InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 132 (divendres 22/03/2013) -
Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - fer
cara de junc
2) Eugeni S. Reig - fer
clot i rogle
3) Antoni Llull Martí - Un mot amb fortuna:
riu
4) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua
catalana (L'article i l'apòstrof)
5) David Vila i Ros - La convergència
lingüística
6) Teodor Llorente - Vora el barranc
dels Algadins
7) Vicent Andrés Estellés - Vora el
barranc dels Algadins
8) Ramon Sangles i Moles - El català
del carrer no ens pot fer de
referent
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
fer
cara de junc
Fer una cara molt
seriosa que reflectix rigor, irritació, hostilitat, disgust, descontentament,
enuig, enfuriment, etc.
|
Mare de Déu Senyor quina cara de junc que fan tots. Deu passar-ne
alguna de grossa. |
Quan
estem enfadats, enutjats, molests per alguna cosa o ens posem molt seriosos
perquè volem tractar alguna qüestió de manera molt rigorosa, fem un gest facial
que para més aïna per allargat, per vertical, en contraposició del que fem quan
estem contents, alegres, somrients, que és més aviat ample, arredonit,
horitzontal. Per aquest motiu, quan fem una cara molt seriosa diem que fem la
cara llarga. La locució fer cara de junc descriu molt gràficament
aquesta situació perquè ¿quina cosa podem imaginar-nos més llarga que un
junc?
Aquesta expressió s'usa a Alcoi.
En valencià també es diu:
fer cara llarga (o de pocs amics)
La llengua estàndard sol
emprar: fer cara de jutge (o de pocs amics, o de tres
déus)
En castellà es diu:
hacer cara de
perro (o de pocos amigos, o de vinagre)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
fer
clot i rogle
Impressionar
favorablement.
|
És un home baixotet i lletjusset però a on va fa clot i
rogle. |
Açò es
diu de les persones que tenen carisma, que tenen una forta personalitat que fa
que la gent les escolte i els faça cas.
Aquesta expressió l'he sentida a Canals i a Cocentaina però pense que ha
de ser (o ha d'haver sigut) pròpia, com a mínim, de tot el valencià
nord-meridional.
En valencià també es diu: impressionar
La llengua
estàndard sol emprar: impressionar
En castellà es diu:
impactar,
impresionar
3)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 296)
Antoni Llull Martí
El llatí rivus, del que procedeixen el nostre riu, i el
castellà río i el portuguès rio, ha
estat un mot amb fortuna perquè al llarg dels segles no tan sols no ha
desaparegut com tants d'altres, sinó que la seva importància ha crescut
molt en les
llengües esmentades, entre les quals hi ha les romàniques més conegudes
arreu del món.
Rivus, que
en llatí vulgar es convertí en rius, significava un curs d'aigua
d'importància secundària, un rierol o un petit riu que desembocava en un
altre de
més gros, fins i tot un canal de rec. El mot corresponent al que coneixem avui
en dia per riu era flumen, denominació que s'ha conservat,
amb petites modificacions, en
altres llengües: en italià fiume, en francès fleuve, en romanès
fluviu, i en
moltes més l'adjectiu fluvial, del llatí fluvialis. Derivats de
rivus /rius també n'hi
ha en italià, rio, en occità, riu, i en romanès, rîu, però
conservant el significat etimològic de curs d'aigua d'importància
secundària.
També
en català antic, a un riu gros, on en desembocaven d'altres, i que acabava a la mar, era anomenat flom o flum, mot germà dels
esmentats fiume, fleuve i
fluviu. Però vet ací que en els tres idiomes romànics peninsulars,
decantant-se de
l'ús tradicional i que continuà en les altres llengües procedents del
llatí, cap a finals de l'edat mitjana començaren a anomenar riu,
o río, els rius petits i els més grossos, ús que ha perdurat. L'anglès river, que
sembla, per la seva
forma, germà del nostre riu, no hi té res a veure, sinó que prové del
francès antic
riviere (actualment rivière), que al seu torn, com l'italià
riviera, sortí del llatí riparia, com
el castellà i el català ribera, però en anglès river és el nom
corrent per riu, i
rivière també pot esser un riu en francès, amb tot i que als més
importants els
diguin fleuve.
Curiosos derivats de riu, o del seu predecessor rivus, són
rival que en principi significà el qui ocupava un costat d'un riuet o riera amb relació al qui
era propietari dels terrenys de l'altre costat, i amb qui podia haver-hi
problemes per l'ús
de l'aigua o per altres, i derivar, que era fer sortir un regueró d'aigua
d'un canal
(com si diguéssim «des-rivar», del que, per comparació, ha sortit
l'ús
modern del mot, i també derivat i derivació que hi estan
relacionats.
4)
Netegem i enriquim la
llengua catalana
L'article i l'apòstrof
Pere Ortís
Davant els substantius començats per una vocal que no
sigui i o u àtones, cal usar l'apòstrof quan aquells van precedits
de l'article definit el o la. Això molts no ho tenen present i per
aquesta raó fan en aquests casos tal com fa el castellà. Així diuen: 'el u, el
onze, el home, el equip, el objecte, el obstacle, el Àlex, el Antoni', etc., per
l'u, l'onze, l'home, l'equip, l'objecte, l'obstacle, l'Àlex, l'Antoni,
etc. No és opcional aquest apòstrof, cal fer-lo tant parlant com en
l'escriptura, per imperi gramatical. I és tan lleig no
fer-lo!
Però:
La universitat, la idea, la imatge, la unió, etc. Fixeu-vos que es tracta
de vocals inicials febles, àtones.
Cal
veure'n les excepcions a la gramàtica, poques.
L'apòstrof és tan important, en català,
que ell sol pot canviar diametralment el sentit d'una frase: A un contenidor de
roba, de Caritas, hi diu: Roba i calçat. Col·locant un apòstrof en el segon mot
tenim: Roba i calça' (verbs tots
dos).
Igualment, quan la preposició de
s'escau davant d'un mot començat en vocal o amb h, cal elidir la seva
e i al lloc d'aquesta posar-hi l'apòstrof. No hi ha excepcions de cap
mena. Així, no pot ser dit 'de higiene, de harmonia, de analogia, de il·lusió',
ans cal dir: d'higiene, d'harmonia,
d'analogia, d'il·lusió. Norma que també és vàlida quan es tracta de noms de
casa, en un petit rètol, al carrer. Cal escriure: Ca N'Alzina, Ca l'Agustí, Ca l'Andreuet, Ca N'Adelaida.
No és pas correcte: 'Cal Alzina, Cal Agustí, Cal Andreuet, Ca Na
Adelaida'.
La convergència lingüística
Uns dels principals obstacles en el procés de
normalització del català són els estats espanyol i francès. És evident. El que
no és tan evident, tanmateix, és que l'altre gran obstacle són els
catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d'utilitzar la llengua amb tota
normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–,
una àmplia majoria canvien a l'espanyol si pensen que l'interlocutor potser no
entén el català. És allò que tècnicament s'anomena norma de convergència a l'espanyol i
que, a la pràctica, és la responsable del baix ús social de la llengua. Fa
cinquanta anys, en plena persecució política del català i amb un percentatge
notable de ciutadans que no l'entenien, aquesta norma podia ser més o menys
lògica. Ara, però, el nivell de comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i
en algunes parts del país, com el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat
de la població declara que l'entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest
innecessari que, a més, en dificulta la normalització.
La norma de
convergència a l'espanyol, entesa per una majoria de catalanoparlants com un
gest de cortesia envers l'altre, és també a voltes interpretada per
l'interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens
passem a l'espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com
si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i saber
parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts,
privant-los del dret a la plena integració a la societat d'acollida; “no volen
que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia
inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al
capdavall.
Per contra, emprar sempre el català és una manera
de donar a entendre que, independentment de la llengua de cadascú, som un sol
poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país, que actua com a
element de cohesió social. No hem de demanar a l'altre que canviï de llengua,
sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre a fer-ho amb
comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella pràctica en
què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc natural, en molts
casos l'altre acabarà passant-se al català, aplicant el que podem anomenar la norma de convergència al català. Aquesta
és una de les grans diferències amb èpoques passades: al Principat, la majoria
de les persones que, per defecte, enceten les converses en espanyol, afirmen que
es passen al català quan veuen que aquesta és la llengua de l'interlocutor.
Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem de canviar de llengua i
iniciem totes les converses en català i l'ús social de la nostra llengua en
sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes, els mecànics i les
persones nouvingudes també.
David
Vila i Ros
Directa,
6-3-13
Vora el barranc
dels Algadins
Vora el barranc dels
Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç
flaire,
que per a omplir d'aroma
l'aire
no té lo món millors
jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té
dins
volguts records de ma
infantesa;
per ells jo tinc l'ànima
presa
vora el barranc dels
Algadins.
Vora el barranc dels
Algadins,
s'alcen al cel quatre
palmeres;
lo vent, batent ales
lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs
fins.
En ells, milers de
teuladins
fan un soroll que el cor
encisa.
Qui oir pogués sa
xiscladissa
vora el barranc dels
Algadins!
Vora el barranc dels
Algadins,
l'aigua corrent los camps
anega;
en sos espills lo sol
llampega,
i trau l'arròs verdosos
brins.
Sona el tic-tac en los
molins;
i al caure el sol, caçadors
destres,
a joca van d'ànecs
silvestres,
vora el barranc dels
Algadins.
Vora el barranc dels
Algadins,
mourà demà les palmes
l'aire,
li donaran los horts son
flaire,
i sa cantúria els
teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges
belles;
jo no podré gojar ja
d'elles
vora el barranc dels
Algadins!
Vora el barranc
dels Algadins
Vora el barranc dels
Algadins
la teua veu encara es
dreça,
i encara és una promesa
de regnes alts i de daurats
matins.
Remors de palmes i de pins,
el vers més teu encara
avança
i sosté encara l'esperança
vora el barranc dels
Algadins.
Vora el barranc dels
Algadins,
per a València es féu de
dia.
Font i xiprer, allí naixia
un llarg amor sense
confins:
una cançó que duia brins,
en tanta nit, de llums més
clares.
I encara està com la
deixares
vora el barranc dels
Algadins!
Vora el barranc dels
Algadins,
va ser més nostre el teu
accent.
Versos i palmes mou el
vent,
i el vent està ple de
camins.
València porta sempre dins
la teua veu, feta llavor:
la teua veu, clara i
millor,
vora el barranc dels
Algadins.
Vora el barranc dels
Algadins,
naix un futur ple de
collites,
la brisa té el poder dels
mites,
s'ompli d'alegres
teuladins.
Sense saber-ho et duem
dins;
el teu barranc ens creua el
cor.
I creix la llum en branques
d'or
vora el barranc dels
Algadins!
ENDREÇA
Vora el barranc dels
Algadins,
la teua veu més pura i
clara
encara sona, vibra encara,
anomenant-nos nous camins:
camins de palmes i de pins,
i d'esperances i esgarranys,
un vell camí de pols i afanys,
vora el barranc dels
Algadins!
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
120)
El català del carrer no ens pot fer de
referent
Ramon Sangles i Moles
Gent nostra amb poc senderi, incloent-hi tota una volada d'escriptors
i polítics (fa poc ho hem vist escrit en el diari defensant-ho), té la
gosadia de dir: «S'ha d'escriure tal com es parla al carrer.» Però, ¿que no ho
veieu, com s'arriba a parlar de malament al carrer, sobretot a
Barcelona? Això són ganes de desnaturalitzar el català i fer-lo anar per
l'estimball del patuès per així arribar un dia en què es digui que una llengua, tan
embastardida, fa vergonya de parlar-la.
Llavors, ¿ha de ser per ventura la gent del carrer, han de ser els
ignorants, els qui ens han d'ensenyar a parlar i a escriure bé? Els qui trossegen
la llengua ens han de fer de professors? De cap manera! A Catalunya,
ni tan sols un bon gruix de parlamentaris no poden ser un bon exemple
de bona parla: escolteu-los i no us sabreu explicar com poden dur a
sobre tanta incompetència lingüística, a diferència, per exemple, dels
parlamentaris de qualsevol altra nació, on sovint la llengua usada en
el Parlament és la que serveix de model estàndard i culte (a Itàlia, per
exemple, la llengua del Parlament fa d'acadèmia de la
llengua).
Als catalans solament ens és permès de dir: «Cal parlar bé; cal escriure
bé.» I hem d'anar a pouar en bones fonts, escoltar gent que parli
correctament, llegir bons escriptors, freqüentar conferències i debats
culturals, invertir diners en un bon aprenentatge.
Això vol dir que, per a parlar i escriure amb correcció, els catalans
hem de fer un esforç extra; vol dir que hem de tenir la disciplina de
voler saber més bé la nostra llengua de com al carrer sol ser parlada; vol dir
que no podem permetre'ns la llibertat de fer gaires filigranes i, per
tant, vigilar que els nostres escrits no siguin gaire enrevessats ni gaire
complicats, ans planers, fluids, directes. En aquest sentit, mirarem, doncs,
primer de tot, d'escriure amb frases ben construïdes i ben organitzades,
i no pas deixant missatges mig embastats o ambigus o incorrectes, ja
que,
a més de ser entesos, hem de fer de mestres d'un públic multiforme i a
vegades poc avesat a parlar bé o a llegir.
- - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net