fer
rotllos
Furgar-se el nas i
traure’s boletes de mocs secs.
No faces rotllos que encara falta molt per a
Nadal. |
Aquesta expressió, amb el significat definit, és d’ús habitual en el
parlar d’Alcoi. La locució equivalent, fer mandonguilles, és usada en quasi
tots els parlars valencians.
fer un
xop
Tindre, una persona
(o un animal), una minva significativa en el seu estat físic o mental –o els dos
alhora– com a conseqüència d’haver patit algun contratemps, algun accident o
algun problema important de salut que ha deixat una recialla definitiva per a
tota la vida.
D’ençà que es va trencar la cama va fer un xop i ja no va tornar a
ser mai la mateixa que
era. |
–Este matí he vist a Daniel i l’he trobat molt
avellat. –Sí ha fet un xop molt gran. D’ençà que li apegaren la malaltia
aquella tan estranya que pareix que li hagen tirat deu anys damunt.
¡Pobre! |
L’expressió fer
un xop és d’ús habitual en el parlar d’Alcoi.
La
o de la paraula xop és oberta
i la x es pronuncia com a prepalatal africada sorda, com sempre fem els
valencians amb la majoria dels mots que comencen per x, com ara xarrar, xiquet, xiular,
xafar, xocolate, xulla, xuplar, etc.
El datiu li
Aquest datiu 'li', o '-li', l'usen en molts casos per mimetisme amb el
castellà "le"; és el datiu anticipat, que en diuen. En català és un pronom
sobrer allà on ja hi ha el substantiu a què es refereix; és a dir, que el
principi general que regeix aquest cas és el de no acumular pronom sobre nom, o
pronom sobre pronom, allí on la gramàtica i el tast de la llengua no ho
permeten. Aquest vici és molt estès tant en el català radiofònic com en el
col·loquial. Vegem-ne exemples:
"Vamos a pedirle al
Sr. Bosc que nos deje pasar", “Li demanarem al senyor Bosc que ens deixi
passar”, per Demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar.
"Nosotros le cantaremos una canción al profesor", “Nosaltres li cantarem
una cançó al mestre”, per Nosaltres cantarem una cançó al mestre.
“El defensa le ha dado una patada al extremo", “El defensa li
ha clavat una puntada a l'extrem”, per El defensa ha clavat una puntada a
l'extrem.
"El doctor le ha dicho al enfermo que no tiene nada", “El doctor
li ha dit al malalt que no té res", per El doctor ha dit al malalt que
no té res.
“Digueu-li això al Pere”, per Digueu això al Pere. “Ha
passat això; li demanem al nostre corresponsal a Brussel·les”, per Ha passar això; ho demanem al nostre
corresponsal a Brussel·les.
─Mare, vull això. ─”Demana-li al pare”’, per ─Demana-ho al pare.
“Això digues-li a la Rosa”, per Això digues-ho a la Rosa.
“Anem a presentar-li les nostres queixes
al Director”, per ─Anem a
presentar les nostres queixes al director. ─Sí, anem-hi, presentem-les-hi.
“Això, al nostre delegat, li afavoreix”, per Això afavoreix el nostre
delegat, o Això, al nostre
delegat, l'afavoreix.
I no
procedent del castellà, però pel mal vici de fer-ho sempre: “...el pastor, al
qual li donaven les direccions”, per ...el pastor a qui donaven les
direccions.
“El nen a qui li vas dir això”, per El nen a qui vas dir
això.
'Això ell li va dir tot', per Això ell li ho va dir tot, o
Això ell l'hi va dir tot.
El plural del datiu li el fan
“lis”, plural que no existeix. Per a ambdós gèneres és els o los.
Diuen: “No he pogut donar-lis el pa”, per No he pogut donar-los el pa. “A elles no podia interessar-lis la
proposició”, per A elles no podia interessar-los la proposició. “No podria dir-lis més que la veritat”,
per No podria dir-los més que la veritat. “Això
digues-li a ella” , per Això digues-ho a
ella”. Això digues-ho a
ells.
D’un temps ençà s’observa en el castellà una tendència creixent a prescindir de l’article en casos en què no fa tant no ho feia. I així es diu als mitjans de comunicació, “en Génova” (no és la ciutat italiana), “en Ferraz”, “en Moncloa”, en Zarzuela”, etc. Aquests dies he sentit a dir: “su madre vive en Puebla” (es referien a la Pobla de Farnals), i a unes adolescents quedar per veure’s “en ruinas” (es tracta de l’estació del metro de Colom, a València, on hi ha excavades unes ruïnes de la ciutat).
Encara que el valencià estalvia l’article molt menys que el castellà, era previsible que esta tendència (que també corromp el castellà) s’acabara assentant en la nostra llengua, com així s’ha produït.
És cert que hi
ha construccions nostres ben genuïnes en què també l’estalviem, com és ara en
referir-nos als dies de la setmana usats com a adverbis de temps, o siga
significant l’immediatament passat o vinent: ens veurem dilluns, hi anàrem
dissabte. També, en locucions com dictar testament, entaular batalla, fer
guàrdia, fer-se amo de, jugar a cartes, a escacs, a pilota, parar, desparar i
servir taula, seure a taula, caure a terra, a primeries o a darreries; anar o
vindre de (casa, ciutat, classe, costura, estudi, escola, concert, palau, missa,
muntanya, teatre,,,) (en determinats dialectes), o parar (casa, ratera, botiga,
orella, esment, atenció, compte...). O davant les expressions numèriques, com
assenyala Ruaix: ha faltat a 70 anys; pot tardar entre 30 minuts i una hora: les
ratxes de vent arribaren a
En qualsevol cas, no l’estalviem tant com ho fa el castellà, ni de bon tros. Però, últimament, aquest tret s’ha escampat per un llenguatge tan formal com és el tecnolecte administratiu (a què em dedique), on proliferen textos com aquests que es fan de mal llegir: si l’imputat és jutge (un jutge); serà castigat amb multa de (una multa de); us tramet, adjunta, fotocòpia d’acta de sessió (la fotocòpia de l’acta de la sessió); contra aquest acord podeu interposar recurs de (el recurs de); la modificació de contracte (del contracte).
Fins i tot les versions en català/valencià de les lleis d’àmbit estatal, fetes per les comunitats autònomes i publicades al BOE, estan farcides d’aquesta voracitat pels articles i que degrada el geni de la llengua i atempta contra el bon gust.
Sant Josep a
Benissa
L'escrache, en l'accepció ara de moda, es pot definir així: "Manifestació que es convoca davant el domicili o lloc de treball d'un personatge públic per reprovar-li el comportament en determinats afers polítics o socials".
Alguns mitjans, com TV3 (ja ho recull l'ÉsAdir), han cregut oportú dir-ne escarni, tot i que escarni -no cal ni dir-ho- no té (o no tenia fins ara) aquest sentit concret. De fet, escarni només vol dir "burla amb què es vol ridiculitzar algú".
La raó per preferir escarni a escrache sol ser la creença, més o menys conscient, que la llengua s'empobreix quan agafa paraules d'altres llengües, i que la paraula catalana és més transparent i entenedora.
Crec que és just al contrari. Manllevar mots enriqueix una llengua, i escrache (un cop l'hem incorporat al nostre lèxic) és molt més transparent que escarni, perquè porta de manera directa i unívoca al que volem comunicar.
Sí que és cert que l'ideal és adaptar l'estrangerisme al català, però això se sol fer quan sabem que no és passavolant sinó que farà estada entre nosaltres. Si aquest fos el cas, trobo que escratx (i també escratxar ) seria preferible a escrache i a escarni .
És a dir, penjar un nou significat d'un nou significant és sempre més funcional i enriquidor que penjar-lo d'un significant que ja significa, perquè serà allò que ja significa el que d'entrada entendrà l'oient/lector, amb la consegüent ambigüitat que això genera. I és per raons molt semblants que prefereixo blog a bloc .
El
2013 es commemora el primer centenari de la publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut
d’Estudis Catalans, liderades pel Mestre Pompeu Fabra.
Al llarg de l’any hi haurà,
de ben segur, moltes maneres de celebrar aquest aniversari: conferències,
estudis, exposicions, publicacions... i, alhora, n’estem convençuts, activitats
que cultivin els aspectes lúdics de
la llengua, tals com endevinalles, frases insòlites, gloses, jocs de paraules,
palíndroms, proverbis, receptes i remeis...
Us engresqueu a practicar-ne un, de joc lingüístic? Us convidem a cercar
paraules, locucions i frases fetes, l’ús i la difusió de les quals puguin
contribuir a crear un estat d’ànim positiu i, alhora, a transmetre coratge i
esperança, qüestions, totes elles, ben desitjables i necessàries per a l’època
en què vivim. Heus ací alguns exemples, escollits a
l’atzar.
Admirar,
agradar, alça!, alçar el cap, alegria, amb il·lusió!, amunt i crits!, amunt i
fora!, ànims!, apa!, au!, avant!, ballar amb un peu, bé, bellesa, bon dia, bona
tarda, bona nit, bravo, captivar, celebrar, complaure, coratge, delectar,
eixorivir-se, emocionar, enamorar, encantar, encisar, encomiable, endavant,
endavant les atxes!, elogiar, entendrir, espavilar, espectacular, esplèndid,
ésser la nata, estimular, estupend, excel·lent, excels, exemplar, èxit,
exquisit, extraordinari, eufòria, fabulós, fantàstic, fascinant, fer el cor
fort, força, gaudi, goig, grat, hala!, impressionant, indescriptible, inestimable,
inoblidable, joia, llançar les campanes al vol, magnífic, memorable,
meravellós, molt bé!, molts d’anys
i bons!, motivar, no afluixis, no et desanimis, no et preocupis, no t’hi
amoïnis, oidà!, òptim, perfecte, per molts anys!, pit i collons, pit i fora!,
plaure, quina sort!, refer-se, remuntar, renoi, revifar-se, reviscolar-se,
saltar d’alegria, satisfer, seduir, sensacional, som-hi!, sorprenent, sort, va!,
tirar-s’ho a l’esquena, tocar el cor, tornem-hi, que no ha estat res!, valer més
or que no pesa, ventar les campanes, vinga!,
visca!...
Ara és el teu torn, benvolgut lector. Continua la llista. La conclusió de tot plegat és ben clara: si bé és cert que la llengua ha de tenir una normativa, que és necessària i que s’ha de conèixer, també ho és que, a partir d’aquí, val la pena que la conreem, que la valorem, que hi juguem... i, sobretot, que l’estimem. I, si a més, pot ajudar a crear una dinàmica positiva, allà on sigui que ens moguem, doncs oli en un llum.