rossellonès o tarragoní a allò que hom parla, no té perquè
voler dir que aquest valencià, mallorquí, rossellonès o tarragoní forma un
sistema lingüístic totalment independent del que és conegut com a català, per
tota la comunitat científica internacional. La majoria d'idiomes s'estructuren,
sobretot pel que fa a la llengua parlada, en dialectes interns de la pròpia
llengua i això és el més normal del món. Per això no hi existeix ni una sola
universitat al món on hi hagi una càtedra de castellà, com no n'hi ha cap de
mallorquí, valencià, rossellonès o tarragoní, sinó de català i quan es parla de
l'espanyol o del català com a idiomes, se n'estudien també els diferents
dialectes d'aquestes llengües, les diferents fesomies que cada idioma adopta en
els diferents punts del seu territori lingüístic.
En el cas del
LAPAO, llengua parlada a la Xina com molt bé s'explicava en aquest diari digital, el nom és tota
una declaració de principis. De fet vol dir “lengua aragonesa propia
del Aragón oriental” i s'esforcen a dir-nos que LAPAO no és pas el nom de la
llengua. Quin és, doncs? Si a l'Aragó oriental parlen una llengua que no és el
castellà, perquè si no ja en dirien així, què hi parlen? Quina és aquesta
llengua que s'hi parla? No té nom? És l'única llengua del món, juntament amb
l'aragonès, que no té nom? És el català, naturalment, però és justament el que
no volen reconèixer. No només n'eliminen el nom, sinó que en condemnen a mort
l'ús. El nom de “valencià” al País Valencià, o de “mallorquí” a Mallorca no ha
anat acompanyat pel suport institucional decidit a l'ús del “valencià” o el
“mallorquí” en tots els àmbits, sinó per la seva substitució directa,
progressiva i constant pel castellà i s'ha acabat el bròquil. A la pràctica, per
tant, “valencià”, “mallorquí” i ara LAPAO no s'oposen a castellà o espanyol,
sinó només a català. Aquesta és la realitat i no n'hi ha d'altra. A les corts
valencianes, al govern balear, la majoria d'intervencions dels membres del
govern, les rodes de premsa, els discursos institucionals, la pràctica
lingüística del dia a dia, no es fa en valencià o en mallorquí, sinó en
castellà. No enganyen ningú, no hi ha ningú que no se n'adoni, excepte, clar, la
majoria de catalanoparlants, en qualsevol de les seves modalitats
dialectals...
A la Franja (de Ponent per a nosaltres, oriental
per a ells, i és lògic perquè així és) al català sempre se li ha negat tota
consideració social i tota l'estratègia ha estat sempre la de presentar-lo com
un seguit de “chapurreaus” deslligats entre ells, sense
connexió entre el que es parla entre i un altre poble, però inexplicablement
comprensibles entre ells i, el que és encara més increïble, per la gent de
Lleida que tenen al costat. És a dir, que allò parlat a Fraga, posem per cas, no
tenia res a veure amb l'enraonat a Calaceit, perquè en un lloc s'hi parlava
“fragatí” i a l'altre “calaceità”, fins arribar a tenir tantes llengües com
municipis, cosa insòlita en el panorama de la diversitat lingüística en els cinc
continents. Quatre indocumentats, sense cap relació amb la filologia, prenen
decisions sobre un àmbit que només és competència de la ciència. El ministre
Wert, d'Educació i Cultura d'Espanya, és analfabet en quatre de les cinc
llengües oficials en diferents punts del territori de la seva competència. La
nova consellera del mateix ram i color del Govern Balear, per no pronunciar el
nom maleït de “català”, diu que a casa seva els pares li van ensenyar que
“rallava pla”, i per tant, això és el que es parla a les Balears quan es fa
servir “l'altra llengua oficial que no és el castellà”. Ah, sí? I en quin
estatut o constitució surt aquest idioma “pla”, idò? I això de pla, ho parlen
només a Menorca, o també a Mallorca, Eivissa, Formentera i Cabrera quan no hi ha
militars? Les meves amistats menorquines, en una illa on fins ara no hi havia
problemes reals en aquest punt, estan atònites i comprensiblement indignades.
Quina vergonya, quina cara, quina incultura, Mare de Déu del Toro posau-hi
remei!
A les Balears van començar suprimint la direcció general
de Política Lingüística i ara acaben de fer el mateix amb el Servei
d'Ensenyament del Català, però, això, sí, van crear la direcció general de
Caça, perquè quedés clar per on anaven els trets i no és un joc de
paraules.... Per què, mantenir-los, si, de fet, no es vol que es faci servir la
llengua, ni que existeixi, és una despesa supèrflua i, per tant, s'han de
suprimir, com diu el Círculo Balear, acadèmia de prestigi cientific
internacional inqüestionable. En fi, alçar els dialectes contra la llengua,
aixecar els dialectes sense nom contra la llengua, no té més intenció que anar
contra la llengua. Fa uns mesos escrivia això, aquí mateix: “Quan no quedarà
res, / només ermes les terres, sec el mar, / quedarà la paraula. Quedarà”,
escrivia Desideri Lombarte, el poeta de Pena-roja de Tastavins. Ara, doncs, ni
la paraula hi volen deixar, perquè el primer que ja els irrita és el nom de la
llengua. Una llengua que no seria el que és sense l'aportació d'escriptors de la
Franja com Jesús Moncada, Hèctor Moret, Mercè Ibarz o Francesc Serés. En fi,
Espanya necessita ser rescatada i no sols econòmicament. Per a quan el rescat
cultural del Regne d'Espanya?”
I ja som al cap del carrer: el PP
i el PAR fan genocidi lingüístic per acció. Però els que callen i no diuen res,
no el fan també per omissió, des d'un silenci que els en fa còmplices?
El PSOE i IU estatals, no només els aragonesos, no hi tenen res a dir? On és la
UPyD? I Ciutadans? No hi tenen res a dir? Què en pensen? On és no ja l'Espanya
progressista, d'esquerres, solidària amb totes les causes nobles de tots els
pobles del món, en el moment que ha de ser solidària amb nosaltres? On és
l'Espanya democràtica, culta, liberal, il·lustrada, l'Espanya que sap llegir i
escriure? Senzillament, si no se sent, si calla, si no diu res, és, només,
perquè no existeix. Els silencis delaten i parlen més que l'ambigüitat. Qui ens
defensa, a Espanya? Ja en teníem l'experiència recent de quan, convocats per
Òmnium, vam anar el 2005 a Madrid a defensar l'Estatut Nacional d'Autonomia
aprovat pel nostre Parlament. Llavors va fer-se una crida als espanyols
liberals, il·lustrats, progressistes, solidaris, perquè acudissin a un acte de
suport al Círculo de Belles Arts. I, en honor a la veritat, he de confessar que
van venir-hi tots: Santiago Carrillo i la seva senyora. Ningú més. Cap cantant,
cap músic, cap actor, cap periodista, cap actriu, cap escriptor, cap
intel·lectual ni un, d'aquests tan moderns a qui nosaltres fem la gara-gara i es
passegen per la Plaza Mayor, un dia de sol, a tocar dels porxos i “no tienen
nada contra Cataluña”. Pel que es veu, tampoc a favor. Se'ls en ben refot la
llengua catalana, la cultura catalana, perquè no ho veuen, ni ho tenen, ni ho
volen com a cosa pròpia. Dels que parlem català no en volen ni la llengua, ni la
cultura, ni els valors col·lectius, ni la identitat nacional, només els impostos
i prou. Aquests sí que els volen i no estan disposats a renunciar-hi. I,
sisplau, ja tinc una edat com perquè algú m'acusi de demagògia, ara. El problema
és que el català no és qüestió d'estat, perquè el català no en té, d'estat. I,
sobretot, el català no és qüestió de l'estat espanyol.
En fi, si
ara, des del Principat, no ens adonem que estem davant d'un intent deliberat de
genocidi lingüístic i no actuem en conseqüència, potser més val que ens dediquem
a la cria del xampinyó, ecològica, clar, només faltaria... Si ara,
institucions, ajuntaments, diputacions, consells, governs, parlaments, partits,
sindicats, patronals, universitats, diaris, ràdios, televisions, entitats,
associacions, plataformes i qualsevol cosa que es bellugui, no som capaços de
fer una única resposta general intel·ligent i coordinada, arreu dels territoris
on quan diem “bon dia”, encara hi ha qui ens respon “bon dia”, més val que ho
deixem córrer tot i deixem de fer comèdia nacional. Ja n'hi ha prou de la miopia
estèril de l' “ara no toca” o de la falsa prudència d'“ara no és el moment”.
Perquè o ens salvem tots o ens enfonsem tots. I jo no vull enfonsar-me. I no
vull que s'enfonsin els meus, la família, els amics, els veïns, els coneguts, la
gent que m'estimo. I, en aquest cas, els que parlen com jo, amb tots els accents
de la mateixa llengua. Vull continuar vivint, al meu país, oberts al món, en
català. Que ja ens toca, coi! Perquè: si no és ara, quan serà? Si no és aquí, on
serà? Bon dia a tothom!
Publicat a
Isabel-Clara Simó
Per què els
desagrada el mot País? Què tenen contra l'adjectiu Valencià?
Quines ordres ha rebut el PP valencià per desactivar l'ona expansiva del
nacionalisme? Donen per perdut Catalunya (Wert és un fracassat d'antuvi, com ho
va ser Arias Cañete, que anava a aconseguir el Plan Hidrológico “por
cañetes”, ja m'enteneu) i corren a salvar el País Valencià, les Illes i la
Franja? Una ofensiva tan coordinada contra la llengua té alguna altra
explicació?
Mentre els
tòpics més tronats sobre el País Valencià continuen circulant, ves per on, hom
fa un acte vandàlic (el quart) a l'estàtua de Vicent Andrés Estellés, a
Burjassot. No hi ha detinguts.
Si voleu
espolsar-vos els tòpics sobre el País Valencià, us recomano un llibre que és un
pur exercici d'intel·ligència: Josep Guia. L'independentisme complet, una
entrevista realitzada per l'admirable Núria Cadenas. A més d'ameníssim, sabrem
de debò què és això que alguns creuen un apèndix, d'altres pensen que ja s'ho
faran i d'altres diuen que fora les falles i la paella no hi ha res més que les
imatges xocants de Rita Barberá o Paco Camps. Guia ens explica que la famosa
“batalla de València” (contra la llengua) no s'ha de dir “batalla”, perquè “quan
uns peguen i els altres ens defensem, no és batalla sinó persecució”. I
denuncia: “La mirada reduccionista sobre el País Valencià és força comuna i no
ajuda gens a comprendre què hi passa.” I assegura que Espanya és conscient del
potencial d'uns Països Catalans units. Com a bon medievalista (és matemàtic i
lingüista: ho sap tot, doncs), diu que Espanya n'és més conscient que nosaltres:
“Durant la guerra dels Segadors, per exemple, des de la cort es pagaven frares
propagandistes per a predicar per tot el País Valencià (en català, és clar, la
llengua del poble) a fi que no es produïra l'adhesió dels valencians a la
revolta.” I destaca: “La lluita per la independència navega amb dos rems
necessaris: la mobilització popular (el principal) i la lluita
institucional.”
El llibre està
impecablement editat per una petita editorial, Malhivern, que creu més en la
qualitat dels llibres que no en la seva mercantilització.
Bravo.
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - fora
del cavat
2) Eugeni S. Reig - foxterrier
3) Antoni Llull Martí - Més sobre la integritat de
l'idioma
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (Saluts)
5)
Albert Pla Nualart - La vida és
xula
6) Joaquim Torrent -
"LAPAO", el darrer insult?
7) Pere Ortís -
L'imperialisme barceloní
8) Emili Marín, després de
"Saó"
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2013 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací