fer-se
el renyó d’or
Enriquir-se.
|
Treballant no es fa ningú ric. Si vols fer-te el renyó d’or has
d’estafar, enganyar, especular i furtar. Això és aixina, fill
meu. |
En el relat curt de l’escriptor
xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel
Malena podem
llegir:
|
Miquel Malena era assentador en el mercat per gros, i s’havia fet
el renyó d’or estraperlant. |
En el
Diccionari Valencià, editat
conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la
Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en
l’entrada renyó trobem: «fer-se un renyó d’or fig.
Enriquir-se». Vull aclarir que jo sempre he sentit dir fer-se el renyó
d’or i mai fer-se un renyó d’or, de la mateixa manera que sempre he
sentit dir tindre el renyó cobert i mai tindre un renyó cobert. És
veritat que, com les persones tenim dos renyons, seria més lògic que en eixes
expressions diguérem els renyons o un renyó en lloc de dir el
renyó, però les parèmies populars no tenen sempre la forma més lògica
possible i hem d’acceptar-les com són, com les ha creades l’enginy del nostre
poble.
fer-se
malalt
Contraure una
malaltia, emmalaltir.
|
Em vaig fer malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt,
¿eh? Em pensava que no ho
contava. |
|
No, això no m’ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses.
M’estime més no saber-ho, de
veritat. |
|
Però ¿com vols ser metge si només de vore la sang et fas
malalt? |
|
La pobra gosseta s’ha fet malalteta i em pense que es
morirà. |
L’escriptor i
gramàtic Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària.
En la novel·
|
–Ets al meu càrrec –va explicar ella–.
Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et
tornasses a fer malalt? |
En la
novel·
|
–Diu que tingué anys de sort –explicà
Monlió–, però que després es féu malalt i s’hi gastà molt, i per fi sembla
que en un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus
miserables estalvis. Desastres, que n’hi ha molts! |
En la
novel·
|
–Es farà malalt –se’n preocupava la mare
al saber-ho. |
En la rondalla Els guants de la felicitat, del mateix
autor, podem llegir:
|
–Ja el trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt,
per l’amor de Déu! |
En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també
d’Enric Valor, diu:
|
–Viure junts
i en llibertat... si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres
cabells d’or del dimoni. La reina, que
li estava al costat, va saltar tota despectiva: –Una altra
te’n contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells
d’or? –Diuen que
qui els tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt
mai. |
Enric Valor, en la
rondalla El ferrer de Bèlgida,
escriu:
|
I Toni, com
la seua muller, es feren molt vellets, i va arribar, pel seu curs natural,
que el ferrer es féu malalt de deveres per a
morir-se. |
I en la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn, també
de l’escriptor de Castalla, llegim:
|
Allí es va
fer malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes
de dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de
forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i
de les viandes més saboroses i menys
imaginables. |
Enric Valor també
empra l’expressió fer-se malaltós. En
la rondalla Abella
trobem:
|
Però la
tristor de Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits
en clar i es va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder
alçar. |
La
locució fer-se malalt per a expressar
el concepte d’agafar una malaltia, és d’ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i
em fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l’esquena a
aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa
el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a
Mallorca. La locució caure malalt ja
la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada
per l’enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i
ben nostra.
Mots
admesos
Hem observat una passió pels mots “admesos”, entre alguns elements dels qui utilitzen en públic la llengua catalana, passió que no tindria altra explicació que la pruïja de voler fer-se diferents, nous, innovadors, i que palesaria que no n’han sentit ni n’han utilitzat altres que aquests “admesos”, per a expressar el concepte en qüestió. Cosa que és una clara limitació.
I hem observat una passió semblant per a admetre altres mots que tampoc no ens fan cap falta, que no suposen ni de bon tros cap mancança en la llengua, passió ara que palesa una irracionalitat, una impotència i una mala voluntat respecte a la nostra parla. Aquests reclamen l’admissió de belleses com és ara “vale”, “algo”, “gilipolla”, “guarro”, “novio”, etc.
Al pròleg del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans estableixen que no seran admesos mots que ja tinguin el seu terme català existent i prou expressiu ─norma que el mateix Diccionari no compleix. I és veritat, no cal manllevar res d’estrany, quan ja ho tens a casa tant a més bo, tant o més apte per al que vols expressar. I allò que hem dit sempre: Els mots admesos entren amb tal força a la llengua que condemnen a mort el mot legítim, l’envien als prestatges del diccionari perquè s’hi fossilitzi. És fer que la llengua catalana s’agenolli als peus d’una altra d’estranya, la qual es considerada més digna i més apta que la nostra. Cosa que esdevé més trista quan aquesta llengua estranya ha perseguit i ha fet tant de mal a la nostra.
Fem un cop d’ull sobre alguns d’aquests mots admesos, vegem-ne la impertinència. Per no repetir tant, cerqueu-los al seu lloc corresponent i repasseu-ne les bellíssimes existències en català:
‘Comando’; “gamberro”; “guapo”; ‘tornado’, ‘golejada’, etc. Sense mencionar-ne d’altres que algunes institucions han fet seus, és a dir, han “admès”, tot i que molts els avisen que no són catalans, com és ara”vivenda”, “cariño”, “emplaçar”, (amb el sentit de comprometre), “despedir”, “solventar”, “novedós”, “exitós”, “tensar”, etc.
També fa la impressió que
aquestes institucions volen “admetre”, i imposar-nos, un català que prescindeixi
dels adverbis pronominals en i hi, per tal com els seus locutors se’ls mengen,
normalment, i ningú no els n’avisa, o si és que els n’avisen, els locutors no en
fan cap mena de cas. I així anem tirant.
Tronera ve de tro i això explica que en diguem així de les obertures per les quals, a les muralles o els vaixells, els canons llancen foc i retrunyen. També són troneres els forats de les taules de billar, potser pel soroll que fan les boles en caure-hi.
La paraula té encara un tercer sentit que el diccionari Fabra no recollia i que, igual que els altres dos, també té el tronera castellà: vol dir persona disbauxada, de vida dissipada, i té com a possible sinònim cap de trons .
Però el nostre tronera posa l'èmfasi en una de les conseqüències de tanta disbauxa: la que ens fa anar a dormir molt tard. Així ho recull el DIEC des de la primera edició. I el GD62 arriba a l'extrem de definir tronera com a noctàmbul , que és un mot més neutre i circumspecte.
De fet, l'expressió fer el tronera s'utilitza més en el sentit d'anar a dormir tard que en el de cometre excessos. Per tot això la paraula pot resultar particularment indicada per referir-se a aquelles activitats que es fan en hores intempestives, com ara les sessions de cinema que tenen lloc passada la mitjanit.
En castellà va fer fortuna dir-ne sesiones golfas , tot i que golfo potser no porta tan directament a la idea de nocturnitat com tronera . I a les cartelleres catalanes hi solem trobar unes "sessions golfes ", amb una cursiva vergonyant que fa molta pena.
I en fa perquè golfes vol dir una altra cosa, i les sessions no es fan pas sota teulada, com es pensava al principi una amiga meva de català gens interferit pel barceloní.
Però, sobretot, perquè tenim una paraula que diu el mateix en el mateix registre. En podríem dir sessions troneres o, si ens fa angúnia fer-ho tan paral·lel, sessions dels troneres.
En una de les estades a mercè de la Terra Alta i el Matarranya, Pau Picasso, llavors un jove convalescent d’escarlatina, es va proposar viure en contacte amb la natura. Els Ports de Beseit era una carena que l’inspirava a l’hora de pintar. I no va dubtar, amb amics de confiança, fer caminades per aquells topants, inclosos els més enrevessats de tramuntar. En un estret de roca, d’una dificultat considerable, per on més avall hi discorria el riu, va relliscar perillosament. Els acompanyants, a l’adonar-se’n, el van poder subjectar in extremis. Entre aquest episodi de conseqüències imprevisibles i la bellesa de la contrada, Picasso es va endur un record colpidor dels Ports.
A Joaquim Montclús i Esteban (Calaceit, Matarranya, 1957), historiador especialitzat en la Franja de Ponent, també li venen imatges infantils d’excursions a prop del naixement dels rius Matarranya, Algars i Ulldemó, «autèntica meravella natural on la combinació de l’aigua, les roques i el bosc han creat un dels paratges més impressionants i encisadors del massís dels Ports, el pantà de la Pena, els estrets del Regatxol, el barranc de la Paridora, etc.» I seguidament, no obvia que les havia passat magres per a poder sortir airós en l’instant de passar les passarel·les del Parrissal: «aquest conegut congost té uns 3 km. de llargària i el pas és facilitat per unes passarel·les de taulons i baranes de cable». Montclús ho detalla en El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada, Cabrera de Mar 2012), una mena guia de la comarca històrica, fruit d’una sèrie articles que La Vanguardia li va encomanar el 2008.
En el decurs del llibre el cronista calaceità fa un tomb pels 29 pobles que conformen la comarca natural (darrerament el govern d’Aragó l’ha trossejat, vinculant algunes viles a Casp i Alcanyís). I la fa petar amb batlles, historiadors, cuiners, amics, estiuejants... Un d’ells és l’escriptor Albert Sánchez Piñol, que en el pròleg d’El Matarranya. Crònica de viatge, afirma que els estius de la seva joventut a Torre del Comte, vila natal de l’àvia, foren determinants en el moment de «prendre consciència de la meva cultura i de les amenaces que gravitaven damunt seu». Sánchez Piñol diu que exercint d’antropòleg ha recorregut part de l’Àfrica: «Mai, en lloc, no he trobat un exemple tan nítid i brutal de colonialisme lingüístic com l’anomenat “xapurriao” del Matarranya». Així doncs, Piñol denuncia que el poder polític ha volgut imposar a una gent la convicció que no parlaven una llengua pròpia, sinó que la “xapurrejaven”: «és una impostura que, més enllà del contrast d’opinions, frega el deliri insensat».
El menyspreu secular a la llengua ha desencadenat, en algun cas, reaccions com les que descriu Quim Montclús tot dinant a Aiguaviva. Tant el propietari del restaurant, primer, com la cambrera, després, se li dirigeixen en castellà: «però quan parla amb la gent de la cuina i amb la gent de la població ho fa en català. Al final, després de dir-li que som de la vora, aconseguim que ens parli unes paraules en català». Amb tot, no oblidem que, en temps pretèrits, el castellà ha estat una llengua desconeguda a la Franja. Tant cert és, que una llegenda, que corre per la Baixa Matarranya, diu que els veïns de Maella, amb l’objecte de ser més fins i cultes, van contractar una vella perquè els ensenyés «la que nunca fue lengua de imposición».
Montclús no deixa res per verd. Amb més o menys profunditat, parla de tot i força: dels calatraus, de les presons, dels carlistes, de les aus de pas, dels pobles abandonats, dels plens municipals en català, de la tòfona, dels enfrontaments anarquistes amb la Guardia Civil, de les excavacions arqueològiques, del formatge de cabra, de l’origen de la toponímia... A propòsit dels noms de lloc, el de Calaceit precisa que Bellmunt del Mesquí prové, segons el filòleg Joan Coromines, del llatí bellus mons: «al·ludint al vast domini de vista del tossal de St. Josep, que cau sobre el poble».
Impacta, en particular, la imatge macabra que l’autor reté, dels anys 60, quan la quitxalla jugava a futbol, pels carrers de la Freixneda, amb una calavera: «a la falta de pilota, els infants feien servir els caps de les persones».
El Matarranya. Crònica de viatge és una novetat editorial de lectura obligada per aquells que els fa dentetes esbrinar els confins, allà on la llengua sobreviu en una situació de precarietat. Tant en casos en el quals urgeix reflotar el panorama com en d’altres, Picasso aconsellable que la inspiració t’arreplegués amb les mans a l’obra.
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir