fer
com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer,
fan
Es diu quan algú
vol imitar el que fa una altra persona sense tindre’n els coneixements adequats,
la preparació adient. Es diu, de manera molt especial, dels xiquets quan volen
imitar les coses que fan els adults i no saben ni poden
fer-les.
–Mira quina gràcia el teu netet, volent fer un forat amb el
villamarquí. –Sí, és com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer,
fan. |
Aquesta dita és pròpia del parlar d’Alcoi, a on s’ha usat sempre i ha
sigut, i encara és, molt popular. Cal aclarir que, en aquesta expressió, la
paraula marta signfica mona, és a dir, primat antropomorf. En el
parlar tradicional d’Alcoi els primats de formes més o menys semblants a la dels
éssers humans s’han anomenat sempre martes, mai mones. I sempre
s’ha dit fer la marta o fer martades, mai fer la
mona o fer monades. A un alcoià, la paraula mona li recorda la
mona de Pasqua o, com a molt, la sota d’oros, però mai de la vida un
primat antropomorf. Això ha sigut sempre així, però no estic molt segur que
actualment els jóvens alcoians continuen usant la paraula marta amb el
significat que tradicionalment han emprat els seus avantpassats i que encara
emprem els alcoians de certa edat. La influència, tant del castellà com de la
llengua normativa, fa que aquestes denominacions divergents desapareguen
ràpidament. Però abans que desaparega del tot, jo, alcoià nascut l’any 1942 i
que ha heretat per tradició oral eixa accepció del mot marta, vull
deixar-ne constància escrita, perquè si no, d’ací a poc temps, ningú entendrà
què dimonis fa eixa paraula en la dita que estudiem.
Joan
Coromines en el seu DECat (V, 505a14) diu: «Eiv. “marticala: mona;
marticot: mico”» i més avant afig: «Sembla clar que han resultat de
catalanitzacions divergents d’un mossàrab eivissenc arabitzat». Probablement la
paraula marta usada pels alcoians per a denominar els primats
antropomorfs té un origen semblant al de les paraules eivissenques que cita
Coromines i que caldria esbrinar. Ací tenen els lingüistes un treball
d’investigació molt interessant a fer.
La
paraula marta, amb el significat de primat antropomorf, no l’arreplega
cap diccionari, valencià o català,
antic o modern. Ni tan sols apareix en el Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim
Martí i Gadea (València, 1891). Cal aclarir que, encara que habitualment es diu
que Martí i Gadea era alcoià, no era d’Alcoi sinó de Balones (el Comtat) i el
seu valencià no era exactament el parlar tradicional d’Alcoi, encara que,
evidentment, era molt semblant.
Tetuan
és el nom d’una ciutat de Marroc i també el d’un mas d’Alcoi: el Mas de
Tetuan. No crec que la paraula que apareix en la dita tinga res a veure ni
amb la ciutat marroquina ni amb el mas alcoià, més aïna sospite que és un simple
redolí i res més.
fer de
ciri
Acompanyar una
parella de festejadors per a vigilar-los i que no cometen
excessos.
–Mare, jo no tinc ganes de fer de ciri de la meua
germana. –Tu calla i sigues cregut que la mare et comprarà el llibre aquell
que volies. |
Aquesta expressió és pròpia d’Alcoi, a on ha sigut sempre molt popular i
continua sent-ho.
Aquelles persones que foren
formades en castellà, a les nostres escoles, cal que ara parin ment a fer la
pronunciació catalana correcta de les consonants c, g, j, v, x, z, quan
les diuen soles, fora de paraula. Són molts entre nosaltres els qui les
pronuncien a la castellana. Així, diuen: la “ze” (la c), la “ge” (la g), la “j”
(la jota), la “uve” (la v), la “equis” (la x),la “seta’ (la z); també ho diuen
molts dels nens que van a l’escola, senyal que alguns mestres encara ho
pronuncien a la castellana.
Les
oclusives b i g, davant la líquida l seguida de vocal,
doblen el seu so. Així, doncs: cal dir pobble, nobble, mobble, amabble,
possibble, seggle, reggla, cobbla,
etc. Pronunciar una b o g suaus, com les castellanes, en
aquests casos va contra la gramàtica catalana i l'esperit de la llengua. I no hi
val aquella excusa que diu que “a la nostra comarca ho fem així”. Aquí, al
Principat, no s’havia fet mai malament. Ara ho pronuncien a la castellana tots
els nens de l’escola; ¿què fan els mestres? Aquesta mena de pronúncia és una
engruna del procés lent, però implacable, d’assimilació del català pel castellà.
A Lleida, a Ponent, no ho havíem pronunciat mai així ─i jo en dono fe contra alguns joves que
ara surten amb què és propi de Ponent. Fa l’efecte que als nens els mestres els
ho ensenyen malament a l’escola, i que em perdonin els docents. Escolteu els
mitjans lleidatans i veureu que és la pronuncia que més impera, en grans i en
petits, i fins en les altes
autoritats. Bé que hi ha algun locutor, i alguna locutora, que ho fan molt bé,
com sempre ho hem fet aquí: nobble,
amabble, seggle, cobbla, etc.
Pel que fa a la b i a la v no és correcte dir "be alta" i
"be baixa", com ho diu el castellà, el qual no en diferencia els sons. Però el
català sí que els ha de diferenciar, com ho fan el llatí, el francès, l'anglès,
l'italià, i com encara fan a les Balears. En català cal dir b i v,
donant a la primera el so merament labial, la B de Barcelona, i a la segona
el so labiodental, la V de València. I així cal pronunciar-les dintre les
paraules.
El pronom impersonal es davant una s, o davant una c
pronunciada com una s, es canvia en se per tal
d'evitar el xoc de les dues esses. Així direm: Se sent
abandonat, i no: 'es sent abandonat'. L'acte se
celebrarà a les sis. Ara els arguments
se centren a demostrar que... La qüestió se
situa en...
El mot disseny cal pronunciar-lo
amb essa sorda, i no sonora, és a dir amb l'essa de principi de paraula o amb el
so que donem a les dues esses que van entre vocals. El mateix cal dir de
vessar ─que molts pronuncien 'besar'─ i de
vessant.
La z al principi de paraula cal pronunciar-la com una essa sonora
i mai com una essa sorda: zona, (no podem dir 'sona'), zenit, zèfir,
ziga-zaga.
Cal fixar-se que el català fa síncope de
vocals quan aquestes es troben al final de la paraula precedent i al començament
de la que ve, contra el hiatus castellà. Per tant, és mala pronúncia: 'Què-és
això?'. Correcta: Quès això? o
Qués això?, segons el dialecte. No hi puc fer més: quan sento
dir:.‘Què───és això?’, o: Us parlo d’un tema ‘que──és’..., em sembla que sento parlar en
castellà.
Tampoc no es pot dir: 'I això què-és?', "Y eso qué es?". Cal dir: Què
és això? i pronunciar-ho: quès això? o qués això? Pronúncia que fèiem molt
bé, fins fa ben poc.
Tampoc: 'Això-és
massa!' Cal pronunciar: Aixòs massa!
Són molts els qui ara no fan aquesta sinalefa ─que abans
era indefectiblement feta─ pel simple influx del castellà.
Tampoc: 'Jugarà-el seu primer partit'. Cal pronunciar: Jugaral seu
primer partit.
Cal parar ment, també, que la tercera
persona del singular dels verbs terminats en -iar és plana i no
esdrúixola, com la fan molts. Per tant, no: 'cànvia, es glòria, estúdia,
assòcia, repúdia, sentència'. Cal dir: canvia, es gloria, estudia, associa,
repudia, sentencia, (l’accent
sobre la i, en totes).
Alguns locutors, parlant en català, pronuncien el nom de la ciutat
nord-americana, San Francisco, a la castellana, és a dir donant a la c,
que va davant la i, el so de z castellana. És estrany: per a
pronunciar aquest nom recorren a una llengua que no és la que parlen ells i
tampoc no és la del lloc de què parlen. El mateix cal dir respecte al nom de la
ciutat de Los Angeles. En tota l'Amèrica, del Pol Nord a la Terra del Foc, no hi
ha ningú que pronunciï aquests dos noms a la castellana; ho fan en anglès o en
sud-americà, els quals coincideixen a tenir la mateixa pronúncia que el català
en aquests dos casos, per raó del dit ceceo, admès per la Real Academia de la
Lengua. La mateixa cosa cal dir de certs productes vinguts dels Estats Units.
Parlant en català, el detergent Ace el pronuncien en castellà "Aze", quan cal
pronunciar-lo o en anglès "Eis" ─que vol dir as, campió─ o en català:
Asse.
El mateix cal dir, per exemple, del cognom italià Cellini, de
Barcino(Barzino!) i del nord-americà Hotel Plaza. Per què donen a aquesta c i a
aquesta z el so de la z castellana?
I per què els nostres locutors pronuncien la BBC en castellà, quan ens
parlen en català?
Fixem-nos que alguns en català pronuncien sibil·la igual que
civila, dos noms gairebé antípodes en significat. Quina pobresa! També
pronuncien ‘cela’, per cel·la, i
‘Bruseles’, per Brussel·les.
Finalment, parem ment
que hauríem de marcar un mínim la separació de síl·labes, tal com ho té el
català, parlant en català. No havem de dir: 'A-ten-ció', sinó
a-ten-ci-ó, 'ce-le-bra-ció', sinó ce-le-bra-ci-ó,
'o-ra-ció', sinó o-ra-ci-ó, ‘Xa-vier’, sinó
Xa-vi-er, ‘Mí-riam’, sinó Mí-ri-am,’
‘Be-lia-nes’, sinó Be-li-a-nes, ‘an-cià’, sinó
an-ci-à, ‘me-mo-rial’, sinó me-mo-ri-al,
‘es-pe-cial’, sinó es-pe-ci-al, etc. Això és
indispensable en el cant: en català cal donar a cada sí·×laba la seva nota i mai no reunir-ne
dues en una de sola. El gregorià això ho observa estrictament amb el llatí. Ben
fet és boníquissim: Glò-ri-a, catalans
cantem!
Dintre d'aquest mateix
tema de la separació de síl×labes, vull dir que fa un efecte pèssim
sentir a la ràdio: "Catalunya in-for-ma-¡ció!", "Catalunya Rà-¡dio!". Detalls
que indiquen que tenim la parla castellanitzada fins al moll de l'os. O és que
és fer el préssec pronunciar in-for-ma-ci-ó, rà-di-o, me-mo-ri-al, grà-ci-a,
Xa-vi-er, in-sis-tèn-ci-a? No, senyor, la persones que ho tenen ben assumit
i ho fan bé ─realment poquíssimes─
ho fan amb tota naturalitat i sona bellíssim. Oi més, cal pensar que en moltes
ocasions encara ara, a molts llocs, són pronunciats molt bé, per exemple, els
topònims per allò que vénen de molt antic: Be-li-a-nes, Fu-li-o-la,
Va-lèn-ci-a d'Aneu, etc.
Finalment fixem-nos que, quan en una
paraula hi ha dues consonants juntes, cal pronunciar-les totes dues: Gemma,
Anna, Susanna, col×legi, col×laborar. Cal dir: Gem-ma, An-na,
Susan-na, col-legi, col-laborar, i no com en castellà: "Gema, Ana, Susana,
colegio, colaborar".
Goso dir que els intel×lectuals catalans, i en especial aquells que tenen cura d'una llengua ben parlada, haurien de col×locar un màxim interès en aquest aspecte d'una pronúncia correcta. És part elemental de la normalització lingüística.
Uèi i a de tendéncias contradictòrias dins los rapòrts
entre occitanisme e politica. Çò positiu es qu’evolucionam pauc a cha pauc vèrs
lo professionalisme, vèrs una diversitat màger en musica e literatura, vèrs una
vision pus equilibrada de l’espaci occitan e vèrs una acceptacion de
l’independentisme coma una opinion respectabla, e mai se rèsta minoritària dins
l’occitanisme. Çò que nos manca, son quatre
causas:
1. Es indispensable d’organizar la transmission de la
lenga occitana entre las generacions, dins de familhas volontàrias e en
organizant de nuclèus —o de rets— de locutors complets e actius. Lo
sociolingüista american Joshua Fishman o explica fòrça plan dins Reversing
Language Shift (Inversar la substitucion lingüistica, 1991). Del mai
seguirem aqueles objectius, del mai la lenga occitana serà audibla dins la
societat, del mai poirem far pression per obténer de cambiaments culturals e
politics.
2. Se cal avisar qu’una revendicacion
independentista ajuda las lengas minorizadas a subreviure pus eficaçament. Es lo
cas uèi per lo catalan, lo basco, lo galèc, lo còrs, lo sarde, lo galés, lo
breton (un pauc) e lo gaelic escocés (un pauc). Foguèt tanben lo cas,
recentament, per las lengas minorizadas de l’èx-URSS, l’eslovac, l’eslovèn e
l’albanés de Kosova. L’independentisme, e mai siá dificil dins l’estat francés,
nos ajuda a analisar lo conflicte lingüistic amb mai de luciditat e mens de
tabós. Joshua Fishman a parlat d’aquel tèma dins Language and nationalism
(1973).
3. L’occitanisme politic deu parlar a la populacion
occitana coma es. Se cal pas limitar a la lenga e a la liberacion nacionala,
tanben cal parlar de longa de las preocupacions socialas e economicas dels
abitants del país, amb una analisi fòrta, d’un biais franc, sens autocensura,
mas sens exageracion tanpauc. L’autocensura, que consistís a relegar los tèmas
especificament “occitans” en fin de programa, en linhas pichonas, es una
estrategia totalament ineficaça; empacha la populacion de remarcar que i a de
movements politics occitans.
4. Cal perseguir los esfòrces de professionalizacion,
tant dins l’occitanisme cultural coma dins l’occitanisme politic. Cal mai de
permanents, mai d’argent per menar campanha, mai de mecenatge privat e mai de
soscripcions popularas. Es fòrça malaisit, solid, mas cal passar per aquelas
fasas per se desvolopar.
La multiplicacion d’organismes concurrents de
codificacion revèrta l’immaturitat de l’occitanisme. De fach nos retrobam pas
amb doas, mas amb sièis acadèmias potencialament
concurrentas...
1. Lo Conselh de la Lenga Occitana (CLO), fondat
en 1996-1997, encara existís juridicament. Es lo sol organisme scientific e
collegial que, fins ara, a produch un trabalh regular, que l’a rendut disponible
al grand public e qu’a garentit la continuitat de la nòrma classica dempuèi
Alibèrt. Donc, per ieu, lo trabalh del CLO a una valor normativa qu’es
prioritària e inegalada.
2. Lo recent Congrès Permanent de la Lenga
Occitana voldriá prene la succession del CLO mas, es vertat, a agut un
foncionament pauc clar. Ara, pasmens, aquò fonciona melhor. Donc participi a
aquel Congrès dempuèi gaire e, amb d’autres lingüistas, assajam d’i garentir la
continuitat amb lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO. Veirem ben s’aquò
capita...
3. La recenta Acadèmia Occitana-Consistòri del Gai
Saber a l’avantatge de rapelar la necessitat d’un occitan estandard. Mas o
fan de manièra tròp rigida, pas brica pluricentrica, e riscan de far fugir las
bonas volontats. En mai d’aquò, respèctan pas lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO. Ça
que la, cal manténer un contacte positiu amb eles e cercar de los menar al
consens.
4. Lo recent Institut d’Estudis Araneses (IEA)
participa al Congrès Permanent. Tant melhor! Mas en parallèl, se presenta coma
una autoritat que vòl codificar tota sola l’aranés. Aquò crèa doas o tres
divergéncias completament inutilas entre lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO e l’IEA.
Seriá aisit de las resòlver amb un pauc de bon
voler...
5. Una Comission Internacionala per la Normalizacion
Lingüistica de l’Occitan Alpenc a editat en 2008 una guida ortografica per
las Valadas. Lo resultat es a l’encòp positiu perque pòrta de solucions
ineditas, mas tanben negatiu perque respècta pas totjorn lo blòc de nòrma
Alibèrt-CLO. Divergéncia inutila!
6. Lo recent Conseu (= Conselh) de l’Escrich
Mistralenc s’ocupa de la grafia mistralenca. Dins los neologismes e los mots
sabents, se preocupan pas de cercar la convergéncia amb lo blòc de nòrma
Alibèrt-CLO qu’a una granda avança dins aquel domeni. Preferisson de formas
inutilament calcadas sus lo francés, e sovent en contradiccion amb la quita
nòrma mistralenca de las originas.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 121)
Qui ha de suar és l’escriptor,
no el lector
El lector ha de trobar el text a llegir ben treballat, mastegat i tot,
diríem. És a dir, per principi, no ha de tenir necessitat de rellegir res per
a capir-ne el contingut, ni s’ha de veure obligat a anar al diccionari a
consultar paraules, ja que, si n’hi ha alguna que no entén, pel context
se n’ha de poder endevinar de seguida el significat.
Lògicament, l’escriptor haurà tingut cura de construir el text amb
frases curtes, comprensibles; haurà fet ús de paraules comunes, no haurà
fet girs estrambòtics i sobretot haurà evitat, com dèiem, les
ambigüitats. Amb tot, si s’adona que ha de fer alguna explicació addicional, posarà
una nota a peu de pàgina.
Tot plegat ha de conduir el lector –i aquí hi ha l’habilitat de
l’escriptor– a prosseguir la lectura, a fer que vulgui saber més d’allò que es diu,
i no pas a cansar-lo o fer-li venir ganes de tancar el
llibre.
I encara, l’escriptor, a part de les nombroses indicacions que ja hem
anotat, tindrà condícia de la bona tria de les paraules, del bon ús de
la puntuació, de l’adequada concordança i del bon lligament de les frases.
A més, prendrà cura de l’òptima correcció ortogràfica, es mourà sempre
en el camp de la bellesa, entenent aquí per bell tot allò que entra pels
ulls, com la bona disposició dels capítols, dels títols i subtítols, de
la llargària dels paràgrafs, de la densitat i bona respiració del text, dels espais
en blanc, de la fàcil lectura del text...
És clar que, d’altra banda, l’escriptor no pot anar-se dient: «Ai, aquesta paraula o aquesta expressió el lector no l’entendrà!» i així anar rebaixant la qualitat lingüística dels seus escrits, cosa que per una educació mal entesa o per una atenció malaltissa hem vist que moltes vegades es feia. L’escriptor ha de pensar que el lector és una persona intel·ligent i no pas un babau. L’escriptor ha de tendir a fer servir un llenguatge que el distingeixi com a persona culta i sàvia, malgrat que pretengui parlar de vulgaritats o es dirigeixi a gent ordinària.