InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 835 (dimecres 29/05/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
10) Congrés internacional en homenatge a Josep M.
Pujol
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
95).
308. El futur el català
dependrà de la capacitat d’esdevenir un referent d’identitat, d’aconseguir que
els nouvinguts l’adoptin i de fer-la més atractiva que obligada als
joves.
José Montilla
President de la Generalitat de
Catalunya (2006-2010)
2)
Publicat en el diari ARA dimarts 14 de maig
del 2013
Sabastià Alzamora
Intentaré tancar, si més no de moment, el debat en aquesta
columna sobre la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent. Ni
m'he fet socialista, com suggeria ahir algun lector amable, ni tinc cap intenció
de tirar aigua al vi, ni molt menys d'entorpir això que en diem el
procés, en una denominació tan solemne com vaporosa. Només tinc el propòsit
de mirar la realitat d'aquest país.
La realitat d'aquest país és que, des dels anys quaranta fins
als seixanta, va rebre una allau d'immigració espanyola que tothom coneix,
especialment els que tenim cognoms castellans, que no som pocs. Molts d'aquests
immigrants castellanoparlants van saber adaptar-se a la realitat
sociolingüística de Catalunya, i això vol dir que o bé van aprendre el català
(uns pocs) o bé van veure com els seus fills i/o els seus néts l'adoptaven com a
llengua pròpia (aquests van ser molts més). Aquest fet es pot considerar un èxit
de la societat catalana, acollidora i tolerant amb la diversitat, i a la vegada
capaç de fer valdre les seves senyes d'identitat. Mirat per l'altra banda, també
es pot considerar un èxit d'aquests immigrants espanyols, que es trobaven amb
una realitat que els era estranya però que eren capaços de fer-se seva, per
convenciment o perquè els convenia fer-ho. Va ser el cas de Constantino Romero,
i d'aquí que ahir el citéssim com a exemple.
Hi ha hagut, també, gent menys donada al poliglotisme, o que
directament ha rebutjat aprendre l'idioma del seu país d'acollida, refugiada en
la idea que, com que Catalunya és Espanya, no els calia aprendre cap altre
idioma. D'això se'n diu ofuscació, que és la mateixa que encara avui exhibeix el
nacionalisme polític espanyol, que se suposa que no existeix però que comporta
una virulència i un radicalisme que, per descomptat, no fan més que eternitzar
l'enfrontament. Si es vol buscar un nacionalisme rabiosament identitari en el
món occidental, l'espanyol té tots els números d'emportar-se la palma.
Però això no significa que el nacionalisme català hagi
d'adoptar el mateix patró. Un castellanoparlant no és un nacionalista espanyol:
pot ser-ho, però també hi ha nacionalistes espanyols que s'expressen en un
català impecable. En canvi, a la mani del passat 11-S eren milers les veus que
clamaven per la independència de Catalunya, i que ho feien en castellà. Són
milers els castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor
d'una Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se'ls relega a
ciutadans de segona categoria. Són també moltes, per cert, les mostres de talent
català que s'han produït en castellà, i són molts els milions d'euros del PIB de
Catalunya que tenen a veure amb el fet que a Catalunya també es parla, s'escriu
i es treballa en castellà.
I, cosa que és pitjor, una Catalunya monolingüe només podria
ser-ho a imatge i semblança dels estats nació com l'espanyol i el francès, que
sempre han menyspreat el respecte a la diversitat que nosaltres reclamàvem. No
entenc la jugada.
Publicat en el diari ARA dimecres 15 de
maig del 2013
Polítics, lingüistes, sociòlegs i periodistes debaten
sobre l'estatus jurídic del català i el castellà en un hipotètic estat
català
Català i castellà, llengües
cooficials
- Eduard Voltes, periodista [article
a l'ARA]: "El futur estat català no es pot construir sobre la base de
l'al·lèrgia a la diversitat interna, sinó de la seva plena assumpció, perquè
en cas contrari esdevindrà inviable. El que proposo és neutralitzar aquest
risc des d'ara mateix, fer un pas endavant i assumir el castellà com una cosa
pròpia".
- Sebastià Alzamora, escriptor [article
a l'ARA] "En un país en què més del cinquanta per cent de la població té
el castellà com a llengua mare, què volem, que el partit espanyolista de torn
guanyi les primeres eleccions després de la proclamació de la independència? O
que sigui la segona força?".
- Artur Mas, president de la Generalitat [entrevista
a 'La Vanguardia']: "El castellà seguirà sent idioma oficial i
d'aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Aquí no canvia altra cosa
que un estatus polític perquè [...] els set milions i mig de ciutadans de
Catalunya visquin millor".
- Oriol Junqueras, president d'ERC [article
a 'El Periódico']: "Deixem-ho clar d'entrada: a la Catalunya independent
el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de
tothom, però el castellà també serà oficial a la República Catalana". [Entrevista
a Vilaweb]: "Atesa la realitat del país, no costa gens que el castellà
també sigui oficial en el sentit que, si un ciutadà castellanoparlant vol un
document o vol escriure una carta ho pugui fer en castellà. No caldria, sinó.
I qui hi estigui contra, que vagi a passejar pel país i que ho
expliqui".
- Joan Herrera, secretari general d'ICV [qüestionari
a Racó Català]: "Nosaltres pensem que el castellà és patrimoni de
Catalunya, per tant, hauria de ser cooficial, tot i tenir present que el
català sigui la llengua pròpia de Catalunya".
- Imma Tubella, exrectora de la UOC [article
a l'ARA]: "Una Catalunya independent hauria de tenir el català com a
llengua nacional, clarament i sense cap dubte; el castellà, com a llengua
cooficial, i l'anglès, com a llengua vehicular global".
- Albert Branchadell, doctor en filologia catalana [article
a l'ARA]: "Si Kosovo, amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de
reconèixer l'oficialitat del serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat
de la població parla habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió
internacional i sobretot la de la RdE [un membre de la Unió] perquè el
castellà mantingui la seva oficialitat?".
- Francesc X. Vila, professor de sociolingüística de la UB
[article
a l'ARA]: "En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya
independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions
oficials, per bé que no idèntiques" [...]. "Una de les novetats del nou estat
seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans
sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència
aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català".
- Oriol Lladó, periodista [tuit]:
"El castellà, una llengua més en la República Catalana? Em costa imaginar-m'ho
des de Badalona. No és qüestió tàctica, sinó d'entendre què
som".
Només el català llengua
oficial
- Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural [entrevista
al 3/24]: "Dos idiomes oficials en un mateix país és una mica estrany. Jo
no reclamaria la cooficialitat del castellà".
- Joaquim Arenas i Sampera, pedagog [article
a l'ARA]: "La societat del possible estat català tindria una llengua
comuna i pròpia i una cultura també comuna. Alhora, tindria manifestacions de
cultura diverses que, per ser viscudes i expressades per ciutadans catalans
d'origen diferenciat, també formarien part de l'àmbit general de la cultura de
Catalunya. [...] No cal renunciar a res, i menys abraçar com a propi allò que
ens amenaça i engoleix".
- Albert Pla Nualart, cap de Llengua de l'ARA [article
a l'ARA]: "Anar cap al monolingüisme oficial no és gens fàcil, fins i tot
potser és utòpic. Respecto molt qui per estratègia o conviccions no el
plantejaria mai com a meta. El que és inadmissible i infantil és fer trampes.
Fer veure que no sabem que el preu d'institucionalitzar aquest bilingüisme
pretesament simètric és la lenta dissolució del català. Pot ser un preu
raonable per preservar la convivència. Però no ens enganyem ni vulguem
enganyar: suposa tenir a la llarga una llengua local, residual i antropològica
per als actes simbòlics, i una altra d'universal per viure el dia a
dia".
- Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística
general a la Universitat Autònoma de Madrid [entrevista
a l'ARA]: "Seria un gran error que el castellà fos llengua oficial, perquè
això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i
així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb
l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No
es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya".
- Jaume Clotet, periodista [tuit]:
"Jo acceptaria que el castellà fos oficial durant un període de temps (20
anys) o en un àmbit territorial concret. Oficial, però amb límits".
- Alfons López Tena, secretari de Política Institucional de
SI [entrevista
a TV3]: "Quan hi ha una situació de diglòssia, la que
surt perdent és la llengua més feble. El castellà ha de tenir tots els drets
reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió
comuna, d'entesa, ha de ser el català".
Cap llengua
oficial
- Salvador Cardús, sociòleg [article
a l'ARA]: "El català, és clar, llengua pròpia i comuna del nou estat; cap
llengua oficial −una categoria fosca per a una cosa tan viva com una llengua−,
i un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels
principals actius culturals i econòmics del país".
- Vicent Partal, periodista [editorial
a Vilaweb]: "Com que el debat torna a ser intens, vull proposar que cap
llengua no tinga la consideració d'oficial i que el sistema lingüístic del
país es regesca com en alguns dels estats més avançats del món i no pas com
s'ha regit tradicionalment a Espanya. Que el català siga llengua nacional, que
cada institució concreta puga proposar un règim lingüístic diferent i que
oferim a Espanya una convenció lingüística, però basada en la igualtat dels
dos estats i no en la imposició històrica del castellà".
L'opinió dels lectors de
l'ARA
Un recull dels comentaris publicats als articles de
l'Ara.cat
- Enric X [lector de l’ARA]: "El castellà no té un territori, no pot ser
cooficial o tindrem les mateixes televisions en espanyol que tenim ara!
L'estatus del castellà, gallec, àrab ha de tenir, i no és poc, les garanties
que dóna un estat democràtic als ciutadans d'altres llengües. Però mai
cooficialitat del bilingüisme".
- Johan Redbull [lector de l’ARA]: "En el cas d'una república catalana
independent, si establim la cooficialitat de les dues llengües estarem donant
base legal que es pugui qüestionar la immersió i deixar d'afavorir el
català".
- Mercurial [lector de l’ARA]: "Ja sabeu per què en la seva immensa majoria
els immigrants extracomunitaris no aprenen ni tan sols una miqueta de català?
Doncs perquè el castellà el tenen per fer qualsevol tràmit oficial, oi que és
així?".
- Cogito BCN [lector de l’ARA]: "Els que defensen l'oficialitat del castellà
semblen creure que la alternativa n’és la prohibició".
- Jaumemascar [lector de l’ARA]: "Jo també crec que ha de ser cooficial,
tret que vulguem fer com els que tan critiquem: negar una realitat
social".
- Somdedalt [lector de l’ARA]: "La futura Constitució de Catalunya
–deixem-nos d'Estatutets– hauria de dir el següent: 'La llengua de Catalunya
és el català', i a partir d'aquí s'obre un ventall molt ampli de llengües
parlades a Catalunya de forma totalment normal, ja que l'evolució social
d'aquesta nació està fent variar el tarannà de la societat catalana".
- Taral·lirot [lector de l’ARA]: "Si associem sobiranisme a 'català, única
llengua oficial', perdrem el referèndum per golejada i farem un ridícul
espantós. És molt bonic i romàntic, això de somiar una Catalunya monolingüe,
però si volem ser independents hem de tocar de peus a terra i treballar al
costat de (i no contra) la gran majoria de ciutadans catalans que tenen el
castellà com a llengua materna".
- Jamebada [lector
de l’ARA]: "La veritat és que jo mai dels mais he vist un sol
castellanoparlant (ni dels que viuen a Catalunya ni dels que viuen a fora, i
en conec un munt) que es pensés que en una Catalunya independent el castellà
seria oficial i això no els feia ser-ne més o menys partidaris". "A Bèlgica,
pocs valons saben neerlandès, i el mateix passa amb el francès per als
flamencs. Cada llengua és oficial al seu territori i estudiada com a llengua
estrangera per l'altra comunitat. El mateix passa a Suïssa... Aquests models
haurien pogut ser exemples per a Espanya (estat amb territoris amb llengües
pròpies diferents) però no a Catalunya (llevat de si ho apliquem amb l'occità
de la Vall d'Aran), ja que el castellà no és una llengua pròpia de Catalunya,
sinó que s'hi parla perquè va haver-hi una immigració massiva en un moment
històric en que no es va poder integrar lingüísticament al país".
- Miquel López [lector de l’ARA]: "Jo no sóc castellanoparlant indignat,
però si castellanoparlant, i com l'articulista, considero que seria una errada
de primera magnitud que una Catalunya independent atorgués al castellà el
mateix estatus jurídic que a l'anglès o a l'àrab. Això seria interpretat per
molts –encertadament o no– com un desig de revenja".
- Lluís Vilarroig [lector de l’ARA]: "El bilingüisme és una fal·làcia. Molts
experts asseguren que qualsevol sistema multilingüe acabarà amb la pràctica
desaparició de totes les llengües menys una. Perquè arriscar-nos? Quina
necessitat de defensa té una llengua tan poderosa?".
Què entenem per 'llengua oficial', 'llengua pròpia' i 'llengua
comuna'? Elvira
Riera ho aclareix en aquest article
- Llengua oficial: la llengua usada vàlidament pels poders públics.
- Llengua pròpia i llengua nacional: una llengua que identifica una nació i
la distingeix d'altres.
- Llengua comuna: una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua
dels usos públics i els permet exercir la ciutadania.
En podeu trobar més reaccions en aquest
Storify del periodista Oriol Lladó.
4)
Publicat en el diari ARA dijous 16 de maig
del 2013
Sebastià Alzamora ha dedicat últimament tres
columnes a defensar que una Catalunya sobirana hauria de "tenir el castellà com a llengua plenament cooficial". No comparteixo aquest veredicte però el que m'alarma i inquieta és la
inconsistència d'alguns dels seus arguments, que gairebé semblen sobreposats a
una conclusió prèvia.
D'entrada m'ha sobtat el "plenament". Entenc molt
bé que Mas o Junqueras defensin que sigui "també oficial". És la mínima
ambigüitat que podem esperar de polítics que aspiren a àmplies majories. El
"plenament", en canvi, hi posa una rotunditat imprudent i antipàtica. ¿Són
plenament cooficials dues llengües si l'ensenyament obligatori es vehicula només
(o gairebé només) en una? ¿Defensa Alzamora, acostant-se a Wert, que castellà i
català es reparteixin, com bons germans, les assignatures?
El "plenament" em deprimeix perquè evidencia que
no hem après res o, pitjor encara, que volem ignorar tossudament una veritat
sociolingüística que Aracil va demostrar ja fa molts anys: que no hi ha possible
simetria en un bilingüisme social, que cap societat viu en dues llengües al 50%.
I que en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua
petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a
la primera.
I encara em deprimeix més que per desautoritzar
Muriel Casals quan diu que això de "dues llengües oficials en un país és una
mica estrany", posi els exemples del Quebec, Suïssa o Bèlgica. ¿No veu la
diferència entre bilingüisme social i bilingüisme territorial ?
¿No s'adona que aquests països, on cada llengua és totalment prioritària en un
territori, són la millor prova de com és d'impracticable un bilingüisme simètric
per al 100% dels catalans?
Però el que ja frega el surrealisme és que
asseguri que no fer el castellà plenament cooficial ens tanca en un
monolingüisme empobridor i contrari a la diversitat lingüística, com el dels
estats nació Espanya i França.
¿Creu, de bona fe, que la cultura de respecte a la
diversitat exigeix que fem el castellà plenament cooficial? Fixem-nos en el que
passa en alguns dels països escandinaus que ell també posa de model. Dinamarca
té tres llengües oficials: el danès, el groenlandès i el feroès. Noruega, dues:
el noruec i el lapó. Ara bé, no estan en absolut al mateix nivell. La primera és
nacional i les altres regionals. I a cap escandinau, ni en ple deliri, li passa
pel cap posar en règim de plena cooficialitat la seva llengua nacional amb una
de molt més forta, com ara l'anglès. Sap molt bé que això, a la llarga, tindria
uns efectes devastadors.
Alzamora, d'altra banda, sembla ignorar que
Catalunya ja té, i seguirà tenint -i és aquí on demostra un respecte a la
diversitat que mai tindrà França- una llengua oficial regional: l'occità que es
parla a la Vall d'Aran.
I és que si alguna cosa ens aïlla de la diversitat
cultural i ens empobreix, si alguna cosa explica els anèmics nivells d'anglès
dels nostres joves, és el fet que visquem encapsulats dins una llengua que sí
que ha estat impregnada de cultura imperial i uniformitzadora.¿Algú es creu que
som més poliglots i oberts mentalment gràcies al nostre bilingüisme que un
holandès o un suec?
No ignoro, però, que l'argument que de debò
neguiteja Alzamora és un altre, i aquest és més sòlid: "Són milers els
castellanoparlants que votarien de bon grat en un referèndum a favor d'una
Catalunya independent, i molts més els que ho faran si no se'ls relega a
ciutadans de segona categoria", ens diu en la columna de dimarts.
Per fi som davant l'argument fort: l'estratègic.
Ara es tracta de guanyar el referèndum, com sigui, encara que alguns principis
hagin d'hibernar.
Analitzada a fons, però, la frase peca
d'apocalíptica. Si alguna cosa no passarà en una Catalunya independent és que el
castellà caigui de cop en la irrellevància, o sigui perseguit. És ridícul
imaginar-ho quan la majoria de catalans tenim pares o fills amb arrels
castellanoparlants. Passarà més aviat el contrari: quan el castellà no se'ns
imposi ni ens amenaci serà molt més valorat com una riquesa a
preservar.
I que no la preservem amb la generositat suïcida
que ara mateix ja fa del gallec d'alguns polítics un castellà vagament galaic,
no vol dir que en aquest país ningú que només parli castellà hagi de tenir mai
cap problema per ser ben comprès i atès.
Qualsevol canvi d'estatus, en la direcció que fos,
seria sempre gradual. I, si després d'anys d'escola catalana i plena
oficialitat, algú que vulgui ser català no pot aconseguir viure còmodament en la
nostra llengua venint d'una de tan propera, potser que s'ho faci mirar.
5)
Publicat en el diari ARA dilluns 20
de maig del
2013
David Miró
D'entrada deixeu-me dir que és un
luxe per a aquest diari tenir dos monstres com l'Albert Pla i el Sebastià
Alzamora, i més quan decideixen posar la seva intel·ligència i enginy al servei
d'un combat dialèctic com el que protagonitzen al voltant de l'espinosa qüestió
de l'oficialitat del castellà en una eventual Catalunya independent. Tots dos
aporten arguments de pes, cosa que demostra que és un tema que requereix el
maneig de múltiples variables: de les purament tècniques (quina fórmula
garanteix millor la normalització del català) a les més tàctiques (quina ens
reforça de cara al referèndum?) o estratègiques (quines opcions convenen més a
la nostra futura política internacional?). El que és evident és que una
Catalunya independent hauria de suposar un canvi qualitatiu important a favor
del català i això aniria indefectiblement lligat al retrocés del castellà en
molts dels àmbits que ara ocupa en virtut de la seua condició de llengua forta
de l'Estat. Per tant, estic d'acord amb Pla que les coses haurien de canviar, i
molt. Ara bé, ¿és possible un model alternatiu a l'unitarista que ens ve
culturalment imposat per França i Espanya? Jo crec que sí. El meu punt d'acord
amb Alzamora és que jo crec que els catalans no poden aplicar mimèticament el
mateix esquema lingüístic de l'espanyol: un únic estàndard irradiat des d'una
capital forta i amb un estat que garanteix ciutadans monolingües. El català,
afortunadament, està condemnat a ser una altra cosa, a ser policèntric (València
també irradia el seu propi estàndard, no ho oblideu), a ser més flexible i
tolerant amb la pròpia varietat i a conviure amb altres llengües. Per això el
model català haurà de ser, per força, únic i genuí.
Publicat en el diari Levente-EMV dissabte
18 de maig del 2013
Josep Miquel Bausset
Fa uns dies va vindre a vore´m a Montserrat un matrimoni de Gascunya,
país històric d´Occitània. El motiu de la seua visita era conèixer la situació
del valencià a la nostra Església. Em van dir que al seu país hi ha un
desinterès de la jerarquia per la seua llengua, una situació que els valencians
coneixem molt bé i que per això (com els cristians valencians) encara no tenen
uns textos litúrgics aprovats.
El matrimoni em deia que, malgrat tot, hi ha
alguns capellans francesos que estan aprenent gascó, per tal de poder celebrar
l´Eucaristia i els altres sagraments en la llengua de Gascunya. Ells mateixos
estaven traduint al gascó els textos litúrgics que utilitzen a la missa. A més,
amb l´ajuda d´un compositor, també estaven component cants litúrgics per a la
litúrgia. Em van regalar un CD editat per la parròquia Era Trinitat d´Aurolon,
amb cants. Malgrat les dificultats en relació a la jerarquia, que se sent
majoritàriament francesa i que per això menysprea la cultura i la llengua de
Gascunya, aquest matrimoni gascó estava esperançat i esperaven que l´esperit de
Pentecostès arribaria també a manifestar-se a Gascunya.
Sovint, quan els nostres bisbes i els nostres capellans
prediquen sobre Pentecostès, s´omplin la boca parlant-nos de carismes,
diversitat i pluralisme i de com els qui es trobaven a Jerusalem «parts, medes i
elamites, els qui habiten a Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i
l´Àsia, la Frígia i la Pamfília, l´Egipte iles contrades de Líbia i els vinguts
de Roma» (Ac 2:9-10) sentien proclamar les grandeses de Déu, en les llengües de
cada uns d´aquests pobles. Però i en valencià? Com deia el bisbe Rafael Sanus,
«els textos litúrgics preparats per l´AVL dormen, des de fa quatre o cinc anys,
en alguns dels calaixos del Palau arquebisbal». I per això, evidentment, de Roma
no pot vindre, allò que abans no ha estat enviat. És cert que el Llibre del
Poble de Déu, de Pere Riutort continua vigent, però tampoc és utilitzat pels
nostres bisbes! Per què hi ha en l´Església valenciana eixe desinterès per la
nostra llengua? És així, deixant de banda el valencià, que podrà arribar
Pentecostès a les nostres comunitats cristianes?
M´agrada que la parròquia de Sant Valer, de Russafa haja
editat un devocionari bilíngüe, castellà-xinés. Em sembla molt bé! Però, què
curiós: abans el xinés que el valencià.
El bon amic i metge Ramon Trullenque, em contava una
anècdota, quan va fer una estada a l´hospital de Zuric. Un dia en un bar, veié
quatre hòmens jugant una partida de cartes. Cadascú parlava en la seua llengua:
francès, italià, romanx i alemany, entenent-se entre ells a la perfecció i sense
que cap dels quatre posara objeccions o prohibicions. I és que el respecte i la
protecció de les llengües dels pobles, fa possible aquests miracles. Un miracle
que encara no s´ha realitzat a l´Església valenciana (?) pel desinterès de la
nostra jerarquia per la llengua pròpia dels valencians!!
7)
El president de la Generalitat
reitera les crítiques al ministre Wert i es proclama ferm defensor de la
llengua, tal com ho va ser el poeta
Verdaguer
El president de la Generalitat, Artur Mas, va continuar ahir
amb el reguitzell de crítiques a la llei d'educació del ministre José Ignacio
Wert, que dinamita el model d'immersió lingüística en català. Mas va aprofitar
una visita al municipi de Folgueroles, Osona, pàtria petita del poeta Jacint
Verdaguer, per insistir en la defensa del català, tal com ho va fer l'escriptor
de la Renaixença a través del seus textos literaris. Una defensa que, si bé
tindrà a Mas en primera línia, també té els 7 milions i mig de catalans, sigui
quina sigui la seva parla.
“No s'adonen [en referència al govern espanyol] que a Catalunya
hi ha una unitat molt gran en la defensa del que és bàsic i fonamental i que és
patrimoni de tots”, recordava el cap de l'executiu català. Mas també va llençar
una advertència a Wert sobre les repercussions que poden originar actuacions com
la Lomque. “La desconnexió emocional de molta gent de Catalunya respecte a
l'Estat espanyol passa per aquestes agressions”, va alertar Mas, que va ser
rebut amb una onada d'estelades durant la visita institucional al municipi
osonenc.
LES FRASES DEL PRESIDENT ARTUR MAS
A Catalunya, i entre gent de parles diverses, hi ha una
unitat molt gran en la defensa del català.
Haurien de prendre
nota de la desconnexió emocional dels catalans respecte a l'Estat
espanyol.
La llengua catalana és patrimoni dels set milions de
catalans, i tots la defensarem.
Duran, orgullós que Alcampell rebutgi la
Lapao
El municipi d'Alcampell, a la Franja, va rebutjar
dijous passat amb els vots dels cinc edils del PSOE –el PAR i el
PP entenen
un cadascun– la llei de llengües amb què es designa el català parlat en aquest
territori com a Lapao (llengua aragonesa pròpia de l'Aragó oriental). El
secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, a través d'una piulada
ahir a les xarxes socials, es va mostrar “orgullós” que sigui precisament el seu
municipi el primer de la Franja que considera el català com a llengua pròpia,
alhora que rebutja la denominació de Lapao. L'Ajuntament d'Alcampell, amb 868
habitants, també reclama que es prenguin mesures contra aquesta polèmica norma
que va ser aprovada pel govern de l'Aragó, liderat pel PP, el 9 de maig
passat.
Publicat a
En la voraç determinació d'aniquilar la llengua catalana, l'Estat
espanyol, amb el seu ministre José Ignacio Wert al capdavant, ha perpetrat un
altre atemptat en forma de llei que obliga la societat catalana a plantejar-se
no només la possibilitat de començar a ignorar les lleis espanyoles, sinó que
converteix en un deure de ciutadania el desacatament d'una normativa que
persegueix el lent extermini d'una llengua que ha resistit segles d'imposició i
que ja no es pot permetre ni un atac més. Catalunya ha arribat al límit, i la
ciutadania, amb el seu govern al capdavant, no pot tolerar una perversió com la
que pretén el ministre Wert dinamitant la immersió lingüística i subvencionant,
per més inri descomptant-ho a la Generalitat, la segregació entre catalans per
motiu de llengua. Catalunya no pot ser còmplice ni de l'extermini d'una llengua
ni de la discriminació d'una part de la seva població, els dos objectius
principals d'un Estat espanyol que està desplegant tota la seva artilleria legal
en tots els territoris de parla catalana per esborrar el rastre d'una llengua
que no tan sols no considera espanyola sinó que vol anorrear.
La llei Wert és un atac contra el sistema educatiu català
perquè n'ataca la llengua, que és el nervi central, però també perquè imposa un
model retrògrad en què, entre altres coses, l'educació passa a ser considerada
en bona part un mètode d'adoctrinament. En aquesta Espanya que es replega cap a
la caverna de manera accelerada no hi ha lloc per a la llengua catalana, però
tampoc per a un model educatiu com el d'aquest país, basat en la pedagogia més
avançada i lluny de l'ensinistrament i la desigualtat. La llei Wert, en l'idioma
que sigui, és un insult general a la intel·ligència.
Promouen una trobada d'alcaldes i
regidors en defensa del català
L'alcalde del Campell veu que hi ha
motius per reeditar la Declaració de Mequinensa i demana suport a altres
territoris de parla catalana
L'any vinent es compliran 30 anys de la Declaració de Mequinensa. En aquella
ocasió, disset ajuntaments de la Franja de Ponent van reclamar l'adopció de
mesures per protegir i fomentar el català als municipis catalanoparlants sota
administració aragonesa. Fruit de la declaració, es va implantar tímidament el
català en el sistema educatiu, com a assignatura optativa, dues hores a la
setmana, als col·legis i instituts de la Franja.
Avui, la llei contra el reconeixement del català i l'aragonès a la Franja
està a punt de fer reviure aquella mobilització. Alguns alcaldes s'estan movent
per convocar, en el termini d'uns vuit o deu dies, un acte conjunt d'alcaldes i
regidors de la Franja en defensa del català. “Encara no l'hem convocat però hi
estem treballant; creiem que cal donar una resposta a aquesta agressió a la
nostra llengua”, va explicar ahir a aquest diari l'alcalde del Campell
(Llitera), Pere Anton Chauvell (PSOE). El Campell ha estat el primer ajuntament
a reaccionar, amb una moció aprovada dijous passat en què es reclama la vigència
de l'anterior llei de llengües d'Aragó i es dóna facultat a l'alcalde per
defensar, davant els organismes que siguin necessaris, el català com a llengua
pròpia del Campell. La moció es va aprovar amb el vot favorable dels cinc
regidors del PSOE i un del PAR. El regidor del PP es va abstenir. De moment,
Chauvell ja ha convocat per aquest dijous totes les associacions del poble i els
demanarà que s'adhereixin a una declaració de suport a la llengua. I reclama,
també, el suport “de Catalunya i de la resta de llocs on es parla català, perquè
això és un pas més en una agressió global contra la nostra llengua, com estan
fent a les Balears, com ho fa la llei Wert o com la prohibició de poder dir País
Valencià”, diu Chauvell.
Des de la Ribagorça, també hi ha contactes entre alcaldes i s'espera que ho
lideri el Consell Comarcal. En aquesta comarca hi ha una alcaldia de
Convergència Democràtica de la Franja (CDF), la del Pont de Montanyana. La
secretària general de CDF, Marta Canales, va dir ahir que el seu partit treballa
a favor d'una mobilització conjunta, tal com va fer ja fa mesos, enviant mocions
a tots els municipis quan es van conèixer les intencions del govern del PP i el
PAR de canviar de nom el català.
A diferència de la Declaració de Mequinensa del 1984, aquest cop no hi ha cap
conseller del govern aragonès favorable a aquest moviment. Llavors Josep Bada,
conseller d'Educació, va ser-ne un dels impulsors. Per això, alcaldes del PP i
PAR, partits que a Saragossa han promogut la llei del Lapao, tindran ara menys
cobertura política per adherir-s'hi. Tot i això, hi ha casos com Castellonroi,
governat pel PAR, que mai no ha dubtat del nom i la unitat de la llengua.
D'altra banda, l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que durà al ple de
la Paeria una moció de suport al català de la
Franja.
Publicat en el diari digital VilaWeb
dijous 23 de maig del
2013
El Grup d'Acció Valencianista (GAV) ha atacat amb
pintura la casa de Ramon Ferrer, el president de l'Acadèmia Valencian de la
Llengua (AVL). El GAV ja ha vingut protagonitzat accions semblants contra
entitats valencianistes. I, de fet, juntament amb España 2000 va protagonitzar
un intent de boicot a l'homenatge que es feia el 14 de maig al
poeta Vicent Andrés Estellés al seu poble natal, Burjassot. Els agressors es van
esperar sense cridar l'atenció fins que va ser el torn del president de l'AVL,
Ramon Ferrer.
Aleshores es van alçar i el van insultar i
escridassar dient-li 'fill de puta' i 'traïdor'. Els individus van voler
intimidar els assistents i els membres del consistori, entre els quals el batlle
Jordi Sebastià, amenaçat des de fa mesos per aquests mateixos grups
feixistes.
Els atacs al president de l'AVL prenen encara més
gravetat institucionalment tenint en compte que té el rang de
conseller.
Publicat a
L'Ajuntament de Mequinensa serà la seu, l'1 de juny, d'una
cimera d'alcaldes de la Franja de Ponent per acordar una posició comuna contra
la reforma que el govern d'Aragó va aprovar fa 15 dies i que canvia el nom del
català que es parla a la zona pel de Lapao. L'alcaldessa de Mequinensa, Magda
Godia, del PSOE, va dir ahir que la cimera vol recuperar “l'esperit” que fa 30
anys va impulsar la Declaració de Mequinensa, en què es reivindicava l'ús del
català. A la cimera s'han convidat 53 alcaldes de sis comarques de la
Franja.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací