Jaume Corbera
Pou
estisorada
1)
Tall fet amb unes estisores.
|
Açò no hi ha manera de desfer-ho, fill meu. No et calfes més el
cap, pega-li dos estisorades i
au. |
2)
Acte d’estisorar el raïm de taula netejant-lo de grans indesitjables
després de fer la verema i abans de portar-lo al mercat.
L’escriptor Jordi Valor i Serra usa aquest substantiu en la segona
accepció, que no l’arrepleguen els diccionaris però és d’us habitual en el
parlar de la Marina. En la narració Claudina va a estisorar podem
llegir:
|
Estant una vetllada calorosa de darreries d’agost sota la pèrgola
de can Romuald, arribaren dues noietes de la vila en recerca d’alguna
minyona del servei que pugueren passar-se’n per a deixar-la anar amb elles
a l’estisorada del raïm, car una xica de les de la colla havia caigut
malalta de febres i l’exportador els havia promés que si li trobaven
substituta li pagaria cinc pessetes més de jornal. I elles venien per la
Cecília, si és que la senyora li ho permetia, perquè el darrer any havia
anat amb elles. |
I més
avant trobem:
|
Dins d’ella berenaren, servint-los d’aixopluc la grandiosa volta,
i després s’iniciaren les cançons de
l’estisorada. |
I una
mica més avant:
|
Els dies de l’estisorada de Clareta passaren ràpids. Les
companyones de feina seguien passant per ella a la matinada com ho feien
amb Claudina, i vuit dies després el peu d’aquesta ja podia apuntalar
ajudant-se amb un gaiatet usat en altre temps per l’àvia de
Clareta. |
estisorar
Eliminar dels penjolls de raïm destinats a consum de taula els grans
podrits, esclafats o excessivament verds. Aquesta tasca de neteja es fa una
volta que s’ha acabat la verema i abans de dur el raïm al
mercat.
El
verb estisorar, amb el significat especificat, és d’ús habitual en el
parlar de la Marina. L’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra, que va viure díhuit
anys a Benissa (la Marina Alta), usa aquest verb en la seua obra literària.
Podem trobar-lo diverses vegades en la seua narració Claudina va a
estisorar, que forma part del llibre Narracions alacantines de Muntanya i
Voramar (Editorial Sicània,
València, 1959).
L’any 1975 l’editorial L’Estel va publicar el llibre De la Muntanya i de Vora
Mar, subtitulat Estampes d’Alcoi i de la
Marina. En aquest llibre s’arrepleguen algunes de les narracions curtes
contingudes en les obres de Jordi Valor i Serra Històries
Casolanes i
Narracions alacantines de Muntanya i Voramar, però no totes. La selecció la va fer
Manuel Sanchis Guarner, el qual, d’acord amb Jordi Valor, va retocar tots els
texts que es publicaren en aquest llibre. Fins i tot va canviar o modificar els
títols d’alguns contes. En alguns casos, com en La sirena de l’Illa de Benidorm (La sirena de l’Illa) o L’estisorada del raïm a Benissa (Claudina va a estisorar), els retocs són tan importants que més
aïna caldria dir que la narració va ser redactada de bell nou. Açò ho féu
Sanchis per tal d’adaptar l’obra de Jordi Valor –també ho va fer amb obres
d’altres autors– al model lingüístic normatiu que ell considerava aleshores que
s’havia d’emprar en el valencià literari. En l’adaptació de Sanchis desapareixen
pràcticament tots els castellanismes –encara que no tots–els quals són
substituïts per les paraules o expressions equivalents pròpies de la nostra
llengua, les formes cultes pròpies del català central que va escriure Jordi
Valor en els seus texts literaris, com ara esbarzer, esmorzar, feina, gessamí, gripau, noi, pagés, pubill, sota, tarda o vetlla són sistemàticament substituïdes per les
variants valencianes equivalents albarzer, almorzar, faena, gesmil, ranoc, xic, maser, povil, davall, vesprada o vetla, però en canvi les formes valencianes
usades per Jordi Valor, fins i tot les que són exclusives del valencià
nord-meridional, són respectades per Sanchis.
A continuació reproduïsc diversos fragments de la narració Claudina va a
estisorar a on apareix el verb que estudiem. Si el mateix fragment apareix també
en L’estisorada del raïm a
Benissa (l’adaptació de Sanchis), el pose
continuació.
“Als tres dies d’anar a
estisorar amb la colla de n’Alfred Gómeç s’havia vist atacada per unes gelors i
calfreds que el metge, don Romuald mateix, havia diagnosticat com a febres
malteses [...]” (NA p140) ––
“Me’n vaig a estisorar amb
aquestes noies.” (NA p140) / “Me’n vaig a estisorar amb estes
xiques.” (MV p165) –– “Ja saps
que hem estat vàries vegades en els tenderols on estisoren en nostres excursions
a la mar.” (NA p140) / “En les nostres excursions a voramar ens hem aturat
diverses vegades en els tenderols on estisoren” (MV p165) –– “Puc trencar la monotonia
d’aquesta vida còmoda i practicar amb optimisme i amb faisó esportiva aquesta
tarea d’estisorar raïm amb les demés noies d’aquest poble.” (NA p141) / “Per a
mi serà com un deport estisorar raïm amb les fadrines benisseres.” (MV p166)
–– “Claudina trobà molt fàcil i
agradívol el quefer i a l’hora del dinar ja es podia dir que sabia estisorar com
la primera d’elles.” (NA p144) / “Claudina s’acostumà prompte a la faena i a
migdia estisorava ja tan bé com la millor estisoradora.” (MV p167) –– “Una vegada, estant estisorant sota
el tenderol de la partida de Pedramala, vegé Claudina arribar al lloc del seu
treball un fraret franciscà a qui tots reberen amb gran simpatia.” (NA p146) / “Un dels dies, mentre
que estisorava al sopluig del tenderol de la partida de Pedramala…” (MV
p168) –– “Una joveneta,
Candideta Martineç, filla d’un mestre d’escola, que estisorava al costat de
Claudina, proposà decidida al frare [...]” (NA p150) / “Una joveneta, Càndida
Martínez, filla d’un dels mestres d’escola, que també estisorava al costat de
Claudina, proposà decidida [...]” (MV p169) –– “Amb tan gran èxit que no sols
acudiren a ella les joves que estisoraven aquell dia, sinó algunes altres que
s’afegiren, entre elles Clareta, la filla del metge Crespo i amiga de Claudina.”
(NA p151) –– “El que més sentia
Claudina era els dies d’estisorar que perdria, que recaurien en minva econòmica
per a la pobra Remeiets, malalta de febres.” (NA p159) –– “El que més sentia Claudina eren
els jornals d’estisorar que perdria, que significarien una minva econòmica per a
la pobra Remeiets, malalta de febres.” (MV p175) –– “[...] i en arribar l’hora
d’anar-se’n Claudina i quedar-se Clareta tota sola a casa, se trobà tan trista i
desconhortada que els digué a sos pares que volia seguir anant a estisorar amb
l’amiga…” (NA p160) –– “[...]
no pas sacrificada -perquè ara m’he convençut que es passa millor estisorant en
grata companyia que no avorrint-se en l’ociositat…” (NA p160) –– “Quan la teua malaltia t’impedí
seguir estisorant, algú ocupà el teu lloc i arribà miraculosament a la fi de la
campanya: aquestes pessetes són les cobrades en el dia d’ahir.
«I ran de terra sentiràs la xacra d’una vellesa de passeigs i bancs. No mostris ara ta nuesa sacra, dels
primers núvols entre els esvorancs» (Miquel Dolç, Ofrena de sonets,
1946).
Aquests pronoms, també coneguts com adverbis pronominals, són una
part substancial i molt delicada de la llengua catalana, i avui han esdevingut
objecte d'una negligència i un maltractament públics que fan pena de sentir. El
català nat, o aquell que n'ha adquirit la veritable naturalesa, són distingits
per l'ús espontani i exacte que fan d'aquests pronoms; cal haver nascut amb
ells, de va debò, i si no el seu ús adquirit es fa dificilíssim ─i en molts casos impossible.
I quina
fóra la raó perquè els suprimeixin? Doncs els suprimeixen pel simple fet que el
castellà no els té. El català, pensat en castellà, dóna per resultat aquest
nyap, una lletja, lletja mutilació de la nostra llengua.
La realitat amarga és
que una immensa multitud del jovent català ja no els practica, els desconeix.
Aquests pronoms s'han perdut del tot en àrees extenses de Barcelona i de la seva
rodalia, i en altres comarques de Catalunya estan també en perill d'extinció.
Fins alguns intel×lectuals
i molts homes públics sorprenen perquè els han perdut totalment en el seu ús
quotidià. El mal és ample, profund i ja potser irreparable. És un veritable
càncer del català modern, el mal pitjor que la llengua castellana hagi fet mai a
la catalana. I aquí ve a tomb de demanar: ¿Aquests professionals que es mengen
els adverbis pronominals quan parlen en català, també se'ls mengen quan parlen
en francès, italià o anglès? És ben interessant de
saber-ho.
Diguem-ho
clar ─i sentim força haver de dir-ho, però la llengua és primer─ aquest mal
infecta molts dels locutors dels nostres mitjans de comunicació, fins al punt
que cal dir, per aquest i altres vicis constants que no corregeixen mai, que la
llengua que ens parlen no és fidedigna i no la podem prendre per model. I uns
mitjans de comunicació que serveixen una llengua mal parlada i sense respecte al
públic català esdevenen instruments de deformació de la llengua. Que és tot el
contrari d'allò que han de ser.
Insisteixo que estimo molt els nostres mitjans de comunicació i això em
sento obligat a dir-ho pel bé de la llengua i pel bé d’ells mateixos, els quals
també respecto i estimo sincerament.
No voldria pas que els interessats s’ho prenguessin malament.
Seguint
la línia de fins ara, citarem casos concrets i la seva esmena. La teoria és
difícil, subtil i, com dic, cal haver nascut amb aquests adverbis pronominals
als ossos. Amb tot, diguem que aquests pronoms han de substituir el substantiu
mencionat abans en l'oració gramatical ─o el nom suposat abans en l'oració
gramatical─; aquest darrer cas seria, per exemple, El Pere en fa una de les seves, on
en es refereix a les que el Pere sol fer, bèsties o bones, ni
que no hi siguin especificades. Fixem-nos que el català no deixa un verb sense
complement, sigui aquest nom o pronom; allò que el castellà deixa implícit en el
verb, el català ho explicita amb un pronom. Castellà: "Rosa tiene talento y
Carmen no tiene"; 'Rosa té talent i Carme no té', per Na Rosa té talent i na
Carme no en té. Bé que la millor teoria és la constància de
l'interessat a fixar-se com ho diuen els qui parlen bé i tenir-ho en ment sempre
que enraona o escriu.
Heus-en
ací alguns exemples. Primer pel que fa al pronom
en:
'El
Pirineu té un metre de neu; el Montseny té mig', per El Pirineu té un metre
de neu; el Montseny en té
mig.
'Hem
tingut calamarsa i tempestes i València ha estat afectada', per Hem tingut
calamarsa i tempestes i València n'ha estat afectada.
‘Hi ha hagut un terratrèmol i han estat afectats...’, per Hi ha hagut un terratrèmol i
n’han estat
afectats...
'Hem tingut un cel sense
núvols; ara comença a veure's', per Hem tingut un cel sense núvols; ara
comença a veure-se'n.
'Plovia;
quan ens hem adonat, hem suprimit la sortida...' per Plovia; quan ens
n'hem adonat...
'D'això
ell no sap res; jo li parlaré', per D'això ell no en
sap res; jo li'n parlaré, o jo n’hi
parlaré.
'Ara no
jugues; quan tinguis ganes, jugaràs...' per Ara no jugues; quan
en tinguis ganes...
'Ens han
concedit 30.000 entrades; podrem disposar d'elles plenament i si necessitem
més...' per Ens han concedit 30.000 entrades; en
podrem disposar plenament i, si en necessitem
més...
'Ara tinc
dinou anys; quan tenia divuit', per ... quan en tenia
divuit.
'Tenia 55
anys i feia dos que era Ministre', per Tenia 55 anys i en
feia dos que era Ministre.
‘Ara tinc
quinze anys i aviat faré setze’, per Ara tinc quinze anys i aviat
en faré setze.
'Tenim
música de Brams; us oferim una mostra', per ... us
n'oferim una mostra.
'Treuen
el cinquè córner, per només dos que ha llançat l'Inter', per Treuen el cinquè
córner, per només dos que n'ha
llançat l'Inter.
'Digué
que del cas s'ocuparia ell mateix', per Digué que del cas se
n'ocuparia ell mateix.
─'Venc
peix fresc. ─’Dóna'm un ben gros', per ...Dóna-me'n
un de ben gros.
'Dóna'm
una ben torrada', per Dóna-me'n una de ben
torrada.
'Tenim
frases teves: hem seleccionat unes quantes', per
...n'hem seleccionat unes
quantes.
'De
regidor, no hi haurà cap més', per De regidor, no
n'hi haurà cap més.
'A veure
si d'aquests que falten coneixes algun', per A veure si d'aquests que falten
en coneixes algun.
'Mengem
caragols: vols tu?', per Mengem caragols: que en vols
tu?, o en vols tu?
'Abans
costaven catorze mil', per Abans en costaven catorze
mil (en:
d’euros)
'Sergi,
em deus trenta mil', per Sergi, me'n deus trenta
mil.
'Compri
dos, pagui una', per Compreu-ne dues,
pagueu-ne una.
'Havia fet dos gols i encara faria
un tercer', per Havia fet dos gols i encara en faria
un altre.
'No hi ha
per tant', per No n'hi ha per
tant.
'Ocasions
com aquesta, tindràs poques', per D'ocasions com aquesta, en
tindràs poques.
'Vi no
vol més?', per De vi, no en voleu
més?
'Ja ha
fet una passa i ara torna a fer una altra', per Ja ha fet una passa i ara
en torna a fer una altra, o torna a
fer-ne una altra.
'Han
mort tres persones i han estat ferides quatre', per Han mort tres persones i
n'han estat ferides
quatre.
'Dels
quatre remuntadors, només funcionen tres', per Dels quatre remuntadors, només
en funcionen tres.
'Dels
trenta-dos escons que tenia, ha perdut vint-i-un', per Dels trenta-dos escons
que tenia, n'ha perduts
vint-i-un.
‘Targeta
Coaprabo té?’, per Que en teniu de
targeta Capabro?
'Ja hi ha
prou d'aquest color', per Ja n'hi ha prou d'aquest
color.
'Dels
grups que s'havien de formar, s'han format quatre', per Dels grups que
s'havien de formar, se n'han format
quatre.
'El nen
s'ha caigut, però jo no tinc la culpa', per El nen ha caigut, però jo no
en tinc la culpa.
'Acompanya'l, però no et fiïs d'ell', per Acompanya'l, però no
te'n fiïs.
'Ja li he
dit, però no fa cas' per Ja li he dit, però no en fa
cas.
'Tu dius
una cosa i ell diu una altra', per Tu dius una cosa i ell en
diu una altra.
'Tenim
tres autors musicals; del primer d'ells escoltarem...' per Tenim tres autors
musicals; del primer
n'escoltarem...
─ 'Quants
vols? ─Dóna'm quatre', per ─Quants en vols?
─Dóna-me'n quatre.
─ Que
vols pa? ─’No, no vull.' Per: ─No, no en
vull.
'Tenim
tres, però hi ha una que no és bona', per En tenim tres,
però n'hi ha una que no és
bona.
'Nervis,
no tindré', per De nervis, no en
tindré.
'No t'ho
compra perquè no té ni cinc', per No t'ho compra perquè no en
té ni cinc.
'L'incendi ja està controlat; només queden tres focus', per L'incendi
ja està controlat; només en queden tres
focus.
'A
aquesta llista cal afegir-hi una altra de molt llarga', per A aquesta llista
cal afegir-n'hi una altra de molt
llarga.
'T'invitem al nostre club: fes-te soci', per T'invitem al nostre club:
fes-te'n soci.
'Han
estat trobats quatre dels vuit ofegats’, per Dels vuit ofegats, n'han estat
trobats quatre.
‘Ha
guanyat cinc punts del quinze possibles’, per Dels quinze punts possibles, n’ha guanyat
cinc.
‘Han
votat tots i tres s'han abstingut', per Han votat tots i tres se n'han
abstingut.
‘Has d'endivinar quatre
respostes seguides: ...estàs a una'!, ("Estás a una"!), per ... n'estàs a
una! O també: Te'n falta una!, (de les quatre, te'n falta
una!)
A una
secretària li parles d’un tema i et diu: ‘Ja prenc nota’, i cal que digui: Ja en prenc
nota.
‘Qui et
donarà més?’, per Qui te’n donarà
més. En aquest cas el pronom en es refereix a tot allò que
dóna una emissora, notícies, tertúlies, opinions, entrevistes, concursos,
entreteniments, etc. Certifico que així ho dèiem, que així ho diem encara molts
i que així cal dir-ho per simple gramàtica. Aquella expressió no és res més que
el servil de “¿Quién te dará más?” Pensar en castellà el català que hom parla.
Efecte d’allò que dèiem que molts elements que parlen català en públic no han
conegut mai aquests pronoms ─no han nascut amb ells als ossos─ i els desconeixen
fins a tal punt que quan els dius que se’ls mengen hi fan cara absolutament
escèptica, si és que no s’hi empipen.
Per les
carreteres veus aquest missatge: ‘Recorda’, “acuérdate” (altre cop el fort
imperi del castellà); com que es refereix a quelcom concret que t’han dit abans,
cal que hi digui: Recorda-te’n, o
encara més bo: Recordeu-vos-en.
Entenem
que el lema de “La Caixa” sigui: Parlem, així em abstracte. Però a TV3 el claven després que han
airejat un servei concret al client i immediatament diuen: Parlem, cosa que confon i desorienta
l’oïdor; toca dir-hi: Parlem-ne. I, si no,
que no ho diguin en aquell precís moment, si ho volen dir com a lema abstracte
de la institució. En aquest punt no ens convenen gens, gens, les
confusions.
I
fixeu-vos en aquesta: D'això ens en ocuparem després, per D'això ens
n'ocuparem després. Bé que Fabra l’admetia, el
primer.
Alguns
casos de supressió del pronom hi:
Diguem
d'entrada que és molt general que el suprimeixin en la perífrasi impersonal
pot haver-hi. Així, diuen: 'Demà pot haver tempestes',
per Demà pot haver-hi tempestes. 'Pot haver una altra
raó', per Hi pot haver una altra raó, o pot
haver-hi una altra raó. 'Pot haver
baralles, en aquesta festa', per Pot haver-hi
baralles, en aquesta festa. 'Encara pot haver més culpables',
per Encara pot
haver-hi més culpables.
El verb
impersonal haver en català regeix hi: Haver-hi ─sempre,
sempre.
Fet aquest aclariment, vegem altres casos de la supressió del
pronom hi:
─Que aneu a veure el Barça? ─’Jo sí vaig’. ─‘Jo no vaig', per
─Jo sí que hi vaig. ─Jo no hi
vaig.
'Fem
aquest programa: aquell que es senti implicat...', per Fem aquest programa:
aquell que s'hi senti
implicat...
'Digué
això; i després afegí', per Digué això; i després hi
afegí.
Vénen les
eleccions, ‘digues la teva’, per digues-hi
la teva.
'Aquí,
el vent no arriba', per Aquí, el vent no hi
arriba.
‘Qui optava al pot,
ha deixat d’optar’, per Qui optava al pot, ha deixat
d’optar-hi.
'Primerament han entrat quatre noies a l'escola i després han entrat
dues', per ... i després n'hi han entrat
dues.
‘Hi ha més’, “hay más”, per
N’hi ha més... (encara hi ha més cosa
de l’assumpte, hi ha més fets, més detalls...) ─Li han pres tot el que portava a sobre! ─I
encara n’hi ha més: li han pegat i l’han rebregat per
terra!
'Hi ha molta gent a la
cursa; també participen...', per Hi ha molta gent a la cursa;
també hi participen...
'Hem
enraonat amb X i tornarem a enraonar', per Hem enraonat amb X i tornarem a
enraonar-hi.
'Què
posem?', ("Qué ponemos?", a les botigues, demanant al client què vol), per
Què hi
posem?
'Han
celebrat la victòria i no m'han deixat participar', per... i no m'han deixat
participar-hi.
Hi ha
alguns altres detalls gramàtics que ometem per no confondre el lector. Aquest farà un
gran què si es fixa bé en aquests exemples exposats per tal de fer igual en
casos similars, puix que cobreixen pràcticament tots els casos. Amb tot, sí que
cal remarcar que algunes vegades aquells de bona voluntat que volen usar aquests
adverbis pronominals pequen per mala col·locació, o per excés. Vegem-ne un
parell d'exemples:
'Els hi
van dir això', per Els van dir això (cas que acumula dos pronoms indegudament:
els i hi).
'Dóna'ls-hi el pa', per Dóna'ls el pa (igual que
adés).
'El punt
on s'hi troben els dos rius', per El punt on es troben els dos
rius.
'Allí on
hi vivia jo', per Allí on vivia jo.
'El molí
on s'hi troba el foraster', per ...on es troba el foraster.
'N'hi ha
molta gent que no ho sap això', per Hi ha molta gent que no ho sap
això.
'N'hi ha
una classe d'homes que volen ésser molt savis', per Hi ha una mena d'homes
que volen ésser molt savis.
De tant
en tant trobeu a llocs vistents un plafó publicitari que diu: ‘Anuncia’t’. Cal
que hi digui: Anuncia-t’hi.
Perquè la invitació és que t’anunciïs ─tu, el teu comerç, la teva
empresa─ en aquest plafó buit, disponible, que aquí t’ensenyem, i en català és
obligat de fer referència pronominal a aquest lloc concret, disponible. Per què
hem de privar la llengua d’aquests atots que la fan tan bella i rica i que no
tenen algunes altres llengües?
En algun contenidor
hem vist: “No es poden enganxar cartells”, (“no se puede pegar anuncios”), i cal
que hi digui: No s’hi
pot enganxar cartells. També
és qüestió d’un lloc concret: no pot ser fet aquí, en aquest contenidor. Cal
estar atent a la bella combinació de pronoms; insisteixo: no mutilem la llengua,
tan bella i rica.
En molts programes de
festes, d’activitats, trobem aquests verbs solitaris, sense pronom:
‘Col·labora’, ‘Organitza’, etc.
Cal que hi digui:
Hi col·labora (l’Ajuntament X, “La Caixa”). Ho
organitza (la Plataforma Social, el Jovent, la Joia d’Envellir). El
català no deixa verbs penjats, recordem-ho, verbs sols sense complement, aquest
nominal o pronominal, com sí que ho fa el castellà.
Molts deixen especialment
penjat, sense pronom , el verb participar. Parlen d’una activitat,
d’una empresa, i inviten ‘participa’, per participa-hi.
També vull remarcar que ja
ningú no observa les belles combinacions de pronoms s’hi, n’hi, se-l’hi,
d’altra banda imprescindibles, en el
seu cas): Ha donat aquest disposició i
ell ha estat l’únic a rebel·lar-s’hi. Ell no esperava que el
galifardeu pogués rebel·lar-se-l’hi.
Insisteixo llançant un SOS desesperat: Estem per perdre definitivament els adverbis pronominals. I és trist veure com els alts responsables s’hi mostren tan mesells, o potser tan impotents.
UN TAST DE CATALÀ
La recent mort d'Eugenio Trías, filòsof de límits conceptuals, ha fet evident, un cop més, que els nostres articulistes malden desesperadament per trobar un equivalent del lo neutre que substantiva l'adjectiu i li dóna sentit abstracte.
Situats en el límit entre "el bell i el sinistre" acaben, tard o d'hora, posant un peu en "allò bell i allò sinistre". I és que la nostra intuïció (deixant de banda alguns parlars occidentals i de transició) sent l'article el com a masculí, perquè parlant expressem el neutre amb lo .
A més de fer servir el com a neutre, la normativa ens deixa dir-ho amb un nom abstracte (la bellesa) que no sempre es troba (¿la sinistror?) o convertir l'adjectiu en una relativa que pot anar precedida de l'article el (el que és bell) o del demostratiu allò (allò que és bell).
Però no permet posar l'adjectiu darrere allò , perquè allò és un díctic: assenyala alguna realitat concreta de l'espai físic o textual que ens envolta. Puc dir "Allò verd és una casa" però no "Allò verd [volent dir "la verdor" en general] em fa sentir bé".
Malgrat que Solà i altres gramàtics han insistit en aquest ús abusiu d' allò , hi continuen recorrent escriptors i tertulians molt cultes, alguns dels quals són dels que afirmen que el lo abstractiu no els fa cap falta.
Però jo el que no veig clar és que, com a sinònim de la bellesa , el bell o el que és bell , sigui abusiu allò bell i no ho sigui allò que és bell . No veig clar que pel fet d'anar seguit d'una relativa allò deixi de ser díctic i passi a tenir el sentit genèric que exigeix una abstracció.
I em pregunto si, per evitar el primer abús, no hauríem de condemnar també l'ús abstractiu de la segona forma.
El brogit de la Franja
Quim Gibert
La consciència, visitadora social és el títol d’un esplèndid relat de Pere Calders sobre un «assassí professional correcte i puntual». Es tracta de Depa Carel·li, un pervers al llindar de la vellesa i més pelat que una rata, que s’entossudeix a matar a sang i fetge una humil velleta que dorm plàcidament. En la versió original, inclosa en el llibre Cròniques de la veritat oculta, Depa Carel·li apunyala sense escrúpols a l’anciana, malgrat que un àngel de la guarda, en funcions de veu de la consciència, s’escarrassa per dissuadir-lo. En l’instant en què el professional «correcte i puntual» enlaire el ganivet, l’àngel s’interposa en va entre el criminal i el llit on descansa la malaguanyada senyora. Ras i curt, és una trobada entre el bé i el mal, els quals tracten convèncer-se mútuament.
Si l’autor hagués deixat l’opció al lector, com darrerament permeten alguns llibres de contes, de poder decidir el final, un servidor no hauria dubtat a emfatitzar el tram final. L’objectiu seria que l’intent de l’àngel protector per salvar la dona aixequés tan d’esvalot, fruit d’una tensa discussió entre ambdós protagonistes, que la dorment es desvetllés sobresaltada. Arribats a aquest punt, Depa Carel·li ho tindria pelut per enllestir la brutal feina, amb la qual cosa acabaria desistint i tocant pirandó amb la cua entre cames.
A camins, la tasca d’un vetllador és desvetllar a algú que la vida li penja d’un fil. Però també desvetllar els parlants d’una llengua quan no s’adonen que són esborrats com a grup diferenciat.
Quan hi ha un risc, avalat pels entesos, que una identitat lingüística es degrada perillosament, no és cap disbarat destapar la capsa dels trons. I és que tot apunta que en el decurs del segle XXI bona part de les llengües del planeta desapareixeran. Això explica que Amin Maalouf parli en un dels seus assajos de les identitats que maten. El nostre patrimoni lingüístic no se n’escapa. De fet, Esplucs i Binèfar, La Llitera, i Oriola, Baix Segura, foren catalanoparlants segles enrere. A hores d’ara, els tres municipis són castellanoparlants. A propòsit de la Franja de Ponent, el sociolingüista Natxo Sorolla diu que, entre els nascuts la dècada dels 90, l’ús del català ha passat a ser molt minoritari: «estem en el moment del punt d'inflexió». Així doncs, no ens ha de saber greu, entre els catalanoparlants lingüísticament actius, remoure cel i terra fins aconseguir espavilar els endormiscats. Suscitar preguntes, posar en dubte certes creences, fer reflexions, fomentar l’acostament entre els territoris del nostre àmbit lingüístic... són estímuls perquè els Països Catalans, definits simbòlicament per algú com un elefant adormit, quedin d’una vegada activats. Desvetllar consciències és un exercici que ens fa més humans.
El Casal Jaume I de Fraga, amb el suport diferents institucions culturals, organitza els dies 8, 9 i 10 de març, a la capital del Baix Cinca, una nova edició de les jornades per la dignificació lingüística, que enguany arrodoneix el cicle que vincula llengua i seducció. La historiadora fragatina Mari Zapater; l'escriptor Màrius Serra; el psicòleg Ferran Suay, entre d’altres, formen part del cartell de la convocatòria, que també contempla visites guiades a Lo Castell (antiga església de St. Miquel de Fraga) i els monestirs d’Avinganya i d'Escarp, en el Baix Segrià.
Hi ha un brogit sa i estalvi. Aquell que atura un fatal desenllaç. I, de retruc, treu el son de les orelles a la possible víctima. És un rebombori susceptible d’originar una convulsió social i personal. «Vat astí», que diuen a Fraga, el repte.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències