figolis
Persona blaneta de
caràcter, de poca espenta, que no té energia.
|
Però que no vaja el figolis del teu germà a demanar-ho, que ad
eixe ni l'escolten. |
Aquesta paraula, que es pronuncia amb o oberta, l'he sentida
entre els jóvens de la ciutat de València. Molt probablement és una creació
nova. És veu molt clar que és, simplement, un encreuament entra figa i finolis.
fila
d'aigua
1)
Quantitat d'aigua que es fixa com a unitat de mesura quan es fa el repartiment del cabal total d'un riu o d'una séquia entre diversos regants.
El llibre Tratado de aguas y riegos de Andés Llauradó ens diu que el cabal del riu Túria es dividix en 138 files que es repartixen entre les diferents séquies de la manera següent: 48 files per a la de Montcada, 14 per a la de Quart, 10 per a la de Tormos, 10 per a la de Mislata, 14 per a la de Mestalla, 14 per a la de Favara, 14 per a la de Rascanya i 14 per a la de Rovella. Així era, almenys, en el mes de juliol de 1856 quan ho va escriure el senyor Llauradó.
El cabal de la fila és variable i, per consegüent, no es pot donar una equivalència en unitats del sistema internacional. Depén del riu, depén del nombre de regants i, per a un riu determinat i per a un nombre de regants determinats, depén del cabal que porte el riu en cada moment.
2)
Unitat per a mesurar el cabal de l'aigua que passa per una conducció.
Per a poder mesurar
la quantitat d'aigua que passa per un conducte cal definir unitats de cabal que
tinguen un valor fix. Des de sempre s'ha considerat necessari disposar d'unitats
fixes de cabal d'aigua, però quan en el segle xix es va començar a extraure aigua dels
aqüífers subterranis per mitjans mecànics, generalment destinada a la indústria,
la necessitat es va convertir en imprescindibilitat. Ara ja no es podia parlar
de repartiment proporcional del cabal d'un riu entre diversos regants perquè
l'aigua l'extreien del subsòl i es destinava a fins industrials. Com es
disposava de la fila com a unitat de mesura de l'aigua de reg, es va aprofitar
el mateix nom, però es va definir la fila fixa com la quantitat d'aigua que
passava per una superfície determinada a una velocitat determinada. Es varen
usar, com és natural, les unitats de superfície i de velocitat d'aquella època
que ja sabem que no eren les mateixes en tots els llocs. Si considerem que la
fila fixa és la quantitat d'aigua que passa per un pam quadrat valencià a una
velocitat de 4 pams valencians per segon, obtenim una equivalència de
La Gran
Enciclopedia de la Región Valenciana, en l'entrada
fila d'aigua, dóna una informació signada pel professor Felip Mateu i
Llopis bastant llarga però poc clara i poc útil. La Gran
Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, editada trenta
dos anys després, reproduïx la mateixa informació. És una llàstima que els
autors de diccionaris i d'enciclopèdies es limiten a copiar-se els uns dels
altres sense fer els estudis i les recerques necessàries per a donar-nos als
lectors la informació fefaent que ens cal i que considere que ens
mereixem.
En valencià també es diu:
1) 2)
La llengua estàndard sol
emprar: 1) fila 2)
fila
En castellà es diu:
1) fila,
hila 2) fila, hila
Avui els
esports són seguits per masses de ciutadans a través de la imatge i la paraula.
Aquestes masses, adelerades, implicades en l'acció, donen la mesura de la
importància que té servir-los una paraula neta, és a dir, un llenguatge
correcte, si hom vol de va debò normalitzar la llengua. I, per l'experiència
amarga que tenim de la realitat, hem de delatar que les coses no van pas per
aquest cantó.
En
primer lloc hem d'avisar que aquest llenguatge el tenim encomanat d'aquell vici de caire
cancerós, i per tant quasi inguarible, de suprimir els adverbis pronominals
en i hi on cal usar-los. Sentireu això: 'Stoikov no arriba', per
Stoikov no hi arriba (a una pilota que corre). O això: 'Sabiola ha fet un
gol; Enrique ha fet dos', per ...Enrique n'ha fet dos. O sentireu dir
això altre a un del Barça: ‘Pujol, em deus
mil', per ...me'n deus mil (d'euros).
Després
podreu observar que proliferen amenitats com aquestes: “No ha pogut donar-se la
volta per xutar”, ("No ha podido darse la vuelta..."), per No ha pogut
girar-se per xutar. 'Les vantatges del sistema són...', per Els
avantatges del sistema són... “Que bo que està el caramel que xupa
l'entrenador!”, per Que bo que és el caramel que xucla l'entrenador!,
etc.
Vistos
aquests detalls fugissers, els quals tot sovint es combinen amb altres
sorpreses, analitzem un parell de defectes més, tan constants que ja han pres
carta de naturalesa als nostres mitjans. Per ordre
alfabètic:
“Amagar”. El verb català amagar únicament vol dir escondir. No té en cap cas el sentit de
“amenaça” de “impuls” o de “fer veure que”, que té en castellà. Per tant està
mal dit: 'Ronaldinho amaga', quan aquest noi fa veure que xuta i no xuta. Cal
dir:
Enganyar. Fer veure
que.
Ronaldinho fa veure que xuta i s'escapa. Pujol enganya i no
centra.
“Atrapar”. Aquest verb és ben català,
també, però l'usen malament. Diuen: 'Bahia atrapa' i usat així, sense complement
directe, és de pura i recent importació castellana. Haurien de dir, en tot cas:
Ramallets atrapa la pilota.
Però no ho hem dit mai així. Abans dèiem:
Blocar.
Fer una parada. Fer una aturada. Fer una llançada.
El porter l'ha blocada! Mira com bloca aquest porter! Quina parada,
manoi! Quina aturada, xiquet! Quina llançada, aquet porter!
Sí, quan
jo jugava a futbol dèiem: blocar, verb catalaníssim, que té el doble
sentit d'interceptar i d'agafar la pilota.
“Despeje”. Desembaràs. Esbandida.
El defensa desembarassa la situació. Quina esbandida més oportuna, noi!
“Golejada”. Segons el meu
modest parer fóra molt més bona golada, tal com diem aiguada,
gentada, ocellada, finestrada
quan volem indicar que hi ha bona quantitat de cada cosa d'aquestes. Ha
guanyat per golada. Li ha clavat
golada.
Bé que
al meu temps dèiem pana o panadera (del verb empanar, que
vol dir esclafar sota un pes, cruixir sota una farda; mireu el verb empanar al meu La parla de l'Urgell). Cinc a zero,
quina pana! Li ha clavat una pana (o panadera), que Déu n'hi
do!
“Regate”, 'regat'.
Retall. Tall. Tallada. Esquivada. Passejada. Fer una finta ( bé que
aquesta no amb el peu, sinó amb el
cos).
Aquest jugador té un retall excel×lent. Tu, no tallis
tant!
És
veritat que tallar també ho diuen a interceptar, però una cosa no treu l'altra, poden ser
dites totes dues, en el cas corresponent, es veu pel
context.
Al meu
temps centrar era de l'ordre del dia per a indicar combinar, servir la
pilota a un altre de l'equip:
Centra noi, no tallis tant!
Igualment entrar per a indicar opugnar un contrari per prendre-li
la pilota: Entra'l, entra'l!
No sentireu esportista que
parli en català en els nostres mitjans que no digui un parell o tres de vegades,
“però, bueno!”. També ho diu tot el jovent. Bé val la pena que uns i altres
posin una mica d'atenció en aquest vici tan generalitzat. Tant costa dir Doncs, bé; o Però, bé? O: Tant se val, o De tota manera?
Vivim mancats del sentit del català, ens falta iniciativa des de la
nostra pròpia llengua, estem acorralats pel castellà. Cal catalanitzar el nostre
llenguatge, va debò.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Ahir els diaris anaven plens d'aquest neologisme i tot fa pensar que, per desgràcia, es quedarà força temps amb nosaltres. Té la virtut d'expressar de manera breu i entenedora els efectes devastadors de la política auspiciada des dels grans poders econòmics.
Però alguns gendarmes de la correcció, com la web d'espanyol urgent Fundéu, no la veuen prou catòlica. Diuen, amb raó, que en puritat austericidio -o austericidi - vol dir matar l'austeritat i no pas que l'austeritat ens mati a nosaltres. Igual que homicidi vol dir matar un home o in fanticidi matar un nen. I propugnen dir-ne austeritat suïcida o letal .
No falten els que de bona fe es fan ressò de tanta sapiència i a cop d'erudició volen reprimir la creativitat lingüística. Morfològicament, austericidi és aberrant, però des d'un punt de vista comunicatiu és clarament superior a les propostes "correctes" de Fundéu.
Sense ni rumiar-hi tothom entén què vol dir. Té grapa i és efectiu. Ningú li dóna un sentit a què només s'arriba per deformació professional.
I és que les paraules no les volem per fer-ne disseccions sinó per fer-nos entendre i sentir-nos-hi còmodes quan les fem servir. Per aquest motiu tots els diccionaris estan plens d' aberracions lingüístiques que cap dèspota il·lustrat amb vent a la flauta ja no gosa qüestionar.
I al final la millor prova de la bondat d'una paraula és que acabi entrant al diccionari vencent la resistència dels erudits i fins i tot de l'autoritat lingüística. Dit d'una altra manera, que el seu sentit ens l'acabi dictant el sentit comú.
No hi ha millor demostració que la correcció no la fixen uns experts sinó que és una convenció dialèctica que anem establint cada dia entre tots.
En general, el món periodístic ponentí, que tant patim, ignora completament la nostra onomàstica, i es convertix en agent desfigurador de cognoms i topònims: és així que Sanchis, Fuster o Moner esdevenen Sanchís, Fúster i Móner; o Xaló, Xalo. Etc. La desgràcia que planeja sobre el patronímic Sanchis, especialment irritant, té uns orígens tan coneguts com frívols: al locutor de ràdio JM. García se li va antullar que el cognom d'un futbolista de R. Madrid originari d'Alberic –i per tant exòtic per a ell– devia pronunciar-se com a mot agut; és així que Sanchis es convertí en Sanchís; sort que en la plantilla del famós equip no va créixer la representació valenciana, perquè, si no, haguérem vist aparéixer cognoms com Perís, Gomís, Colómer o Llopís. Després, la feta ha anat a més, per la popularitat que ha atresorat, des de fa anys, un senyor de l'Horta relacionat amb el Partit Popular. El cas és que els patronímics valencians acaben en -is, els castellans en -ez i els portuguesos en -es, i en els tres casos són plans: Gomis, Gómez i Gomes. L'aparició d'aquesta sufixació en els idiomes romànics peninsulars (portugués -es, castellà -ez, aragonés i català -is) va fer proposar a alguns una procedència basca, car en aquesta llengua el sufix -e o -ez es manté amb valor possessiu o modal (Menéndez Pidal: Toponimia prerromana hispánica). Tornant al cas Sanchis, hem de dir que també presenta la variant Sánchiz; però pensem que aquesta mutació té escassa rellevància, ja que deu haver-se originat per encreuament amb el castellà Sánchez en combinació amb la vacil·lació castellana entre les grafies s i z, de raó fonètica (només cal veure com escriuen ara el castellà molts andalusos o sud-americans, sobretot els mots menys memoritzats: pesera, deceo ; d'altra banda, les deformacions d'onomàstica valenciana són molt abundants d'ençà del segle xviii, coincidint amb l'arribada de funcionaris castellans als registres).
La variant Sánchiz és comuna en zones castellanòfones que han mantingut o mantenen contacte amb el valencià: per exemple, a la província de Conca, i, en el nostre regne, a la Canal de Navarrés (molts a Énguera). No pot descartar-se tampoc, en el bagatge lingüístic dels funcionaris castellans, la influència de cognoms com Ortiz; i, en general, els de terminació -ez castellana, que ells coneixien tan bé.
Per tot plegat, resulta molt llastimós que famílies que vénen dient-se a si mateixes Sanchis durant generacions passen a dir-se Sanchís per l'ocurrència ignorant d'algú. I és també llastimosa la facilitat amb què oblidem els nostres noms. No és fàcil imaginar-se que en altres llocs la gent passara a dir-se Sanchez, Lopez o Rodriguez Zapateró simplement per haver-ho sentit quatre nits a la ràdio.
«Fabra,
encara»
Autors: Miquel Àngel Pradilla
Cardona (ed.)
Editorial: Institut d'Estudis
Catalans
Pàgines: 510
PVP: 42 euros