Que els recursos públics a Catalunya s'han esgarrat és una realitat feridora que només es pot ignorar des de la inconsciència. Que el drama i la calamitat no tenen remei mentre aquests recursos siguin espoliats i administrats amb criteris folls i unitaris des de Madrid, encara més. Però també és una evidència amarga constatar que no hi ha mans per aconseguir capgirar aquesta subordinació. I això obliga a exercicis de masoquisme tan bèsties com haver de sotmetre's a una contenció pressupostària dramàtica mentre el dèficit fiscal es manté per obra i desgràcia d'una virilitat casernària. I això obliga a la reducció i a la retallada. També als mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Però obliga igualment a aplicar-hi criteris racionals i solvents. Suprimir algunes delegacions territorials és un error de cató. Les Terres de l'Ebre no són cap broma. No ho hem entès. I Catalunya, com diu el gran Joan-Lluís Lluís, ha de ser un espai mental complet. Ja ens fan els altres prou paranormals perquè els hi ajudem des de dins.