InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 136 (divendres 19/04/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - fer rotllos
 
2) Eugeni S. Reig - fer un xop
 
3) Antoni Llull Martí - El respecte degut a les paraules
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (El datiu li)
 
5) Salvador Pardo - L'estalvi de l'article
 
6) Josep Miquel Bausset - Sant Josep a Benissa
 
7) Albert Pla Nualart - 'Escrache' o escarni?
 
8) David Pagès i Cassú - Amunt i crits!
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer rotllos

Furgar-se el nas i traure’s boletes de mocs secs.

No faces rotllos que encara falta molt per a Nadal.

Aquesta expressió, amb el significat definit, és d’ús habitual en el parlar d’Alcoi. La locució equivalent, fer mandonguilles, és usada en quasi tots els parlars valencians.

 

En valencià també es diu: fer mandonguilles         
La llengua estàndard sol emprar: fer burilles
En castellà es diu: hacer albondiguillas (o pelotillas)
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer un xop

Tindre, una persona (o un animal), una minva significativa en el seu estat físic o mental –o els dos alhora– com a conseqüència d’haver patit algun contratemps, algun accident o algun problema important de salut que ha deixat una recialla definitiva per a tota la vida.

D’ençà que es va trencar la cama va fer un xop i ja no va tornar a ser mai la mateixa que era.

 

–Este matí he vist a Daniel i l’he trobat molt avellat.

–Sí ha fet un xop molt gran. D’ençà que li apegaren la malaltia aquella tan estranya que pareix que li hagen tirat deu anys damunt. ¡Pobre!

L’expressió fer un xop és d’ús habitual en el parlar d’Alcoi.

La o de la paraula xop és oberta i la x es pronuncia com a prepalatal africada sorda, com sempre fem els valencians amb la majoria dels mots que comencen per x, com ara xarrar, xiquet, xiular, xafar, xocolate, xulla, xuplar, etc.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: fer una davallada
En castellà es diu: dar un bajón
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 21)
 
El respecte degut a les paraules
 
Antoni Llull Martí
Posat que les paraules són els vehicles del pensament humà i el principal mitjà de comunicació entre les persones, i que parlar amb un llenguatge articulat, capaç de transmetre qualsevol idea o informació és una habilitat exclusivament humana, i la que més ens distingeix de la resta dels éssers vius que habiten el nostre món, consider que és de raó sentir per aquest do natural un gran respecte. La llengua, i les paraules que en són l’essència, han d’esser tractades com un dels més alts valors humans. Amb això vull dir que hem d’utilitzar-les amb prou esment i respecte, procurant sempre fer ús de les més adequades a cada circumstància, i procurant dir-les bé, amb l’orde i la pronunciació correctes. I callar quan no es té res a dir, cosa que per a molts és ben difícil.
 
En aquests últims anys, he sentit pels mitjans de comunicació mallorquins (ràdios i televisions locals), locutors o presentadors que no pronuncien bé les paraules, i això és gravíssim, perquè molta gent pensa, amb prou lògica, perquè així hauria d’esser, que quan han posat aquestes persones en aqueix lloc, és perquè parlen i saben comunicar prou bé, i quan diuen malament un mot, a molts els fa dubtar de la seva pròpia coneixença de la pronunciació correcta. N’hi ha, d’aqueixos locutors de panfonteta, que sembla que han après a l’escola i de mala manera el poc català que saben, i com que a les escoles solen valorar més la part escrita que la parlada, poden haver aprovat els exàmens de llengua sense dominar-ne la pronunciació. N’hi ha que no saben quan han de pronunciar les esses com a fonema sord o sonor (fins i tot sabent pronunciar-los tots dos), ni distingeixen bé entre el so de ts i de tz, ni entre una o oberta i una o tancada, ni saben fer el so de ll final (i de vegades ni tan sols inicial), i això pot incidir molt negativament sobre el parlar de molta gent del poble. Quan això ocorre, hi hauria d’haver una protesta massiva que reprovàs una agressió tan greu a allò que no tan sols és un dels més alts valors humans, com ja he dit, sinó que, amb la forma en què l’usam, constitueix també l’essència del nostre poble.

