InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 133 (divendres 29/03/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
 
1) Eugeni S. Reig - fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan
 
2) Eugeni S. Reig - fer de ciri
 
3) Antoni Llull Martí - L’arc de Sant Martí i les aurores polars
 
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Detalls de pronunciació)
 
5) Jaume Pérez Montaner. Poeta dels sentits, poeta del combat.
 
6) Vicent Andrés Estellés - L'Hotel París
 
7) Entrevista amb Domergue Sumien
 
8) Ramon Sangles i Moles - Qui ha de suar és l’escriptor, no el lector
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan

Es diu quan algú vol imitar el que fa una altra persona sense tindre’n els coneixements adequats, la preparació adient. Es diu, de manera molt especial, dels xiquets quan volen imitar les coses que fan els adults i no saben ni poden fer-les.

–Mira quina gràcia el teu netet, volent fer un forat amb el villamarquí.

–Sí, és com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer, fan.

Aquesta dita és pròpia del parlar d’Alcoi, a on s’ha usat sempre i ha sigut, i encara és, molt popular. Cal aclarir que, en aquesta expressió, la paraula marta signfica mona, és a dir, primat antropomorf. En el parlar tradicional d’Alcoi els primats de formes més o menys semblants a la dels éssers humans s’han anomenat sempre martes, mai mones. I sempre s’ha dit fer la marta o fer martades, mai fer la mona o fer monades. A un alcoià, la paraula mona li recorda la mona de Pasqua o, com a molt, la sota d’oros, però mai de la vida un primat antropomorf. Això ha sigut sempre així, però no estic molt segur que actualment els jóvens alcoians continuen usant la paraula marta amb el significat que tradicionalment han emprat els seus avantpassats i que encara emprem els alcoians de certa edat. La influència, tant del castellà com de la llengua normativa, fa que aquestes denominacions divergents desapareguen ràpidament. Però abans que desaparega del tot, jo, alcoià nascut l’any 1942 i que ha heretat per tradició oral eixa accepció del mot marta, vull deixar-ne constància escrita, perquè si no, d’ací a poc temps, ningú entendrà què dimonis fa eixa paraula en la dita que estudiem.

Joan Coromines en el seu DECat (V, 505a14) diu: «Eiv. “marticala: mona; marticot: mico”» i més avant afig: «Sembla clar que han resultat de catalanitzacions divergents d’un mossàrab eivissenc arabitzat». Probablement la paraula marta usada pels alcoians per a denominar els primats antropomorfs té un origen semblant al de les paraules eivissenques que cita Coromines i que caldria esbrinar. Ací tenen els lingüistes un treball d’investigació molt interessant a fer.

La paraula marta, amb el significat de primat antropomorf, no l’arreplega cap diccionari, valencià o català, antic o modern. Ni tan sols apareix en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891). Cal aclarir que, encara que habitualment es diu que Martí i Gadea era alcoià, no era d’Alcoi sinó de Balones (el Comtat) i el seu valencià no era exactament el parlar tradicional d’Alcoi, encara que, evidentment, era molt semblant.

Tetuan és el nom d’una ciutat de Marroc i també el d’un mas d’Alcoi: el Mas de Tetuan. No crec que la paraula que apareix en la dita tinga res a veure ni amb la ciutat marroquina ni amb el mas alcoià, més aïna sospite que és un simple redolí i res més.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: fer com el forat caganer, que fa tot el que veu fer
En castellà es diu: si todo lo que veo no hago, en todo me cago
 
NOTA: Les dites equivalents a l’alcoiana estudiada, tant l’usada pel català normatiu com la castellana, són clarament escatològiques però, malauradament, no n’he trobat cap més amb el mateix significat.
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

fer de ciri

Acompanyar una parella de festejadors per a vigilar-los i que no cometen excessos.

–Mare, jo no tinc ganes de fer de ciri de la meua germana.

–Tu calla i sigues cregut que la mare et comprarà el llibre aquell que volies.

Aquesta expressió és pròpia d’Alcoi, a on ha sigut sempre molt popular i continua sent-ho.

 

En valencià també es diu: agarrar palomes
La llengua estàndard sol emprar: aguantar l’espelma (o la capa), fer de dona vella
En castellà es diu: aguantar la vela, hacer de aguantavelas (o de carabina)
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 297)
 
L’arc de Sant Martí i les aurores polars
 
Antoni Llull Martí
 
Iris, en la mitologia grega, era la missatgera dels Déus, i era representada amb ales i coberta d’un vel lleuger sobre el que la llum del sol s’hi descomponia amb els colors de l’espectre. Era símbol de l’arc que es forma al cel amb aquests colors, i era considerat com una mostra de la unió del cel amb la terra. Aquest arc celest és conegut en català amb els noms d’arc iris i arc de sant Martí, nom que no sé que tengui en cap altra llengua. En castellà se’l coneix per arco iris, en francès per arc-en-ciel, en anglès per rainbow i en alemany per Regenbogen. Potser el més curiós és el nom que li donen els italians, arcobaleno que és tant com dir ‘arc de llamp’, i el portuguès és la llengua en la qual he trobat més noms per a aquest meteor: arco-da-velha (‘arc de la vella’), arco celeste, arco-da-chuva (‘arc de la pluja’, com en anglès i alemany), arco-de-Deus i arco-iris. Una llegenda catalana diu que Sant Martí i el dimoni es provaren a veure qui faria un arc més bell, i el sant li guanyà amb aqueix de set colors, però segons la Bíblia, ja es mostrà al cel després del Diluvi Universal i és el signe de l’aliança entre Déu i els homes.
 
Les aurores polars són també un meteor lluminós, molt més espectacular que l’arc iris, però menys conegut, puix que normalment només es veuen des de les proximitats dels pols terrestres. Aurora és un mot llatí que es troba, talment o amb molt poca variació formal, en totes les llengües romàniques, designant la claredat rogenca i groga que cap a orient segueix l’alba i precedeix la
sortida del sol, i s’ha donat també el seu nom al fenomen lligat a emissions solars a l’alta atmosfera que tothom coneix de nom i que ben pocs dels qui habiten a la nostra terra han vist. Si es produeix sobre el pol Nord, hom l’anomena aurora boreal, i si té lloc sobre l pol Sud es diu aurora austral. Boreal és un mot derivat del llatí Bóreas, i aquest del grec Boréas nom del déu del vent del Nord, fill d’Eos (l’Aurora) en la mitologia grega, i germà de Cèfir. Austral és un adjectiu derivat d’austre, mot procedent del llatí auster, que designava el vent del Sud, i també aquest punt cardinal.
 

4)
Netegem i enriquim la llengua catalana
 
 
Detalls de pronunciació
 
Pere Ortís

 

     Aquelles persones que foren formades en castellà, a les nostres escoles, cal que ara parin ment a fer la pronunciació catalana correcta de les consonants c, g, j, v, x, z, quan les diuen soles, fora de paraula. Són molts entre nosaltres els qui les pronuncien a la castellana. Així, diuen: la “ze” (la c), la “ge” (la g), la “j” (la jota), la “uve” (la v), la “equis” (la x),la “seta’ (la z); també ho diuen molts dels nens que van a l’escola, senyal que alguns mestres encara ho pronuncien a la castellana.

     Les oclusives b i g, davant la líquida l seguida de vocal, doblen el seu so. Així, doncs: cal dir pobble, nobble, mobble, amabble, possibble, seggle, reggla, cobbla, etc. Pronunciar una b o g suaus, com les castellanes, en aquests casos va contra la gramàtica catalana i l'esperit de la llengua. I no hi val aquella excusa que diu que “a la nostra comarca ho fem així”. Aquí, al Principat, no s’havia fet mai malament. Ara ho pronuncien a la castellana tots els nens de l’escola; ¿què fan els mestres? Aquesta mena de pronúncia és una engruna del procés lent, però implacable, d’assimilació del català pel castellà. A Lleida, a Ponent, no ho havíem pronunciat mai així  ─i jo en dono fe contra alguns joves que ara surten amb què és propi de Ponent. Fa l’efecte que als nens els mestres els ho ensenyen malament a l’escola, i que em perdonin els docents. Escolteu els mitjans lleidatans i veureu que és la pronuncia que més impera, en grans i en petits, i fins  en les altes autoritats. Bé que hi ha algun locutor, i alguna locutora, que ho fan molt bé, com sempre ho hem fet aquí: nobble, amabble, seggle, cobbla, etc.

     Pel que fa a la b i a la v no és correcte dir "be alta" i "be baixa", com ho diu el castellà, el qual no en diferencia els sons. Però el català sí que els ha de diferenciar, com ho fan el llatí, el francès, l'anglès, l'italià, i com encara fan a les Balears. En català cal dir b i v, donant a la primera el so merament labial, la B de Barcelona, i a la segona el so labiodental, la V de València. I així cal pronunciar-les dintre les paraules.

     El pronom impersonal es davant una s, o davant una c pronunciada com una s, es canvia en se per tal d'evitar el xoc de les dues esses. Així direm: Se sent abandonat, i no: 'es sent abandonat'. L'acte se celebrarà a les sis.  Ara els arguments se centren a demostrar que... La qüestió se situa en...

     El mot disseny cal pronunciar-lo amb essa sorda, i no sonora, és a dir amb l'essa de principi de paraula o amb el so que donem a les dues esses que van entre vocals. El mateix cal dir de vessar ─que molts pronuncien 'besar'─  i de vessant.

     La z al principi de paraula cal pronunciar-la com una essa sonora i mai com una essa sorda: zona, (no podem dir 'sona'), zenit, zèfir, ziga-zaga.

     Cal fixar-se que el català fa síncope de vocals quan aquestes es troben al final de la paraula precedent i al començament de la que ve, contra el hiatus castellà. Per tant, és mala pronúncia: 'Què-és això?'. Correcta: Quès això? o Qués això?, segons el dialecte. No hi puc fer més: quan sento dir:.‘Què───és això?’, o: Us parlo d’un tema ‘que──és’...,  em sembla que sento parlar en castellà.

    Tampoc no es pot dir: 'I això què-és?', "Y eso qué es?". Cal dir: Què és això? i pronunciar-ho: quès això? o qués això? Pronúncia que fèiem molt bé, fins fa ben poc.

     Tampoc: 'Això-és massa!' Cal pronunciar: Aixòs massa!

Són molts els qui ara no fan aquesta sinalefa ─que abans era indefectiblement feta─ pel simple influx del castellà.    

     Tampoc: 'Jugarà-el seu primer partit'. Cal pronunciar: Jugaral seu primer partit.

     Cal parar ment, també, que la tercera persona del singular dels verbs terminats en -iar és plana i no esdrúixola, com la fan molts. Per tant, no: 'cànvia, es glòria, estúdia, assòcia, repúdia, sentència'. Cal dir: canvia, es gloria, estudia, associa, repudia, sentencia, (l’accent sobre la i, en totes).

     Alguns locutors, parlant en català, pronuncien el nom de la ciutat nord-americana, San Francisco, a la castellana, és a dir donant a la c, que va davant la i, el so de z castellana. És estrany: per a pronunciar aquest nom recorren a una llengua que no és la que parlen ells i tampoc no és la del lloc de què parlen. El mateix cal dir respecte al nom de la ciutat de Los Angeles. En tota l'Amèrica, del Pol Nord a la Terra del Foc, no hi ha ningú que pronunciï aquests dos noms a la castellana; ho fan en anglès o en sud-americà, els quals coincideixen a tenir la mateixa pronúncia que el català en aquests dos casos, per raó del dit ceceo, admès per la Real Academia de la Lengua. La mateixa cosa cal dir de certs productes vinguts dels Estats Units. Parlant en català, el detergent Ace el pronuncien en castellà "Aze", quan cal pronunciar-lo o en anglès "Eis" ─que vol dir as, campió─ o en català: Asse.

     El mateix cal dir, per exemple, del cognom italià Cellini, de Barcino(Barzino!) i del nord-americà Hotel Plaza. Per què donen a aquesta c i a aquesta z el so de la z castellana?

     I per què els nostres locutors pronuncien la BBC en castellà, quan ens parlen en català?

     Fixem-nos que alguns en català pronuncien sibil·la igual que civila, dos noms gairebé antípodes en significat. Quina pobresa! També pronuncien ‘cela’, per cel·la, i ‘Bruseles’, per Brussel·les.

     Finalment, parem ment que hauríem de marcar un mínim la separació de síl·labes, tal com ho té el català, parlant en català. No havem de dir: 'A-ten-ció', sinó a-ten-ci-ó, 'ce-le-bra-ció', sinó ce-le-bra-ci-ó, 'o-ra-ció', sinó o-ra-ci-ó, ‘Xa-vier’, sinó Xa-vi-er, ‘Mí-riam’, sinó Mí-ri-am,’ ‘Be-lia-nes’, sinó Be-li-a-nes, ‘an-cià’, sinó an-ci-à, ‘me-mo-rial’, sinó me-mo-ri-al, ‘es-pe-cial’, sinó es-pe-ci-al, etc. Això és indispensable en el cant: en català cal donar a cada sí·×laba la seva nota i mai no reunir-ne dues en una de sola. El gregorià això ho observa estrictament amb el llatí. Ben fet és boníquissim: Glò-ri-a, catalans cantem!

     Dintre d'aquest mateix tema de la separació de síl×labes, vull dir que fa un efecte pèssim sentir a la ràdio: "Catalunya in-for-ma-¡ció!", "Catalunya Rà-¡dio!". Detalls que indiquen que tenim la parla castellanitzada fins al moll de l'os. O és que és fer el préssec pronunciar in-for-ma-ci-ó, rà-di-o, me-mo-ri-al, grà-ci-a, Xa-vi-er, in-sis-tèn-ci-a? No, senyor, la persones que ho tenen ben assumit i ho fan bé  ─realment poquíssimes─ ho fan amb tota naturalitat i sona bellíssim. Oi més, cal pensar que en moltes ocasions encara ara, a molts llocs, són pronunciats molt bé, per exemple, els topònims per allò que vénen de molt antic: Be-li-a-nes, Fu-li-o-la, Va-lèn-ci-a d'Aneu, etc.

     Finalment fixem-nos que, quan en una paraula hi ha dues consonants juntes, cal pronunciar-les totes dues: Gemma, Anna, Susanna, col×legi, col×laborar. Cal dir: Gem-ma, An-na, Susan-na, col-legi, col-laborar,  i no com en castellà: "Gema, Ana, Susana, colegio, colaborar".

     Goso dir que els intel×lectuals catalans, i en especial aquells que tenen cura d'una llengua ben parlada, haurien de col×locar un màxim interès en aquest aspecte d'una pronúncia correcta. És part elemental de la normalització lingüística.

 

5)
 
Entrevista de Francesc Viadel al poeta Jaume Pérez Montaner, publicada al número 639 de la revista Serra d’Or, corresponent a març de 2013.
Jaume Pérez Montaner. Poeta dels sentits, poeta del combat.
 
 
6)
 
L'Hotel París
 
Vicent Andrés Estellés
 
Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d'any i els forats de les piques i hi ha
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s'emborratxa de vi
i pixa per l'escala i la filla té por
i el marit està fent‐ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l'escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l'ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats
l'altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se'n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se'l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes dels comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.
 
L’Hotel París (1973)
 
7)
 
Entrevista publicada en el núm. 82 de la revista Llengua Nacional (1r trimestre del 2013) (pàgs. 36-38)
 
 
 
Entrevista amb Domergue Sumien
 
Domergue Sumien es l’encargat de la rubrica dels diluns sus las questions de lenga dins Jornalet. Lingüista professional e doctor en estudis occitans, es especializat en sociolingüistica, en planificacion lingüistica, en lexicografia, en dialectologia e en romanistica. Participa a l’administracion de mai d’un organisme de recèrca e trabalha coma professor d’occitan dins los licèus, los collègis e la formacion per adultes.
 
En aquesta escasença, la còla de Jornalet l’avèm entrevistat sus de questions de lenga e de país.
 
 
Ara que la lenga a un prestigi social, as paur qu’una part de la societat arriben a pensar que çò qu’avèm es pro? Aquò s’es passat, a pauc près, en Bascoat, ont la lenga basca a recuperat lo prestigi e l’oficialitat, mas fòrça mond la sabon pas, o la sabon mas la parlan pas.
 
L’occitan manca encara de prestigi social e son imatge rèsta pauc valorizat, e mai se i a agut de melhoraments leugièrs dempuèi los ans 1990. Es vertat: d’unes que i a dison qu’avèm obtengut pro e que cal pas anar mai luènh dins la promocion de l’occitan. Creson que cadun a la libertat d’aprene l’occitan. Mas es fals. En realitat, l’usatge de l’occitan contunha de recular, la libertat totala d’accedir a l’occitan existís pas gaire, l’occitan rèsta non disponible e non utilizable per la majoritat dels abitants d’Occitània. E mai en Aran, ont l’occitan es lenga oficiala dempuèi 1990, ramentem que l’espanhòl i domina durament. Poirem dire qu’aurem obtengut "pro", nonmàs quand l’occitan serà devengut la lenga d’integracion indispensabla dels individús dins la societat...
 
 
Que recomandariás a una persona qu’a aprés l’occitan (a l’ostal, a l’escòla, etc.) quant al sieu comportament lingüistic quotidian, sens la far venir una persona militanta e l’obligar de viure de constantas situacions incomòdas? Es possible de far un usatge normal e pas traumatic de la lenga, segon las diferentas esfèras de comportament social?
 
« L’estandardizacion [de la lenga] democratiza l’accès a la literatura »
Recomandariái a una tala persona de se metre a parlar occitan dins la mesura de çò que vòl assumir. Çò ideal seriá de practicar l’occitan sens paur, tostemps, amb totas menas de personas. Mas sovent es pas possible. Donc almens cal assajar de parlar occitan dins de situacions qu’òm pòt assumir de manièra rasseguranta, de tal biais qu’òm i tròbe de plaser. Mas cal èsser lucid: e mai quand volètz parlar occitan de manièra pacifica, tranquilla e non militanta, de situacions conflictualas finisson que s’impausan sempre, tard o d’ora. Regularament, tombatz sus d’occitans alienats que regetan violentament la lenga de lor país e que refusan de l’ausir o de la legir dins la vida publica. L’afar del mètro de Tolosa o mòstra ben. Que òc: sèm dins una situacion de conflicte lingüistic. Es un conflicte que nos es impausat cada jorn a causa de la penetracion forçada del francés, de l’italian e de l’espanhòl dins lo territòri de la lenga occitana. Existís pas de coexisténcia armoniosa entre occitan e francés, entre occitan e espanhòl o entre occitan e italian: es un mite.
 
 
Cossí se pòt far per evolucionar, per que la lenga quite l’espaci "militant" qu’a viscut fòrça ans e passe a un espaci "normal" dins la societat occitana?
 
Paradoxalament, cal aver, uèi, una actitud militanta e volontarista per qu’un jorn, dins lo futur, l’occitan devenga enfin una lenga normala e non militanta.
 
 
Dins lo sens de la question precedenta, o per la completar, creses que i a agut un excessiu ligam entre la lenga occitana e l’occitanisme politic, fach que per un costat salva la lenga mas de l’autre l’a politizada?
 
Cada còp que volèm parlar occitan, remetèm en question inevitablament un aspècte important de las règlas de comunicacion de nòstra societat, perque l’occitan i a pauc de plaça. Donc retrobam sempre lo conflicte lingüistic. I podèm pas escapar...
 
Ara: remetre en question los usatges socials de comunicacion, es ben una question de politica. O sabèm, la politica es l’implicacion del ciutadan dins la vida de la pòlis, de la "ciutat", de la societat organizada. Tròbi donc logic, respectable e legitim de voler defendre l’occitan sus lo terren politic. L’occitanisme politic es coratjós e admirable, mas sovent manca d’una vision lucida del conflicte lingüistic e, per tant, defend pas la lenga occitana de manièra pro eficaça. Cal ensenhar la sociolingüistica als occitanistas, e sustot als occitanistas politizats.
 
 
La musica en occitan a fach un boom dins las darrièras trenta annadas e, malgrat qu’es pas encara dins una situacion de normalitat, la siá situacion es pas marginala. Per contra, la literatura occitana es complicat de la trobar e los autors son pauc coneguts, çò que provòca una escassa distribucion e un escàs public de legeires. Que manca per consolidar un espaci literari occitan potent?
 
Cal unificar o coordenar l’ofèrta. Ja avèm d’editors eroïcs, de festenals del libre, d’associacions d’estudis literaris e de prèmis. En tot respectar la libertat absoluda dels escrivans e la diversitat necessària dels editors, nos cal de luòcs centralizats que fagan conéisser la disponibilitat de las òbras existentas e que fagan editar o reeditar las òbras indisponiblas.
 
« Hollande a una implantacion electorala fòrta en Lemosin. Esperem qu’aquò l’aja rendut sensible a la lenga occitana »
Un autre aspècte es de chifrar a la forma d’occitan que se publica en literatura. S’agacham la rèsta del Mond, vesèm que tota literatura potenta, dins una lenga normala, es sempre una literatura difusada dins una lenga estandard. L’estandardizacion democratiza l’accès a la literatura.
 
Avèm la solucion d’un occitan estandard pluricentric, que respècta los dialèctes en tot cercar la convergéncia. Cal editar totas nòstras òbras literàrias en occitan estandard (dins una de sas sèt modalitats: occitan estandard general, occitan estandard gascon, occitan estandard lemosin, occitan estandard auvernhat, occitan estandard vivaroalpenc, occitan estandard niçard, occitan estandard provençal). En mai d’aquò, tota òbra qu’es pas en grafia classica a l’origina, la cal rendre disponibla en grafia classica per ne facilitar l’accès a totes. Aquò enebís pas de far, en mai d’aquò, d’edicions eruditas de las versions originàrias per los especialistas.
 
 
Lo president F. Hollande prometèt en campanha que França ratificariá la Carta Europèa de las Lengas Regionalas e Minoritàrias. Creses que la ratificarà?
 
« Lo sol camin intelligent es de garentir l’estabilitat de la nòrma per fin de consolidar l’usatge »
Vesi doas ipotèsis. Siá Hollande es tan cinic coma François Mitterrand e farà pas res per ajudar l’occitan, malgrat sas promessas. Siá Hollande es realament umanista, mas finòcho, e benlèu ajudarà l’occitan en tot proclamar son admiracion contradictòria per de mostres del jacobinisme coma François Miterrand e Jules Ferry. Hollande a una implantacion electorala fòrta en Lemosin, en Occitània. Esperem qu’aquò l’aja rendut sensible a la lenga occitana.
 
 
S’o faguèsse, quinas consequéncias creses que poiriá aver pel futur de las lengas dichas regionalas de França?
 
De consequéncias positivas, probable, mas encara tròp limitadas. L’aplicacion de la Carta Europèa facilitariá benlèu un pauc l’accès a l’occitan. Mas lo programa d’aquela carta es minimalista e prevei pas de mesuras sufisentas. Garentís pas l’organizacion de la transmission de la lenga occitana entre las generacions, ni lo drech de s’exprimir en occitan dins totes los actes de la vida publica, ni solament la promocion de l’occitan coma lenga prioritària de comunicacion en Occitània...
 
 
Es possibla una màger normalizacion de la lenga occitana sens una màger integracion politica de las entitats administrativas que la dividisson, sustot dins lo cas de las grandas regions de França?
 
Las regions administrativas de l’estat francés an pas lo poder legislatiu necessari per oficializar, per ensenhar e per sosténer eficaçament l’occitan. Una integracion politica de las regions d’Occitània, amb de poders pus estenduts, seriá una bona causa per la lenga d’òc. Mas es un objectiu politic. E o cal assumir.
 
 
Qual efièch creses qu’a agut lo fach que l’occitan siá lenga oficiala e reconeguda en Val d’Aran e dins la rèsta de Catalonha?
 
Aquò permet a la lenga de recebre un sosten fòrt dins una part de son territòri, la Val d’Aran. Es tanben un exemple que cal far conéisser melhor dins la rèsta d’Occitània. Es important de dire a las collectivitats localas que son en retard a respècte d’Aran e que devon aconsègre un melhor nivèl de proteccion per l’occitan.
 
Ara, i a dos limits a aquel estrambòrd aranés. D’un caire, l’estatut de l’occitan en Aran demòra insufisent e a pas pogut inversar la subordinacion devèrs la lenga espanhòla. D’autre caire, la promocion de l’occitan en Aran —e en Catalonha— deu anar mai luènh dins las iniciativas de solidaritat amb la rèsta de la lenga occitana; Aran e Catalonha devon assumir pus clarament lor vocacion d’èsser un motor e un exemple per normalizar l’usatge de l’occitan pertot en Occitània.
 
 
Creses que l’occitanisme politic se deu limitar a de partits especificament occitanistas o creses que l’occitanisme deu ensajar de penetrar dins lo rèsta de las formacions politicas d’Occitània, e mai sián filialas de partits amb sedença a París?
 
Los dos apròchis son respectables e complementaris. Nos cal de movements politics occitans especifics, centrats en Occitània, qu’ajan l’independéncia coma objectiu politic principal, per fin de garentir las melhoras condicions de subrevida de la lenga d’òc. Tanben i a de grops occitanistas actius que fan un bon trabalh dintre certans partits franceses. Pereu, d’occitanistas d’Aran fan un trabalh fòrça important dins certans partits catalans e espanhòls. Dins los partits monegasques e italians, es pus dificil de saber çò que se passa.
 
 
L’occitanisme social dels ans 60, 70 e 80 atenguèt una cèrta recuperacion de l’occitanisme social e la fin del desprestigi de la lenga, per un costat i a plan de camin a percórrer sus lo terren de la lenga: ça que la, la continuitat logica de l’occitanisme social a un occitanisme politic sembla qu’avança pas, e o fa solament en coalicion amb los grands partits franceses. Que li manca, a l’occitanisme politic, per arribar a la meteissa estapa que d’autres movements nacionals d’Euròpa, coma los còrses, los catalans, los irlandeses e quitament los bretons?
 
L’occitanisme aguèt de succèsses dins los ans 60 e 70, mas coneguèt una crisi terribla dins los ans 80 que lo menèt al minimalisme e gaireben a un risc de suicidi intellectual (malgrat d’excepcions notablas).

 

Uèi i a de tendéncias contradictòrias dins los rapòrts entre occitanisme e politica. Çò positiu es qu’evolucionam pauc a cha pauc vèrs lo professionalisme, vèrs una diversitat màger en musica e literatura, vèrs una vision pus equilibrada de l’espaci occitan e vèrs una acceptacion de l’independentisme coma una opinion respectabla, e mai se rèsta minoritària dins l’occitanisme. Çò que nos manca, son quatre causas:

 

1. Es indispensable d’organizar la transmission de la lenga occitana entre las generacions, dins de familhas volontàrias e en organizant de nuclèus —o de rets— de locutors complets e actius. Lo sociolingüista american Joshua Fishman o explica fòrça plan dins Reversing Language Shift (Inversar la substitucion lingüistica, 1991). Del mai seguirem aqueles objectius, del mai la lenga occitana serà audibla dins la societat, del mai poirem far pression per obténer de cambiaments culturals e politics.

 

2. Se cal avisar qu’una revendicacion  independentista ajuda las lengas minorizadas a subreviure pus eficaçament. Es lo cas uèi per lo catalan, lo basco, lo galèc, lo còrs, lo sarde, lo galés, lo breton (un pauc) e lo gaelic escocés (un pauc). Foguèt tanben lo cas, recentament, per las lengas minorizadas de l’èx-URSS, l’eslovac, l’eslovèn e l’albanés de Kosova. L’independentisme, e mai siá dificil dins l’estat francés, nos ajuda a analisar lo conflicte lingüistic amb mai de luciditat e mens de tabós. Joshua Fishman a parlat d’aquel tèma dins Language and nationalism (1973).

 

3. L’occitanisme politic deu parlar a la populacion occitana coma es. Se cal pas limitar a la lenga e a la liberacion nacionala, tanben cal parlar de longa de las preocupacions socialas e economicas dels abitants del país, amb una analisi fòrta, d’un biais franc, sens autocensura, mas sens exageracion tanpauc. L’autocensura, que consistís a relegar los tèmas especificament “occitans” en fin de programa, en linhas pichonas, es una estrategia totalament ineficaça; empacha la populacion de remarcar que i a de movements politics occitans.

 

4. Cal perseguir los esfòrces de professionalizacion, tant dins l’occitanisme cultural coma dins l’occitanisme politic. Cal mai de permanents, mai d’argent per menar campanha, mai de mecenatge privat e mai de soscripcions popularas. Es fòrça malaisit, solid, mas cal passar per aquelas fasas per se desvolopar.

 

Quant a una autoritat per la lenga occitana, vesèm que i a doas acadèmias: lo Congrès Permanent de la Lenga Occitana e l’Acadèmia de la Lenga Occitana-Consistòri del Gai Saber. Que ne pensas de las doas institucions? E del fach que n’i aja mai d’una?

 

La multiplicacion d’organismes concurrents de codificacion revèrta l’immaturitat de l’occitanisme. De fach nos retrobam pas amb doas, mas amb sièis acadèmias potencialament concurrentas...

 

1. Lo Conselh de la Lenga Occitana (CLO), fondat en 1996-1997, encara existís juridicament. Es lo sol organisme scientific e collegial que, fins ara, a produch un trabalh regular, que l’a rendut disponible al grand public e qu’a garentit la continuitat de la nòrma classica dempuèi Alibèrt. Donc, per ieu, lo trabalh del CLO a una valor normativa qu’es prioritària e inegalada.

 

2. Lo recent Congrès Permanent de la Lenga Occitana voldriá prene la succession del CLO mas, es vertat, a agut un foncionament pauc clar. Ara, pasmens, aquò fonciona melhor. Donc participi a aquel Congrès dempuèi gaire e, amb d’autres lingüistas, assajam d’i garentir la continuitat amb lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO. Veirem ben s’aquò capita...

 

3. La recenta Acadèmia Occitana-Consistòri del Gai Saber a l’avantatge de rapelar la necessitat d’un occitan estandard. Mas o fan de manièra tròp rigida, pas brica pluricentrica, e riscan de far fugir las bonas volontats. En mai d’aquò, respèctan pas lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO. Ça que la, cal manténer un contacte positiu amb eles e cercar de los menar al consens.

 

4. Lo recent Institut d’Estudis Araneses (IEA) participa al Congrès Permanent. Tant melhor! Mas en parallèl, se presenta coma una autoritat que vòl codificar tota sola l’aranés. Aquò crèa doas o tres divergéncias completament inutilas entre lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO e l’IEA. Seriá aisit de las resòlver amb un pauc de bon voler...

 

5. Una Comission Internacionala per la Normalizacion Lingüistica de l’Occitan Alpenc a editat en 2008 una guida ortografica per las Valadas. Lo resultat es a l’encòp positiu perque pòrta de solucions ineditas, mas tanben negatiu perque respècta pas totjorn lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO. Divergéncia inutila!

 

6. Lo recent Conseu (= Conselh) de l’Escrich Mistralenc s’ocupa de la grafia mistralenca. Dins los neologismes e los mots sabents, se preocupan pas de cercar la convergéncia amb lo blòc de nòrma Alibèrt-CLO qu’a una granda avança dins aquel domeni. Preferisson de formas inutilament calcadas sus lo francés, e sovent en contradiccion amb la quita nòrma mistralenca de las originas.

 

 
Lo sol camin intelligent es de garentir l’estabilitat de la nòrma per fin de consolidar l’usatge. E ansin amplificarem pus eficaçament las foncions de comunicacion de la lenga.
 
 
8)

 

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 121)

 

Qui ha de suar és l’escriptor, no el lector

 
Ramon Sangles i Moles

 

El lector ha de trobar el text a llegir ben treballat, mastegat i tot, diríem. És a dir, per principi, no ha de tenir necessitat de rellegir res per a capir-ne el contingut, ni s’ha de veure obligat a anar al diccionari a consultar paraules, ja que, si n’hi ha alguna que no entén, pel context se n’ha de poder endevinar de seguida el significat.

 

Lògicament, l’escriptor haurà tingut cura de construir el text amb frases curtes, comprensibles; haurà fet ús de paraules comunes, no haurà fet girs estrambòtics i sobretot haurà evitat, com dèiem, les ambigüitats. Amb tot, si s’adona que ha de fer alguna explicació addicional, posarà una nota a peu de pàgina.

 

Tot plegat ha de conduir el lector –i aquí hi ha l’habilitat de l’escriptor– a prosseguir la lectura, a fer que vulgui saber més d’allò que es diu, i no pas a cansar-lo o fer-li venir ganes de tancar el llibre.

 

I encara, l’escriptor, a part de les nombroses indicacions que ja hem anotat, tindrà condícia de la bona tria de les paraules, del bon ús de la puntuació, de l’adequada concordança i del bon lligament de les frases. A més, prendrà cura de l’òptima correcció ortogràfica, es mourà sempre en el camp de la bellesa, entenent aquí per bell tot allò que entra pels ulls, com la bona disposició dels capítols, dels títols i subtítols, de la llargària dels paràgrafs, de la densitat i bona respiració del text, dels espais en blanc, de la fàcil lectura del text...

 

És clar que, d’altra banda, l’escriptor no pot anar-se dient: «Ai, aquesta paraula o aquesta expressió el lector no l’entendrà!» i així anar rebaixant la qualitat lingüística dels seus escrits, cosa que per una educació mal entesa o per una atenció malaltissa hem vist que moltes vegades es feia. L’escriptor ha de pensar que el lector és una persona intel·ligent i no pas un babau. L’escriptor ha de tendir a fer servir un llenguatge que el distingeixi com a persona culta i sàvia, malgrat que pretengui parlar de vulgaritats o es dirigeixi a gent ordinària.

 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net