Rient rient, el poble lapao va perdre els seus furs i el seu dret cap al segle XVII, entre el Compromís de Caspao (una cosa casposa) i el Decretao de Nova Planta, antecedent dels decretazos que havien de venir tres segles més tard. La pèrdua va anar en favor del poble arxiquès (Argentina, Xile, Equador, Espanya), que es va fer hegemònic a les terres lapao sense gaires complicacions, amb l'adjutori de les elits dominants, que van fer tot el que van poder per acostar-se a l'ideal polític i cultural de la nova dominació arxiquesa.

Així va anar la cosa. El problema es va complicar amb un parell de guerres: la de Succeçao o Seceçao (segons les preferències de cada historiador) i la Guerra Çivilao del primer terç del segle XX, a més d'algunes guerres que hi va haver a l'entremig, però que ningú recorda. A aquestes altures, tot faria pensar que la llengua lapao ja seria història, i que la llengua arxiquesa se li hauria imposat com qui bufa i fa ampolles.

Però no va anar ben bé així. El poble lapao va resultar ser més tossut del que semblava a primer cop d'ull, i a finals del XIX va engendrar un nacionalisme burgès que aspirava a convertir la llengua lapao en llengua de cultura, sense detriment ni perjudici del prestigi de la llengua arxiquesa. Aquesta aspiració era òbviament totalitària, i per això, dels nacionalistes lapao, i dels lapao en general, se'n diu habitualment que són insolidaris, xenòfobs, racistes, ofuscats, i, sobretot, nazis. El més curiós és que ells van ser, durant gairebé un segle, el motor de la prosperitat arxiquesa. Però que tinguessin la pretensió de parlar el seu idioma, i de donar-li el nom de lapao, era, evidentment, un abús intolerable. Última notícia: s'ha descobert el burca (balear usat rarament per la comunitat arxiquesa), que, pel que es veu, és un altre detritus del totalitari lapao. Seguirem informant.

Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.

De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).

Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.

Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.