estar
ocupat en la roba dels jagants
Estar ocupat en tasques més o menys normals o,
fins i tot, de poca importància, però voler fer veure que s'està ocupat en
faenes molt importants, difícils, complicades, de gran responsabilitat,
d'un
volum enorme, de gran transcendència, de dimensions gegantines.
|
–Podríem dir-li al cosí de la teua cunyada
que vinga a ajudar-nos. –Mare, no vindrà. Eixe està ocupat en la
roba dels jagants. |
Joaquim Martí i
Gadea en el seu llibre
Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del Gè arreplega
aquesta expressió i diu:
|
Se díu de la
persona que manifesta estar molt afaenada ó atarejada, quant se sab que
realment no's així, y que ho díu exagerádament ó perque vòl
diro; |
L'expressió era d'ús
habitual en tot el valencià nord-meridional però actualment ja quasi no s'empra.
Jo la conec del parlar d'Alcoi. Ma mare, alcoiana nascuda l'any 1909, la coneix
perfectament i he trobat a Alcoi diverses persones nascudes en el primer terç
del segle xx que també la
coneixen, però també n'he trobat moltes, fins i tot d'edats bastant avançades,
que m'han dit que no l'han sentida mai. Es dóna el cas curiós que la majoria
dels que la coneixen actualment no li donen el sentit pejoratiu que li dóna ma
mare i que trobem en Martí i Gadea, sinó el sentit real d'estar molt afaenat,
d'estar ocupadíssim, d'anar de cap. Com la roba dels jagants –dels jagants de
fusta i cartó que ballen en les festes– té una grandària considerable i,
lògicament, costa molt cosir-la, llavar-la, planxar-la, plegar-la, etc., és molt
fàcil fer una interpretació al peu de la lletra de l'expressió i pensar que el
seu significat és estar realment molt ocupat i no fingir que es té eixa gran
ocupació sense tindre-la de veritat.
Avui en dia trobem persones,
almenys a Alcoi, que usen la locució que estudiem, però aplicant-se-la a ells
mateixos per a posar de manifest que estan tremendament ocupats, que no tenen ni
un minut lliure. A mi eixa reinterpretació moderna de la locució no em sembla
malament. En canvi, sí que em pareix molt malament que la locució estar
ocupat en la roba dels jagants deixe de dir-se i que desaparega per complet
de la nostra manera de parlar.
He emprat la variant formal
jagant en lloc de la normativa gegant perquè jagant, forma ja usada en l'edat mitjana
junt a gigant, ha arribat viva als nostres dies i és l'única que
actualment usem els valencians. Considere que no estaria gens malament que, a
més a més de gegant, també s'acceptara com a normativa la variant formal
jagant. Això no seria cap problema greu ni faria mal a ningú i seria un
senyal de respecte a la manera de parlar els valencians.
estar
sant Pere canviant els mobles
Tronar.
|
Ja està sant Pere canviar els mobles. Prompte
plourà. |
Aquesta expressió és molt viva en el parlar
d'Alcoi.
En valencià també es diu:
tronar
La llengua estàndard sol
emprar: tronar
En castellà es diu: tronar
Traçar l'origen del mot futbol és realment fàcil. Ja fa segles que a Anglaterra es jugaven alguns jocs de pilota als quals anomenaven football (llegiu-lo fútbol) mot compost de foot ‘peu' i ball, ‘baló' o ‘pilota', però fou durant la segona meitat del segle XIX que qualcú ideà el joc i el reglament del nou tipus de futbol que en el transcurs del segle següent esdevindria el més internacional i multitudinari de tots els esports, del passat i del present. Però és el cas que al mateix temps que s'estenia l'afició per aquest joc, era també popular entre els anglesos un altre al qual igualment deien football, que havia sortit o s'havia divulgat des de la ciutat de Rugby, i per distingir-los, a aquest l'anomenaren Rugby football i a l'altre Association football, al qual, per fer-ho més curt, acabaren anomenant-lo soccer (pronunciat quasi igual que el català soca tal com ho diuen a Inca), nom que sembla que prové d'As(soc)iation +c + el sufix -er. Els francesos conservaren la forma escrita dels anglesos, però pronunciant-la futból, amb l'accent damunt la darrera síl·laba com és corrent en aquesta llengua, però els italians passaren a dir-li calcio (llegiu caltxo), que significa ‘coça'. En les llengües germàniques han adaptat el mot anglès o l'han substituït per altres semblants que també signifiquen ‘peu' i ‘baló', com ocorre amb l'alemany Fussball, l'holandès voetbal (pronunciat vútbal) el suec fotbol i el noruec fotball. I en rus conserven el nom anglès, però escrit amb l'alfabet ciríl·lic: futbol.
–Ves per on que diu que ja no es diu, això.
–Ves si no s'ha de dir! I doncs què diu que es diu, si
no?
–Ai ves, no ho sé pas, però és que ben mirat no sé ben bé
ni d'on ve.
–Ves que no vingui de venir...
–Ves amb què em surt, aquesta, ara! No, dona, no, de veure,
deu venir. Que vegis, vol dir, ja veus tu.
–Vet-ho aquí, ja t'ho deia.
«És en aquella curiosíssima secció de La Publicitat que denominava ‘Meridians' on expremia el resultat de les seves incursions intel·lectuals. De vegades les il·lustrava amb dibuixos d'aparences ingènues que tenien alguna cosa d'inquietant. Una vegada mostrava amb aire falsament alarmant un d'aquests dibuixos i exclamava: “-Ves com és la gent, de pervertida i maliciosa: l'Abadal –l'Abadal era el gerent del diari- el troba freudià!” Un nen, tanmateix, hi hauria endevinat les més clares i eloqüents al·lusions sexuals» (Domènec Guansé, Retrats literaris, 1947).
Hi ha un
grup, format per quatre paraules i tres expressions, que ell sol deturpa tant el
català parlat com la resta d'estrangerismes. S'han clavat de tal manera en la
parla de la immensa majoria de catalans, que alguns han caigut en el despropòsit
de voler que a aquests mots i a aquestes expressions els sigui donada ja
definitivament carta de naturalesa en el nostre idioma. Però això fóra un
rendiment d'armes vergonyós i consagrar el fruit de la ben orquestrada campanya
contra la llengua en aquests darrers anys. Simplement el que cal fer és aplicar
els nostres millors esforços a suprimir-los. Coneguem-los bé, a fi que puguem
atacar-los. Heus-els ací:
Algo.
Bueno.
Pues.
Vale.
Donar-se compte.
En vez de.
Tenir que.
Vegeu-los al seu lloc corresponent. Fóra bo que ens els apuntéssim a part
i els féssim objecte d'una estricta atenció durant un quant temps, fins que els
eliminem. Cada individu que s'adoni que els empra, s'ho ha de prendre
seriosament i fer cada dia un petit examen de consciència per veure com s'ha
portat durant la jornada al particular. Si aconseguíem d'eliminar-los del català
parlat, donaríem un pas de gegants vers la normalització de la llengua.
UN TAST DE CATALÀ
Una lectora vol saber si la locució en l'actualitat és sinònima de l'adverbi actualment . N'ha tingut notícies contradictòries i no sap a qui ha de fer cas.
Em sap greu haver-li de dir que no hi ha un consens total sobre el tema. L'Optimot dedica una fitxa a afirmar que és una equivalència incorrecta. Per contra, el GDLC recull en l'actualitat amb el sentit d' actualment o ara . També apareix al diccionari de frases fetes de M. Teresa Espinal, i Josep Ruaix afirma que li sembla una locució "ben formada i necessària".
No hi ha consens però el seny ens diu que perseguir una forma que és tan transparent i està tan introduïda és malversar energies que ens fan molta falta per combatre errors realment greus.
I aquest no és l'únic cas en què les fitxes de l'Optimot, un servei públic, pequen d'una visió reduccionista de la correcció que fomenta la inseguretat i els tics hiperpuristes.
Hi trobo, per exemple, una fitxa que condemna "Portar a les últimes conseqüències" com a calc d'una expressió castellana sense advertir que no es tracta de cap expressió. És a dir, que té un sentit totalment transparent: que és la suma de les paraules que la integren (totes correctes en català) i és, per tant, inqüestionable encara que no aparegui en cap recull de frases fetes.
L'Optimot ens diu que hem de dir "Portar a l'últim extrem", "Passar de la ratlla", "Fer-ne un gra massa", que sí que són frases fetes, però no té en compte que tota frase feta sempre té una definició no idiomàtica que pot ser adequada per a un registre neutre.
I així ho corrobora el GD62 quan, amb bon criteri, diu que "Portar a l'últim extrem" justament significa "Portar fins a les últimes conseqüències".
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 116)
Delimitar el tema i fer-lo
oportú
Si jo vull parlar de política, he de delimitar el tema en un lloc i
centrar-lo en unes circumstàncies. He de conèixer l'evolució que ha seguit
i saber com està la situació actual; he de saber què en diuen els
mitjans de comunicació vigents –tant els escrits com els orals– i he d'intuir
cap on ha d'anar avançant tot, vistes les necessitats del lloc on sóc i
les mundials. En una paraula, he d'estar al dia d'allò sobre què vull parlar
i parlar-ne només amb qui interessi.
Si ara m'he decidit a escriure tots aquests pensaments i si aquí parlo
concretament d'escriure bé, ho faig perquè tot això ha bullit ja dins
meu i crec que pot servir de guiatge a algú.
Jo he de dominar el tema i l'he de fer engrescador, però també cal que qui em llegeixi hi tingui interès i en vulgui treure profit.