InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 812 (dijous 18/04/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) J. Leonardo Giménez - Escampar, escampiar i escampir
 
3) Josep Miquel Bausset - Nelson Valdez
 
4) Núria Puyuelo - Matí, migdia, tarda, nit…
 
5) Lluís Martínez i Benaches - Interferències lingüístiques
 
 
7) Carles Ribera - La llengua gran de Cercas
 
 
9) Joan Abril Español - Saber per impulsar el català
 
10) Ramon Ramon - Un país de filòlegs
 
11) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 89).
 

285. Quan s'afirma que un idioma és un vehicle de comunicació no es diu tota la veritat. És més que això. Les llengües són eines d'expressió, l'ànima del poble, un model d'entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l'estructura d'una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d'un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres.

 

Bartomeu Mestre Sureda

Col·laborador del Diari de Balears

 

2)

 

Article publicat en el Levante-EMV divendres 5 d'abril del 2013

Escampar, escampiar i escampir

J. Leonardo Giménez
 
El verb “escampar” té, bàsicament, dos significats en la nostra llengua. L'un és coincident, almenys en els diccionaris, amb l'homònim i homòleg castellà, quan fa referència a ‘aclarir-se, asserenar-se l'oratge, deixar de ploure, eixir el sol', dit en valencià, principalment, “escampiar” o “escampir”. L'altre, referit a “separar o dispersar en distintes direccions les parts d'un conjunt, muntó; estendre', és un verb privatiu de la nostra llengua, que no té correspondència literal en l'idioma veí. Ocorre com en “empomar”, “encalar”, “redolar”/“regolar” i altres. És d'un sabor i un gust molt nostrats, si l'amic i admirat Albert Pla Nualart em permet distribuir, i ajuntar alhora, eixes dues propietats en un mateix element. Escampem el sucre per terra, quan ens cau la sucrera; i també la sal i l'arròs quan se'ns dispersen per terra o per la taula. Ara, per Pasqua i Sant Vicent molts s'escampen pels boscos i muntanyes. I escampem o estenem papers o documents damunt la taula, en busca del certificat perdut. Propagar o divulgar una notícia és també escampar: “La notícia que el rei quedà derringlat caçant elefants s'escampà per tot arreu”, “Pel poble s'ha escampat la notícia que la iaia de Marisa es casa amb un cubanet”. També té el sentit de proliferació, en diverses accepcions: “El germen de la rebel·lió s'escamparà si els desnonaments i la desocupació laboral no paren”, “El llinatge Martorell s'escampà per les terres de l'Antic Regne”, “Les plagues, si no es controlen, s'escampen ràpidament”. I les frases fetes “escampar el poll” i “escampar la boira”. I el derivat “escampada”: ‘acció i efecte de escampar: “Mira quina escampada has fet, tota la compra per terra”. I els xiquets solen fer bones escampades de joguets, per la casa, pel pati i per tot arreu.
 
Per al sentit de “aclarir-se el temps”, deia que també tenim els més usuals valencians “escampiar”, arreplegat per Enric Valor en la seua obra i en el Diccionari fonamental, i per Jordi Colomina i per Emili Casanova en el El valencià de la Marina Alta i en la Llengua als mitjans de comunicació, respectivament; i “escampir”, recollit per Ferrer Pastor; i els dos pel DCVB i el DOPV i el SALT; també per Eugeni S. Reig en Valencià en perill d'extinció, així com pel diccionari de la RACV, però l'ortodòxia essencialista no arreplega tan nostrades formes. Què hi farem!
 
3)
 
Publicat en VilaWeb dilluns 1 d'abril del 2013
 
 
Josep Miquel Bausset
 
El mes d'agost passat fitxava pel València el jugador Nelson Haedo Valdez, un davanter paraguaià procedent del Rubin Kazan. De família humil, ell mateix declarava que havia arribat on era gràcies a l'esforç i la confiança en ell mateix. En arribar a l'aeroport de València el vèiem a les fotografies amb una bufanda de l'equip: 'Amunt València'.

En la notícia que publicaven els mitjans de comunicació el 15 d'agost, Nelson Valdez declarava que va demanar ser cedit al València, 'porque mi hija pueda estudiar en castellano'.

Seria convenient que els directius del Club (si realment a més del nom estimen la nostra llengua!) explicaren a Nelson Valdez que, al nostre país, a més del 'castellano', hi ha una altra llengua oficial que és la pròpia dels valencians, com diu l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia.

El senyor Valdez podrà escolaritzar la seua filla en castellà! Però, ja que és un jugador del València, i viu en aquest País nostre, ell i la seua filla també haurien de conèixer la llengua pròpia del País. Segur que la seua filla li ho agrairà algun dia!

Si Nelson Valdez opta per ignorar el valencià i perquè l'ignore la seua filla, pot passar que, si algun dia la nostra llengua (com hauria de ser!) és obligatòria (com ho és el castellà!!) la filla de Valdez pot trobar-se 'discriminada'!! I ja tindrem de nou un embolic més! La discriminació dels castellanoparlants!! Quan en realitat haurà estat el sr. Valdez qui haurà discriminat la seua filla, pel fet d'escolaritzar-la només en castellà!

Segur que si el Sr. Valdez fitxara pel Roma o pel Milan, escolaritzaria la seua filla en italià. I per què, venint com ha vingut a jugar al València, no escolaritza la seua filla en la llengua del País que l'acull?

Però el passat 21 de març, la periodista de Levante Amparo Barbeta li feia una bona entrevista a Valdez. La senyora Barbeta li deia: 'És el políglota del vestuari'. I Valdez responia amb molt de trellat: 'Amb 17 anys vaig eixir del Paraguai i només sabia parlar guaraní. A Alemanya vaig aprendre alemany per necessitat i a Rússia, rus'. El jugador Nelson Valdez afirmava que sap anglès i com que la dona és polonesa, també ha aprés polonès. I encara, per jugar amb futbolistes brasilers, Valdez deia que sap portuguès (no va dir 'brasiler'!). Nelson Valdez afirmava: 'Tinc facilitat pels idiomes. A tots els llocs on vaig, aprenc coses. Seria un error no aprofitar els ensenyaments dels països on he estat'. Molt bé pel Sr. Valdez!! Però, de la mateixa manera que ha après rus o alemany per haver jugat a Rússia i a Alemanya, i tenint com té facilitat pels idiomes, no hauria d'aprendre també la nostra llengua? O és que no té cap necessitat?

Al nostre País, el Sr. Valdez té garantit l'ensenyament en castellà per a la seua filla, cosa que els valencians no tenim garantit pel que fa a la nostra llengua. Fins i tot el Govern Valencià que hauria d'afavorir la llengua pròpia del País, denega a moltes escoles l'ensenyament en valencià! I han de ser els pares i els mestres, per més paradoxal que siga, qui han de defensar la llengua davant la justícia. Últimament, el Col·legi Rei En Jaume de Xirivella ha guanyat el recurs contenciós-administratiu contra la negativa de la Conselleria d'Educació a implantar una segona línia d'immersió en valencià. I el 2012, el col·legi Sant Cristòfol de Picassent va obtindre també una sentència favorable per implantar una línia en valencià. Però són diversos els centres que han vist denegada la seua sol·licitud d'una línia en la nostra llengua.

Això demostra que la cançoneta del PP, 'a valencianos no nos gana nadie', del President Fabra o del diputat González Pons, no és sinó una gran mentida!

A finals de febrer, el Secretari Autonòmic d'Educació, Rafael Carbonell, defensava el dret dels pares a elegir l'educació dels seus fills. A aquest senyor no li queia la cara de vergonya en afirmar: 'Preguntaremos a los padres de los alumnos, en qué lengua desean que estudien mayoritáriamente sus hijos'. I es quedava tan ample, tot i saber que la Conselleria ha denegat diverses vegades als pares, l'ensenyament en valencià per als seus fills. Segurament, el sr. Carbonell voldria dir: 'Preguntaremos a los padres de los alumnos que quieren educarles en castellano, en qué lengua quieren educar a sus hijos' Als pares que volen l'ensenyament dels seus fills en valencià, no cal preguntar-los res!

Tant de bo el senyor Valdez aprofite la seua estada al València C.F. per descobrir i aprendre la nostra llengua. Més encara, per la facilitat que té per a les llengües!! I tant de bo que els directius del València i els jugadors valencians, faciliten a Valdez l'aprenentatge del valencià!
 
 
4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 5 d'abril del 2013
 

Matí, migdia, tarda, nit…

Núria Puyuelo

 

Ara que hem canviat l'hora i que la tarda s'allarga més, aprofitarem per parlar de quina manera dividim el dia en català. Què diem, les dues del migdia o de la tarda? Les set de la tarda o del vespre? La distribució de les parts del dia sempre ha generat confusions i vacil·lacions per diversos motius, com ara l'època de l'any a què ens referim –a l'hivern a les set ja és negra nit– i les hores dels àpats –a les dues pocs de nosaltres hem dinat. Per tant, hi ha unes franges horàries que presenten variacions i que admeten aquesta flexibilitat.

Al Principat dividim el dia en set parts: matí, migdia, tarda, vespre, nit, mitjanit i matinada. Tenint en compte la flexibilitat que esmentàvem, el matí comença entre les 5.00 (estiu) i les 6.00 (hivern) i s'allarga fins a les 12.00. El migdia va de les 12.00 a les 14.00 o les 15.00, en funció de l'horari laboral i de l'hora de dinar. La tarda abraça entre les 14.00 o les 15.00 i les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu). El vespre s'inicia entre les 18.00 (hivern) o les 19.00 (estiu) i acaba cap a les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu). La nit arrenca entre les 21.00 (hivern) o les 22.00 (estiu) i dura fins a les 00.00, quan arriba la mitjanit, que s'allarga fins a la 1.00. Finalment, la matinada, que es considera el començament del dia, seria entre la 1.00 i les 5.00 (estiu) o les 6.00 (hivern). És important tenir present aquesta distribució de les parts del dia a l'hora d'indicar les hores: “Un quart de set del matí”, “dos quarts de tres de la tarda”…

A les Illes Balears es fa servir la paraula horabaixa –un dels mots que acostuma a encapçalar els rànquings de paraules més belles en català– per referir-se a la part del dia que va des de després de dinar fins a l'hora que es pon el sol. Per designar aquesta mateixa franja horària, els valencians tenen el terme vesprada, i els de la vora de Lleida en diuen tardet.
 
Sabíeu que…
En català és incorrecte fer servir la preposició per per referir-nos a les parts del dia: “pel matí”, “per la tarda”, “per la nit”. Cal utilitzar la preposició a: “al matí”, “al vespre”, “a la nit”… La paraula matí també admet la preposició de: “Surt a passejar de matí”. Els mots dia i nit duen la preposició de: “De dia no li agrada dormir”, “els mussols surten de nit”

 

 
5)
 
Publicat en EL PUNT AVUI dissabte 6 d'abril del 2013
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/634363-interferencies-lingueistiques.html
 
 
Lluís Martínez i Benaches
 

En memòria de Cristòfor Aguado.

Del I Congrés d'Història de L'Horta-Albufera, celebrat a Silla fa més de trenta anys, recorde tres actes en especial: el naixement de la revista Afers, un fenomenal volteig de campanes fet a mà per mestres campaners, que va traure de polleguera la dreta local, i una comunicació del picassenter Cristòfor Aguado, que en glòria estiga, intel·lectual brillant i exemple de patriota valencià.

L'aportació de Cristòfor fou magistral, a més de natural i desembarassada, tal com era ell. Va presentar un recull de les moltes interferències lingüístiques que es produïen en els actes religiosos on ensopegaven, una contra l'altra, la llengua oficial de l'Església catòlica, la de l'Imperi, tan carregada d'expressions barroques i grandiloqüents, i el valencià senzill de les beates, aquelles dones que s'estimulaven amb les randes i ornaments que lluïa el capellà del poble en els actes solemnes, però, que no podien arribar a comprendre el llenguatge litúrgic del clero imperial-falangista de postguerra.

En ú dels casos explicava el narrador que a un poble de la nostra comarca hi havia hagut un rector al que li deien Don Teodoro. Cada diumenge en missa, després de l'acte majestàtic d'alçar a Déu, venia el moment de combregar la feligresia. Aleshores, el personal cantava un cant religiós que deia, entre d'altres: “Te adoro, Sagrada Hòstia”. Però, heus ací que “Te adoro” i “Teodoro” es prestaven a confusió i la mostra de devoció al cos del Crist transsubstanciat en baix neula era substituïda accidentalment per una advocació al senyor retor, que al capdavall era qui dirigia i apanyava la missa.

Aleshores, si en lloc de adorar l'Hòstia, que era el que pertocava fer en aquell sagrat moment, la frase es transformava en boca de les beates en una crida a Teodoro, el càntic perdia qualsevol sentit. Per això el pragmatisme de la gent senzilla introduïa un segon canvi semàntic i la cosa quedava en un “Teodoro, saca la Hòstia”, que resultava perfectament comprensible i s'acoblava plenament a la seqüència de l'acte, més encara quan, tot seguit, l'oficiant de la missa es dirigia al Sagrari, treia el copó i començava a repartir hostietes.

Cristòfor feu unes quantes cites més de casos d'aquesta índole, de les que jo en recorde al menys un parell, relacionades respectivament amb les frases: “y nunca más pequé”, i “sálvala del impío furor”, part integrant de sengles oracions, resades o cantades, molt repetides en els actes religiosos de l'època. La primera d'elles em ve al cap com un record d'infantesa, de quan anàvem a la doctrina a sotmetre'ns a l'aprenentatge forçat del catecisme. La segona la relacione amb els càntics que acompanyaven la imatge de la mare de Déu quan de tant en tant la passejaven a coll, de carrer en carrer, i la feien pernoctar en algunes cases, generalment el domicili de famílies benestants i arrimades a l'Església.

Aquestes frases tan grandiloqüents devien saltar de neurona en neurona dins la ment senzilla de cada feligrès, la majoria, dones de poca formació intel·lectual o vailets enjogassats, que d'aquells actes treien el mateix que treia el negret aquell a qui el missioner explicava el misteri de la Santíssima Trinitat: els peus, glaçats, però, el cap, calent.

En aquest context, el canvi semàntic era inevitable. Així, les frases de marres eren substituïdes respectivament per “en un cabàs pequé” i “salva-la, que li pica el furó”. La diferència entre no caure mai més en pecat i acabar fent-ho en la incomoditat d'un cabàs és notable, però, als oïts d'un fidel estàndard d'aquell temps, la primera era impossible de complir i, per tant, no tenia trellat (fins i tot els sants pequen en algun moment de feblesa), mentre que l'adaptació popular prenia un sentit evident: si havíem de cometre actes impurs (el pecat per excel·lència en aquells temps), era millor fer-ho en la discreta intimitat d'un cabàs, quan més menut, millor. D'aquesta manera, ho sabria Déu, que ho veia tot, però, ningú més. En quant a això de “impío furor”, ves a saber quins dimonis volia dir. En canvi, si Déu ens ha de salvar d'alguna cosa, arribat el cas, res millor que deslliurar-nos de la molesta i escatològica picor de “furó”, nom popular del foradet on l'intestí guaita a l'exterior, és a dir, l'anus.

Que passen vostès un bon cap de setmana.

 

6)
 
Publicat en el diari ARA dilluns 1 d'abril del 2013
http://www.ara.cat/premium/opinio/projecte-linguistic-lunionisme-espanyol_0_893310690.html
 
 
Francesc Xavier Vila
 

Fa unes setmanes Miquel Puig va argumentar magistralment aquí mateix que allò que fa impossible l'"encaix" de Catalunya és que els objectius nacionals espanyols són incompatibles amb els catalans. Crec que l'argument de Puig, centrat en la política econòmica, pot projectar-se en la política lingüística i que fer-ho ajuda a comprendre millor el desencontre entre les dues societats.

Certament, es tracta d'un camp enterbolit per la retòrica, però com que "cadascú és fill de ses obres", un cop revisades, allò que més destaca és que d'ençà de la Transició els sectors unionistes espanyols pràcticament no han proposat cap iniciativa significativa en favor de les llengües altres que el castellà. De fet, segurament la més sonada -i intel·ligent, pels pocs riscos que tenia i els rèdits d'imatge liberal que proporcionava- va ser el projecte d'un centre escolar en català a Madrid de la lideresa Aguirre. Però llevat d'anècdotes com aquesta, els progressos per a les llengües altres que el castellà s'han degut a la pressió dels "nacionalismes perifèrics", mentre que els unionistes només han treballat en favor del castellà.

D'exemples n'hi ha a cabassos, i només cal revisar l'organització lingüística espanyola per constatar-ho: un plantejament del món judicial castellanitzador, una estructuració dels cossos i forces de seguretat de l'Estat al·lèrgica a la diversitat lingüística, una regulació dels mercats que dificulta l'ús de les llengües altres que el castellà o una legislació audiovisual lingüísticament homogeneïtzadora, per no esmentar-ne més que una petita mostra. A Madrid, però també a Barcelona, a València, a Palma i a Saragossa, els unionistes rarament han treballat pel català.

¿És això absolutament inevitable? En teoria no. Enfrontats amb el sobiranisme quebequès, els unionistes canadencs van decidir promoure el bilingüisme de l'administració central per tal de demostrar que l'estat canadenc era el millor garant de la supervivència del francès no sols al Quebec, sinó a tot Amèrica del Nord. Fruit d'aquestes polítiques són el bilingüisme de l'exèrcit i de la policia muntada, el suport a la immersió en francès arreu del Canadà o l'existència d'un Síndic de Greuges lingüístic amb una trajectòria que deixa en evidència el xovinisme castellà dels successius Defensores del Pueblo. Als unionistes espanyols ni tan sols els caldria esdevenir federalistes. Finlàndia és unitària i oficialment bilingüe, i Bèlgica va ser un estat unitari durant la major part del segle XX però va respectar totes les seves llengües. Si volguessin, els unionistes espanyols podrien , per exemple, potenciar la unitat del mercat espanyol i alhora exigir que tots els productes estiguessin etiquetats en les diferents llengües de l'Estat, com ja fa alguna gran cadena de distribució, com podrien igualment legislar que totes les televisions d'àmbit estatal fossin plurilingües. De passada, així complirien l'article 3.3 de la Constitució que tan cara els és en altres punts.

Però tot això no passarà. Al contrari, l'assimilacionisme castellà s'està radicalitzant i desplega un programa que consisteix a esquarterar el català, negar-li l'oficialitat o escanyar-lo fins a fer-lo de fireta, reduir-ne l'ús a l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, i procurar erosionar-lo com a símbol d'identificació.

Algú podria argüir que aquesta virulència respon a la connexió entre catalanisme lingüístic i sobiranisme polític, però els fets ho desmenteixen. Un espanyolisme pluralista hauria reconegut les llengües dels territoris menys sobiranistes. Però no és així. L'hostilitat contra el català és sempre més gran on menys força té el sobiranisme. A la Franja el catalanisme polític ha estat fins ara pràcticament inexistent. Com a premi, el català no hi és oficial i la Diputació d'Aragó està a punt d'imposar una llei que arrasa fins i tot els premis literaris en català i aragonès. El programa unionista no és una resposta al sobiranisme sinó una política prèvia hereva de la confusió entre Espanya i Castella. I és un avís de quin és el programa per a tots aquells que abaixin la guàrdia.

Segurament les tensions lingüístiques no són la causa principal de l'auge independentista. Però a la vista del seu programa, no és estrany que la societat catalana, instal·lada en el pactisme i la pluralitat, receli profundament de les intencions del camp unionista. Un element més, i no del tot insignificant, per mirar que les dues societats tractin de fer via per camins separats cap a les seves respectives aspiracions.

7)
 
Publicat a
 
 
Carles Ribera

Mireu si n'és de plural i variat aquest país, que fa possible que l'admirat Javier Cercas i jo, que hem crescut al mateix barri, que ens hem format, amb pocs anys de diferència, al mateix col·legi, i que durant bona part de la nostra vida ens hem abeurat als mateixos bars i fins i tot ens hem proveït de lectures a la mateixa llibreria, malgrat totes aquestes coincidències tenim una visió oposada sobre la relació entre la llengua castellana, de la qual ell és un dels autors més celebrats, i la catalana, de la qual intento ser un digne usuari.

“En comptes de veure la llengua gran com una enemiga, [el català] l'ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”, va afirmar l'altre dia l'escriptor d'El vientre de la ballena en un acte a París. Més enllà de qüestionar una declaració la certesa de la qual topa amb una realitat històrica que evidencia el contrari, allò que m'ha sobtat és la manera de dir-ho: llengua “gran”. Com es mesura la grandesa d'un idioma? O potser es referia a grandària i simplement passa que les seves declaracions poden tenir una doble interpretació i la meva pell fina m'ha fet tirar per la banda tremendista? Tanmateix, el matís no és menor. Si allò que compta és la quantitat, per evitar equívocs, més que l'ambivalent gran, a l'idioma castellà en relació amb el català li escauria més el qualificatiu de gros. Perquè gran també ho és aquella llengua que els parlants fan important. I el català, resistint tossudament segles d'atacs, rebuig i pressió sociopolítica (algú creu que la dimensió d'una llengua és fruit de l'atzar?), no hi ha dubte que és tan gran com la de qualsevol que es vanti de tenir-la més grossa.

 
8)
 
Publicat en Nació Digital.cat dissabte 30 de març del 2013
http://www.naciodigital.cat/opinio/5747/llengua/catalana/parlar-ne/parlar-la

Llengua catalana: parlar-ne o parlar-la?

Víctor Alexandre
 
Catalunya, com molts altres països, basa els trets diferencials de la seva personalitat en els aspectes culturals, i la llengua, és clar, n'és el més emblemàtic. A Catalunya, la llengua pròpia no és només un tema habitual de debat, sinó que pocs temes desperten un grau d'apassionament tan elevat com aquest. De la nostra llengua, els catalans en parlem a casa, als bars, amb la família, amb els amics, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, a l'estranger... En parlem tant, que fa l'efecte que som el país amb més sociolingüistes per metre quadrat d'arreu del món. Això, però, no és pas dolent, al contrari, denota preocupació i interès. El problema comença quan, a banda de parlar-ne, algú ens demana quines aportacions estem disposats a fer-hi. I aquesta, malauradament, és una pregunta que acostuma a no tenir resposta. No la té perquè la nostra defensa de la llengua catalana també sol ser més emocional que no pas cerebral. Vull dir que de queixar-nos o de lamentar-nos en sabem molt, però de ser conseqüents no gaire. Per això ens conformem.

Però oblidem que el conformisme neutralitza el dret a la queixa i deslegitima l'individu que la formula, ja que aquest no ha fet res per evitar el mal que denuncia. Hi ha gent que pensa que mirar-se la vida des d'un balcó és una manera de no equivocar-se. I, és clar, com que ells no s'equivoquen mai perquè només miren, els únics que s'equivoquen són aquells que fan alguna cosa. Però la vida no és una pel·lícula, la vida requereix un grau superior d'implicació que la de mer espectador. Som aquí per canviar les coses que no ens agraden, som aquí per ajudar a viure allò que encara és viu. I la llengua catalana encara és viva. Restem-li importància simbòlica i atorguem-li funcionalitat. Donem sentit a la seva existència. Senzillament, parlem-la. I sobretot no la invisibilitzem.
 
 
9)
 
Publicat a
 
 
Joan Abril Español
 
D'ençà que existeixen estadístiques a la societat –l'any 3.000 aC els babilonis ja comptaven la producció agrícola i els gèneres venuts o canviats–, disposem de radiografies d'un estat, d'un país, d'un territori dirigit per un govern que encarrega aquestes estadístiques. Els nostres amics de la Plataforma per la Llengua el passat mes de març van presentar una nova edició de l'InformeCAT, un informe anual sobre l'estat del català.

Podem qüestionar la qualitat de les respostes en una enquesta, per exemple. Podem qüestionar certes preguntes ambigües o poc precises, però no podem qüestionar la generalització d'uns resultats. Podem llegir l'InformeCAT des del got mig ple o mig buit: podem llegir que “el català és la llengua mitjana amb més capacitat d'atracció” o que és la “7a de totes les llengües europees, per darrere de llengües amb molts més parlants”.

De l'informe en faríem, però, una lectura tancada, del que ens fa goig llegir, però seria poc honest que ens gronxéssim només en aquestes bones notícies. No cal dir que aquesta lectura l'hem de fer perquè ens convé generar confiança, o generar-ne més encara, però també hem d'incidir en els punts encara febles, perquè són els que hem de treballar conjuntament, societat civil, govern i administració, per arribar a un estat òptim de normalitat lingüística.

El català, doncs, és una llengua que any rere any experimenta un creixement sostingut en molts àmbits, però que alhora pateix una inexplicable manca de reconeixement oficial i jurídic i reiterats intents per limitar-ne el marc legal i competencial, i és que 40.000 catalanoparlants de diferents territoris espanyols no tenen reconeguda l'oficialitat de la seva llengua.

En el català mig buit també tenim el cinema: la demanda d'usuaris per poder veure cinema en català no para de créixer, però en canvi la presència de la llengua a les nostres cartelleres és encara molt minsa: un 3% de les pel·lícules que s'estrenen a Catalunya tenen còpia en català, i encara d'aquest percentatge tan petit, només el 15% s'acaba projectant en català, perquè molts distribuïdors trien la versió castellana. Al costat de la gran capacitat d'atracció que té el català, diguem-ne també la mitja buidor a la societat civil, amb lletres grans i a través de les xarxes socials, però també a tots els agents implicats. Sensibilitzem per generar demanda.

També tenim mig buit el català a l'empresa, perquè el 94% dels productes venuts en supermercats i grans superfícies de Catalunya encara no etiqueten en català. Però resulta, a més, que només un 6% del total de joguines inclou el català. Difonguem-ho per tal de garantir-ne l'ús.

Perquè aquest català mig buit el trobem no tan sols mig ple sinó ple del tot, ens cal informació detallada, i consciència i sensibilització de l'estat de la qüestió per tal de pensar, i repensar, les polítiques actives en matèria de foment de l'ús de la llengua. Una condició vital per generar prestigi i gaudir d'una llengua que es troba en plena vitalitat, dins un mercat competitiu i emprenedor. Només generarem confiança, i necessitat de demanda del català, si ens creiem, convençuts, que la llengua pròpia de les terres de l'àmbit lingüístic català és atractiva i seductora en les relacions comercials, però també culturals. I amb les dades positives que tenim, sabem que ho és. Ara toca més impuls i més difusió d'aquests valors que ens fan cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços.

10)
 
Article publicat a NÚVOL dimarts 9 d'abril del 2013
http://www.nuvol.com/opinio/un-pais-de-filolegs/
 
 
Ramon Ramon
 

Jo em pensava que érem un país de poetes. O poetastres, tant se val: quan les vanitats poètiques animen el corral de la pàtria, és difícil distingir-hi el falcó de la gallina, el fru-fru de l'ala que s'eleva del cloc-cloc del bec que grata el terra. El Parnàs és tavernari: Rafael —magistralment— ho dissimula, però els seus togats poetes, mirant-se els uns als altres com roselles despistades, s'aguanten com un pet la mala llet còsmica. Una mala llet que —no patim— no va més enllà de l'arrapada de puta, un oreig que no traspassa les estances vaticanes i les refresca. Oh vanitas vanitatis, que tornen els calbots entre els poetes, entre carnerians i imparables, entre orfebreria i experiència, que torne el “Postmodern tu!”, el “Noucentista tu!”, el “I tu fill de puta!”! Perquè, si no, la pàtria és avorrida i el país real ens estressa: aquest país que ens recorda que som un sac d'esguerros, que som plom a les ales: el país dels filòlegs.

Perquè som un país de filòlegs: de bons i de molt bons i dels qui sempre es creuen bons, però de filòlegs. Regireu, si no, les cavernes d'aquest “Núvol” des d'on ara piule. Seguint el meu atzar, us trie uns quants exemples. El senyor Camps Mundó ens regala articles crítics, denunciadors d'hipocresies, flagel·ladors de misèries polítiques, i quatre gats s'hi entusiasmen. El senyor Jordi Julià ens regala una entrevista en què critica certes tendències poètiques, i quatre gats se l'escolten. El senyor Arnau Pons ens regala reflexions impagables, i quatre gats hi pensen. “Núvol” ens acosta Joyce, Ferrater, Espriu, Sales…, i quatre gats miolen. Sembla que en el debat literari o cultural o filosòfic, no hi ha quòrum. Ara bé, si hi trau el nas el “lo” neutre o el model de llengua dels traductors catalans o qualsevol altra mandanga (ei! que mossèn Alcover accepta les mandangues) de l'ADN de l'homo Fabra, l'audiència es multiplica davant el fish and chips, i els comentadors —atapeïts a l'àgora— s'hi obren pas a colzades. El Puigtobella —llestíssim, o puteta, com diuen al meu poble— coneix molt bé la forrolla que fan els mals de llengua i els dóna gambeta. Reprimiu un moment la ira. No vull dir que la causa filològica no siga justa, i interessantíssima: Albert Pla Nualart, Eugeni S. Reig, Joan-Carles Martí, Ignasi Moreta (hòstia paio! lo que dóna el “lo”!), etc., toquen tecles necessàries. Però entre tothom fem bullir tant la cassola que no hi ha qui no s'escalde.

Fixeu-vos: no hi ha ressenyador de llibres que no acabe comentant estils o models de llengua, o pescant errates, o maleint ultracorreccions, o —en el cas de traduccions— sospesant l'encert o els nyaps del lèxic, conega o no la llengua d'origen. Columnes sobre llengua als diaris, fitxes filològiques en pàgines web, en blogs, al Facebook i, fins i tot, minilliçons pel Twitter, on hi ha qui denuncia usos lingüístics impropis d'uns llibres dels quals només ha llegit el títol i, generós, ofereix enllaços per fer-hi la penitència. Vivim en un món de descobridors de faltes d'ortografia: tothom va de Joan Sales, tothom cerca Rodoredes. I tothom s'empara amb el concepte —per a mi relatiu, variable, quasi obsolet— de la sacrosanta genuïnitat: l'allò —perdó— genuí. Hi ha barcelonins que tot allò que no han escoltat a la Rambla ho anomenen noucentista. Hi ha valencians que de tot allò que no han dit les seues iaies diuen que és llibresc o contrari al “poble”. Tot el que no és espontani és encarcarat, aberració lingüística. No es pot barrejar, ni eixamplar els límits, ni inventar. La invenció ha de ser excel·lentment imaginativa —metàfora de geni—, si no, omple de tarquim el corrent de fons de la llengua. I els correctors s'estressen, els traductors vacil·len, els editors són objecte d'escarni: la Gramàtica estableix les jerarquies dins un miratge d'imperi. Perquè —despertem-nos— els nostres debats gramaticals tenen lloc en un desert ple de miratges. Els de la causa filològica ens encaparrem massa —i massa com a mestretites— en la lletra petita. La lletra gran —la que escriu la política, la que llig la societat— ens la mirem amb ataràxia. I la ciutat van construint-la els sicofantes.

Reprimiu encara un moment la ira. Ja sé que la nostra llengua no serà feliç —no se salvarà— sense crítica, sense anàlisi, sense acostar-nos a unes “veritats” compartides, ni sense posar-nos el dit, de tant en tant, en els forats dels culs filològics. Però tem que malgastem les energies a enderrocar o assolir un Poder tan poderós com una batussa poètica. I acabarem exhausts si, en un llibre tan fructuós com El sagrat i el profà (Fragmenta) de Mircea Eliade, ens reunim en conclave només per exorcitzar el fantasma present del puto “lo” del títol. Potser és que jo, després de fer de corrector lingüístic durant més de vint anys, ja no sé ni el què ni el perquè. He passat de purista a fumar puro, de persignar-me davant tota heterodòxia antifabriana a relaxar-me des de la filosofia del vividor literari, ço és a saber: si qui ha escrit l'aberració, siga “llur” o siga “lo”, sap escriure i es posa cabudet a ser aberrant, doncs el deixe dir; si el paio no sap escriure, doncs puc, si estic d'humor, omplir-lo d'escarn amb “llurs”, “nogensmenys” o àdhuc “àdhucs”. Com veieu, m'apunte a la gaia ciència. I ara sí, per fi, deixe de córrer: que tota la canilla de filòlegs internàutics m'arrambe —secretant salivera de bards glamurosos— amb la seua més que legítima ira.

11)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - fer rotllos
 
2) Eugeni S. Reig - fer un xop
 
3) Antoni Llull Martí - El respecte degut a les paraules
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (El datiu li)
 
5) Salvador Pardo - L'estalvi de l'article
 
6) Josep Miquel Bausset - Sant Josep a Benissa
 
7) Albert Pla Nualart - 'Escrache' o escarni?
 
8) David Pagès i Cassú - Amunt i crits!
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací