Abans de sortir de casa havia trobat a la bústia un avís de Correus perquè passés a recollir un certificat. El remitent era en Joaquim M. Puyal. Què devia voler? Havent dinat vaig anar a buscar el sobre. Mira quines coses. En Puyal, que a més del gran periodista que tothom coneix és filòleg i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, m'enviava un treball de Joan Veny on el “nostre il·lustríssim lingüista” –paraules de Puyal– escateix l'origen del nom roger. Per Veny, l'hem de localitzar en l'occità roget. Francesc de B. Moll s'hi havia acostat fent-lo deutor del francès rouget, però Veny, que retreu a Moll un sistemàtic oblit de l'origen occità de molts mots catalans, afirma que el rouget francès també deriva de roget, nom que evoca el color rosat del peix. ¿Com en català va passar de roget a roger? ¿D'on surt aquesta r final? Com que els pescadors distingien entre el roget de roca i el roget de fang, el contacte entre la t final de roget i la d de la preposició els va fer entendre que parlaven de rogé. L'ortografia i el diminutiu, rogeret –els rogers tendeixen a la miniaturització–, van acabar fixant la r. Veny acompanya l'estudi amb un mapa que delimita la Catalunya que diu roger, la del nord, la Vella, i la que diu moll, la del sud, la Nova. Llàstima, Joaquim Maria, que rebés la teva amable i il·lustrativa carta a la tarda. T'hauria pogut avisar perquè t'afegissis al dinar filològic.

Explica Veny que quan Josep M. de Casacuberta Roger i Francesc de B. Moll es reunien a la Secció Filològica de l'Institut, els dos homes deien que estaven units per uns cognoms que, sent diferents, corresponien a la mateixa espècie ictiològica. Veny ho nega: Roger és en aquest cas un patronímic masculí germànic i moll, com el mateix Moll diu al seu diccionari, una “persona fluixa, feble de caràcter”. No sé si Veny dispara amb arpó.