estil
manró
De qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera
destarifada, descuradament, sense miraments.
|
Antigament hi havia amor per les coses ben fetes, però hui en dia,
fill meu, tot lo món ho fa tot estil manró i si no t’agrada, no en menges.
¡Quina llàstima i quina pena, Déu meu
Senyor! |
L’expressió estil manró és (o ha sigut) d’ús habitual en el
parlar d’Alcoi. Actualment no crec que hi haja cap alcoià de més de cinquanta
anys que no conega la locució. En canvi, entre els més jóvens, segur que n’hi ha
molts que no la coneixen gens, que no l’han sentida mai. És d’aquelles
expressions que, en determinat moment, s’usen molt i, més avant, no sé ben bé
per quins motius, deixen de dir-se. És una llàstima perquè és una locució que
dóna personalitat a la nostra manera de parlar.
Hi ha també la variant formal a la manró que deu d’haver sigut
d’us general, almenys en el valencià nord-meridional. En el relat curt de
l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Més poc cervell que Miquel Malena podem llegir:
|
Després de refer-me una miqueta, em vaig acostar a ell, ben
cangueladeta, que no és cosa de fer-se ara la valenta, a pilota passada,
que els més valents cauen de cul. Tenia Miquel Malena els pantalons al
garró i els calçotets, de camalet, mal endorgats, com si li'ls hagueren
trets, i tornats a posar a la
manró. |
El
fragment que he transcrit de Més poc cervell que Miquel Malena el vaig
copiar de la versió que podem trobar en Internet. Si cerquem el mateix fragment
en el llibre titulat Llet agra i altres històries com sagrades, que conté
eixa narració i deu relats més, trobem algunes diferències significatives, com
ara les següents: ben cangueladeta ha estat substituït per cagadeta de
por i a la manró per arreu manera. No sé si eixos canvis els
faria en el seu moment el mateix autor o si li’ls faria algun corrector de
l’editorial. El relat Més poc cervell que Miquel Malena s’havia publicat l’any 1966 formant part d’una publicació commemorativa
de la 1a Setmana del Llibre de l’Institut Lluís Simarro de Xàtiva. És molt
probable que la versió que trobem en Internet siga l’original i que la que
apareix en el llibre haja estat retocada pels correctors de l’editorial.
De tota manera,
siga qui siga el responsable dels canvis, trobe deplorable que s’hagen eliminat
expressions populars ben castisses, encara vives, conegudes i usades per una
part dels usuaris de la nostra llengua i que, a més a més, donen una forta
personalitat a la narració, per unes altres més anodines per l’únic motiu que
algú ha pensat que poden ser més ben compreses per tothom que no les originals.
Trobe que fóra molt més adequat deixar el text tal com el va escriure
originàriament l’autor i, si apareixen paraules i expressions que es considera
que poden ser de dubtosa comprensió, afegir al final del llibre un glossari com
han fet i fan molts autors. O, simplement, posar notes explicatives a peu de
pàgina. Però mai empobrir una llengua tan rica i tan magnífica com la de Toni
Cucarella.
Joan
Coromines en el seu DECat (V, 430b54) diu: «Manró 'pa' o 'un pa',
d’origen gitano». En el DCVB trobem la paraula manró amb eixe
mateix significat: «Crostó, tros de pa (Maestrat, Cast.); cast. mendrugo.
Donava goig vore-la berenar amb el manró de pa a la mà, Bol. Dim. 134.» No sembla
gens lògic que aquesta paraula gitana siga la que trobem en la locució que
estudiem.
La
paraula manró és també molt coneguda en el món del joc de pilota
valenciana. El colp de manró –també anomenat ganxo o
corbella– és aquell en el qual el jugador, de cara a la pilota, la
colpeja després de descriure amb el braç un semicercle horitzontal. En aquest
cas la paraula manró sembla que és una variant formal de mandró.
Tampoc acabe de veure clar que el manró de la pilota valenciana siga el
que apareix en la nostra expressió. Ací tenen els lingüistes una tasca
d’investigació molt interessant.
estirar més els peus que la flassada
Gastar algú per
damunt de les seues possibilitats, gastar més del que
guanya.
|
–A la setmana que ve em compre un monovolum i a l’estiu se n’anem
tota la família al Pirineu aragonés a passar un
meset. –No estires més els peus que la flassada que et
constiparàs. |
Aquesta expressió s’usa, com a mínim, a Benissa i a Els Poblets però,
molt probablement, és d’ús general en tota la Marina Alta.
Si es mor el viu, mala cosa. Però no patiu, ni es mor
l’ésser viu, ni el cantell viu, ni la carn viva, ni la pedra o la calç vives
(sobre la viu-viu permeteu-me que no sigui tan optimista). El que es mor és
l’espavilat, el que és o es fa el viu, actualment substituït per
un insuls ser o fer-se el llest. Quan un vailet és molt viu segurament, a més de ser un
belluguet, és eixerit, enginyós, despert, trempat i, si molt m’apures,
esparpillat (“és més viu que la tinya”, en dirà l’àvia); quan, ja de més
grandet, es fa el viu, vol dir que
tira de picardia, potser massa i tot (“no et facis el viu que téns molta lletra
menuda, tu”, se sentirà dir).
Ara, l’ús més il·lustratiu que jo he sentit mai d’aquesta expressió és
aquell acudit que sembla tret d’un article d’en Robert Robert: “Dos homes que fa
temps que no es veuen es troben casualment pel carrer. L’un, interessant-se per
la família, pregunta: –I què, els nanos, tots vius?– I l’altre: –No, n’hi ha un
que treballa.”
«–No
ho sé pas– li respon una dama de la tercera edat-. N’hi ha uns quants que fan el
viu
i proven de filtrar-se. Veu aquella parella de joves? Figura que festegen i que
no estan per a res, però des que són aquí han avançat sis llocs de la cua per
les vores... Arribaran a la taquilla com aquell qui no vol la cosa i ja ens
l’hauran fregida» (Pere Calders, De teves
a meves, 1984).
UN TAST DE CATALÀ
Fa uns dies un dels nostres millors columnistes plantejava "si encara cap distingir entre PSOE i PSC". I jo, després de plantejar-me si podia deixar aquest cap , el vaig acabar canviant per és possible .
No és fàcil tenir clar quins usos de cabre (o caber ) són un calc del castellà. No ho tenia clar ni Fabra. I és que el calc, ho veurem, és subtil.
El significat més bàsic de cabre és poder ser contingut, com a "Aquí no hi cabem", però també pot voler dir ser possible , el sentit que tenia en la frase que vaig corregir. Llavors, per què és incorrecta?
Doncs perquè, amb aquest sentit, cabre només és genuí -com deixa clar el diccionari de verbs Ginebra-Montserrat- amb un pronom hi i el subjecte darrere el verb. És correcte "No hi caben distincions" i és un calc del castellà "No cap distingir".
El fet que Fabra incorri més d'un cop en aquest calc explica que un fabrista com Albert Jané el defensi en un article del 1981, perquè diu -i en això té raó- que s'ajusta a un dels sentits normatius del verb: "ser escaient o natural de fer". No té en compte, però, que el calc és el seu ús sintàctic.
En tot cas, l'encerta de ple quan alerta contra la tendència mecànica i irreflexiva d'algun corrector a canviar cap per cal . I subratlla que, si bé sovint el canvi funciona, també pot alterar greument el sentit de la frase.
Sembla que estigui pensant -tot i que, de fet, no en sabia res- en el greu error comès per Coromines l'any 1955 quan, editant la gramàtica pòstuma de Fabra, va canviar un cap per cal. A més de fer el paràgraf incoherent, va condemnar unes quantes generacions de catalans a haver de fer una torturadora i inextricable distinció entre per i per a davant d'infinitiu.
El dia que l’Octavi es va deixar caure per la ciutat, jo feia més de vint anys que l’esperava. Anava cofat amb una gorra negra de feltre igual que si fos un pagès de la planúria interior del país o bé un bohemi parisenc d’un milió de metròpolis i duia també una motxilla tota plena d’atifells màgics i amulets contra la desesperança. Passejàrem pel barri del Raval. El vam recórrer de punta a punta, carrers, patis, places, racons, acompanyats per un udol amarg d’ànimes fetes miquetes… A la terrassa d’un bar atès per un cambrer mil·lenari d’ungles negres, sense ulls, tinguérem temps de recordar aquell institut d’Algemesí, de parets encalcinades i xiprers, de classes gèlides, aquell edifici unflat que un dia va ofegar el riu on jo vaig rebre les seves primeres classes de sintaxi civil i ortografia moral en la llengua del país… –finalment de quin país, estimat Octavi?-… Recordàrem els anys d’imprimir pamflets en aquella impremta del carrer Olivereta que Lola manava amb dots militars, els anys també d’embrutir les parets de València amb versos perfectament prescindibles escrits per a un poble que mai no ha sabut escoltar ni tant sols l’oració en el cadafal de la forca. Parlàrem d’aquell temps… evocàrem aquella petita botiga de Cavallers on un vell luxuriós ressuscitava nines nues, mutilades… el poeta caçador amb els cabells tintats de porpra escoltant Rossini a la televisió del seu pis d’Avellanes… la mort passejant-se sota els ponts antics de la ciutat amb una xeringa entre les cames… les torres, les de Serrans i les de Quart, totes fetes de corfa de taronja… aquell temps remot… sobretot la vida, com un carrer de pas, com un carrer…
Des d’aleshores que no hem tornat a parlar de tot allò. Hauria estat inútil car res no ha quedat, només ombres, si voleu.
Finalment, a l’horabaixa, Octavi es va enfilar a un taxi i va marxar en direcció cap a Sants. La ciutat va quedar una mica òrfena. Recordo que somreia, com ara, com avui mateix, com en aquest instant, convençut de que res no és immutable, ni el mal invencible, ni la vida un erm o un pedregar o un gos esventrat sota una lluna de gel. Tot desesper és inútil, doncs…
“Carpa”. Vàlid, si hom vol indicar el peix de riu. Però no
existeix en el sentit de envelat o
de tendal. La trobada tindrà lloc a l’envelat que han
improvisat. Ara venen el peix sota un tendal.
“Chulo”, molt usat per nens i per dones. Cal dir: bonic, bell, preciós, bufó, i si és a
persones, també formós, xamós, eixerit.
Quin nen més bufó! És una noia molt
bufona. La Quima xamosa.
“Cole”, molt usat pels mestres i per les mares. És
devastador, també. Cal dir: escola,
col·legi, estudi. Nen, és hora d’anar
a l’escola. Au va, cap a col·legi falta gent!
“Columpio”, molt utilitzat per la canalla i segons quins mestres. Cal dir: baldador, gronxador. Nens, a l’hora de l’esbarjo podreu pujar als granxadors, ara no.
“Derribar”. El diuen molt els nens i algun cop als mitjans parlant de futbol. Cal dir: Enderrocar, ensorrar, tirar a terra, tombar, fer caure. Cal enderrocar aquesta casa. El defensa ha tombat el davanter amb joc brut.
“Empalagós”. Cal dir: Embafador. I més fort: Pudent. Aquest paio m’atipa, és tan embafador! Vés-te’n, pudent, d’una vegada!
“Emplaçar”, en el
sentit de comprometre. En el sentit
de col·locar una cosa en un lloc, està bé. El president ha compromès el ponent a tornar
a la sala.
Hala!, és
català, però el pronuncien a la castellana i han perdut totalment el rastre dels
bellíssims: Alça!, Apa!, Au! Quina una! Alça noi, quins disbarats!
Apa, com ets fas veure! Qina una que n’has
dit!
“Igual”, usat en sentit dubitatiu, conjectural. “Igual no vénen”. Desbanca una sèrie d’alternatives, en català. Abans usàvem molt el verb deure. No deuran venir. Ja has trucat prou, home, no hi deuen ser. També potser: Potser no vindran. Potser no hi són. O: qui sap si, vés a saber si. Cal trobar expressions alternatives, que hi són, valencianes de trinca, mallorquines i catalanes castisses.
“Liderar”. Encapçalar. El València encapçala la lliga. L’italià
encapçala la cursa.
“Líder”. Capdavanter. Guia. És el capdavanter del moviment. És el guia
del jovent.
“Morro”, substituint barra. Quina barra que tens! O: penques, però no en sentit de força, sinó de barra. El paio s’ha tirat la feina a l’esquena i encara té penques de demanar-me que l’hi pagui!
“Muleta”, no existeix en català. Cal dir: crossa. D’ençà de l’accident, el pobre va coix i,
per caminar, ha d’anar amb crosses.
“Novio”. Cal
dir: Xicot, promès, galindoi. Festejar.
El meu xicot et passa la mà per la
cara, a tu, i tan gall que vols ser.
Quines manies i escrúpols havem concebut amb nuvi? Tan bonic que és! Ho limiten a quan són davant l’altar o davant el jutge. El noi i la noia són nuvis del moment que festegen. “Llavors érem novios”, per Llavors festejàvem.
“Patada”, que ja es veu d’on ve, per puntada de peu, o simplement puntada, com hem dit sempre. El tragué de casa a puntades. Els mallorquins diuen: potada, molt bo, de pota. T’entaferr potada, si no fui d’aquí!
“Pillar”, per agafar, atrapar, empaitar, aconseguir (a l’Urgell dèiem aconsigar, segur que corrupció de aconseguir). Au, atrapa’m, si pots! Empaita’l, aquest lladre! Aquest barbarisme fa estralls entre els nens de l’escola i els del carrer.
“Vivenda”, per habitatge. La llei de l’habitatge. Han cremat dos
habitatges.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 117)
Som deutors els uns dels
altres
Mirant la història veiem que hi ha hagut genis d’unes qualitats que
indiscutiblement s’han de considerar innates. Verament, en el món hi
ha hagut i hi ha persones superdotades. Ara bé, de poc servirien unes
qualitats innates si després no fossin conreades amb esforç i
constància. Sovint hom arriba molt amunt perquè hi posa el coll i ho dóna tot
per aconseguir uns determinats objectius. En aquesta vida no hi ha res
gratuït i se’ns demana de ser molt generosos. Si els dons no es fan
fructificar solen restar estèrils.
Curiosament, si preguntem als grans genis i autors com s’ho han
fet per a arribar tan amunt, sempre ens faran esment d’un excel·lent
mestre o d’una intel·ligent mare o d’un incondicional amic. I és que els
uns hem de fer avançar els altres perquè les seves aptituds es
desenvolupin i siguin sempre millors. Es tracta d’anar afegint constantment
un granet de sorra dins el sac. I no podem pensar mai que es tracti
d’un sac foradat o esquinçat. La generositat mai no espera recompensa
i, malgrat que sovint no es vegi quins efectes té, ajuda a fer que les
energies dels uns flueixin vers el camp dels altres a fi que en la vida
cap do o capacitat no es perdi.
Si ens hi fixem, en aquest món tot és imitació, reproducció, evolució.
Ara bé, com que sovint hi ha alumnes que superen el mestre, ens
trobem amb frases, textos, peces musicals que es consideren
emblemàtiques i que fan cultura i història (la frase To be or not to be, de
Shakespeare; l’aforisme Cogito, ergo sum, de Descartes; el llibre I
promessi sposi, d’Alessandro Manzoni; la peça musical El llac dels cignes, de
Txaikovski; el poema Canigó, de Verdaguer; el discurs Elogi de
la paraula, de Joan Maragall; la cançó Al vent, de
Raimon...).
Aleshores, una manera de definir un inventor podria ser, per exemple,
aquesta: «Una persona que, sabent treure profit del que ja existeix, se
les enginya per a donar un ver impuls al progrés i a la qualitat de
vida, precisament perquè és un savi, ric en imaginació i cultura, i perquè es
compromet a voler un món millor.»
Més d’una vegada ens surt de dir, sia llegint el diari o escoltant algú:
«Aquest argument em servirà per a defensar tal cosa», i el fem passar
com de collita pròpia, o, si volem ser sincers i ens en recordem, afegim
«tal com deia en Tal». I encara, gràcies a un consell, a un gest o a una
actitud dels altres anem conformant un caràcter i una personalitat
pròpia que en el fons ens fan ser originals i únics.
Moltes parts d’aquest llibre han estat confegides gràcies a vivències i
records d’aquests, potser proferits fa ja molt temps per amics,
companys, educadors o persones anònimes i tot.
En conclusió, com més ens fiquem en el món dels altres, pouant-hi
coneixement i ensems abocant-n’hi, més contribuïm a forjar un món ric,
agradable, habitable.