 

 

4)
Netegem i enriquim la llengua catalana
Pere Ortís
 

El datiu li

 

 

Aquest datiu 'li', o '-li', l'usen en molts casos per mimetisme amb el castellà "le"; és el datiu anticipat, que en diuen. En català és un pronom sobrer allà on ja hi ha el substantiu a què es refereix; és a dir, que el principi general que regeix aquest cas és el de no acumular pronom sobre nom, o pronom sobre pronom, allí on la gramàtica i el tast de la llengua no ho permeten. Aquest vici és molt estès tant en el català radiofònic com en el col·loquial. Vegem-ne exemples:

 "Vamos a pedirle al Sr. Bosc que nos deje pasar", “Li demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar”, per Demanarem al senyor Bosc que ens deixi passar.

"Nosotros le cantaremos una canción al profesor", “Nosaltres li cantarem una cançó al mestre”, per Nosaltres cantarem una cançó al mestre.

El defensa le ha dado una patada al extremo", “El defensa li ha clavat una puntada a l'extrem”, per El defensa ha clavat una puntada a l'extrem.

"El doctor le ha dicho al enfermo que no tiene nada", “El doctor li ha dit al malalt que no té res", per El doctor ha dit al malalt que no té res.

“Digueu-li això al Pere”, per Digueu això al Pere. “Ha passat això; li demanem al nostre corresponsal a Brussel·les”, per Ha passar això; ho demanem al nostre corresponsal a Brussel·les.

─Mare, vull això. ─”Demana-li al pare”’, per ─Demana-ho al pare.

“Això digues-li a la Rosa”, per Això digues-ho a la Rosa.     

    “Anem a presentar-li les nostres queixes al Director”,  per ─Anem a presentar les nostres queixes al director. ─Sí, anem-hi, presentem-les-hi.

“Això, al nostre delegat, li afavoreix”, per Això afavoreix el nostre delegat, o Això, al nostre delegat, l'afavoreix.      

     I no procedent del castellà, però pel mal vici de fer-ho sempre: “...el pastor, al qual li donaven les direccions”, per ...el pastor a qui donaven les direccions.

     El nen a qui li vas dir això”, per El nen a qui vas dir això.

     'Això ell li va dir tot', per Això ell li ho va dir tot, o Això ell l'hi va dir tot.

    

El plural del datiu li el fan “lis”, plural que no existeix. Per a ambdós gèneres és els o los.

Diuen: “No he pogut donar-lis el pa”, per No he pogut donar-los el pa.  A elles no podia interessar-lis la proposició”, per A elles no podia interessar-los la proposició.  “No podria dir-lis més que la veritat”, per No podria dir-los més que la veritat. “Això digues-li a ella” , per Això digues-ho a ella”. Això digues-ho a ells.

 

5)
L'estalvi de l'article
Salvador Pardo
                                  

     D’un temps ençà s’observa en el castellà una tendència creixent a prescindir de l’article en casos en què no fa tant no ho feia. I així es diu als mitjans de comunicació, “en Génova” (no és la ciutat italiana), “en Ferraz”, “en Moncloa”, en Zarzuela”, etc. Aquests dies he sentit a dir: “su madre vive en Puebla” (es referien a la Pobla de Farnals), i a unes adolescents quedar per veure’s “en ruinas” (es tracta de l’estació del metro de Colom, a València, on hi ha excavades unes ruïnes de la ciutat).

 

    Encara que el valencià estalvia l’article molt menys que el castellà, era previsible que esta tendència (que també corromp el castellà) s’acabara assentant en la nostra llengua, com així s’ha produït.

 

    És cert que hi ha construccions nostres ben genuïnes en què també l’estalviem, com és ara en referir-nos als dies de la setmana usats com a adverbis de temps, o siga significant l’immediatament passat o vinent: ens veurem dilluns, hi anàrem dissabte. També, en locucions com dictar testament, entaular batalla, fer guàrdia, fer-se amo de, jugar a cartes, a escacs, a pilota, parar, desparar i servir taula, seure a taula, caure a terra, a primeries o a darreries; anar o vindre de (casa, ciutat, classe, costura, estudi, escola, concert, palau, missa, muntanya, teatre,,,) (en determinats dialectes), o parar (casa, ratera, botiga, orella, esment, atenció, compte...). O davant les expressions numèriques, com assenyala Ruaix: ha faltat a 70 anys; pot tardar entre 30 minuts i una hora: les ratxes de vent arribaren a 100 km/h; el preu de l’oli ja passa de 6 euros/l. Al costat de: anar pel bon camí, donar l’abast, com l’anell al dit o no alçar el cap.

 

   En qualsevol cas, no l’estalviem tant com ho fa el castellà, ni de bon tros. Però, últimament, aquest tret s’ha escampat per un llenguatge tan formal com és el tecnolecte administratiu (a què em dedique), on proliferen textos com aquests que es fan de mal llegir: si l’imputat és jutge (un jutge); serà castigat amb multa de (una multa de); us tramet, adjunta, fotocòpia d’acta de sessió (la fotocòpia de l’acta  de la sessió); contra aquest acord podeu interposar recurs de (el recurs de); la modificació de contracte (del contracte).

 

  Fins i tot les versions en català/valencià de les lleis d’àmbit estatal, fetes per les comunitats autònomes i publicades al BOE, estan farcides d’aquesta voracitat pels articles i que degrada el geni de la llengua i atempta contra el bon gust.

 

 

6)
 
Article publicat en el diari Información d'Alacant dimarts 19 de març del 2013 (pàg. 27)
 

Sant Josep a Benissa

 

Josep Miquel Bausset

 

Monjo de Montserrat

 
En un article deliciós a la revista Sicània, de juny de 1.959, l’escriptor Jordi Valor i Serra descrivia amb detall la festa de Sant Josep a Benissa. Al final de l’article, Jordi Valor deia: “El més grat de la vida són els records i enyorances dels millors moments viscuts”. És amb eixe sentiment, compartit amb Jordi Valor, que vull recordar el seu text, com a homenatge a aquest escriptor alcoià.
Jordi Valor destacava com n’era d’important “la dolçor inefable dels més sants costums de la nostra terra”. I d’entre tots ells, Valor defenia “la diada del patriarca Sant Josep a la vila de Benissa”. A prop del 19 de març, malgrat la neu a l’ombra de Bèrnia o de la més llunyana Serrella, la tebior primaverenca comença a envair l’àmbit dels lluminosos carrers benissencs”. De Benissa, Jordi Valor descrivia “la magnífica església parroquial de la Puríssima Xiqueta”, i “la pietosa tradició dels Set Diumenges de Sant Josep”.
 
En la festa de Sant Josep, quan acabava la missa en honor del sant patriarca, la gent feia un solemne esmorzar, “generalment de bunyols amb cafè”. I després, com deia Valor, “ve lo millor. Les visites als Peps i Pepes que són a muntó en la vila”. Per això els amics “formen colles de sis o set per banda i au, a casa de Pep de Tal; i després a tal Pepeta, i a la senyora Pepa; i a Pepiqueta de Tal; i a Mari Pepa”. I vinga entrar i eixir de les cases i dolços i més dolços: “pastisset per ací, bunyolet per allà, que si polvoró, que si sospirs de monja, que si mantecat casolà, que si rotllet d’ou”.
 
Amb el pap ple, com deia Jordi Valor en aquest article, “qui dina després”!!. Per això “la dona o la mare de cadascú es queixen de que tan bon putxero siga rebutjat per l’espòs o fill, ignorant que vénen atapeïts de pastes i copetes, farcides de bunyols o pastissos”. I és que, com escrivia Jordi Valor, “el dia de Sant Josep a l’esmentada vila de Benissa, té la importància vital d’ésser el dia del Sant del trenta per cent, i crec que em quede curt, del seu cens de població”. De fet, els dos únics amics de Benissa que coneixia jo, es deien Josep: el bon amic Josep Enric Sala, que va viure a l’Alcúdia i el magnífic professor meu de francès, Josep Iborra.
 
Jordi Valor definia el dia de Sant Josep, “com lo més gran de l’any a Benissa, després del de la Patrona, la Puríssima Xiqueta”. I per això, acabava l’article demanant a Déu que “vullga molts anys conservar en aquesta vila la santa tradició de la festa josefina, curumull i corona de les nodrides Comunions dels Set Diumenges de Sant Josep”.
 
54 anys després d’aquest article, segurament que els costums hauran canviat a Benissa. No sé si hi haurà encara el “trenta per cent” de la vila que porte el nom de Josep, Pep, Pepa o Pepica. O bé predominaran els Jonathan, Ivan, Kilian, Jessica, Abril, Leyla o Aran. En qualsevol cas, a tots els ciutadans de Benissa els desitge una bona festa de Sant Josep, amb “bunyols, polvorons i sospirs de monja”!
 
I que el patriarca Sant Josep continue protegint aquesta vila tan bonica de la Marina Alta.
 
 
7)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 30 de març del 2013
 
'Escrache' o escarni?
 
Albert Pla Nualart
 
Sempre que l'actualitat genera neologismes ens planteja el dubte de si cal manllevar-los, adaptar-los o trobar-hi un equivalent. Un dels últims, escrache, ens arriba del lunfardo o espanyol argentí.

L'escrache, en l'accepció ara de moda, es pot definir així: "Manifestació que es convoca davant el domicili o lloc de treball d'un personatge públic per reprovar-li el comportament en determinats afers polítics o socials".

Alguns mitjans, com TV3 (ja ho recull l'ÉsAdir), han cregut oportú dir-ne escarni, tot i que escarni -no cal ni dir-ho- no té (o no tenia fins ara) aquest sentit concret. De fet, escarni només vol dir "burla amb què es vol ridiculitzar algú".

La raó per preferir escarni a escrache sol ser la creença, més o menys conscient, que la llengua s'empobreix quan agafa paraules d'altres llengües, i que la paraula catalana és més transparent i entenedora.

Crec que és just al contrari. Manllevar mots enriqueix una llengua, i escrache (un cop l'hem incorporat al nostre lèxic) és molt més transparent que escarni, perquè porta de manera directa i unívoca al que volem comunicar.

Sí que és cert que l'ideal és adaptar l'estrangerisme al català, però això se sol fer quan sabem que no és passavolant sinó que farà estada entre nosaltres. Si aquest fos el cas, trobo que escratx (i també escratxar ) seria preferible a escrache i a escarni .

És a dir, penjar un nou significat d'un nou significant és sempre més funcional i enriquidor que penjar-lo d'un significant que ja significa, perquè serà allò que ja significa el que d'entrada entendrà l'oient/lector, amb la consegüent ambigüitat que això genera. I és per raons molt semblants que prefereixo blog a bloc .

 

 
8)
AMUNT I CRITS!          
David Pagès i Cassú
 

          El 2013 es commemora el primer centenari de la publicació de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, liderades pel Mestre Pompeu Fabra.

 Al llarg de l’any hi haurà, de ben segur, moltes maneres de celebrar aquest aniversari: conferències, estudis, exposicions, publicacions... i, alhora, n’estem convençuts, activitats que  cultivin els aspectes lúdics de la llengua, tals com endevinalles, frases insòlites, gloses, jocs de paraules, palíndroms, proverbis, receptes i remeis...

Us engresqueu a practicar-ne un, de joc lingüístic? Us convidem a cercar paraules, locucions i frases fetes, l’ús i la difusió de les quals puguin contribuir a crear un estat d’ànim positiu i, alhora, a transmetre coratge i esperança, qüestions, totes elles, ben desitjables i necessàries per a l’època en què vivim. Heus ací alguns exemples, escollits a l’atzar.

Admirar, agradar, alça!, alçar el cap, alegria, amb il·lusió!, amunt i crits!, amunt i fora!, ànims!, apa!, au!, avant!, ballar amb un peu, bé, bellesa, bon dia, bona tarda, bona nit, bravo, captivar, celebrar, complaure, coratge, delectar, eixorivir-se, emocionar, enamorar, encantar, encisar, encomiable, endavant, endavant les atxes!, elogiar, entendrir, espavilar, espectacular, esplèndid, ésser la nata, estimular, estupend, excel·lent, excels, exemplar, èxit, exquisit, extraordinari, eufòria, fabulós, fantàstic, fascinant, fer el cor fort, força, gaudi, goig, grat, hala!,  impressionant,  indescriptible, inestimable, inoblidable, joia, llançar les campanes al vol, magnífic, memorable, meravellós,  molt bé!, molts d’anys i bons!, motivar, no afluixis, no et desanimis, no et preocupis, no t’hi amoïnis, oidà!, òptim, perfecte, per molts anys!, pit i collons, pit i fora!, plaure, quina sort!, refer-se, remuntar, renoi, revifar-se, reviscolar-se, saltar d’alegria, satisfer, seduir, sensacional, som-hi!, sorprenent, sort, va!, tirar-s’ho a l’esquena, tocar el cor, tornem-hi, que no ha estat res!, valer més or que no pesa, ventar les campanes, vinga!, visca!...

Ara és el teu torn, benvolgut lector. Continua la llista. La conclusió de tot plegat és ben clara: si bé és cert que la llengua ha de tenir una normativa, que és necessària i que s’ha de conèixer, també ho és que,  a partir d’aquí, val la pena que la conreem, que la valorem, que hi juguem... i, sobretot,  que l’estimem.  I, si a més,  pot ajudar a crear una dinàmica positiva, allà on sigui que ens moguem, doncs oli en un llum.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net