InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 828 (dijous 16/05/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Precisem i comuniquem
 
4)  Josep Miquel Bausset - Alicante - Elche?
 
5) Núria Puyuelo - No sempre és el ‘mateix'
 
 
7) Joan-Carles Martí i Casanova - D'Islàndia al Pacífic Sud tot passant pel Pirineu
 
8) Jaume Corbera - El somni de Bauzá
 
9) David Marín - "Astí parlem català"
 
10) Josep Miquel Bausset - TV3 i el País Valencià
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 93).
 
 

301. Als que no entenen que fem servir el català simplement se'ls ha de dir: “És la meva llengua”.

 

Aina Moll

Filòloga

 

 

2)
 
Publicat a
 
 
Vicent Partal
 
Quan passes els controls de passaport als aeroports de Londres sempre em xoca topar amb un cartell enorme que et recorda que tens dret a queixar-te en gal·lès. Fixeu-vos quan hi passeu: a Londres, el govern de sa majestat insisteix que et pots queixar en gal·lès, i ho fa pràcticament abans que penses a queixar-te. El gal·lès és llengua oficial al País de Gal·les, però no ho és pas a Anglaterra ni a la Gran Bretanya en el seu conjunt. I tanmateix als aeroports de Londres les autoritats avisen amb cartells del dret a parlar-los en gal·lès –llengua, per cert, que no té ni de bon tros la presència pública o l'ús que té el català.
 
Això ve a tomb dels incidents lingüístics protagonitzats aquest cap de setmana per policies espanyols a València i a Vilajuïga. En el cas de València, contra una persona coneguda i popular com és Miquel Gironès, membre del grup Obrint Pas. En el cas de Vilajuïga, contra una família que anava al tren. En tots dos casos, els funcionaris de la policia espanyola van seguir la mateixa pauta: agressió de bones a primeres. El simple fet, normal, de respondre en català ja desencadena el conflicte. Gironès només va preguntar què passava, i el pare de Vilajuïga, si ho vaig entendre bé, només va demanar que tancaren la porta. La resposta va ser en tots dos casos una allau d'insults, fatxenderia, amenaces i supremacisme del pitjor gust. I una detenció.
 
Això no passa perquè si, ni és casualitat. En el cas de València van arribar a escriure que la causa del conflicte era que Gironès parlava “insistentment” en valencià. A Vilajuïga van dir que eren nous i no estaven acostumats a sentir el català. I a Heathrow quantes vegades senten el gal·lès? pregunte. La qüestió és un afer de cultura en majúscules. Passa el que passa perquè en un lloc es creuen que la policia ha de respectar i servir el ciutadà, amb totes les conseqüències fins i tot lingüístiques que això comporta, i en l'altre, no. En l'altre els diuen que quan tenen una placa poden fer el que vulguen. I així anem...
 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 3 de maIg del 2013
 
Precisem i comuniquem
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa un poc més de cinc mesos vaig dedicar dos columnetes d'estes a postular que el verb “disseccionar” siga admés normativament, en coherència amb allò que ja es fa, de manera natural, en els registres propis d'eixe concepte. Els diccionaris de referència no l'inclouen, i el significat d'eixa forma, com és ‘obrir o dividir en parts un animal o planta per a examinar-lo o analitzar-lo; fer una dissecció', l'atribuïxen al verb “dissecar”, amb la confusió que pot donar lloc eixe no destriament de significats i significants. Perquè si un metge vol analitzar o examinar una part afectada d'una persona malalta, i en comptes de disseccionar eixa part, la disseca, en el sentit d'embalsamar, ja no cal que continue l'examen, perquè l'haurà morta. En una d'eixes columnes a què faig referència citava una frase d'un fullet del Centre Octubre de València, que com és sabut no és cap organisme castellanitzant ni té vel·leïtats secessionistes. Deia el text: “…destacats especialistes que disseccionaran les aportacions fusterianes en camps com la literatura, la història, l'assaig, la poesia…”. És a dir, l'autor/a d'un text d'un centre gens donat a heretgies lingüístiques obvia la norma, tot en pro de la claredat comunicativa. Haguera resultat còmic que es poguera interpretar que en el Centre Octubre “dissecaven”, embalsamaven o momificaven la rica i variada producció intel·lectual de Joan Fuster. I també per claredat i precisió comunicativa, Anna Moner, artista plàstica i escriptora llorejada, no fa moltes setmanes, en una entrevista que li féu La Veu del PV, a propòsit de l'argument de la seua excel·lent novel·la Les mans de la deixebla, deia que “La dissecció del cos humà em serveix per a ‘disseccionar' l'ànima”. I tant ella com el redactor, Xavi Pérez, en el titular de la notícia, ho feien conscients que eixa forma no està acceptada normativament, però la usaren per evitar l'ambigüitat. És a dir, és absolutament necessari que s'admeta en els diccionaris de referència, com ja l'ha admesa el portal dels MMCC catalans i el de la RACV. Esperem que l'esperat diccionari de l'AVL incloga tan necessària i útil paraula, com ho ha fet amb tantes altres de tenor semblant, sense esperar butles ni indulgències lingüisticopapals, com per exemple “decepcionar”, de “decepció”, al costat de “decebre”; “col·lisionar”, de “col·lisió”, com a sinònima de “col·lidir”; “extorsionar”, de “extorsió”, acompanyant extorquir.
 
4)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV divendres 3 de maig del 2013
 
 
Josep Miquel Bausset
 
La notícia és d´antologia: «El Aeropuerto de El Altet pasará a denominarse de "Alicante-Elche", tras la solicitud del consistorio», per acord de l'Ajuntament d´Elx, presidit per la senyora Mercedes Alonso. Això passa a Elx, no a Burgos! És així com es defensa la nostra llengua a la ciutat de la Festa d'Elx? O a partir d'ara serà de la «Fiesta de Elche»?

Encara no fa un any, el PP creava una «Secretaría de señas de identidad», per tal de «defender lo nuestro». I fa només dos mesos, el senyor Serafín Castellano, del PP, defensava el nostre patrimoni cultural i històric, «ante el cual el partido reafirma su firme compromiso». Això ho deien perquè el «valenciano es una de las más importantes señas de identidad que tenemos como pueblo». I per això afirmaven també que «el PP siempre ha hecho una defensa firme de las señas de identidad de la Comunidad, sin complejos y sin vacilaciones».

També el senyor Bellver afirmava: «Sólo el PPCV defiende sin tapujos y de frente, las señas de identidad valencianas». Per això mateix, César Sánchez, vicesecretari general del PP, ens alertava del perill: «un tripartito causaría el destierro de las señas de identidad».

Com que a internet ho trobem tot, podem vore les incongruències entre allò que es diu i allò que fan. Entre altres coses les de la pàgina web de l'Ajuntament de Calp (únicament en castellà) del qual és alcalde Sánchez. En aquesta mateixa pàgina web, els pressupostos de l'ajuntament estan en espanyol, anglès, francès, holandès i alemany, però no en valencià. Encara més: quan cliquem una senyera de la ciutat de València per vore els pressupostos en la nostra llengua, apareix la bandera espanyola i el pressupost en espanyol.

Caldria recordar als dirigents del PP el que diu la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià que ells van aprovar, en referència a «las señas de identidad»? Aquella llei (de 23 de novembre de 1983) demana al Preàmbul la «protecció i respecte a la recuperació del valencià». I a l'article 1 del Títol Preliminar, la llei demana, pel que respecta al valencià, «protegir la seua recuperació i garantir l'ús normal i oficial».

No crec que la denominació «Alicante-Elche» per a l'aeroport, siga la millor opció per a defendre la nostra llengua. Més encara, quan la mateixa Llei d'Ús i Ensenyament determina que Alacant (no Alicante) i Elx (no Elche) són ciutats «de predomini lingüístic valencià». Per tant, d'on ve això d'Alicante i Elche?

Per acabar-ho d'arreglar, l´Ajuntament d´Elx ha deixat la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull, per promocionar la nostra llengua. Algú s'imagina un ajuntament espanyol, que anara contra l´Instituto Cervantes? És així com el PP defèn «las señas de identidad»? O és que el valencià no forma part de «las señas de identidad»? Per això, com els amics d'ACPV i d'El Tempir, reclame la denominació Alacant-Elx i el retorn de la ciutat del Misteri a la Xarxa Ramon Llull.
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 3 de maig del 2013
 
No sempre és el ‘mateix'

Núria Puyuelo

 

No tots els mateixos són correctes, i si no pareu atenció a aquestes frases: “Al laboratori fan els experiments i després analitzen els resultats dels mateixos”, o bé: “Ha entrat al jutjat i, ràpidament, ha sortit del mateix.” En tots dos casos, aquest ús que es fa de mateix, és incorrecte perquè serveix per substituir un element expressat anteriorment –“els experiments” i “el jutjat”–, és a dir, fa la funció de pronom. Són construccions calcades del castellà i que en català podem corregir normalment usant els pronoms hi o en, o bé reformulant la frase amb el demostratiu aquest, aquesta, aquests, aquestes o amb el possessiu seu, seva, seus i seves. Si tornem als exemples esmentats, podríem esmenar-los de la manera següent: “Al laboratori fan els experiments i després n'analitzen els resultats” i: “Ha entrat al jutjat i, ràpidament, n'ha sortit.”

En altres casos, mateix es pot arribar a suprimir, com ara en l'oració següent: “Avui han fet l'escorcoll. El resultat (*del mateix) ha estat que no han trobat cap prova.”

Entre els usos correctes que té l'adjectiu mateix, hi ha el de posposar-lo a un nom, pronom o adverbi per emfatitzar el sentit de la frase. Per exemple, “Demà mateix ho tindràs” o “Vindrà ell mateix”. Amb aquest sentit de donar èmfasi, cal recordar que és incorrecte fer servir l'adjectiu propi. Construccions com ara “La pròpia professora ho va descobrir” o “Els propis treballadors ho van denunciar” han de ser substituïdes per “La mateixa professora ho va descobrir” o “Els mateixos treballadors ho van denunciar”. En aquests casos, es pot posposar mateix i llavors esdevé invariable (“Els treballadors mateix ho van denunciar”). L'adjectiu propi, però, sí que és correcte quan indica possessió (“El van trair els seus propis germans”).
 
Sabíeu que…

El mateix també el trobem en algunes expressions censurables, com ara “*em dóna el mateix”, que podem substituir per “tant me fa” o “tant m'és”; “*és tres quarts del mateix”, que podríem corregir per “és si fa no fa el mateix”, o “*és més del mateix”, que en català correcte seria “és el mateix que” o “ja hi tornem a ser”.
 
6)
 
Publicat en el núm. 58 de la revista Lletres (abril-maig, 2013)
 
Publicat en el blog de Víctor Alexandre diumenge 21 d'abril del 2013
 
 
 
Víctor Alexandre
 
El catalans som un poble que estima la seva llengua; l'estimem molt més del que convida a pensar el fet que la degradem, l'encongim o l'amaguem dia rere dia. Vull dir que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no és de manca d'estima per la llengua, sinó d'acomplexament nacional provocat per un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una. I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d'alguns catalans més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en català als Països Catalans, acotem el cap i n'admetem la marginació.

En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que, per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s'adona dels efectes letals que pot tenir un dèficit d'autoestima en els valors i en el patrimoni cultural d'una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat psicològica que experimenten molts catalans a l'hora de parlar en català amb un hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l'inrevés: "¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que els catalanoparlants es passin a l'espanyol tot just començar? A hores d'ara, gairebé tothom entén el català. [...] Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho triat conscientment. [...] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? [...] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. [...] Qui viu pendent de tenir contents els altres, no és amo del seu destí."

Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre. Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s'esforça a parlar la llengua del seu cap o del propietari de l'empresa en la qual treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar en català, s'esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on, el subordinat, com a membre d'una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor al darrere, puja d'estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en subordinat.

En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que "tant en el sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines, els automòbils, les noves tecnologies..., la nostra llengua no acostuma a ser-hi en les indicacions d'ús del producte. La majoria de catalans no se senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració. Em canvi, és difícil d'imaginar que un manual d'instruccions d'una afaitadora ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l'opinió pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de discriminatori."

Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols d'Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que "el govern català no disposa d'estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint, són percebuts com a imposicions. Això explica que l'actual llei del català hagi estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix, en definitiva, aquesta institució de govern."

Un dels grans al·licients del llibre Qui estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el francès, malgrat la força de l'anglès, és la llengua oficial única i vehicular del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un Estat català independent l'espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més universals que l'univers, no volen saber que la cooficialitat d'una llengua forta i d'una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens recorda que "hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió." D'això se'n diu resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.
 
7)
 
Ressenya publicada a NÚVOL divendres 3 de maig del 2013
 
 
Joan-Carles Martí i Casanova
 
Com tothom sap hi ha novel·la que es resisteix a caure de les mans fins que no heu arribat al darrer mot imprès. N'he descobert una –acabada de publicar– i l'hauríeu de llegir. Amb Viatge a l'illa del pingüins Bernat Gasull i Roig demostra que n'haurà d'escriure altres. Un gran novel·lista acaba de descloure's davant dels nostres ulls.
 
Si voleu llegir més, punxeu ací.
 
8)
 
Article publicat en L'Espira, suplement cultural del Diari de Balears divendres 5 de maig del 2013
Article publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dilluns 6 de maig del 2013
 
 
Jaume Corbera
 
9)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV dimarts 7 de maig del 2013
 
 
 
Josep Miquel Bausset
 
Després de més de dos anys sense arribar TV3 al País Valencià, sembla que aviat podrem tindre-la de nou. Això sí, amb unes condicions que imposa la Generalitat Valenciana! Per això, s´ha firmat un conveni entre els presidents, Alberto Fabra i Artur Mas, on el Govern català es compromet a «respetar las señales de identidad que aparecen detalladas en el Estatut», perquè així la Generalitat Valenciana, en un món globalitzat, ens faça la «gràcia» que TV3 puga arribar a la nostra terra!!

Em sorprèn que després que la sentència del Tribunal Suprem confirmara que la Generalitat Valenciana no tenia autoritat per a sancionar ACPV, anul·lant una resolució de la Generalitat Valenciana (per la qual multava ACPV) ara, el govern del Sr. Fabra encara pose condicions!

La sentència del Suprem diu: «La difusión de aquellas emisiones televisivas más allá de los límites territoriales de la Comunidad Autónoma de Catalunya, era i es sin duda lícita». ¿Com és que el Govern Valencià s´atreveix a posar condicions, després de l´agressió del Sr. Camps a ACPV? És com si el qui ha furtat una cartera, posara condicions per a tornar-la al seu amo!

La Generalitat Valenciana demana que TV3 no utilitze l´expressió País Valencià i que respecte «las señas de identidad». Però el terme País Valencià és present al Preàmbul de l´Estatut!! Anul·laran també eixe Preàmbul?

Si la Generalitat Valenciana demana que TV3 respecte «las señas de identidad que aparecen detalladas en el Estatut», crec que la mateixa Generalitat hauria de començar també per respectar eixes «señas de identidad». El capítol 6 de l´Estatut diu que la Generalitat «garantirà l´ús normal de les dos llengües» i també, que «s´atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià». La Generalitat està complint això que manà l´Estatut? Quants xiquets no poden estudiar en valencià, perquè la Generalitat no els ho permet? Quantes vegades parla en valencià el president Fabra o l´alcaldessa de València? Em sorprèn que la Generalitat Valenciana demane respecte, a alguna cosa que ella no respecta!

Per altra part, els qui volem vore TV3, només volem vore TV3!! No obliguem ningú a vore-la!! Pel contrari, els qui no volen vore TV3, ni la volen vore, ni volen que la vegem els qui sí que la volen vore! Sembla que hi ha una diferència en la qualitat democràtica, entre els qui només volem vore TV3 i els qui no volen que la vejam!

¿Per què compliquen i posen tantes barreres a una cosa tan senzilla com és la llibertat d´expressió i el respecte a la llengua?
 
 
10)
 
Publicat a
 
 
 
David Marín
 
Davant de l'ajuntament de Fraga s'estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l'Estat com ara la construcció del Canal d'Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l'hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d'Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m'és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d'elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m'és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.

Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L'Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s'interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s'assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s'assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s'entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l'Ignacio. No el traiem d'aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d'aquí és fragatí, no n'han de canviar el nom”, conclou.

Per l'altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t'adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.

A la filla l'avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l'escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.

A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d'ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d'un lloc i de l'altre, les llengües també, per això sabem català, castellà..., i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una mica més la teoria: “Això d'aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s'entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S'hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L'home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d'aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

 
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - ficar-se entre pell i cuiro
 
2) Eugeni S. Reig - figatell
 
3) Antoni Llull Martí - Sentir, oir, escoltar, escolta
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Alguns detalls importantíssims)
 
5) Albert Pla Nualart - Estalvis que retraten
 
6) David Paloma - Escapolir-se de l'escomesa
 
7) Pere Ortís - Manifest a favor de la Llengua
 
8) Vicent Andrés Estellés recorda Salvador Espriu
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací