InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 816 (dijous 25/04/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
2) J. Leonardo Giménez - Quant més rics més
animals
3) Màrius Serra - Xolls?
4) Núria Puyuelo - I a vosaltres, com
us diuen?
12) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
90).
289. Cal fer entendre que
invertir en català és qualitat de servei al ciutadà. Es tracta d'una bona
inversió i no d'un cost per a les
empreses.
Antoni Mir
Filòleg. Director de
Linguamón-Casa de les Llengües
2)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 12 d'abril del
2013
Quant més rics més
animals
J. Leonardo Giménez
La frase que encapçala la columneta de hui, equívoca i
ambigua, és un aforisme, que era molt cert, i encara ho és, segons com es mire.
És molt nostrada, però l'haguera subscrita el mateix Groucho Marx, per eixe
humor corrosiu que el caracteritzava i que també, a voltes, ens
caracteritza.
De
jove la sentia ara i adés en el meu poble, però com que té eixe “quant”, que la
normativa condemnava (i condemna en el llenguatge de llibre) en eixos contextos,
pensava que era només una traducció del castellà, perquè també l'havia sentida
en l'idioma de ponent, concretament a hòmens de Tous, poble castellanoparlant,
limítrof del meu . Però ja fa temps, l'admirable Alfonso Rovira, periodista i
mestre de periodistes i col·laborador etern de Levante-EMV, encapçalava la seua
columna setmanal amb eixa sentència. Li vaig preguntar quan i on l'havia
sentida. Em va dir que era molt pròpia de l'Alzira d'abans i de sempre, i que
ell l'havia oïda als vells. La frase és interpretable, però en un sentit,
diguem-ne, més recte vol dir que el nombre d'animals (cavalls, muls o ases)
que tirava de la carrossa fúnebre
en un soterrar depenia del béns patrimonials de la persona difunta. De manera
que la rècua
de cavalls/animals visibilitzava la riquesa del mort. Clar que també podem
interpretar l'aforisme en un sentit figurat i considerar que la riquesa no dóna
necessàriamant quotes de solvència cívica.
Trac a col·lació eixa tradicional sentència per exemplificar l'anomalia
que, crec, que es produïx amb la construcció “quant més
més”, condemnant-la a
les tenebres de la incorrecció en frases com eixa. Per exemple, no podríem,
normativament, dir o escriure “Els corruptes, quant més tenen més volen”, “Quant
més en serem, més prompte acabarem”, i altres semblants. Segons la normativa,
parcialment postissa, que tenim, només seria correcte “Com més rics més
animals”, que molt bé, perquè seria una construcció de l'època clàssica, però
també caldria considerar la del títol com a bona, i les altres esmentades,
perquè l'estrany per a un valencianoparlant és que “Quant més
més” no siga
correcta ; almenys així ho veia Francesc de B. Moll en el seu diccionari bilingüe, apuntat per Josep Lacreu en
l'excel·lent Manual d'ús de l'estàndard
oral. I, sobretot, així ho veu
i ho explica Abelard Saragossà en el llibre “¿Com convé ensenyar el valencià?”
3)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 12 d'abril del
2013
Motacions
per Màrius
Serra
L'abril és un mes plujós i ja se sap que l'aigua de pluja tendeix a
ocupar tots els racons que pot. La canalla té un detector als peus i per això es
van inventar les botes d'aigua, que segons a quins indrets encara continuen
anomenant katiusques. Xipollejar és un esport d'aventura que molts nens catalans
practiquen saltant amb els dos peus damunt d'una d'aquestes acumulacions
d'aigua. El registre estàndard sol dir-ne bassals o tolls, però aquesta
primavera he descobert unes quantes variants territorials que em tenen ben
distret. Ja en coneixia una de ben poètica: els pèlags. Així és com en diuen al
Penedès dels bassals d'aigua de pluja, amb un terme que remet a arxipèlags
ignots i bèsties pelàgiques. Però fa poques setmanes vaig entomar la pluja com
un valent a la plaça major de Sant Julià de Vilatorta, a Osona, i vaig veure que
els vilatortins tenien una altra manera d'anomenar els tolls. En diuen biots. Un
terme que probablement està relacionat amb els obis, els abeuradors per al
bestiar. Encara no m'havia refet de la mullena que aquesta setmana, a Montbrió
del Camp, he trobat una altra manera d'anomenar els bassals que no coneixia:
xolls. Una variant apitxada dels tolls, suposo, que l'Alcover-Moll ubica al Camp
de Tarragona, la Conca de Barberà i la Ribera d'Ebre. Xipollejar pels xolls és
la millor manera d'acabar
xop.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 12 d'abril del
2013
I a vosaltres, com us
diuen?
Núria Puyuelo
Un gentilici és, segons el diccionari,
el nom relatiu o pertanyent a un poble, una família o una nissaga. Avui ens
centrarem en els gentilicis endògens, que són aquells que fan referència als
noms de lloc i, per tant, deriven de topònims.
En català, hi ha diverses terminacions per formar els
gentilicis. Les més habituals són -à -ana (vigatà,
vila-secà); -í -ina (prioratí, sallentí);
-enc -enca (quartenc, sabadellenc), que és
el sufix més usat, sobretot al nord de Catalunya, i -ès -esa
(empordanès, lluçanès), que és una terminació que
tradicionalment s'utilitzava per als territoris que tenien una gran extensió.
També hi ha altres sufixos menys freqüents: -er -era
(formenter, binissalemer), que sobretot trobem en gentilicis
del País Valencià, les Illes i el sud de Catalunya; -eny -enya
(mureny), un sufix que fan servir gentilicis del País Valencià i que
també serveix per adaptar gentilicis castellans al català (panameny), i
-ita -ota (salsairot, de Salses, al Rosselló), que trobem a la
Catalunya Nord, entre altres terminacions. El fet d'optar per un sufix o un
altre respon a motius històrics, per exemple és més habitual trobar gentilicis
acabats amb el sufix -enc -enca (del germànic *INK) a la zona nord del
domini lingüístic, on hi ha més influència germànica.
D'altra banda, hi ha diversos gentilicis que tenen dues
formes, com ara barceloní i barcelonès. En aquest cas, la
forma barcelonès, més antiga, ha caigut en desús i ha deixat pas a
barceloní, que és la més estesa actualment.
Els diccionaris no recullen exhaustivament els gentilicis i
per fer una cerca acurada cal recórrer a obres especialitzades, com ara el
Diccionari dels gentilicis catalans (Edicions 62, 1996), d'Agustí
Bover, o la
Guia de
gentilicis, editada recentment en versió digital pel Parlament de
Catalunya, on es pot consultar una llista de tots els gentilicis catalans i dels
d'arreu del món.
Sabíeu que
En català no totes les poblacions tenen gentilici.
Sovint els municipis de pocs habitants o que s'han creat recentment no disposen
d'una forma assignada i se'ls coneix com “els habitants de”, “els veïns de”, o
simplement “els de”, per exemple els d'Algerri o els de Sant Martí de
Centelles.
Publicat a NÚVOL dilluns 8
d'abril del 2013
Pau Vidal
Estàs girant al català una novel·la negra d'un autor sicilià
i en un moment donat un personatge engega el mot scannatoio, que vol
dir escorxador però que en l'ús colloquial s'usa per referir-se a aquell pis
que es fa servir per a les trobades d'amor furtiu i que molts coneixem amb el
barbarisme de picadero. Busques al diccionari d'equivalències
(altrament conegut com ‘el castellà-català') i et proposa niu/niuet d'amor. La
teva antena personal et diu que no funciona, perquè hi ha un canvi de registre:
picadero és mot d'argot i niuet d'amor no. Remenes més diccionaris i en un de
més especialitzat, ves per on, hi trobes les formes picador i picadero. Alerta
que això no vol dir que siguin correctes, si no que un lexicògraf les va
registrar en un moment donat com a termes de la llengua viva. Però
picador és un calc, i no et convenç, i picadero s'hauria
d'introduir en cursiva. No, has de buscar més. Fas una consulta a una llista
d'especialistes i una persona proposa un terme que assegura que es fa servir a
la zona del Pallars: conillera. Ep!, aquesta t'agrada. No la coneixies,
però la imatge és perfectament entenedora i té aquell punt de vulgaritat que la
fa equiparable a l'original. Tanmateix un altre collistaire fa una aportació
nova: el llibre Argot barceloní, que també és una mena de diccionariet,
recull picadero com a «lloc per follar de caràcter privat, generalment
clandestí», i propugna aquesta solució. Això que a la definició del terme hi
hagi un altre barbarisme (per més que el DIEC l'hagi acceptat modernament) com
follar no t'acaba de fer el pes, però reconeixes que aquesta solució és la més
estesa entre els parlants.
L'exercici, doncs, és aquest. Imagineu-vos que sou el
traductor i heu de resoldre aquest repte per poder seguir endavant. Les opcions
són: niu o niuet d'amor, picador, picadero i conillera. Un consell: abans de
decidir-vos, rumieu-hi. I si en parleu amb algú, no li condicioneu la resposta.
Ja veureu que és un debat en què s'aorenen moltes coses.
Publicat a
Manuel Cuyàs
Estava a punt de fregir-me uns rogers quan se'm va ocórrer
preguntar a través del Twitter quin nom donaven els meus “seguidors” a aquest
peix: si roger o moll. Vaig rebre respostes com mai, i tal com va observar en un
moment de la discussió l'home de teatre i gastrònom Borja Sitjà, es podia
concloure que del Llobregat en amunt s'imposa el roger i a la Catalunya Nova el
moll. Amb matisos. A Barcelona és moll, a Badalona, també, i hem d'arribar a
Premià de Mar perquè es produeixi l'aiguabarreig. A partir de Mataró queda fixat
roger i encara que a Arenys de Munt demanin molls quan van a plaça, a Canet, com
va assegurar des de París el corresponsal de TV3 Toni Cruanyes, són rogers “de
tota la vida”. El periodista Lluís Bou va informar que a Gràcia de Barcelona en
diuen rogers, al contrari de la resta de la ciutat, però ja se sap que Gràcia
sempre va de diferent i els cines Verdi volen subtítols. Em va fer una mica de
pena un senyor de Manresa que va afirmar que no en diu ni d'una manera ni d'una
altra perquè aquest peix excels no els arriba, i encara me'n va fer més el
silenci dels “corresponsals” de Lleida perquè deu voler dir que efectivament els
molls o rogers no s'endinsen al país i són de consum costaner. Em va causar
alarma que a l'Hospitalet i a Cornellà de Llobregat, municipis de forta pressió
castellanoparlant, en diguin salmonetes. Cap al final van aparèixer les
Balears: molls.
Si Joan
Coromines hagués disposat del Twitter s'hauria estalviat el consum de xiruques,
i, els historiadors, algunes investigacions arxivístiques: si a les Balears en
diuen molls podem establir amb quina gent Jaume I, que va sortir de Salou, les
va poblar. En Moll de l'Alcover-Moll és moll, no roger, i a moll remet
roger.
Ara: el Twitter
té perills. Un “corresponsal” va suggerir que atès l'èxit de la meva enquesta,
un altre dia podríem escatir quina Catalunya diu botifarra i quina altra
llonganissa. N'hi va haver que no van tenir espera i aviat van començar les
respostes xarcuteres, barrejades amb les que encara parlaven de rogers i molls.
Quan algú va dir que a Berga són “tastets” no vaig saber si parlàvem de peixos o
botifarres i la investigació va trontollar molt, cosa que sempre satisfà els
partidaris del treball de camp, els arxius i les xiruques.
Antiquats.
Article publicat en EL PUNT AVUI dimarts 9
d'abril del 2013
Ferran Suay
Fa poc vaig anar al Museu de la Valltorta, que exhibeix entre altres
coses uns magnífics exemples de pintures rupestres. En trobar-me que tots els
fullets informatius estaven escrits exclusivament en castellà, em vaig adreçar a
la persona que hi havia en recepció, per a demanar-ne en valencià.
“Fa temps que no
n'envien” em va dir, tot atribuint-ho a la crisi econòmica. “I per al castellà
no hi ha crisi?” li vaig replicar. La dona somrigué i m'ho va acceptar “Es veu
que no” amb un somriure. No sé quin pot ser el cost extra d'imprimir la meitat
dels paperets en una altra llengua. Sospite que molt proper a zero, si no és que
hi comptem el cost de la traducció. Però, si ens ho mirem amb una miqueta de
sentit comú, la versió traduïda hauria de ser la castellana, ja que els pamflets
no els escriuen a Valladolid sinó ací, a casa nostra. I es veu que
efectivament mai no falten diners per a això.
Molt més sonat
és el fet que les 126.000 famílies que han demanat (i no han obtingut)
l'escolarització dels seus fills en valencià han d'escoltar arguments (més bé
excuses de mal pagador) que relacionen la terrible crisi econòmica que patim
(com si fos una plaga bíblica o una catàstrofe natural, i no el producte del
lladronici continuat dels mateixos governants que l'esgrimeixen com a excusa)
amb la dificultar d'implementar línies educatives d'immersió
lingüística.
Es veu que
implementar línies en castellà no costa diners. O que els diners no importen, si
són per a gastar-los en promoure el castellà. Es veu que el pobret no ha tingut
prou amb els 300 anys d'imposició radical, ni amb les més de 500 normes legals
que encara ara n'imposen l'ús en el nostre territori, i encara necessita més
ajuda.
Deu ser per això
que les 17 famílies de tota Catalunya que han sol·licitat escolaritzar els fills
en castellà sí que ho podran fer. Per a això no han de faltar diners. Junt amb
les armes per als tres exèrcits i els diners per a l'església catòlica, els fons
públics per a castellanitzar la població són l'autèntica prioritat d'un govern
molt preocupat per la “marca Espanya”.
O és això, o és
senzillament que les autoritats espanyoles (això inclou òbviament els
actuals ocupants del Palau de la Generalitat de València) consideren que hi ha
dos classes de ciutadans: els castellans que són de primera, i tots els altres
que es veu que som de segona categoria. Els primers són mereixedors del respecte
estricte als seus drets lingüístics, siga la que siga la conjuntura econòmica,
mentre que els drets dels segons poden ser postergats, entre moltes altres
causes, fins que hi haja un superàvit de recursos.
No em molestaré
en qualificar aquest capteniment des d'un punt de vista ètic. Ja entenc que per
als nostres governants, la paraula no té absolutament cap significat, ni pot
formar part del seu vocabulari. Ho faré, en canvi, en uns termes que els són
generalment molt grats: és anticonstitucional.
I és que per a
la seua sorpresa la constitució espanyola, conté 167 articles més, a banda del
dos i el tres, que són els únics que els interessen. I alguns d'aquests
articles, fins i tot estableixen la necessitat de no discriminar els ciutadans
per diverses raons, incloent-hi les lingüístiques. I, senyors i senyores
governants: la constitució atorga els drets als ciutadans; no als
castellans.
Sona paregut,
però no són sinònims: els valencians també som ciutadans. I només ho serem de
ple dret quan l'estat ens tracte, a tots els efectes, de la mateixa manera com
tracta els castellans. Ni més obligacions ni menys drets. No tinc gens clar que
un estat que tinga com a gentilici el mot 'espanyol' siga capaç de fer això
mai.
8)
Article publicat en EL PUNT AVUI
dimecres 10 d'abril del 2013
Ferran Suay
Ara que el
govern de José Ramón Bauzá, a les Illes Balears ha anunciat que els llibres de
text del proper curs estaran escrits en 'balear' (sic), s'obrin dos interrogants
de la màxima importància.
El primer seria
(per dir-ho tècnicament) què collons és això del 'balear'? He sentit persones de
les illes referir-se a la llegua que parlen com a 'mallorquí', 'menorquí' o
'eivissenc', de la mateixa manera que jo ho faig, utilitzant la denominació
'valencià'. Cap problema amb això. És el mateix que fa gent d'altres contrades
quan anomenen la seua parla 'andalús' o 'murcià', per posar-ne dos
exemples.
'Balear', en
canvi no és res de conegut. La parla de Mallorca pot distar tant de la
d'Eivissa, com de la de Girona, i el parlar de Formentera pot resultar més
semblant a algunes variants comarcals valencianes que no al mallorquí. Quin de
tots serà el 'balear'? A banda de l'article salat, quines altres
característiques tindrà? Fonèticament, serà com la parla de Sóller? Com la de
Maó? o com la de Sant Ferran, a Formentera? Caldrà dir 'tassó' com diuen a
Mallorca o 'got' com fan a Eivissa?
La segona
qüestió és el greuge inacceptable que es generarà respecte d'habitants d'uns
altres llocs del mateix estat (el que paguem entre tots, si bé no tots el paguem
per igual). Per quins set sous els infants d'Àguilas (Múrcia) no podran accedir
a llibres de text en la seua pròpia variant dialectal, que a més de ser
diferent de l'espanyol estàndard també ho és del parlar de la ciutat de Múrcia.
Com és que la gent de Plasència o la de Càdis no podran gaudir de llibres en les
seues riques variants dialectals?
Com és que només
els ciutadans balears tindran dret a ser educats en la seua variant dialectal, i
tots les altres persones que de grat o per força tenen passaport espanyol no
podran accedir a un privilegi similar. No és això una discriminació intolerable
i molt probablement anticonstitucional?
I les persones
immigrades que procedeixen de països americans, no tindran dret a rebre
l'educació en les seues varietats pròpies? Basta veure una pel·lícula mexicana
per a comprovar que les diferències són més que notables, amb l'espanyol
estàndard de posem per cas la TVE. Els fills de famílies mexicanes,
colombianes o equatorianes no podran educar-se en mexicà, colombià i equatorià?
No havíem quedat que els drets lingüístics són de les persones i no dels
territoris? O això només és vàlid quan aprofita per a liquidar el català,
l'èuscar o el gallec?
El senyor Bauzá
faria bé de repensar-s'ho bé. És dubtós que un aguerrit nacionalista espanyol
com ell tinga la voluntat d'introduir desigualtats tan notòries entre uns i
altres ciutadans espanyols. O és que quan es tracta d'exterminar “la llengua
cooficial que no és el castellà”, tot s'hi val?
Podríem pensar
que aquesta nova atzagaiada del PP balear és el cas més brutal d'analfabetisme
que hom pot trobar en un govern europeu. Estic convençut, però, que no és així.
Els individus que han perpetrat aquesta maniobra no són ignorants. Són,
senzillament, els exemples més evidents de supremacisme dèspota que s'han
conegut en Europa des de 1945.
Article publicat en el blog de Víctor
Alexandre diumenge 7 d'abril del 2013
Víctor Alexandre
Aquests dies, el programa
Voluntariat per la llengua, organitzat pel Servei
de Català de Sant Cugat, ha celebrat el seu desè aniversari, i ho ha fet
celebrant també la magnífica acollida que ha tingut al llarg d'aquests anys
durant els quals no ha parat de créixer. I és que es tracta d'una iniciativa
molt senzilla de plantejament, però molt efectiva quant a resultats, que
consisteix a posar en contacte una persona catalanoparlant amb una altra que vol
aprendre o practicar el català.
Aquesta iniciativa va néixer l'any 2002 a
Cornellà d'una manera modesta, però en només un any es va estendre per
Catalunya. I un dels seus aspectes més interessants és el ventall de motivacions
individuals que la fan possible. Per exemple, entre els ensenyants, la
motivacions més generalitzades són: "M'agrada ajudar la gent que s'interessa pel
català" o "Conec gent d'orígens diversos i m'enriqueixo jo també". I entre els
aprenents, hi trobem: "Les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les
quan fan els deures"; "Vull saber català per ascendir socialment"; o "Vull
aprendre català, perquè no té cap sentit que visqui a Catalunya sense parlar la
seva llengua".
Cal, per tant, felicitar el Voluntariat de Sant Cugat, amb
les seves cinquanta parelles lingüístiques, per la feina que porten a terme en
defensa de la normalització del català. Una altra cosa és la reflexió que tots
hauríem de fer davant d'aquesta iniciativa. Em refereixo al fet que la sola
existència d'un voluntariat ja indica el precari estat de salut de la nostra
llengua i l'estatus marginal que pateix per culpa de la força invasiva de
l'espanyol. Una força que converteix el català en una llengua residual en el seu
propi país. I si algú no se n'ha adonat, n'hi haurà prou que es pregunti si a
Espanya, a França o a Alemanya necessiten un voluntariat per la llengua
espanyola, francesa o alemanya.
Publicat a VilaWeb dilluns 8 d'abril del
2013
Marta Rojals
A la Catalunya Imaginària ens congratulem que
enguany la Catalunya Real només hagi presentat disset sol·licituds de famílies
per a escolaritzar els fills en l'idioma de debò, el que serveix per a
treballar, viatjar amb avió i entendre's amb tot lo món. És a dir, l'idioma útil
per a anar a demanar feina a Alemanya, a la Xina, al Canadà... i d'acord, no
farem trampa, també a la tira de països on 'nunca fue lengua de
imposición'.
Doncs això, que ens en congratulem perquè el
curs passat van arribar a cent sis, les famílies que van sol·licitar aquest
tracte de favor per als fills, suposem que perquè als seus petits cervellets els
quedés més espai per a les matemàtiques, la física i la llengua de debò. I és
comprensible. Si uns progenitors veuen tan clar que els seus xiquets no són tan
capaços com els altres, s'entén que mirin maneres imaginatives perquè puguin
elevar la nota mitjana i tot quedi més dissimulat.
Aclarit això, ara anem a la Catalunya
Imaginària, la de la llengua que es parla i s'ensenya per fotre. En aquesta
Catalunya, una servidora, que ha desaprès una bona part del bon català que li
havien ensenyat els seus bons mestres, segurament no té cap dret d'explicar que
coneix professors de secundària que ignoren els mecanismes dels pronoms febles.
Servidora, que té un corrector darrere que la fa quedar bé, tampoc no és ningú
per a dir que coneix docents amb cinc carreres capaços d'escriure repetidament
'cumpleanys', i que ha vist notes informatives d'una escola de primària parlant
de 'apuntar-lis' (els nens i les nenes, i les nenes i els nens, això sí) a tal
activitat.
Servidora, que vol estar tan segura que aquests
casos són una excepció com que l'excepció existeix, pertany al malaurat ram de
l'arquitectura. Amb la fallida del negoci, molts col·legues han fet a
corre-cuita el màster de formació del professorat i apa, tothom per aquests
instituts de Déu a fer substitucions. Em permeto la sospita que això també els
passa a més professionals de disciplines en què el domini del català és tan
secundari com la marca dels pantalons. És allò de 'no em vinguis amb pamplines
que lo important és que ja ens entenem, vale?'.
Sigui com vulgui, en un país on per ensenyar
matemàtiques, posem per cas, o dibuix tècnic, o fins i tot a saltar al poltre,
qui et contracta no troba exigible que sàpigues fer servir l'idioma amb
correcció, no veig per què ens hauria de preocupar tant, si l'idioma vehicular
és el català o l'urdú, si quan els alumnes surten de la classe de català –el
correcte, el difícil–, a la resta de classes es troben amb aquell altre idioma
tan fàcil, el del tot s'hi val, el que serveix per a entendre's de debò, i prova
d'això és que el parlen a la televisió, a la ràdio, a les universitats, des
d'experts en física quàntica a catedràtics d'economia. Almenys durant l'etapa
escolar hauríem de tenir l'oportunitat de tenir contacte amb el català genuí en
tots els àmbits, i després, com se sol dir, la vida ja ens
suspendrà.
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - fer
vore del cel paella
2) Eugeni S. Reig -
ferritja
3) Antoni Llull Martí - Paraules, paràboles,
mots
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (Sobre els verbs donar i
passar)
5)
Albert Pla Nualart - 'Blog': un pas en
el bon camí
6) Joan Abril Español - Canvis
semàntics casuals?
7) Andreu Barnils - Té futur la
llengua espanyola als EUA ?
8) Joan-Lluís Lluís - A la terra poc verda dels
inuits
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2013 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací