A través de la lectura de
llibres com el que tractarem tot seguit, hom pot pensar que és molt injust
l'esforç que han d'assumir els parlants de qualsevol de les anomenades llengües
minoritzades per tal d'intentar, si més no, assolir el mateix estatus que
d'altres parlants de llengües que gaudeixen d'una protecció específica i, en
conseqüència, d'una bona salut.
Però així és, i essent ben
cert que ningú, en néixer, no n'és culpable dels desgavells que s'hi troba
escampats per casa seva, pel seu país o pel planeta, no és menys cert que, en
créixer, sí que li pertocarà justament una part de la responsabilitat que calgui
per mirar d'endreçar-los; ni que sigui una mica.
Pocs anys enrere, durant una
conferència d'Alfons López Tena, ens va parlar als assistents de l'escriptor i
polític francès Alexis de Tocqueville. Aquest va estar designat, el 1831, pel
govern de França per anar als Estats Units a estudiar el seu sistema de presons.
Fruit d'aquesta recerca va escriure, uns anys més tard, el seu llibre “La
Democràcia a Amèrica”. Segons en Tena, els treballs de Tocqueville, i també
la seva pregona inquietud intel·lectual, el van fer adonar-se que, per a copsar
el nivell de benestar d'una societat qualsevol, el punt d'inici d'estudi n'han
de ser els marges. Respecte de les presons americanes del dinou, el pensador
francès sostenia que era important avaluar quines eren les condicions de vida
dels seus presoners, car per ser aquests éssers humans privats de llibertat i
d'altres drets, resultava més fàcil mesurar el grau d'aplicació de força que el
poder podria arribar a imposar a tota la població en el cas que no hi haguessin
impediments per fer-ho.
Ras i curt, que així com són
tractats els marges o perifèries d'un sistema podem arribar a imaginar com seria
tractat el centre (normalment més fort i consolidat), si no n'hi hagués
resistència, i resiliència, o capacitat a resistir, concepte que l'autor ha
treballat.
En el cas del llibre que
comentem avui, “Qui estima la llengua la fa servir”, editat recentment
per Barcanova, les similituds amb la teoria de Tocqueville són ben evidents.
Perquè el seu autor, el psicòleg, mestre i escriptor Quim Gibert, malgrat ser
nascut a Arenys de Mar, fa molts anys que resideix a la Franja de Ponent,
concretament a Fraga (Baix Cinca). I fa encara més temps que malda per
dignificar la llengua catalana, pròpia d'aquesta faixa interior del nostre àmbit
lingüístic. Un àmbit, per cert, que resseguint la idea tocquevilliana adés
apuntada, podria ser considerat perfectament com el marge, o bé com un més dels
nombrosos marges de les terres de parla catalana. I això és rellevant pel que fa
a la qüestió que aquí tractem. Perquè, per exemple, estudiant quin és el grau de
promoció i protecció que el català rep a les terres de ponent (que, hores d'ara,
és gairebé zero), podem entendre perfectament quin seria el tractament que
rebria el català per part de les autoritats estatals espanyoles a d'altres
nuclis on la consciència de la seva precarietat, i per tant, de la necessitat i
urgència de la seva defensa, és més arrelada.
No obstant, i a més de les
terres de ponent, no cal oblidar que, de marges, n'hi ha molts als nostres
territoris: hom podrà parlar del País Valencià, de la Catalunya Nord, de les
Illes, de l'Alguer i, fins i tot, a segons quines contrades, del mateix
Principat, on ara mateix la situació de la nostra llengua no és gens
tranquil·litzadora ni tampoc idònia.
En altres paraules, avui les
agressions contra la llengua catalana es multipliquen arreu. N'hi ha prou amb
que un sol alumne reclami rebre l'escolarització en castellà al sistema
d'educació públic del Principat perquè la justícia espanyola obligui d'immediat
a la resta d'alumnes del centre a ser ensenyats en aqueixa llengua, tot
cruspint-se olímpicament les vigents i consolidades disposicions en matèria
d'immersió lingüística. Al País Valencià resulten insuficients les places
d'escolarització en valencià per als alumnes que així ho exigeixen, i el govern
de la Generalitat valenciana no fa el menor esforç per a incrementar-les. A les
Illes han volgut decretar que el català sigui una llengua de segona tant a
l'administració com a l'educació. A la Catalunya Nord no hi ha rastre del català
als estaments oficials i la seva precària existència depèn de lloabilíssimes
iniciatives privades. A la Franja, finalment, l'amenaça de tenir l'ominosa
denominació d'aragonès oriental per al català de totes i tots és una mostra de
com de punyent pot ser l'Estat espanyol al moment de carregar, amb tots els
mitjans possibles al seu abast, contra la nostra llengua, que és el mateix que
dir que ho fa contra la nostra cultura i la nostra societat.
Així les coses, doncs, es fa
més necessària que mai la tasca d'anar multiplicant iniciatives de denúncia,
defensa i cura de la llengua catalana. La societat civil fa molt temps que ha
agafat la paella pel mànec en aquest sentit però, malauradament, sempre hi surt
un nou front de lluita per on l'adversari ens va colant les seves ignomínies i
desraons d'Estat. L'objectiu, per ells, està ben clar: aconseguir que el
castellà sigui plenament hegemònic a casa nostra, convertir-nos en els seus
iguals i tenir garantit per sempre més el seu anhel atàvic de disposar d'una
Espanya monolingüe en castellà, amb una ciutadania el més submisa possible. En
justa reciprocitat, el nostre objectiu ha de ser la consecució d'un Estat propi
català que garanteixi la digna pervivència de la nostra llengua a casa nostra,
així com de la nostra cultura i formes pròpies de mostrar-nos al món.
Tenint això ben clar, mentre
que la nostra emancipació, a tots els efectes, no acabi d'arribar, continuen
essent necessaris llibres com aquest que Quim Gibert ha publicat fa escassos
mesos. El llibre Qui estima la llengua la fa servir (Els catalans i l'ús del
català) és un llibre plaent i estimulant. A més de la seva utilitat didàctica i
instructiva, perquè proporciona arguments i recursos per poder sortir-se'n de
situacions incòmodes, és de lectura amena i entretinguda. L'estil deliciós i
delicat d'en Quim ens fa passar fulla rere fulla sense adonar-nos-en, insuflant
en el lector la balsàmica sensació de trobar-se en un món evidentment
imperfecte, però en el qual la paraula impossible gairebé és delictiva, i amb
les solucions i els seus nombrosíssims exemples a l'abast.
Per a aquells que ja el
coneixem, s'ha de dir que a les pàgines de l'obra s'hi troba el Quim narrador de
contes i faules que ja havíem presenciat a tants indrets sota la forma de
presentacions, jornades de conferències i activitats diverses. Però també és
cert que, fins i tot per a aquests últims, l'obra presenta una solidesa formal
tan formidable que constitueix una gratíssima sorpresa. Això és degut a la gran
quantitat de referències, perspectives, cites, anàlisis i possibilitats que hi
conté. És increïble l'arsenal (mai millor dit) de situacions reals relatades al
seu sí, tendents a explicar als lectors fórmules per al millorament de la nostra
situació lingüística i nacional, d'estratègies per a combatre el pessimisme, de
savis consells per fomentar l'autoestima, i de raons, en definitiva, per
aconseguir fer virtut de la nostra necessitat i no acabar defallint com a
catalans, víctimes fàcils dels nostres botxins. Al llibre, Quim ens ho explica
ben a les clares: no som els primers que hem patit aquests tràngols identitaris,
probablement tampoc no serem els últims. Exemples n'hi ha, a dojo, que ens ho
demostren i avalen, ja que altres individus, col·lectius i pobles han passat per
situacions semblants al llarg de la història, molts d'aquests en moments ben
recents, i han aconseguit superar-les i reeixir-se'n. Els exemples, com molt bé
ens diu Quim, els tenim, i de tota mena. Ara només cal conèixer-los i
seguir-los. I quan n'hi anem mancats, de recursos, sempre podem fer ús de la
creativitat, de la intel·ligència, procurant fins i tot convertir la nostra
lluita personal davant l'adversitat en un camí plaent i encoratjador i que
tingui sentit per ell mateix.
Fa pocs anys, l'escriptor i
llibreter valencià Rafael Arnal ens va dir sobre la seva participació a la
lluita antifranquista als anys seixanta, que en realitat eren pocs com ell, i
que la caiguda de la dictadura, en certs moments, no estava gens clara. Malgrat
la por i la incertesa d'aquell període infaust, ell i els seus companys
persistien, ja que sabien que allò que feien era just, que estaven carregats de
raó, i que fent-ho ja s'hi sentien homes lliures, malgrat viure sota una
dictadura. Amb aquest exemple es comprova un cop més que allò que més ens acaba
omplint als humans és la capacitat que tenim per ajudar a d'altres. I això, en
definitiva, ens el que ens ha ofert Quim Gibert amb aquest primer llibre seu en
solitari: un argument irrefutable per a conèixer quins són els entrebancs en el
camí de la nostra plenitud, i quines són o poden ser les maneres per
superar-los. En el fons, una cosa tan senzilla com no deixar de parlar la nostra
pròpia llengua, el català, pot ser de molta, moltíssima
utilitat.