ficar-se entre pell i cuiro
Menjar-se o beure’s
alguna cosa amb delit, amb fruïció.
|
Ahir vàrem anar al barracó aquell que hi ha en la platja i ens
ficàrem entre pell i cuiro unes sardines rostides, cosa bona de
veritat. |
Aquesta expressió l’he sentida a la ciutat de
València.
figatell
Menja que es fa amb
fetge, carn i cansalada viada de porc, tot capolat, barrejat amb pinyons,
jolivert, nou moscada, pebre negre i sal, embolicat en randa de porc i rostit a
la planxa.
|
Xe, tu, deixa’t estar d’hamburgueses, refrescs de cola i coses
estrambòtiques. Jo vullc un parell de figatells, una barra de pa i un got
de vi. |
|
–Figatells com els que feia ma tia que en pau descanse ja no en
tornaré a menjar mai més en la vida.
–Tu és que tens molta aficioneta a les coses casolanes, però en la
plaça de l’ajuntament de Pego hi han dos bars que els fan la mar de bons.
¿Per què no vas i els tastes i deixes de
plorar? |
Aquest
vocable l’empra el poeta benioper Josep Piera. En la seua obra Maremar
podem llegir:
|
Aviat ja
sopàvem, a l’escalf de la llar, figatells a
la brasa i olives al caliu. Un vi negre,
marinenc de collita, amable la conversa
guiava al millor port. «Vinc
recorrent les terres que vull viure, les velles
valls dels mallols moscatells.» El visitant
digué, dolçament i suau. |
Aquest
aliment és típic de diverses poblacions de la Marina, la Vall d’Albaida i la
Safor com ara Gandia o Bellreguard, però és a Pego a on més gust i afició hi ha
a aquest menjar.
El
Diccionari Valencià té l’entrada figatells (en plural) que definix
així: «Fetges d’aus cuinats». És una definició pobra i
errònia.
En el
Diccionari valencià-castellà de la RACV hi ha l’entrada figatell, –lls
amb la definició següent: «hígados de
ave cocinados (normalmente de gallina)». M’estime més no fer cap
comentari.
En el
DECat de Coromines (III, 992b56) trobem: «En fi aquí escau afegir a la
nostra documentació un mot nostre d’origen mossàrab, que fins ara ningú no havia
recollit i que vaig recollir de viva veu a Gandia el 1963; el
+figatell típic d’aqueixa comarca, que em descriviren com
“espècie d’embotit de forma esfèrica, i de la grandària d’una mandonguilla un
poc grossa, que se serveix calenta, fet amb una bosseta de budell (o un tros de
bufeta) en la qual s’han embotit bocins de carn magra, i de fetge, de porc”. És
evident doncs que ací es tracta d’un porc engreixat, per usar el seu
fetge.»
En el
llibre Menjar i gaudir a la Vall d’Albaida diu: «El figatell té un origen
grec: segons Millo, pareix ser que en l’obra d’Ateneu de Nàucratis
Deipnosophistae dedica alguns paràgrafs al figatell i les seues virtuts.
Justament a les terres de més enllà del Xúquer la colonització grega fou més
intensa, és a dir, al Marquesat de Dénia, la Marina i també la Vall d’Albaida. A
Fontanars dels Alforins s’ha perdut aquest vocable i parlen de coquetes de
fetge.» En aquest mateix llibre trobem la recepta per a fer els
figatells.
ACLARIMENTS
1) Els
figatells s’emboliquen en randa de porc, és a dir, en l’entreví o mensenteri del
porc. No s’emboliquen, com diu Coromines, amb budell o bufeta de porc. S’ha de
dir, no obstant això, que malgrat eixe petit error, el DECat de Coromines
és l’únic diccionari que arreplega la paraula figatell i fa una
explicació bastant exacta de com s’elabora aquesta menja. Cap altre diccionari
català o valencià, antic o modern, arreplega el mot, excepte el DVal i el
Diccionari valencià-castellà de
2) He
posat que la carn, el fetge i la cansalada viada es capolen perquè els productes
carnis no es piquen, es capolen. Picar-se, es pica el vi, la carn es
capola.
3) En
l’exemple he escrit “els tastes” i no “els proves” perquè en la nostra llengua
les coses de quemenjar es tasten, no es proven. Provar-se, es proven els cotxes
i les motos, els aliments es tasten.
El doble adverbi de mode.
En
català dos adverbis modals units per la copulativa i no són presentats
com ho fa el castellà "llana i abiertamente', sinó al revés, amb el -ment
primer i la forma adjectival femenina després: fredament i distreta.
L'acomiadà rudement i aspra. Però és preferible presentar els
dos adverbis complets: L'acomiadà rudement i asprament. Caigué
en el parany vergonyosament i aparatosament. Els dos adverbis llargs són de molta
elegància, inspiren solemnitat i fan sensació de més seguretat en allò
que hom afirma.
La i que el castellà fa e.
En català la copulativa i és sempre i, encara que la
paraula que ve després comenci amb i. Així direm i escriurem: Bona
i integrada. Grollerament i interessadament. Sol
i indefens. Radical i
implacable.
No vull.
'No
vull', tot sol, tradueix directament el "no quiero". En català, quan hom nega
allò que li proposen, és no ho vull. Per exemple: ─Surt de casa meva!
─No ho vull! ─Pentina't! ─No ho
vull!
Passi.
Traducció servil de "pase". M'han donat un 'passi' per al futbol. Què tal
una entrada de cortesia? O simplement: Cortesia. He entrat amb
una cortesia.
He entrat al Camp Nou amb una entrada de cortesia.
Rodalies.
En català aquesta paraula l'hem emprada sempre en singular:
Rodalia. Rodalies ve
condicionat pel castellà "cercanías", "tren de cercanías", plural encaixat pels
locutors que mai havien sentit abans rodalia. Per tant cal dir: La
rodalia de Barcelona. Tren de la rodalia. Rodalies es refereix a la rodalia de més
de una ciutat.
Rodalia cal mesurar-lo com és ara àrea
metropolitana; no ho diem pas:
‘les àrees metropolitanes’ de Barcelona. O com terme; no ho diem pas ‘els termes’ de
Sabadell.
Visquent, visquia.
Hi ha
molts que fan el verb viure més irregular que no és. Precisament el
gerundi i l'imperfet d'indicatiu són regulars: Vivint i vivia.
Mira, anem vivint!
Vivint fora, no m'assabent de res. Jo aleshores vivia a
Londres. Ells vivien a la
muntanya.
No em deixen.
Traducció directa de "no me dejan". Així sol, sense complement, no pot
ésser usat en català. ─Que vas a colònies? ─No, no m'hi deixen anar.
O cal usar altres formes de negació: ─No patines? ─No, a casa no ho volen. O: ─No,
no m'ho deixen fer.
Ningú diu, etc.
Cal
tenir present que en català ningú i cap són pronoms: Que ha
vingut ningú? En tens cap? Per tant, en negar-los, cal ficar-hi un no:
Ningú no diu. Ningú no hi va. No en tinc cap. I en
molts casos dues negacions afirmen: Ell tampoc no ho
faria. A mi no
m'enxampareu mai.
El dilluns, el dimarts, el dimecres.
Els noms
de la setmana, en català, van sense l'article: Dilluns fem festa.
Dimarts plourà. Divendres anirem
d'excursió.
Tan sols en alguns casos, més aviat enfàtics, porten
l'article.
Només.
Només és un neologisme importat de Sud-Amèrica. Cal no abusar-ne i
cercar formes alternatives com és ara sols, tan sols, únicament. Sols
me n'ha donat un. Únicament en tenim dos. És
convenient d'evitar la cacofonia 'no només': No tan sols
l'ultratjaren, sinó que li clavaren un bon estovat.
Abreviacions.
El
català és poc amic de fer abreviacions. Potser per un instint de reacció contra
els molts monosíl·labs que té. N'hi ha que són del tot inadmissibles, com, per
exemple, "cole", 'vaig al cole'. La qual, a més de ser lletgíssima, va contra la
contracció normal del mot legítim català col·legi. Els pares i mares i
els mestres de l'escola haurien de fer un esforç per tal d'extirpar aquest
barbarisme funest que devasta la parla dels alumnes. L'expressió més genuïna
catalana és anar a l'escola. Abans dèiem també anar a estudi. En
tota l'Amèrica, en la primera ensenyança, van a l'escola; allí el col·legi ja és
qüestió d'ensenyança superior. Anar a col×legi també està molt ben dit.
Altres
abreviacions poc ajustades a l'esperit de la llengua, com és ara 'Profe',
'Tele', etc., també han de ser evitades, llevat que sapiguem segur que són
legítimes.
Hipèrbaton a la castellana.
Una de
les infiltracions més subtils del castellà dintre el català és la de
l'hipèrbaton segons els usos d'aquella llengua. Així, molts diuen 'Tractarem
avui de...', "Trataremos hoy de...", per Avui tractarem de... 'Donarem
ara una visió de conjunt', "Daremos ahora una visión de conjunto", per Ara
donarem una visió de conjunt. 'Encara no m'he pentinat, avui', "Todavía no
me peiné, hoy", per Avui encara no m'he pentinat. "Veinte pesetas ha
ganado Marta", 'Vint pessetes ha guanyat Marta', La Marta, o na Marta,
ha guanyat vint pessetes. "Dos soluciones da Jaime", 'Dues solucions dóna
Jaume", per En Jaume dóna dues solucions. etc.
El castellà "cuyo", "cuya", passat al català 'quin', quina',
incorrecte.
Del
qual, de la qual.
'La
dona, de quin fill em parlaves, ha mort', per La dona, del fill de la qual em
parlaves, ha mort.
'L'escriptor, quin llibre comentaves, és mediocre', per L’escriptor, el llibre del qual comentaves, és
mediocre.
El molt que, del molt que.
'Adona't
del molt que t'estima', "Date cuenta de lo mucho que te quiere", per Adona't
de com t'estima. 'Perquè vegis el bo que és', "Para que veas lo bueno que
es", per
Per tal que vegis com n'és
de bo, o Per tal que vegis que bo que és.
L’article ponderatiu ’el’,tan utilitzat en castellà, (“verás lo bueno
que es”`; “lo sabios que demuestran ser”;
“hay que ver lo pérfidos que son”), en català és incorrecte. Cal dir: Veuràs que bo que és; cal veure que savis que són;
cal veure que pèrfids són. M’imagino com han d’anar de
frustrats.
Pluja d'anglicismes.
És un
fet trist que el català modern s'omple d'una munió d'anglicismes que espanta.
Tals com "marketing", "parking", "surfing", "rafting", "holding", per no
mencionar el cúmul dels de la informàtica. La Secció Filològica de l'Institut
d'Estudis Catalans, per comptes d'anar admetent paraules innecessàries del
castellà, hauria de tenir a punt les paraules genuïnes per a oposar a aquesta
veritable allau d'anglicismes. És una obligació seva,
urgent.
I perdoneu que insisteixi en aquesta altra remarca, però és que s’ho
val.
Ja resta
dit en l’apartat El pronoms adverbials
en i hi, però allí es dilueix en el gros maremàgnum i bé cal prestar-hi
atenció dues vegades, puix que el mal és extens i trist.
Es
tracta de la construcció ‘han estat trobats dos, del tres perduts’, i similars,
‘només un dels cinc beneficiats, ha dit gràcies’, ‘ha perdut tres, dels vuit
partits jugats’, com és clar concebudes de la manera de dir del castellà, però
que han fet implantació exclusiva dins del català parlat a tot arreu. És per la
manca d’hàbit en la utilització d’aquells dos pronoms adverbials, efecte del
subconscient que mai no els ha utilitzat i no els té familiars, que els defuig
instintivament.
En català net
i castís cal dir-ho així: Dels tres
perduts, n’han estat trobats dos. Dels cinc beneficiats, només un ha dit
gràcies. Dels vuit partits jugats, n’ha perdut tres.
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
La Caixa té l'hàbit de pensar les campanyes publicitàries en castellà i després traduir-les barroerament al català. I aquest menyspreu per la llengua del país fa que de facto dediqui una fortuna a difondre flagrants castellanismes que n'erosionen la genuïnitat.
Fa un parell d'anys ja vaig denunciar un ús de donar la volta ("Dóna la volta a la teva hipoteca") per capgirar que és especialment aberrant tenint en compte que, en aquest cas, la forma catalana és la més àgil.
Ara hi torna demanant-se "Què deurà ser allò que em farà gran?" Una pregunta que, de fet, en català sona estúpida, perquè allò que ens farà grans -tots ho sabem- és el pas dels anys.
Per això, quan l'anunci t'acaba revelant que ens farà grans "ser fidels a nosaltres mateixos", et vénen ganes de no ser-ho per mantenir-te jove. Això no et passa amb la versió castellana, perquè hacerse grande no vol dir fer-se vell sinó arribar a l'èxit i la glòria en algun camp.
Però la pregunta també grinyola pel deurà ser . I novament cal anar a la versió espanyola, al "¿Qué será aquello que me hará grande? ", per entendre què passa.
Al traductor barroer se li barreja el futur no genuí d'"Ara seran les 10 " amb el genuí de "Qui serem demà?" i, volent cobrir tots els flancs, acaba decantant-se per l'estrany híbrid què deurà ser en lloc d'apostar pel correcte però suspecte què serà .
Ara bé, el problema de fons és un altre. El problema és que qualsevol anunci ben parit juga massa amb el sentit de les paraules perquè sigui traduïble. És a dir, no se'n pot fer una traducció sinó una versió, que sol comportar canvis substancials. ¿Té prou diners La Caixa per fer-la? Malgrat la crisi, jo diria que sí.
«Llengua i esport: entre la
creativitat i l'adequació»
Autor: Joaquim M.
Puyal
Editorial: Edicions de la
Universitat de Lleida
Pàgines: 34
PVP: 6 euros
Com evocaves
Barcelona, aquella
de l’any
cinquanta-cinc, aquell diumenge,
amb la teua muller,
i sense un cèntim,
aquell diumenge de
febrer, humil,
aquell fred pels
carrers de la ciutat
terriblement
estranya, on els teus versos
varen trobar obertes
tantes portes,
i no tenies tu cap
porta
on cridar; i
evocaves Barcelona,
aquell
cinquanta-sis, les mesurades,
doctes paraules,
refusant la fúria,
recomanant fredor o
bé distància,
aquell pudor o
castedat inhòspita,
totes les cases amb
estores grosses,
es parlava en veu
baixa, gran silenci,
tu retenies les
paraules, la
bruta alegria de
crear i viure;
el teu desistiment,
quan et va rebre,
aquell crepuscle,
Salvador Espriu,
un moment únic en la
teua vida,
i recobrares energia
i fúria.
Ah, Salvador Espriu,
com et recorde!
La delicada
comprensió, l’amable
comprensió, l’home
que lluita
feroçment amb el mot
i amb el misteri.
No ens coneguérem;
ens reconeguérem
pels senyals de la
mort, pels seus arraps,
per la blancor de
les parets o pel
cruixit d’alguna
fusta en algun lloc.
Vicent Andrés Estellés, «Crònica mallorquina» (1968), dins Vaixell de
vidre. Obra completa 8 (València: Tres i Quatre, 1983), pàg. 53-54