facturar amb bitllet de gos
Despatxar de mala manera (a algú).
|
Varen sospitar que fea mangalotxes amb la comptabilitat de
l’empresa, li varen buscar les quartates i el varen facturar amb bitllet
de gos. Ara s’ha quedat sense faena, per deshonrat i per
imbècil. |
L’escriptor xativí Toni Cucarella empra aquesta
expressió en la seua prosa literària. En la seua novel·la El lledoner de
l’home mort podem llegir:
|
Facturant-me amb bitllet de gos, Bernat
Bellver no feia més que declarar-me que en la vida d’aquell antic amic
seu, i parent meu, hi havia hagut alguns afers obscurs que ell, per les
raons que foren, pugnava, i pugnaria, per mantenir
ocultes. |
I en la novel·la Heretaràs la terra del
mateix autor trobem:
|
En alguna ocasió, Cento Morell havia
comentat que aquell dia que va trobar-se tot sol i abandonat a l’Havana,
facturat amb bitllet de gos, se’l va passar sencer arrupit com un poll
fredolí sota el porxi d’un d’aquells edificis colonials, mirant-se i
remirant-se la terra del mocador, una terra que, en aquelles dramàtiques
circumstàncies, insospitades a penes unes hores abans, es pensava ell que
no tornaria a veure mai més. |
I en la mateixa novel·la, una mica més avant,
trobem el paràgraf següent en el qual l’autor usa repatriar amb bitllet de
gos en lloc de facturar amb bitllet de gos:
|
Val a dir que molt lluny no se’l van
emportar, encara que Sixta Santaclara huaria desitjat que el repatriaren
cap a Cuba amb bitllet de gos, però alguna resistència devia haver oposat
Cento Morell, tot i el seu caràcter
meninfot. |
fam de
gos
Gana
de menjar molt forta, molt intensa, desmesurada.
|
Les tortugues estes, en hivern no mengen gens, però en estiu tenen
una fam de gos que s’ho mengen tot amb
tíria. |
L’expressió fam de gos l’usa l’escriptor
alcoià Jordi Valor i Serra en la seua prosa literària. En la narració Pasqua
florida podem llegir:
|
Tots en un rogle, sentats a terra, volatilitzaren la menjuga amb
una fam de gos. Ous bollits que es trencaven al front del veí descuidat,
sobrassada i llonganissa de Tàrbena, formatget fresquet de Cocentaina,
fins bonyítol i melva. |
Conec
l’expressió del parlar d’Alcoi.
Però mentre hi ha vida hi ha esperança. O mentre hi ha Scrabble, si més
no. Perquè els practicants d’aquest joc continuaran preferint els 27 punts que
dóna XAMPANY, més la reditícia combinatòria de dues lletres tan valuoses com la
X i la NY, abans que la gasiveria de la C, la V i dues lletres
més.
«La festa havia resultat encisadora, magnífica. Successor del secall
inquisitorial, mort d’un atac de cor a les acaballes d’un dejuni mentre es
flagel·lava amb les deixuplines, el nou rector (de l’escola del canonge de
Lleida), que havia reprès les visites al Saló de les Verges Màrtirs a l’hora de
berenar, es revestí amb capa pluvial i, voltat d’escolans, baixà al moll a
beneir el llaüt. A continuació, ella, amb l’ajuda del pare, havia estavellat una
ampolla de xampany contra la proa del vaixell on el nom ressaltava a banda i banda amb
lletres vermelles sobre un triangle blanc. Després d’un discurs torrencial del
senyor Jaume, convidats i família embarcaren davant l’expectació dels vilatans
congregats al moll per presenciar la festa» (Jesús Moncada, Camí de sirga,
1988).
«A les postres, el director es va destapar: efectivament no li volia demanar cap col·laboració poètica. El que volia era una col·laboració periodística. Havia pensat (i creia que força encertadament) que seria interessantíssim que acceptés d’escriure articles pel diari. Borrell –agafat de sorpresa precisament en el moment que el director encarregava una ampolla de xampany per celebrar-ho– no va saber què respondre-hi. No havia escrit mai altra cosa que poesia» (Quim Monzó, L’illa de Maians, 1985).
Molts porten del castellà al
català una colla de reflexius que no es pertany de fer-los en aquesta llengua.
Són calcs directes, efecte, com diem, de pensar sempre en castellà el català que
hom parla. Vegem-ne els casos més freqüents:
'El
senyor Tal s'ha vingut al nostre programa', “...se ha venido a...", per El
senyor Tal ha vingut al nostre programa.
'El
cotxe s'ha sortit de la carretera', "...se ha salido de...", per El cotxe ha
sortit de la carretera.
'M'he
trobat una cartera', "Me hallé un billetero", per He trobat una
cartera.
'Caure's', "Caerse", per Caure. 'El nen s'ha caigut', "El niño se
ha caído", per El nen ha caigut. 'No té on caure's mort', per No té on
caure mort.
'Calla't', "Cállate", per Calla. 'No et callis', "No te calles",
per No t'estiguis callat, o Parla, o Protesta!
'Tinc
maldecap, però ja se'm passarà', per Tinc maldecap, però ja em
passarà.
'Llegir-se’, per llegir. ‘El
pare ja s'ha llegit el diari', "Papá ya se leyó el periódico", per El pare ja
ha llegit el diari. He llegit tota la novel·lística de
Simago.
'Ja no
podrà pujar-se a la bicicleta', "Ya no podrá subir-se a la bicicleta", per Ja
no podrà anar més en bicicleta.
'Riure's
com un ximple', "Reírse como un tonto", per Riure com un
ximple.
'S'ha
sortit del terreny de joc', "Se ha salido del terreno de juego", per Ha
sortit del terreny de joc.
'Es fa
el boig per escapar del judici', per Fa el boig per escapar-se del
judici.
'Amb això
s'ha crescut", "Con esto se ha crecido", per Amb això s'ha envalentit. S'ha
engallit.
'Ara se
li caurà el pèl'(!!!), "Ahora se le caerá el pelo", per Ara li cauran els
cabells.
En canvi,
altres vegades el verb no el fem reflexiu, perquè el castellà no li'n fa, quan
el català sí que li'n fa: 'Joan escapa', "Juan escapa",
per En Joan s'escapa. Tots els presos s’han escapat de la presó. Escapar-se
del càstig. S’escapà per la sèquia.
També és reflexiu, en català, el verb esperar-se, i molts no li’n fan. ─Au, anem. ─Espera’t, que no estic
llest.‘Espera aquí assegut’, per Espera’t aquí assegut. ‘Espera’, que t’ho diré’, per
Espera’t, que t’ho diré.
Ara: Esperar una solució del cel. Esperar que plogui.
Cal saber distingir-ho.
I fixeu-vos en aquest reflexiu com cal: El cercava pertot arreu i me'l trobo allí dret.
UN TAST DE CATALÀ
Tot i que el seu origen es perd en la nit dels temps, l'entradaen escena més famosa del gestamb què Bárcenas ens va obsequiarl'altre dia data del 423 aC: surt a Els núvols, la comèdia en què Aristòfanes ridiculitza l'intent socràtic de relativitzar els mites religiosos.
Els romans en van fer un ampli ús i en deien digitus infamus o digitus impudicus. I ningú discuteix que estendre el dit del mig tot replegant els altres és un signe fàl·lic que ve a dir "Fote't!" i té la virtut d'excitar-nos com a primats.
Fa poc s'ha popularitzat en castellà dir-ne hacer la peineta , i els companys de La Vanguardia , que duia en portada la foto de l'extresorer, veient-se forçats a dir-ho en català, van optar per fer la figa.
Fer la figa (en castellà hacer la higa) és un altre gest d'escarni, però més suau: es fa amb el puny clos i la punta del dit gros sortint entre l'índex i el del mig, i sembla que pretén assenyalar la gent menyspreable sense que es noti, com per conjurar un malefici.
Com que és un gest passat de moda, lingüistes com Magí Camps i Pol Capdet proposen dir-ne així del de Bárcenas. Però el sempre amatent Enric Gomà creu que és confús, vol que siguem menys figa-flors i defensa dir-ne fer un datpelsac .
Que s'ho inventa? Tot s'ho inventa algú. Diuen que la peineta va néixer d'una confusió de Luis Aragonés amb l'expressió hacer la peseta , perquè sembla que el revers d'una antiga pesseta feia pensar en aquest gest.
En tot cas, no és fer una botifarra (en castellà corte de mangas ) i aniria bé poder-ne dir d'alguna manera. En anglès se'n diu to flip the bird o to give the finger , i en francès, faire un doigt d'honneur . S'accepten més propostes.
Una premsa lliure i del segle XXI és necessària i, de fet,
ja existix. Hi han persones que, més enllà de la forma majoritària d’exposar les
notícies (en paper o en altres mitjans de comunicació), actuen amb la llibertat
de fer i de dir el que pensen i volen i, a més, ho fan de manera pacífica i amb
un llenguatge enriquidor i pacífic, lliure de mots i d’acusacions als altres.
Sí, sí i sí. Comencaré:
Sí
hi han polítics honrats, sí hi han lectors amb esperit pacífic i
creatiu, sí hi han
persones amb força econòmica i amb esperit de canvi social des d’una vida
senzilla que els permet viure amb alguns capritxos i tot (cadascú tria els que
vol), sí hi han persones de principis i amb les mans netes, sí hi han persones
que donen el que tenen (temps lliure, coneixements, diners a grups amb una
política neta i per les persones), sí hi han persones que fan donacions i actuen
amb el seu mecenatge, sí hi han persones que utilitzen els mots que ens recorden
la llibertat i els estats de pau d’una societat (democràcia, llibertat,
solidaritat, moments de pau, concòrdia, amistat, entesa, etc.), sí hi han
persones partidàries del repartiment de la riquesa (que tant abunda, malgrat el
que ens volen fer tragar, com si foren rodes de molí) i d’una política social,
sí hi han persones alliberades del victimisme, l’actitud d’escassesa i la secor
en el tracte (obertes, per tant, a la creativitat, a l’abundància, a fluir en la
vida, a la fertilitat que alterna amb el descans), sí hi han persones que
practiquen el ser, el participar i l’acte d’estar amb els altres i crear
ambients on fa goig estar i que afavorixen un bon son (contemplar el que s’ha
fet o la natura, el deixar passar les hores, l’observació per a l’aprenentatge o
per a assaborir la bellesa i més coses), sí hi han persones que promouen i fan
ús d’un llenguatge pacífic i pacificador, moderat i que actuen en coherència amb
el pacifisme ben entés, en què les dos parts guanyen perquè guanyen, no com feu
l’IEC en 1913 (“ni vencedors ni
vençuts”), sí hi han persones, i ací acabe, amb fidelitat a... elles, és a
dir, que porten uns principis morals com a eix de la seua vida... Qui dóna sense
esperar, rep sense demanar. Donar positivitat és el pas que permet rebre’n.
Són eixes les persones que actuen amb llibertat amb la
premsa habitual ja que van per lliure (mentalment, emocionalment,
espiritualment) i tenen un esperit social, solidari i pacífic que si molts veem
i vivim..., ja no tornem a ser el mateix que érem. I és que estes persones no
passen fam... emocional, sinó que són interdepenents: respecten als altres, la
seua singularitat, es fan respectar i es respecten.
¿Podem, per tant, crear una premsa nova i lliure, que
treballe per la cultura i la singularitat? Sí, i de fet, ja existix. No cal una
independència política per a assolir-la, sinó fer el que ens fa sentir-nos a
gust en la nostra pell.
Personalment, estic ben tranquil després d’escriure estes
línies, sobretot, perquè sent que sóc jo qui faig la meua vida, que participe en
societat i que, a més, hi han més persones amb un esperit molt paregut, amb els
principis com a centre de la seua vida i que, per tant, mentres es mostren
fidels a elles, també fan costat al veí que els respecta les vint-i-quatre
hores, com aquell qui diu. Podran ser creients, per exemple, o no, i això no els
impedirà tractar sobre eixos temes i acceptar que som diferents i que la
pluralitat és positiva, o que amb els que no són com nosaltres, també aprenem. I
si, a més, ens respectem, millor encara. Guanyem més: les dos bandes,
guanyadores.
Podrà agradar este escrit o no, podrà publicar-lo o no,
podrà ser u més en la llista InfoMigjorn o no, etc. Ara bé, estic amb la
consciència tranquil·la i amb sensació de possibilitat, d’optimisme i de
pacifisme, ja que
De la curiositat (present) i de l’experiència (passat)
s’aprén per a ser lliure, honest i pacífic, no sols ara, hui, sinó també de cara
a demà (el futur immediat que, a poc a poc, fa el que demà serà present). I no
estem sols, sinó amb més persones. Per tant, podem aconseguir el que volem. I
açò no és teoria, ho escric després de practicar-ho i, així,
d’experimentar-ho.
Així ho veig ara.
Que passeu un bon dia,
Lluís Barberà i Guillem