285. Quan s'afirma que un
idioma és un vehicle de comunicació no es diu tota la veritat. És més que això.
Les llengües són eines d'expressió, l'ànima del poble, un model d'entendre el
món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura.
Formen l'estructura d'una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La
identitat d'un poble rau, més que en la història, en la seva cultura.
Constitueix el factor més important per establir diferències amb
altres.
Bartomeu Mestre Sureda
Col·laborador del Diari de Balears
Article publicat en el Levante-EMV divendres 5 d'abril del 2013
Escampar, escampiar i
escampir
Matí, migdia, tarda, nit
En memòria de Cristòfor Aguado.
Del I Congrés d'Història de L'Horta-Albufera, celebrat a Silla fa més de trenta anys, recorde tres actes en especial: el naixement de la revista Afers, un fenomenal volteig de campanes fet a mà per mestres campaners, que va traure de polleguera la dreta local, i una comunicació del picassenter Cristòfor Aguado, que en glòria estiga, intel·lectual brillant i exemple de patriota valencià.
L'aportació de Cristòfor fou magistral, a més de natural i desembarassada, tal com era ell. Va presentar un recull de les moltes interferències lingüístiques que es produïen en els actes religiosos on ensopegaven, una contra l'altra, la llengua oficial de l'Església catòlica, la de l'Imperi, tan carregada d'expressions barroques i grandiloqüents, i el valencià senzill de les beates, aquelles dones que s'estimulaven amb les randes i ornaments que lluïa el capellà del poble en els actes solemnes, però, que no podien arribar a comprendre el llenguatge litúrgic del clero imperial-falangista de postguerra.
En ú dels casos explicava el narrador que a un poble de la nostra comarca hi havia hagut un rector al que li deien Don Teodoro. Cada diumenge en missa, després de l'acte majestàtic d'alçar a Déu, venia el moment de combregar la feligresia. Aleshores, el personal cantava un cant religiós que deia, entre d'altres: “Te adoro, Sagrada Hòstia”. Però, heus ací que “Te adoro” i “Teodoro” es prestaven a confusió i la mostra de devoció al cos del Crist transsubstanciat en baix neula era substituïda accidentalment per una advocació al senyor retor, que al capdavall era qui dirigia i apanyava la missa.
Aleshores, si en lloc de adorar l'Hòstia, que era el que pertocava fer en aquell sagrat moment, la frase es transformava en boca de les beates en una crida a Teodoro, el càntic perdia qualsevol sentit. Per això el pragmatisme de la gent senzilla introduïa un segon canvi semàntic i la cosa quedava en un “Teodoro, saca la Hòstia”, que resultava perfectament comprensible i s'acoblava plenament a la seqüència de l'acte, més encara quan, tot seguit, l'oficiant de la missa es dirigia al Sagrari, treia el copó i començava a repartir hostietes.
Cristòfor feu unes quantes cites més de casos d'aquesta índole, de les que jo en recorde al menys un parell, relacionades respectivament amb les frases: “y nunca más pequé”, i “sálvala del impío furor”, part integrant de sengles oracions, resades o cantades, molt repetides en els actes religiosos de l'època. La primera d'elles em ve al cap com un record d'infantesa, de quan anàvem a la doctrina a sotmetre'ns a l'aprenentatge forçat del catecisme. La segona la relacione amb els càntics que acompanyaven la imatge de la mare de Déu quan de tant en tant la passejaven a coll, de carrer en carrer, i la feien pernoctar en algunes cases, generalment el domicili de famílies benestants i arrimades a l'Església.
Aquestes frases tan grandiloqüents devien saltar de neurona en neurona dins la ment senzilla de cada feligrès, la majoria, dones de poca formació intel·lectual o vailets enjogassats, que d'aquells actes treien el mateix que treia el negret aquell a qui el missioner explicava el misteri de la Santíssima Trinitat: els peus, glaçats, però, el cap, calent.
En aquest context, el canvi semàntic era inevitable. Així, les frases de marres eren substituïdes respectivament per “en un cabàs pequé” i “salva-la, que li pica el furó”. La diferència entre no caure mai més en pecat i acabar fent-ho en la incomoditat d'un cabàs és notable, però, als oïts d'un fidel estàndard d'aquell temps, la primera era impossible de complir i, per tant, no tenia trellat (fins i tot els sants pequen en algun moment de feblesa), mentre que l'adaptació popular prenia un sentit evident: si havíem de cometre actes impurs (el pecat per excel·lència en aquells temps), era millor fer-ho en la discreta intimitat d'un cabàs, quan més menut, millor. D'aquesta manera, ho sabria Déu, que ho veia tot, però, ningú més. En quant a això de “impío furor”, ves a saber quins dimonis volia dir. En canvi, si Déu ens ha de salvar d'alguna cosa, arribat el cas, res millor que deslliurar-nos de la molesta i escatològica picor de “furó”, nom popular del foradet on l'intestí guaita a l'exterior, és a dir, l'anus.
Que passen vostès un bon cap de setmana.
Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.
Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els unionistes només han treballat en favor del castellà.
D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els unionistes rarament han treballat pel català.
¿És això absolutament inevitable? En teoria no. Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.
Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol d'identificació.
Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent. Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que abaixin la guàrdia.
Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves respectives aspiracions.
Mireu si n'és de plural i variat aquest país, que fa possible que l'admirat Javier Cercas i jo, que hem crescut al mateix barri, que ens hem format, amb pocs anys de diferència, al mateix col·legi, i que durant bona part de la nostra vida ens hem abeurat als mateixos bars i fins i tot ens hem proveït de lectures a la mateixa llibreria, malgrat totes aquestes coincidències tenim una visió oposada sobre la relació entre la llengua castellana, de la qual ell és un dels autors més celebrats, i la catalana, de la qual intento ser un digne usuari.
“En comptes de veure la llengua gran com una enemiga, [el català] l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”, va afirmar l'altre dia l'escriptor d'El vientre de la ballena en un acte a París. Més enllà de qüestionar una declaració la certesa de la qual topa amb una realitat històrica que evidencia el contrari, allò que m'ha sobtat és la manera de dir-ho: llengua “gran”. Com es mesura la grandesa d'un idioma? O potser es referia a grandària i simplement passa que les seves declaracions poden tenir una doble interpretació i la meva pell fina m'ha fet tirar per la banda tremendista? Tanmateix, el matís no és menor. Si allò que compta és la quantitat, per evitar equívocs, més que l'ambivalent gran, a l'idioma castellà en relació amb el català li escauria més el qualificatiu de gros. Perquè gran també ho és aquella llengua que els parlants fan important. I el català, resistint tossudament segles d'atacs, rebuig i pressió sociopolítica (algú creu que la dimensió d'una llengua és fruit de l'atzar?), no hi ha dubte que és tan gran com la de qualsevol que es vanti de tenir-la més grossa.
Podem qüestionar la qualitat de les respostes en una enquesta, per exemple. Podem qüestionar certes preguntes ambigües o poc precises, però no podem qüestionar la generalització d'uns resultats. Podem llegir l'InformeCAT des del got mig ple o mig buit: podem llegir que “el català és la llengua mitjana amb més capacitat d'atracció” o que és la “7a de totes les llengües europees, per darrere de llengües amb molts més parlants”.
De l'informe en faríem, però, una lectura tancada, del que ens fa goig llegir, però seria poc honest que ens gronxéssim només en aquestes bones notícies. No cal dir que aquesta lectura l'hem de fer perquè ens convé generar confiança, o generar-ne més encara, però també hem d'incidir en els punts encara febles, perquè són els que hem de treballar conjuntament, societat civil, govern i administració, per arribar a un estat òptim de normalitat lingüística.
El català, doncs, és una llengua que any rere any experimenta un creixement sostingut en molts àmbits, però que alhora pateix una inexplicable manca de reconeixement oficial i jurídic i reiterats intents per limitar-ne el marc legal i competencial, i és que 40.000 catalanoparlants de diferents territoris espanyols no tenen reconeguda l'oficialitat de la seva llengua.
En el català mig buit també tenim el cinema: la demanda d'usuaris per poder veure cinema en català no para de créixer, però en canvi la presència de la llengua a les nostres cartelleres és encara molt minsa: un 3% de les pel·lícules que s'estrenen a Catalunya tenen còpia en català, i encara d'aquest percentatge tan petit, només el 15% s'acaba projectant en català, perquè molts distribuïdors trien la versió castellana. Al costat de la gran capacitat d'atracció que té el català, diguem-ne també la mitja buidor a la societat civil, amb lletres grans i a través de les xarxes socials, però també a tots els agents implicats. Sensibilitzem per generar demanda.
També tenim mig buit el català a l'empresa, perquè el 94% dels productes venuts en supermercats i grans superfícies de Catalunya encara no etiqueten en català. Però resulta, a més, que només un 6% del total de joguines inclou el català. Difonguem-ho per tal de garantir-ne l'ús.
Perquè aquest català mig buit el trobem no tan sols mig ple sinó ple del tot, ens cal informació detallada, i consciència i sensibilització de l'estat de la qüestió per tal de pensar, i repensar, les polítiques actives en matèria de foment de l'ús de la llengua. Una condició vital per generar prestigi i gaudir d'una llengua que es troba en plena vitalitat, dins un mercat competitiu i emprenedor. Només generarem confiança, i necessitat de demanda del català, si ens creiem, convençuts, que la llengua pròpia de les terres de l'àmbit lingüístic català és atractiva i seductora en les relacions comercials, però també culturals. I amb les dades positives que tenim, sabem que ho és. Ara toca més impuls i més difusió d'aquests valors que ens fan cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços.
Jo em pensava que érem un país de poetes. O poetastres, tant se val: quan les vanitats poètiques animen el corral de la pàtria, és difícil distingir-hi el falcó de la gallina, el fru-fru de l'ala que s'eleva del cloc-cloc del bec que grata el terra. El Parnàs és tavernari: Rafael magistralment ho dissimula, però els seus togats poetes, mirant-se els uns als altres com roselles despistades, s'aguanten com un pet la mala llet còsmica. Una mala llet que no patim no va més enllà de l'arrapada de puta, un oreig que no traspassa les estances vaticanes i les refresca. Oh vanitas vanitatis, que tornen els calbots entre els poetes, entre carnerians i imparables, entre orfebreria i experiència, que torne el “Postmodern tu!”, el “Noucentista tu!”, el “I tu fill de puta!”! Perquè, si no, la pàtria és avorrida i el país real ens estressa: aquest país que ens recorda que som un sac d'esguerros, que som plom a les ales: el país dels filòlegs.
Perquè som un país de filòlegs: de bons i de molt bons i dels qui sempre es creuen bons, però de filòlegs. Regireu, si no, les cavernes d'aquest “Núvol” des d'on ara piule. Seguint el meu atzar, us trie uns quants exemples. El senyor Camps Mundó ens regala articles crítics, denunciadors d'hipocresies, flagel·ladors de misèries polítiques, i quatre gats s'hi entusiasmen. El senyor Jordi Julià ens regala una entrevista en què critica certes tendències poètiques, i quatre gats se l'escolten. El senyor Arnau Pons ens regala reflexions impagables, i quatre gats hi pensen. “Núvol” ens acosta Joyce, Ferrater, Espriu, Sales , i quatre gats miolen. Sembla que en el debat literari o cultural o filosòfic, no hi ha quòrum. Ara bé, si hi trau el nas el “lo” neutre o el model de llengua dels traductors catalans o qualsevol altra mandanga (ei! que mossèn Alcover accepta les mandangues) de l'ADN de l'homo Fabra, l'audiència es multiplica davant el fish and chips, i els comentadors atapeïts a l'àgora s'hi obren pas a colzades. El Puigtobella llestíssim, o puteta, com diuen al meu poble coneix molt bé la forrolla que fan els mals de llengua i els dóna gambeta. Reprimiu un moment la ira. No vull dir que la causa filològica no siga justa, i interessantíssima: Albert Pla Nualart, Eugeni S. Reig, Joan-Carles Martí, Ignasi Moreta (hòstia paio! lo que dóna el “lo”!), etc., toquen tecles necessàries. Però entre tothom fem bullir tant la cassola que no hi ha qui no s'escalde.
Fixeu-vos: no hi ha ressenyador de llibres que no acabe comentant estils o models de llengua, o pescant errates, o maleint ultracorreccions, o en el cas de traduccions sospesant l'encert o els nyaps del lèxic, conega o no la llengua d'origen. Columnes sobre llengua als diaris, fitxes filològiques en pàgines web, en blogs, al Facebook i, fins i tot, minilliçons pel Twitter, on hi ha qui denuncia usos lingüístics impropis d'uns llibres dels quals només ha llegit el títol i, generós, ofereix enllaços per fer-hi la penitència. Vivim en un món de descobridors de faltes d'ortografia: tothom va de Joan Sales, tothom cerca Rodoredes. I tothom s'empara amb el concepte per a mi relatiu, variable, quasi obsolet de la sacrosanta genuïnitat: l'allò perdó genuí. Hi ha barcelonins que tot allò que no han escoltat a la Rambla ho anomenen noucentista. Hi ha valencians que de tot allò que no han dit les seues iaies diuen que és llibresc o contrari al “poble”. Tot el que no és espontani és encarcarat, aberració lingüística. No es pot barrejar, ni eixamplar els límits, ni inventar. La invenció ha de ser excel·lentment imaginativa metàfora de geni, si no, omple de tarquim el corrent de fons de la llengua. I els correctors s'estressen, els traductors vacil·len, els editors són objecte d'escarni: la Gramàtica estableix les jerarquies dins un miratge d'imperi. Perquè despertem-nos els nostres debats gramaticals tenen lloc en un desert ple de miratges. Els de la causa filològica ens encaparrem massa i massa com a mestretites en la lletra petita. La lletra gran la que escriu la política, la que llig la societat ens la mirem amb ataràxia. I la ciutat van construint-la els sicofantes.
Reprimiu encara un moment la ira. Ja sé que la nostra llengua no serà feliç no se salvarà sense crítica, sense anàlisi, sense acostar-nos a unes “veritats” compartides, ni sense posar-nos el dit, de tant en tant, en els forats dels culs filològics. Però tem que malgastem les energies a enderrocar o assolir un Poder tan poderós com una batussa poètica. I acabarem exhausts si, en un llibre tan fructuós com El sagrat i el profà (Fragmenta) de Mircea Eliade, ens reunim en conclave només per exorcitzar el fantasma present del puto “lo” del títol. Potser és que jo, després de fer de corrector lingüístic durant més de vint anys, ja no sé ni el què ni el perquè. He passat de purista a fumar puro, de persignar-me davant tota heterodòxia antifabriana a relaxar-me des de la filosofia del vividor literari, ço és a saber: si qui ha escrit l'aberració, siga “llur” o siga “lo”, sap escriure i es posa cabudet a ser aberrant, doncs el deixe dir; si el paio no sap escriure, doncs puc, si estic d'humor, omplir-lo d'escarn amb “llurs”, “nogensmenys” o àdhuc “àdhucs”. Com veieu, m'apunte a la gaia ciència. I ara sí, per fi, deixe de córrer: que tota la canilla de filòlegs internàutics m'arrambe secretant salivera de bards glamurosos amb la seua més que legítima ira.