InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 135 (divendres 12/04/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - fer
la figuereta
2) Eugeni S. Reig - fer
la guitza
3) Antoni Llull Martí - Comiat /
despedida
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (Ésser i
estar)
5) Josep-Daniel Climent -
Nicolau Primitiu Gómez, la fermesa d’uns
ideals
6) Jaume
Corbera - Fa com a
fred
7) Pere Ortís
- Actituds davant la llengua
8)
Ramon Sangles i Moles -
Cloenda
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
fer la
figuereta
Posar-se una persona amb les mans i el cap tocant a terra i els peus cap
amunt, de manera que el cos quede en posició vertical, amb les cames juntes.
També pot ser amb les cames obertes.
|
Quan anava a l’institut em feen córrer, saltar, pujar la corda i
fer la figuereta. A mi eixes coses no m’han agradat ni m’han interessat
mai. No tinc vocació de
saltimbanqui. |
En sentit figurat, dir que a algú li fan fer la figuereta significa que
li fan fer coses difícils, complicades.
|
Clar, esteu mal acostumats perquè la xiqueta no vos va donar gens
de quefer i podíeu dormir totes les nits i ara, com el xiquet vos fa fer
la figuereta, no s’hi
trobeu. |
En valencià
també es diu:
La llengua
estàndard sol emprar: fer la figuereta
En castellà es diu:
hacer el
pino
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
fer la
guitza (a
algú)
Fastiguejar (a algú), molestar-lo en extrem,
impedir-li de fer allò que volia.
|
Tu sí que li has xarrat a la meua dona que
m’ha eixit el treballet aquell extra, però m’has fet la guitza ben feta.
Ara em tocarà donar-li els diners que em
guanyaré. |
L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa
aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem
llegir:
|
–No ho entenc, Nicolau; cada vegada ho
entenc més poc, em pense!... Espècie singular, la nostra! –es va remuntar
de seguida Monlió–. Allà avall els tens: devots, emocionats per la bondat
que es senten brollar del cor en aquestes celebracions... i dolents, sense
fer-se cap seriós propòsit d’esmena, capaços de tornar a clavar en la creu
el Crist que adoren, si se’l trobassen de veres al seu davant fent-los la
guitza en els seus
interessos. |
En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor
trobem:
|
–Difícil deu ser –digué el comunista–. No
crec que circulen bé ni els trens de passatgers ni els
autobusos.
–Doncs em fan la guitza! –vaig renegar,
però en to alegre–. |
En la rondalla El rei Astoret, també d’Enric Valor,
podem llegir:
|
–Ell a mi no en vol –deia tota tufada
referint-se al rei–; però es farà la guitza! No la veurà, ¡com em diuen
bruixa Safranera! |
Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi a on
avui en dia encara es conserva ben viva. Abans era una locució d’ús general en
valencià, però actualment ha sigut desplaçada quasi totalment per la locució
equivalent fer la punyeta. El significat literal de fer la punyeta
és 'masturbar-se' i, encara que eixe significat ara ja no és conegut, el parlant
percep en la locució una certa connotació de grolleria, d’expressió poc fina,
malgrat que no sap ben bé per què. Una solució molt adequada seria potenciar
l’ús de fer la guitza.
En valencià
també es diu: incomodar, molestar, fer la pruna (o la
punyeta)
La llengua
estàndard sol emprar: empipar, fastiguejar, incomodar molestar, fer la
punyeta
En castellà es diu:
fastidiar,
incomodar, incordiar, molestar, hacer la pascua (o la puñeta)
NOTA 1:
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (volum I,
Editorial Prometeo, València, 1980, pàgines 287 i
288)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda
(Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 211)
- Valor i Vives, Enric; El
rei Astoret dins Rondalles valencianes (4art volum)
(Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 46)
NOTA 2: Dedique aquesta entrada a Joan Mompó Vidal
que en un missatge que va enviar a la llista Migjorn el dia 8 de desembre del
2005 deia «Hi ha un mot molt estimat per mi, guitza, que la gent major
pronunciava guitja, en la preciosa locució fer la guitza (per
cert, espere que Eugeni la incloga en una futura edició del seu llibre, car és
una locució en perill d'extinció que demostra la unitat de la llengua), i que
hui en dia s'ha rebordonit fins a guisna, forma aquesta que ja és
pràcticament inidentificable amb l'original.»
Considere que cal
especificar que la variant formal fer la
guisna, que arriba a començaments del segle xxi a l’Olleria, ja era d’ús habitual a Monòver a començaments
del segle xx i la trobem a bondó
escrita exactament d’eixa manera en les Canyisades, els articles que, amb el
pseudònim de Canyís, van publicar
Joaquín Amo i Amancio Martínez Ruiz en el periòdic El Pueblo de Monòver entre 1906 i
1914.
3)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 298)
Antoni Llull Martí
En el
mallorquí col·loquial dels últims segles mai no ha estat corrent el mot
comiat, havent-se usat en el seu lloc el castellanisme despedida,
com despedir per
acomiadar. Despedida ja es troba documentat en català en el segle
XVI, i despedir i
despedir-se un poc més tard, però malgrat que totes aqueixes formes
s’usen en la nostra llengua des de fa segles, cap d’elles no ha estat
encara admesa al diccionari normatiu, per la qual cosa, en un llenguatge formal
o literari no convé usar-les.
Comiat, mot
procedent del llatí commeatus ‘acció d’anar-se’n’, derivat del
verb commeare que significa ‘anar i venir’, ‘viatjar’ i també, i
aquest és el sentit que
n’ha quedat en la nostra llengua, ‘permís de deixar, qualcú, el lloc on es
troba’. S’usa molt en les locucions prendre comiat ‘despedir-se’
i donar comiat ‘obligar a anar-se’n, expulsar’, i en mallorquí engegar. En els
segles XIX i XX a Mallorca era corrent per acomiadar «dir adiós» (amb la i i
la o pronunciades separadament, no
com en castellà), i per acomiadar-se, d’una persona o d’una cosa, es
deia també donar es valdéu, i fer es valdéu era donar una cosa per
acabada. Fora de
les illes engegar sol tenir la significació de fer que una cosa s’activi
o comenci a
funcionar, com pot esser el cas d’una màquina o d’un motor, i per alguns
llocs de per Girona i el Rosselló també es diu de l’acció d’amollar el
bestiar que està
tancat, o la de menar-lo a pasturar.
L’ús
de comiat i acomiadar coincideix en gran part amb el del francès
congé, però
en aqueixa llengua s’usa en alguns sentits amb els quals no l’usam en la
nostra, com és congé de maladie per ‘permís per malaltia’ (baixa
temporal a la feina).
Bé,
és el cas que, i em costa molt dir-ho, he decidit fer es valdéu d’aquesta
sèrie d’articles, i per tant he d’acomiadar-me dels meus lectors
habituals, que em
consta que són uns quants. Darrerament he fet molta feina i necessit un descans,
perquè he arribat a un grau d’estrès que, si no hi pos remei, pot dur-me
un mal resultat. Gràcies a tots els qui m’heu llegit i m’heu encoratjat
a seguir endavant amb aquesta sèrie d’articles. Esper que n’hagueu tret algun
profit i que
amb salut puguem tornar a posar-nos en contacte. Amèn que així sigui. I
que tingueu molt bones festes de Nadal i un molt feliç any
2009.
4)
Netegem i enriquim la
llengua catalana
Poder
precisar les subtils diferències que hi ha en català entre aquests dos verbs és
simplement qüestió de pràctica. També cal haver-hi nascut. Però és un recurs
totalment errat voler dir les coses tal com les diu el castellà, que és el que
fan molts.
Per
tant, cal parar ment a les bones lectures i al que diuen les persones que parlen
bé l'idioma. Entretant, analitzem alguns casos que poden ésser-hi
il·lustratius:
Unes
vegades estar vol dir una condició estable i unes altres la vol dir
ésser. Estar malalt, per exemple, vol dir que hom està transitòriament
malalt; ésser un malalt vol dir que s'és un malalt crònic.
Estar poques vegades vol dir trobar-se en; en canvi
ésser sempre ho vol dir. Així, hom no pot dir 'Que està el Jordi?', quan
arriba a un lloc demanant per algú, sinó que ha de dir: Que hi és
el Jordi?, o Que hi ha el Jordi?. És a dir, que quan
hom es troba transitòriament en un lloc, sempre hi és, i mai no 'hi
està', en aquest lloc. No podem dir: 'Està a Barcelona a veure el Barça', cal
dir: És a Barcelona a veure el
Barça. Tampoc no podem dir: 'El Jordi està a la cuina', sinó que hem de dir:
El Jordi és a la cuina. 'El nen està a l'escola', sinó que
cal dir: El nen és a l'escola.
No es
pot dir: 'Tots els qui estaven allí l'aplaudiren', sinó que cal dir: Tots els
qui eren allí l'aplaudiren.
No es pot dir: 'Quan ella hi arribà, ell no estava', sinó que cal dir:
Quan ella hi arribà, ell no hi era.
Estar, però, i millor estar-se, vol dir viure o
residir en un lloc. Així direm: Aquesta gent abans vivien aquí, però
ara s'estan a Barcelona.
Referent al
menjar, aquest en català mai 'no està bo', sinó que sempre és bo. Per
tant, no podem dir: 'Que bona que està aquesta sopa!'; 'El pastís està molt bo',
sinó que hem de dir: Que bona que és aquesta sopa!; El
pastís és molt bo. L'escudella és bona, mare. El pa
amb tomàquet era molt bo.
Com a
principi general, podem assegurar que usant el verb ésser rares vegades
faltarem a la gramàtica. Quan dubtem, doncs, el més prudent és usar aquest verb.
El sentit comú i la pràctica, després, ens aniran fornint l'ús correcte dels dos
verbs.
Tampoc
no és gens d'aconsellable la forma progressiva, perifràstica del 'estar fent'.
El castellà l'usa molt, però el català autèntic l'usa ben poc; i amb això vull
dir també el català comú i ordinari que parlava la gent fins fa poc. Quan la
meva mare ─noranta-quatre anys─ em trucava per telèfon, no em demanava mai 'Què
estàs fent?', sinó que em demana: Què fas?, Sopes?, Dines?. Mai no em
demana: 'Que estàs sopant?'.
Conseqüentment, acostumem-nos a dir, en lloc de 'A cal Robert estan
sopant', 'Els nois estan jugant', 'Està fent sol', 'Està plovent', 'Estan
assajant': A cal Robert sopen, Els nois juguen, Fa
sol, Plou, Assagen.
És més usual la perífrasi emprant-hi el verb auxiliar anar: Mentre sortíem, anava plovent. Cantàvem,
mentre ells anaven tocant.
Publicat en el blog L'interés per la llengua dels
valencians
Josep Daniel
Climent
Article publicat en
L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears",
diumenge 3 de març del 2013
Article publicat en el blog
EL DO DE LA PARAULA divendres 8 de març del
2013
Fa com a
fred
En un
article publicat en aquesta mateixa secció el dia 11 de març de 2012 (Fer feina com a bèsties) feia referència a la confusió en la llengua normativa i en el registre
estàndard en els usos de com i com a, i cridava l'atenció sobre el
fet que fins i tot hi ha gramàtiques que recomanen com allà on la llengua
parlada genuïna diu com a, la qual cosa em sembla inconcebible i
inexplicable. Reprenent aquell tema, sense repetir totes les consideracions que
feia en aquell article, exposaré a continuació quins són els usos tradicionals
de com a en mallorquí, tenint en compte que pareix que els usos no són
completament els mateixos en tots els dialectes catalans. Tanmateix, faré ja
l'advertiment que aquests usos tradicionals avui, entre els joves, són
vacil·lants, no sé si per la pressió del castellà, que a com - com a hi
fa equivaler sempre como, o per la pressió d'un català escolar mal
ensenyat i d'un català estàndard que no té presents les nostres construccions i
expressions particulars. Curiosament, potser ni cal dir-ho, en tots els casos
vacil·lants la solució que preval és la que iguala la construcció catalana a la
castellana, és a dir, la construcció amb com. Ensenyants i correctors
s'haurien de plantejar quin és el seu paper en aquest procés de destrucció del
nostre sistema tradicional i, també, en el possible procés contrari de
recuperació del sistema. No és aquest l'únic cas en què la difusió de la
gramàtica catalana mal descrita i mal prescrita en lloc de servir per a mantenir
els nostres modismes genuïns tradicionals serveix per a estigmatitzar-los i
destruir-los.
Com a té el valor semàntic de "semblant a", "equivalent a",
"en qualitat de", "amb aparença de", "com si fos", "com si es tractàs de",
etc. Sempre amb aquest valor usam com a: 1. Amb funció de
preposició, introduint un atribut o un predicatiu: la senyora Gomila, com a
presidenta, va inaugurar la sessió; li han donat una beca com a premi pel
seu estudi; ha estat reconegut com a millor poeta; la teva
explicació és absurda com a excusa; has de deixar 50 euros com a paga i
senyal; em vaig posar un abric com a tapament; en Tomeu és com a
beneit; va quedar com a embambat; feia una cara com a rara. 2.
Amb funció de modificador, introduint un complement directe o un subjecte
posposat al verb: tenc com a calor; fa com a por; li varen
sortir com a floroncos per les cuixes. En aquests usos de com a,
l'únic determinant que pot aparèixer davant l'adjectiu o el substantiu és un
numeral: badaven com a dos bàmbols, quedàrem sorpresos i immòbils com
a tres estaquirots, arribaren com a tres-centes motos. 3. Amb funció
de modificador, introduint un adverbi de manera complement circumstancial:
aquest televisor es veu com a malament; i tu parles com a bé i
tot!; canten com a massa fort. 4. Amb funció de modificador,
introduint un verb, al qual afegeix un matís semàntic d'aproximació al seu
significat: com a pareixia que havia de ploure, però finalment no ha estat
res; m'he com a espantat quan he sentit tant de renou; pareix que
l'ha com a desencantat aquesta reunió tan inútil. 5.
Amb funció de modificador, introduint un verb, al qual afegeix un matís
semàntic de precisió en el seu significat: he com a dormit una estona, però
tanmateix no he arribat a descansar; el veia que com a llegia, però
potser estava distret i no s'hi concentrava; va com a nevar tot lo
dematí, però era neu molt prima i no va aferrar. Al primer exemple entenem
que "he dormit, però no del tot, no ben adormit"; al segon, que aparentment
llegia; al tercer, que va fer una neu que no era del tot neu, o que ho era a
estones i a estones no...
Un error molt comú (és freqüent a les pàgines mateixes del Diari de
Balears) és escriure com per com a davant una paraula
començada per vocal, segurament induït pel fet que en aquest context oral la
a és absorbida per la vocal següent: l'han considerat com a vàlid
no ofereix dubte, però *l'han considerat com inútil en lloc de l'han
considerat com a inútil és falta freqüent. En cas de vacil·lació, fer la
prova amb un adjectiu o substantiu començat en consonant ens assegurarà l'ús
correcte (suposant que el feim en la parla, és
clar).
7)
Actituds davant la
llengua
Pere Ortís
La violència persecutòria exercida pel poder central
durant cinc segles contra la llengua catalana ─el Quinto Centenario─ ha imprès caràcter
en l’ànim de molts catalanoparlants. Cal recordar que, ja en temps dels Reis
Catòlics, en algun confessionari de la basílica de Montserrat, s’hi sentia el
rebuf sacramental ¡Hábleme usted en
cristiano!... cosa que potser s’esdevenia quan un tal Cisneros presidia
l’abadia de Montserrat, a l’engir d’aquelles dates. I aquests caràcters impresos
en els catalans respecte a la seva dissortada llengua, han revestit les formes més sorprenents
de la pífia identitària, des de la indiferència més freda per l’existència de la
pròpia parla, fins al seu menyspreu explícit i a l’odi acabat contra
d’ella.
En aquest aspecte de l’odi ─clara dimensió de l’auto
odi de què parlen alguns autors─, el poble català ha estat ben singular i qui
sap si únic al planeta, ho he dit alguna altra vegada. Aneu pel món i no
trobareu un poble que practiqui l’odi a la pròpia llengua o que vulgui que sigui
esborrada del mapa. I de catalans n’hem trobat més d’un tacat d’aquest lleig
oprobi. Ara potser que ja no tants, per allò que la somerada i la ignorància han
desaparegut considerablement d’entre nosaltres. Però fa cinquanta anys, i encara
no tants, que hem vist famílies i elements de la high life catalana que dimitien de la
seva llengua i n’adoptaven una de forastera, engalipats per l’ambient que creava
el vencedor, que deia que feia més chick
i elegant, que donava més categoria social i to senyorial parlar en castellà
que no en català, llengua aquesta
d’anar per casa i de vergonyants.
I aquesta actitud lletja, sacrílega amb el do
immerescut de la llengua, avui s’esbarria
i s’esmicola en altres actituds que no ho semblen, però que hi són, tant
o més destructives per a la recuperació de la llengua de tanta iniquitat com li
han carregat a sobre, i encara l’hi
carreguen. Amb la qual hauria hagut de morir ─però que gaudeix d’una vitalitat
que admira i que estableix una esperança sòlida que encara hi podem fer per a
redreçar-la i fer-li ocupar el lloc de distinció que li toca ocupar dintre el
concert de les llengües cultes,
riques, aptes i belles del món.
Però n’hi ha més d’actituds, n‘hi ha unes quantes,
les quals no podrem veure totes avui. La d’aquells professionals, per exemple,
la d’aquells “intel·lectuals”, que et surten amb uns castellanismes que tronen,
i que els haurien de confondre, i si els ho advertien, adopten aquell posat
d’esperits forts i d’homes descompromesos, tan avançats que no es rebaixen a la
nimietat de parlar bé el català, que ells viuen i volen en una esfera superior a
aquesta. Hi ha un grau dissimulat d’impotència, tot plegat efecte d’allò d’un
Estat que ha donat garsa per perdiu a molts dels seus súbdits, pel que fa a
llengua i a identitat. Però ara ja no tenen excusa.
I l’altra actitud d’aquell professor que ensenyava a
jugar a una canalleta i els “algo” i els “vale” anaven en doina. I, en ser-l’hi
advertit, s’exclamà que ell advocava perquè “algo” i “vale” fossin admesos al
català ─allò dels mots “admesos” que tant apel·la als coixos de naixement. Però
altre cop el lleig ingredient de la impotència, que ha de fer mans i mànigues
per rentar-se la cara i causar sensació de visionari i progressista, d’avançat
al seu temps, davant els pobrets de mi que encara s’amoïnen per la salut de la
llengua. Fixeu-vos com hi trobareu la impotència, al fons del fons.
En fi, en trobaríem de tota mena i de tot pintoresc,
de casos que fan pena. Ens han esbatussat, ens privaren de l’oxigen nostrat, i
ara sortim amb uns estirabots que fan abaixar el cara de vergonya. Som un poble
malalt. Hem viscut anys amb el seny capgirat i ara ens costa d’afinar allò a què
no podem renunciar mai i que hem de cercar i de potenciar al màxim per
retrobar-nos i ser nosaltres, ser valencians, ser catalans i mallorquins de
trinca.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN
ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010,
pàg. 123)
Cloenda
Ramon Sangles i Moles
Ha arribat l’hora de posar punt final al llibre. Em sento satisfet
d’haver dit tot el que em proposava, i, sorprenentment, m’han sortit més coses
de les que em pensava. A vegades abastes una cirereta i te’n segueix
un penjoll. El cistellet de cireres que us he presentat, a parer meu, fa
molt goig; són unes cireres que veig madures, saboroses i que considero
assequibles a tothom. Em sento, doncs, content de bon de veres, però no
pas vanitós ni frisós de llorer.
La meva complaença serà total si la vostra lectura ha arribat fins ací i
si n’heu pogut treure alguna cosa que us ajudi a viure millor, a
estimar-vos i valorar-vos més a vosaltres mateixos i, de retop, a ser un estímul de
bona comunicació per als altres; m’alegrarà que ara us vegeu més amb
cor de mantenir un diàleg ben personal i decidit amb aquelles persones
que trobareu en la vida; no vull dubtar que haureu fet un bon progrés en
l’art d’escoltar, de parlar, de llegir i
d’escriure.
Sóc conscient que no us he pas ofert cap exposició científica, ni cap
lliçó de professor universitari, ni cap sermó de trona portador de
veritats absolutes. Obeint aquesta consciència, no sabia ni tan sols donar títol
al llibre, i encara no sé si l’he encertat prou.
Per sobre de tot, la meva intenció ha estat la de voler-vos parlar amb
la senzillesa del dia a dia; però, això sí, d’una manera ben coherent amb
el meu pensament i la meva manera d’actuar. Sé que hi haurà qui no
compartirà algunes de les meves afirmacions o que fins i tot li podran semblar
desafortunades; que me les passi per alt. Diuen que cada persona és
un món, i en aquest món tots hi hem de tenir cabuda, els d’un color i
els d’un altre. En el fons, no he cercat res més que donar el bo i millor de
mi mateix i, així, encomanar, a les ments que fins ací m’hauran
aguantat,
ganes de cercar la veritat i desig de progrés.
No cal dir que tot això que us he anat presentant amb plaer i amb
tota la delicadesa possible és per a mi mateix un regal del qual em
sento partícip i al qual procuro estar agraït instant rere instant. Per a mi,
tots els instants de la vida són un do, són meravella, tast d’exquisitat i
gormanderia de riquesa infinita.
En aquesta vida, tant si fem una cosa com si en fem una altra, tant
si la nostra situació es troba en un punt dolç com si es troba en un
d’aspre, els instants hem de saber-los llegir sempre en clau positiva.
I, concretament, els instants esmerçats en la matèria ací tractada, jo crec
que poden ser fructuosos i satisfactoris.
I ara, com que ja arriba el moment del comiat, desitjaria que el nostre
adéu no fos el d’un final d’etapa sinó el d’iniciar junts, per bé que
cadascú en el seu lloc, una vida reblerta de bones obres i pletòrica
d’alegria i de felicitat. Si haver assaborit el contingut d’aquet llibre ens hi
ajuda, jo em sentiré molt satisfet.
- - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net