InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 806 (dimarts 09/04/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
Butlletí especial dedicat al
verb apropar
NOTA.- Tos els articles que apareixen en
aquest butlletí han sigut publicats en butlletins anteriors
d'InfoMigjorn.
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
2) Eugeni S. Reig -
¿Apropem l’Estatut?
3) Jaume Corbera Pou -
No us hi apropeu ni el
creueu
4) J. Leonardo Giménez -
Acostar i apropar
5) Pere Ortís - Sobre el
verb apropar
6) Salvador Pardo - Apropar (-se),
acostar (-se)
7) Pau Vidal - Deixeu que els nens
s’apropin a mi
8) Isabel-Clara Simó -
Acariciar
9) Núria Puyuelo -
‘Acostar’, un verb en perill
10) Màrius Serra -
Apropar?
11) Lliris Picó i Carbonell -
Acostem-nos al valencià
correcte
12) J. Leonardo Giménez
- Continuem acostant-nos
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
87).
279. El coneixement, l’ús
i la promoció de la llengua pròpia han de ser concebuts i tractats com l’eina
primordial de cohesió social.
Jaume Mateu
President de l’Obra Cultural
Balear
2)
Eugeni S. Reig
He
llegit en la premsa que el 17 de novembre del 2010 es va fer una jornada
titulada “Apropem l’Estatut”. Sembla que, posteriorment, s’han fet, en altres
llocs, altres jornades amb el mateix títol. Que es facen jornades, conferències
i actes diversos amb la finalitat que els valencians coneguem millor el nostre
estatut d’autonomia em pareix molt bé. El que no em pareix gens bé és el títol.
¿Per quin motiu “Apropem l’Estatut” i no “Acostem l’Estatut”? ¿Des de quan els
valencians diem apropar i no acostar? Precisament ens hem dotat
d’un estatut d’autonomia per, a més de tindre el nostre propi govern, defendre
les nostres lleis, els nostres costums i, d’una manera molt especial, la nostra
llengua pròpia, allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat. Mal
exemple d’aplicació de l’estatut d’autonomia donem si maltractem la llengua
emprant vocables que ens són aliens. I precisament en un acte que es fa per a
acostar l’estatut a la població.
Jo
vaig nàixer a Alcoi l’any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre
dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d’Alcoi que els
meus avantpassats s’havien passat de pares a fills des de temps immemorials. La
forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al verb que expressa la
idea de dur una persona o una cosa més a prop d’un lloc determinat és
acostar i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de la
meua vida fins a temps relativament recents cap valencianoparlant –i n’he sentit
milers– que diguera apropar. El verb acostar el tenim documentat
l’any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un
verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant
segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per
primera volta l’any 1889. És un neologisme que té poc més d’un segle de vida. I
una cosa pareguda passa amb els adjectius pròxim –que l’usem, com a
mínim, des de fa quatre segles– i proper –documentat per primera volta
l’any 1880– i també amb els substantius acostament i apropament.
Apropar, apropament i proper són castellanismes mentals.
Com que el castellà de cerca fa acercar, acercamiento i
cercano, nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem
apropar, apropament i proper. És un cas claríssim de
submissió lingüística.
Els
escriptors valencians han usat sempre, des de l’edat mitjana fins a
l’actualitat, el verb acostar. Actualment, gràcies a la informàtica,
podem fer cerques molt fàcilment. Si disposem, per exemple, dels poemes d’Ausiàs
Marc, del Tirant lo Blanc o de l’Espill de Jaume Roig en format informàtic, i
comptem quantes voltes apareixen formes verbals d’acostar i derivats com
ara acostament, veurem que apareixen en moltes ocasions. Si fem la
mateixa cerca amb apropar, veurem que no n’apareix cap. Podem fer la
prova també amb obres actuals. He entrat en el Corpus Textual Informatitzat de
la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans –pot entrar-hi qualsevol
que tinga un ordinador i accés a internet, ja que és lliure i gratuït– i he
consultat quantes voltes varen usar el verb acostar –en les obres que
tenen recopilades en el Corpus, naturalment– els huit autors valencians que
relacione a continuació: Vicent Andrés Estellés (4 voltes), Martí Domínguez
Barberà (48 voltes), Joan Francesc Mira (32 voltes), Josep Pascual Tirado (5
voltes), Carles Salvador (7 voltes), Manuel Sanchis Guarner (7 voltes), Isabel
Clara Simó (22 voltes), Enric Valor (23 voltes). Després he repetit la cerca amb
el verb apropar i no he obtingut cap resultat en cap dels huit autors. A
tall de curiositat diré que en l’obra Nosaltres els valencians de Joan
Fuster, si comptem les voltes que apareixen formes verbals del verb
acostar o el substantiu acostament, en trobarem sis, però
d’apropar no en trobem cap ni una.
Podem
afirmar que, a hores d’ara, l’ús del verb apropar i derivats, a nivell de
llenguatge popular, encara no ha penetrat en els parlars valencians, excepte en
el parlar d’Elx. Carles Segura Llopes, en el recull lèxic del seu llibre Una
cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó
(Universitat d’Alacant, 2003), té l’entrada apropar i diu: «Aproximar,
esdevenir prop. Altr. denom. menys habituals acostar.» També té l’entrada
acostar que remet a apropar. Joan Carles Martí i Casanova, bon
coneixedor del parlar de la zona, m’ha assegurat que el verb apropar és
d’ús habitual a Elx en persones de totes les edats i tant a la ciutat com a la
zona rural. Però en la resta de parlars valencians encara continua emprant-se
amb normalitat el verb acostar. Ara bé, apropar s’infiltra
perillosament, sobretot entre els més jóvens, a través dels mitjans de
comunicació i –en no pocs casos– de l’escola. Ho trobe molt
lamentable.
El
lingüista Abelard Saragossà, en el seu llibre El valencià de Bernat i
Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic, es pregunta: «quan
algú canvia en l’escriptura el verb acostar-se (que diem quasi tots els
valencians) per apropar-se (que no és
propi del valencià tradicional), ¿beneficiem el valencià culte o li fem
mal?»
Deixe
que el lector medite una miqueta i responga ell mateix la pregunta del professor
Saragossà.
Publicat a L'espira, suplement cultural del
DIARI DE BALEARS
No us hi apropeu ni el
creueu
Jaume Corbera Pou
La ingerència espanyola en els usos lingüístics catalans és, com
diuen dels camins que duen al Senyor, infinita, no té límits, i ben sovint actua
de manera amagada, inapercebuda pels usuaris. Molts de casos d'ingerència
espanyola ja han estat denunciats en aquestes pàgines pel meu col·lega Gabriel
Bibiloni mitjançant les seves "bones paraules", però encara en queden, i avui en
tractaré un parell que darrerament s'imposen
escandalosament.
Sempre, en el parlar natural no influït per una llengua pseudoculta,
hem dit "acostar-se" per a l'acció de "situar-se a prop de", un verb que està
abundosament documentat a tot el territori català des del segle XIII, quan els
escrits en català es generalitzen. Si escoltau la gent com parla espontàniament,
sempre sentireu dir "acosta't", "no t'acostis", "t'acostes", "ens hi vàrem
acostar", etc. etc. És l'ús normal mil·lenari català. A finals del segle XIX,
però, apareix en texts exclusivament literaris un concurrent
d'acostar-se, format damunt prop: apropar-se, usat
esporàdicament fins a època relativament recent. Segurament aquest verb va
sorgir per analogia amb allunyar-se, basat en lluny, molt més
antic, i per això no podem dir que no estigui realment ben format, però d'aquí a
convertir-se en quasi l'únic verb usat en llenguatge periodístic per al concepte
de "situar-se a prop de" hi ha un llarg camí que passa -evidentment- per
acercarse, format damunt cerca, l'equivalent castellà d'a
prop. El llenguatge periodístic català, servil del seu patró castellà, no
vacil·la: si els castellans tenen cerca - acercarse els catalans hem de
tenir a prop - apropar-se, i a partir d'aquí és un fet consumat l'oblit
d'allò que espontàniament la gent encara diu i que és la tradició genuïna: "El
nombre de desocupats s'apropa al mig milió" (Vilaweb 29.04.2011) "CiU
s'apropa al PP" (e-notícies 09.03.2011), "Nadal s'apropa al primer títol
de terra" (lamalla.cat 16.04.2011), "La revista ‘Serra d’or’ s’apropa a
la realitat igualadina" (anoiadiari.cat 19.04.2011), "Alcúdia s’apropa a
la mar" (dbalears.cat 11.04.2011), etc. etc.
De manera molt semblant ha passat amb un altre verb:
espontàniament, la gent travessa el carrer, o travessa un torrent,
o travessa les muntanyes, o travessa d'un punt a un altre, de
vegades per travessies... Però resulta que aquest ús secular de
travessar en català es correspon en castellà amb cruzar, derivat
de cruz, i és clar que als qui beuen del patró castellà això no els podia
passar per alt, i que la conseqüència havia de ser que els catalans també ho
havíem de creuar tot: si en espanyol "cruzan la calle" en català "creuam
el carrer". Al "prohibido cruzar las vías" castellà hi correspon el "prohibit
creuar les vies" català. D'aquest creuar per travessar no n'hi ha
testimoni en la llengua antiga, i novament no és fins a finals del segle XIX que
el trobam a qualque escriptor. De fet creuar era inexistent en la llengua
medieval, en què es deia croar (pensem que abans de creu es deia
crou) per "marcar la creu" o "senyar-se" (és a dir, fer-se el
senyal de la creu). Els croats (no els *creuats) eren els guerrers
que anaven a les croades (no a les *creuades) contra els
musulmans... Croar es va anar oblidant i, per analogia amb creu,
es va formar primer encreuar (documentat al segle XVII) i llavors
creuar (tal volta per imitació de cruzar...?), forma que
abusivament acupa en la llengua sobretot periodística l'espai de
travessar: "Un meteorit creua el litoral català i deixa una línia al cel"
(3cat24.cat 19.02.2011), "Un dels últims pastors transhumants creua
Amposta amb 800 ovelles" (diaridetarragona.com 03.01.2011), "Barcelona
Decideix creuar l'Atlàntic per recollir els vots dels catalans de Nova York"
(directe.cat 18.03.2011), "Un de cada quatre nens de Barcelona creua el
carrer amb el semàfor vermell" (20minutos.es 16.06.2008),
"Com que el carril bici bota de la carretera a la
vorera, els vianants es veuen obligats a creuar-lo per..." (Diari de
Balears 21.03.2011).
Tant apropar(-se) com creuar 'travessar'
varen ser admesos per Fabra i compten amb el beneplàcit normatiu, però farem bé
d'evitar-los i recuperar la genuïnitat d'acostar(-se) i
travessar.
Article publicat en el diari Levante-EMV
el 6 de maig del 2011
J. Leonardo Giménez
El nostre verb "acostar" té el seu homònim en castellà,
quant a pronúncia i a escriptura, però són de significats totalment diferents.
El nostrat representa "aproximar, posar a prop, arrimar, apropar (alguna cosa,
algú)", també amb les seues formes pronominals, mentres que el castellà té el
sentit de "gitar, gitar-se" per a dormir o per a altres menesters en què cal
estar ben desperts (i despertes). Ocorre, pel que fa a la forma, com en "llevar"
o "colgar" (de significats ben dispars en les dues llengües), però en este cas
no hi ha interferència (com n'hi ha en colgar). El que sí que passa és que en el
valencià de llibre el verb "acostar" es veu arraconat pel sinònim "apropar" i el
pronominal "apropar-se", "el qual és absent del valencià tradicional i del
balear", com assenyala el professor Abelard Saragossà en l'assaig El
valencià de Bernat i Baldoví .
Però, igual que succeïx amb tants
mots i expressions preferents del model que Quim Monzó anomena
"postnoucentista", apropar no s'ha integrat en la parla quotidiana i natural de
la majoria dels que tenim el valencià com a primera llengua.
És curiós que vocables i formes que
semblen calcs del castellà, com ara creuar i l'esmentat apropar, aconseguixen
desplaçar, en la llengua escrita (i oral, però llegida), les formes tradicionals
equivalents travessar, acostar, respectivament, i altres. També s'hi bandeja,
sovint, arrimar, arrimar-se, un altre verb que deu sentir-se deprimit davant del
llibresc apropar.
Però més curiós encara és que la
promoció d'eixes formes, tan pròximes al castellà, no provinguen directament de
la interferència d'este, sinó d'institucions i autoritats lingüístiques per a
les quals la divergència i la separació del castellà, sovint, és una professió
de fe i un senyal d'identitat, com passa amb el pobre "lo", tan valencià i tan
català ell, però condemnat a les tenebres dels barbarismes i de la incorrecció,
a pesar d'estar en la boca de tots els parlants d'este idioma, de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó.
Article publicat el el butlletí número 726
d'InfoMigjorn (dimarts 20/11/2012)
Sobre el verb apropar
Pere Ortís
És un verb catalaníssim, però potser que amb ell
en fem un gra massa. I voldria fer-hi una consideració. Com aquell qui diu,
l’hem adoptat en exclusiva i el fem anar a tot estrop, en la conversa
col·loquial, en l’escriptura, en el discurs, en detriment d’altres verbs molt
expressius, sinònims seus i que pràcticament arraconem, perquè es perdin. És un
fenomen que veiem molt repetit, en instàncies semblants, i que és producte
directe del cruixement que ha sofert la llengua catalana sota quaranta anys de
persecució militar acérrima i sota una trentena de persecució sota la
democràcia, també acèrrima. El mal que li han fet ha estat ample, profund i de
vegades revesteix característiques subtils que tan sols l’expert en llengua
detecta.
L’arrel del verb apropar és clara, l’adverbi prop. Utilitzem-lo, doncs, però no el
deixem sol, que la nostra llengua és magnánima i rica com una dama profusament
enjoiada, però sense que arribi al barroquisme, i és just que l’honorem
utilitzant-li tot allò que ens ofereix. Amb el mateix sentit que apropar, en català tenim acostar, atansar, arrambar –aquest a
l’Urgell el transformem en arramblar, segur que sota el bell
influx de rambla−, aproximar, atracar, arrimar –i al
Segrià encara t’hi dirien arronsar,
que no n’és sinònim en tota la línea, però l’utilitzen en el sentit mateix
d’atansar, i en algún altre sentit,
com és ara el d’encongir o d’encongir-se, d’arrufar-se. Hi vaig sentir un nebot que
deia al seu germà: Vés-hi, però tan arronsat a la paret com
puguis.
Aquests exclusivismes que creem són resultat directe de la ignorància de
la llengua. Per la forta i abusiva pressió del castellà, els nostres mots
autèntics són bandejats de l’ús quotidià i substituïts per altres de manllevats.
Aquest mal arriba fins a fer-nos pensar en castellà el català que parlem. Això
ho veiem al carrer, a les teretúlies de ràdio i televisió i en alguns locutors
dels nostres mitjans, en aquells que passaren a locutors sense l’apropiat
coneixement de la nostra llengua. I aleshores s’esdevé això, que els interessats
s’arrapen a una expressió o a un mot sol que saben que són bons, i deixen de
banda els altres, per manca de pràctica ben ambientada en el medi propi i sa de
la llengua, amb el subsegüent empobriment d’ella
mateixa.
I en presento un parell d’exemples per a il·lustrar-ho. Els locutors, en
general, per a indicar que un equip n‘ha estovat un altre, han adoptat en
exclusiva la paraula “golejada”, evidentment que pitjada dintre el català per la
força del castellà goleada, i envien
inconscientment als prestatges dels diccionaris expressions tan belles, i tan
utilitzades abans arreu arreu, com ha
clavat pana; quatre a zero, quina pana!; el Bilbao ha estovat l’Hèrcules;
l’Espanyol ha apallissat el Múrcia. I
quan els proposen aquestes alternatives tan enriquidores, als interessats els fa
l’efecte que els proposen d’incorporar al seu llenguatge un mot que diuen en una
altra galàxia, per allò que ells no l’han sentit mai. No val la pena que es fiïn
una mica d’aquells que ho saben?
O veieu que s’ha esdevingut amb l’expressió “què
et passa?”, la qual ha fet exclusiva el castellà ¿Qué te
pasa? Abans dèiem: Què tens? I ara què t’agafa? I quan
l’interlocutor es queixava de greuges imaginaris: Què
t’empatolles?
Que també s’ha esdevingut amb “para!”, que nens i
nois no en saben dir d’altra, imposada pel castellá ¡Para!
Mentre abans dèiem molt més Atura’t!
La nostra llengua està mutilada molt seriosament
per la campanya radical que ha rebut contra seu. La tenim empobrida,
desfigurada, infiltrada de paràsits perillosíssims i infiltrats amb gran
malícia, la tenim greument malalta. I tan rica com és! Estimem-la, defensem-la,
entronitzem-la on li pertoca ser reina. Netegem i enriquim la llengua catalana,
estudiant-la i explorant-la. És un deure cívic, que si complíem, en reportaríem
un benefici cultural immens. La nostra llengua és magnánima, vella i bella,
riquíssima. És heroína per la intriga arrasadora que ha sofert de part dels
bàrbars. Fem per retornar-li el lloc que li pertoca a casa nostra. Onsevulla que
sigui parlada.
6)
Article publicat el el butlletí número 732
d'InfoMigjorn (dijous 29/11/2012)
Apropar (-se), acostar
(-se)
Salvador Pardo
Apropar (-se), apropament són castellanismes mentals recents (1890)
formats a partir de l’adverbi prop per paral·lelisme amb el castellà
“acercar-se” i “cerca”. Nosaltres sempre hem dit (fa més de sis segles) acostar
(-se): acosta el vi.
Acostar regix la preposició a (acostar-s’hi), i pot conviure
pacíficament amb anar (vés a
l’estanc), arribar-s’hi (arriba’t a
cal notari), passar (passa pel
despatx), fer cap a (fes cap a la
botiga), i altres verbs depenent dels contexts: aproximar, ranejar, vorejar,
atracar, arrimar, atansar, arrambar, etc.
Com era de preveure,
l’expansió de apropar ha arrossegat l’adjectiu proper, que reproduïx el cas ara
amb l’adjectiu pròxim.
Els valencians fem
servir pròxim i no proper. Hom ha intentat d’especialitzar-ne els usos, dient
que proper és locatiu i pròxim temporal o d’ordre lògic, però l’ús espontani de
la llengua no avala aquesta hipòtesi, si més no en el nostre dialecte. A més, la
llengua tira al dret, no es deixa encarcarar i fornix solucions més naturals:
gireu a la primera cantonada; ens
veurem dimarts vinent, heu de
presentar el treball el mes entrant;
fixeu-vos en l’apartat següent; una altra vegada demana xulles; dormien
en un hotel a prop; ho farem la
setmana que ve, i altres
possibilitats, com és ara estar a un
pas de, a tocar de, a frec de,
etc.
I sovint se’n pot
prescindir: aquesta mitjanit hi haurà un eclipsi de lluna; el termini acaba el
30 de setembre.
Finalment, cal dir que el substantiu
corresponent a pròxim és proïsme: no
cobejaràs la muller del proïsme.
Publicat en totmataro.cat
dijous 29 de novembre del 2012
Publicat en els periòdics de l'Associació Premsa Gratuïta i Mitjans i Digitals de
Catalunya la setmana del 3 al 9 de desembre del
2012
Deixeu
que els nens s’apropin a mi
Pau
Vidal
Comparteixo el parer dels qui es queixen que en
aquest país hi ha masses premis literaris: com que n’hi ha que no es poden
declarar deserts, circulen molts premiats d’una qualitat literària discutible.
Dit això, a mi aquests premis em són molt útils. Més ben dit, el fet de ser-ne
membre del jurat. De dos, concretament.
Un és dels anomenats locals i s’hi presenten
autors novells, gairebé sempre inèdits (molts ho seran per sempre). L’altre,
d’abast nacional, s’adreça a menors de 35 anys i la majòria dels aspirants
tampoc han publicat mai, si més no en el circuit editorial convencional. Per què
em són útils? Perquè em proporcionen un retrat de primera mà de l’estat de la
llengua en un sector d’usuaris especialment sensible al fet lingüístic (se
suposa, atès que aspiren a ser escriptors) però encara no encotillats per un
estil literari definit. Per a un filòleg, doncs, una franja d’estudi molt
interessant.
I un aspecte en què coincideixen els originals
de tots dos certàmens es podria enunciar així: com més fluix és el material, més
receptiu a les modes lèxiques. Dit d’una altra manera: com menys veu personal té
l’autor, amb més freqüència apareixen els tics del moment al seu text. Jo vaig
detectar que el verb escoltar començava a suplantar
sentir ja fa uns quants anys, gràcies precisament a aquests
originals (que, insisteixo, teòricament són obra de gent amb oïda per a la
llengua).
Doncs bé, la moda d’enguany és el verb
apropar-se. Per comptes d’acostar-se als llocs, la gent s’hi
apropa; en lloc d’acostar-se al capdamunt de la classificació, els equips s’hi
apropen, igual que s’apropen el Nadal i les rebaixes. I a més ho escriuen sense
mala consciència, perquè saben (o els ho diu el corrector automàtic) que el
terme és correcte i surt al diccionari; el que segurament ignoren és que és un
mot format a imitació del castellà (si de cerca, acercarse, doncs de prop
apropar-se, no?) i que acostar-se està
documentat des de fa ni més ni menys que sis segles abans.
La substitució (completament innecessària, no
cal dir-ho) no és nova: va començar fa temps, als teclats de funcionaris
mediocres, periodistes mal formats i mestres sense sentit de la llengua. Però
que hagi arribat a les plomes de gent que escriu significa que es consolida, tal
com ha passat amb de nou (per altra vegada),
devorar llibres (per cruspir o
empassar), conèixer el rival (per
saber) i tants i tants altres detritus esbombats pel
burocratès. Això sí, els bons escriptors (almenys els dos guanyadors dels
premis), que solen ser bons lectors, no hi han sucumbit.
Isabel-Clara Simó
Hi ha diverses maneres
d'entendre per què el català està poc enllustrat, poc depurat. La més important,
és clar, és el desús oficial a què la llengua va ser sotmesa. Però també cal
tenir present el préstec de la llengua veïna, un préstec que, en circumstàncies
normals, no seria tan abusiu. Però també el provincianisme i l'autoodi, que fan
del català una llengua bastarda. Llegiu sisplau el divertit i il·lustratiu
diccionari de Pau Vidal, El catanyol es cura, del qual, sens dubte,
s'aprèn moltíssim.
Però hi ha un altre ressort
per fer de la nostra una llengua subsidiària: la separació entre la llengua oral
i la llengua escrita, fenomen pel qual passen aquelles llengües que han estat
proscrites de l'oficialitat i arraconades a l'únic ús oral, i per tant, més o
menys folklòric.
El lingüista valencià Eugeni
S. Reig, que tants motius ens ha donat per pensar i aprendre, em parla del mot
apropar, meravellat que hagi substituït, sistemàticament, altres mots tan
legítims i més populars com atansar, arrambar, aproximar,
arrimar i, sobretot, acostar. És una observació valuosa i que jo
mateixa he aplicat a altres mots, com ara acaronar, que substitueix
sempre els molt més vius verbs acariciar i amanyagar. O fixeu-vos
en el mot prou, que ha estat apartat pel periodisme radiofònic i
televisiu per suficient. No es tracta, com deia, d'un mer castellanisme
(que de vegades també), sinó de l'afany de trobar mots que fugin de la
“vulgaritat”, és a dir, mots que no han estat reblats per l'èpica, la lírica o
la dramàtica, és a dir, per la llengua escrita.
Us he de dir, a tall de
sinceritat, que prefereixo mil vegades un català descurat que no un català
absent. Un català descurat té adobador; un català descartat priva els parlants
de la brillantor, l'ofici, la flexibilitat i la riquesa amb què d'una manera o
una altra manifestem emocions, descrivim el món o convencem els altres.
En una paraula: ens cal la
sinceritat i l'autoconfiança que no ens facin témer mai més que fem el
pagès cada cop que parlem en català; és a dir, una malaltia. El remei?
Deixar-nos de romanços, i, senzillament, parlar. Ep, si pot ser, amb
correcció.
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 13 de gener del
2013
‘Acostar’, un verb en
perill
Núria Puyuelo
En català, com en qualsevol llengua, hi ha paraules
que podríem dir que són moda i d’altres que queden en desús. Els motius poden
ser diversos: per la influència dels mitjans de comunicació, per interferències
d’altres llengües… Aquest és el cas del verb apropar. En els darrers
anys, aquest verb s’ha estès desmesuradament en detriment del verb sinònim
acostar, ben genuí, o d’altres amb significat semblant com ara
atansar, arrambar, aproximar, atracar i
arrimar. Així, és del tot usual trobar titulars com ara “El Sona 9
s’apropa als petits” o “El català continua creixent i s’apropa als 10 milions de
parlants”, quan seria menys artificiós dir “El Sona 9 s’acosta als petits” o “El
català continua creixent i s’aproxima als 10 milions de parlants”.
A més, el verb apropar, que va arrelar
primer en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, es va crear
fa poc més d’un segle com a derivat de la preposició prop, imitant la
forma castellana acercar, que prové de cerca.
Un altre derivat de prop que s’usa
abusivament és proper en detriment de l’adjectiu pròxim. Els
parlants en aquest cas fan servir prioritàriament proper perquè
pròxim els sona castellà (próximo). De l’adjectiu
proper, se n’abusa sobretot en expressions d’espai (“estudia en una
escola a prop d’aquí”, millor que “estudia en una escola propera”) i expressions
de successió (“una altra vegada m’hi fixaré més”, millor que “la propera vegada
m’hi fixaré més”).
Ara bé, en expressions temporals, com ara “la setmana
pròxima” o “el mes proper”, és millor evitar tant proper com
pròxim i fer servir formes més habituals en català com per exemple “la
setmana que ve” o “el mes vinent”.
Sabíeu que...
El verb apropar ha deixat de banda altres
verbs ben nostrats com ara acostar, atansar,
arrambar, atracar i arrimar, que trobem en els
refranys “Qui a bon arbre s’arramba, bona ombra el guarda” i “Si tens fred
acosta’t a la paret”.
10)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 1 de febrer del
2013
Motacions
per Màrius
Serra
La prevenció contra l’adopció
indiscriminada de barbarismes és una estratègia positiva per mantenir la
qualitat d’una llengua, sempre que l’obsessió per la puresa no ens obnubili.
Massa sovint tirem pel dret a l’hora d’anostrar paraules que no ens calen i
acabem arraconant solucions genuïnes que ja cobrien les nostres necessitats. A
voltes un mot aparentment genuí actua com un cavall de Troia. És el cas del verb
apropar (acostar, aproximar), documentat en textos catalans només des de finals
del segle XIX però omnipresent a primers del XXI. Només cal llegir els diaris
per adonar-nos com l’ús d’apropar ha anat guanyant terreny a acostar, que seria
el verb central per expressar aquesta acció i que està documentat en català des
del segle XIII. La sonoritat d’apropar, amb l’oclusió contundent de prop,
sedueix cada cop més catalanoparlants, en detriment d’acostar i de variants més
específiques o territorials, com atansar, arrambar, aproximar, atracar, arrimar,
adossar... Paradoxalment, un dels motius que ha fomentat l’abús d’apropar és la
seva presumpta genuïtat. Presumpta perquè en realitat és un calc del castellà.
No pas del mot, sinó del procés que transforma un adverbi (cerca) en un verb (acercar). Si volem veure de prop una
bombona de propà, més val que ens hi acostem o que ens hi atansem. Si ens hi
volem apropar potser ens esclatarà.
11)
Article publicat en EL PUNT AVUI divendres 1 de març del
2013
Lliris Picó i Carbonell
No sé si heu sentit parlar de les Sessions de conversa que la Delegació
d'Alacant de l'IEC organitza cada dimecres a la Seu Universitària d'Alacant des
de fa un parell d'anys dirigides i coordinades per aquesta que us escriu. De
vegades us n'he fet referència, però per a aquells que no ens coneixeu, les
nostres sessions de conversa són un fòrum obert per al debat i la participació
pública sobre temàtica diversa. S'hi duen a terme lectures i debats sobre
diversos textos procedents tant de la premsa diària com del fons bibliogràfic de
l'Institut d'Estudis Catalans i del fons bibliogràfic i documental d'Enric
Valor, ubicat a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Ciutat d'Alacant; i està
adreçat a totes aquelles persones interessades a practicar la conversa i la
reflexió en valencià.
Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens
pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià
correcte –els conteste sempre– és qualsevol valencià que es parle, perquè el
problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys
correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el
registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse
una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la
ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu
company Eugeni S. Reig en una de les
columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.
Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè
en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir
l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens
governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi)
vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia
superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es
proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants
o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants
passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià.
Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els
vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens
caracteritza als catalanoparlants.
Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha
usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció
experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard
Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb
relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia
l'any 2011 el mateix Eugeni S. Reig,
a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es
tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa
acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem
fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix
raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que
s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos
crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el
trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós
“cardar”).
Com
diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat
semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer,
l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les
aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels
que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual
de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en
generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres
alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la
nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.
12)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 22 de març
del
2013
Article publicat en InfoMigjorn dijous 4 d'abril del
2013
Continuem acostant-nos
J. Leonardo Giménez
L’escriptora i lingüista Lliris Picó ha
publicat un excel·lent (al meu parer) article titulat “Acostem-nos
al valencià correcte”, aparegut en El Punt-Avui i divulgat en
la llista Migjorn i en altres
mitjans. Prenent com a exemple l’arraconament del verb “acostar” a favor del
verb “apropar” en els registres formals, l’autora d’Ibi reflexiona sobre si el
model estàndard establit i usat ha sigut l’adequat per a l’ensenyament, i es
para a pensar, ara, si amb “un depuradíssim model de llengua”, que ella (i tots
els ensenyants en general, entre els quals m’incloc) ha oferit als alumnes
“estava creant nous parlants”. “Ara”, continua l’articulista, “no estic segura
d’haver-los oferit un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica
de la nostra llengua, però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a
la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants”.
La
comparació i la distribució dels verbs és perfecta, el novell (i en part estrany
a la parla) “apropar” és a la gramàtica (parcialment postissa) el que “acostar”
és a la realitat i
la naturalitat d’eixa
parla. Segurament, això ens ha passat a molts, enlluernats per la influència del
noucentisme i per un projecte polític i lingüístic tan il·lusionant com
irrealitzable, ara i ací. L’article de Lliris és una reflexió, crec jo, sana,
detergent i profilàctica, fet amb un esperit obert i autocrític, com ho va ser
també el que vaig comentar fa unes quantes setmanes, “
El
valencià que ensenyem”, de
Juli Martínez Amorós,
que, entre altres veritats deia que s’han “priviliejat els models privatius dels
nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o
impartint lliçons magistrals”. Efectivament, molts creiem que algú s’ha
equivocat, que hem tingut en l’ensenyament un model i una normativa per a
especialistes i no per a usuaris corrents ni per a fer nous parlants. El futur
de la llengua no depén només d’això, però el patró lingüístic, la normativa i
l’ensenyament d’un valencià assimilable i practicable, com ensenyen
Abelard Saragossa,
Eugeni S. Reig, la majoria
de l’AVL i molts altres, és vital per a viure i revernaculitzar en la nostar
llengua. Per a ensenyar un bon valencià, com vol Lliris i molts ensenyants. I a
vore, si a més d’apropar-nos, en acostem cada dia més als parlants i entre
nosaltres mateixos, els que intentem ensenyar-lo.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací