InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.400 membres]
 
Butlletí número 776 (dijous 14/02/2013) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Venal i sedàs
 
4) Núria Puyuelo - Sobre la ‘guixeta' i la ‘taquilla'
 
5) Lliris Picó i Carbonell - "Palomino"
 
6) Josep-Lluís Carod-Rovira - Un país, uns gestos
 
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 78).
 
 

249. El català és una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins, així com els grans noms del pensament i la literatura universals. És una llengua amb una indústria editorial de primer nivell i de llarga tradició, amb més de 10.000 títols l'any, circumstància que ens converteix en la 20ª llengua que més edita del món, malgrat ser la número 84 en nombre de parlants, entre les més de 6.000 existents. El català ha estat, és i continuarà sent una llengua de cultura.

 

Manifest “El català, llengua de 10 milions d'europeus” (Expolangues 2010)

 

 

2)

 

Publicat en el bloc Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar dimecres 6 de feberer del 2013
 
 
 
Joan-Carles Martí i Casanova
 
 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 1 de febrer del 2013
 
Venal i sedàs
 
J. Leonardo Giménez

Hi ha paraules i expressions, encara vives, però en perill d'abandó, que reconforta sentir-les en situacions i contextos espontanis i naturals. Entre moltes altres tenim l'adjectiu “venal” i el substantiu “sedàs”. La setmana passada les vaig sentir a València a dos hòmens nascuts i criats en el Cap i Casal, i valencianoparlants de sempre. No està tot perdut. Concretament les vaig sentir en el sopar-tertúlia que mensualment fa l'associació Obres o Trobes, una penya de reflexió i debat, presidida per l'amic i acadèmic Josep Lluís Doménech, i preocupada per valors com la justícia social, la llibertat, la valencianitat, etc. El ponent de la nit era el mestre Vicent Soler, i no li dic mestre perquè siga docent i, ara, degà de la Facultat d'Econòmiques, sinó perquè és molt més que això, a més de ser un adalil per la normalitat del nostre idioma. En Obres o Trobes la llengua vehicular, tant oral com escrita, és esta mateix. En un moment del presopar sent que un tertulià, com he dit, de la capital, parla d'un llibre i diu que no és venal. Quan li expresse la meua agradable sorpresa per l'ús d'eixa paraula, que ja se sent ben poc, i s'escriu menys, em diu que és natural en la seua parla de sempre. “Venal”, a banda de l'accepció relativa a les venes, és ‘cosa destinada a ser venuda, susceptible de ser adquirida amb diners, que es pot vendre', “una publicació venal”, “un camp venal”; també és castellana, encara que pràcticament no l'usen. Ara amb la crisi, malauradament, hi ha moltes cases i molts camps venals. Un personatge subornable també és venal. Els que  canvien de color polític en funció d'interessos crematístics, eixos que, com diria Groucho Marx, tenen principis però si molt convé en tenen uns altres, també són venals.

L'altra paraula que em cridà l'atenció fou “sedàs”, utilitzada en sentit figurat: “En el franquisme totes les publicacions havien de passar pel sedàs de la censura”. Eixe terme, en sentit literal fa referència, entre altres utensilis, a un garbell de tela molt fina, per exemple el que utilitzen els forners per a tamisar la farina.

Sense voler caure en cap comissariat politicoideològic, crec que caldrien alguns bons sedassos per evitar que els venals es colen en la vida pública i se n'aprofiten.

 

4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 25 de gener del 2013
 

Sobre la ‘guixeta' i la ‘taquilla'

Núria Puyuelo

 

Com en dieu del lloc on venen les entrades en un cine, un teatre o un camp de futbol? Que és la guixeta o la taquilla? Si fem aquesta pregunta a peu de carrer segur que molts parlants respondrien convençuts que es diu guixeta i que taquilla és un barbarisme. Fins i tot corregirien un altre catalanoparlant que fes servir la paraula taquilla. Doncs és justament a l'inrevés. El mot correcte és taquilla i guixeta és un gal·licisme (guichet), un mot que no trobarem en cap diccionari de català. Des del punt de vista lingüístic, guixeta és una ultracorrecció (també s'anomena hipercorrecció o hiperpurisme), una interpretació que fa el parlant d'una forma correcta de la llengua com si fos incorrecta i que la substitueix per una forma analògica o més productiva que es pensa que és la correcta. Un altre exemple clar d'ultracorrecció és el mot xarrup (“glop d'un líquid que hom xarrupa”), que molts parlants es pensen que és la manera correcta d'anomenar aquell gelat poc consistent fet a base de sucs de fruita. Doncs no, malgrat que algú es cregui que és un barbarisme, en català aquell gelat rep el nom de sorbet. Altres ultracorreccions habituals són solsament (que prové de l'encreuament de sols i solament), intermig (per intermedi) i unànim (en comptes d'unànime).
També hi ha un seguit d'ultracorreccions que es formen per analogia. Seria el cas d'aquelles paraules que tenen una terminació semblant a la d'una altra llengua. Davant la sospita, el parlant tira pel dret i en suprimeix la terminació. Un exemple d'això el tindríem en caimà (per caiman), orangutà (en comptes d'orangutan), Pakistà (per Pakistan), tobogà (en lloc de tobogan), camerí (i no camerino) i divà (per divan).

Sabíeu que…

La paraula taquilla prové del castellà. En català, vol dir “lloc, en una estació de ferrocarril, en un teatre, en un cinema, en una instal·lació esportiva, etcètera, on hom despatxa els bitllets al públic” i “recaptació obtinguda en un espectacle de teatre, cinema, etcètera”. Ara bé, de l'armari petit on deixem els objectes personals al gimnàs o a l'escola, en diem armariet i no taquilla.

 
 
5)
 
Article publicat en EL PUNT AVUI dijous 31 de gener del 2013
 
 
 
Lliris Picó i Carbonell
 
Que lletja, la paraula, no? La tornaré a repetir: palomino. Mira que és ordinària! No és catalana, ja ho sabeu. Una de les accepcions de palomino, segons el diccionari de la RAE, és la que de ben segur a més d'un li ha vingut al cap: “mancha de excremento en la ropa interior”. Pot haver una cosa més vulgar? No sé a vosaltres, però a mi, que sóc una xica de casa bona, em fa no sé què pronunciar-la. De fet ja ni recorde quan va ser l'última vegada que la vaig dir, si és que mai l'he dita, perquè ja us dic que jo sóc fina de mena.

El cas és que aquests dies m'ha vingut al cap perquè vaig tindre una reunió amb un dels professors d'un dels meus fills (miraré de ser discreta i no diré ni quin professor ni quin dels meus fills...), perquè resulta que la meua criatura té un problema d'oblits imperdonables en una de les assignatures —o això em pensava jo—: de vegades no porta el material per a treballar a classe. Així doncs, mare responsable com pretenc ser, demane consell i opinió al professor en qüestió, i què em diu: “El problema del teu fill és que està apalominat!” Ai, caram! —pense jo— la veritat és que és marró fosc tirant a negre (és el que té ser sud-americà), però sempre he pensat que el porte a escola raonablement net. Què faig? Li deixe caure que el color és bronzejat natural més que apalominat?

Més que confosa, estupefacta, demane al professor si es pot explicar una mica més: “Sí, dona, està apalominat: sempre va amb xiquetes, no es relaciona amb xics.” La meua estupefacció va en augment. És aleshores quan caic en l'altra accepció de la paraula palomino: “pollo de la paloma brava.” Colomí, vaja, o pitxó en alguns dialectes. Ai! El poder de les paraules...

Ja us ho deia la setmana passada: poder per a frivolitzar, poder per a humiliar, poder per a estigmatitzar. Aquest poder es magnifica en boca d'algú que se pressuposa savi: un professor. Em sent ridícula en aquella saleta de visites, abraçada a la meua bossa de mà per dissimular la tremolor d'indignació que em recorre l'espinada.

El professor somriu moltíssim tot el temps. No sé si és que pretén ser amable malgrat tot o és que realment li fa molt gràcia que el meu fill vaja només amb xiques i faça coses suposadament de xiques. Li comente que sóc conscient des de sempre de la seua relació amb el gènere femení i que, de fet, jo procure transmetre als meus fills que les persones ens hem de relacionar amb aquells que ens aporten satisfacció i sensacions amables independentment del sexe; i li dic també que no veig la relació entre la tendència que té el meu fill a buscar la companyia femenina i la qüestió que he vingut a tractar: que sovint no porta el material de treball a classe. És llavors que el mestre afluixa una mica el somriure i m'amolla: “el teu fill té un problema”.

Estic totalment d'acord: el meu colomí de bronzejat natural, d'ulls enormes, bigotet incipient, ment inquieta i ànima incauta té un problema dels grossos: que en ple segle XXI encara hi ha gent que té la ment plena de palominos.

 
6)
 
Article publicat a Nació Digital.cat dijous 31 de gener del 2013
http://www.naciodigital.cat/opinio/5353/pais/gestos
 
Un país, uns gestos
 
Josep-Lluís Carod-Rovira
 
Una nació, una cultura, tal i com ho entenem a Europa, no és més que un espai compartit d'interessos, emocions, referents i complicitats. Lògicament, tenir estat hi ajuda, però no sempre l'estat fa la nació, per més que la nació, quan vol, fa l'estat. Espanya, tot i tenir estat, no ha aconseguit de fer-nos de la seva nació, per exemple, malgrat que porta segles intentant-ho, amb un cert èxit, tot s'ha de dir. No negaré la importància de l'economia i de tota l'arquitectura institucional, jurídica, administrativa, de defensa i seguretat, en la configuració d'una imaginari nacional. Negar-ho fóra d'il·lusos. Però pot haver-hi tot això i més i, en canvi, que no hi hagi el factor humà, aquella part que no és freda, postissa, que no és cap giny forçat o inventat. Em refereixo a la capacitat d'emocionar-te davant un estímul concret, per minúscul que pugui arribar a ser, en sentir una música concreta, una expressió determinada, uns mots, un nom, que fa que et sentis vinculat a unes altres persones que també s'emocionen pel mateix, perquè s'hi identifiquen i ho assumeixen com a propi, com a pertanyent al personal univers de referències socioculturals que totes les persones tenim. Sense això pot haver-hi estat, però el que no pot haver-hi és nació.

La llengua és, en aquests casos, un lligam solidari, de consciència de grup, fortíssim. Per això no són pocs els escriptors que han deixat escrit allò que la seva llengua era la seva pàtria, l'àmbit de tots els àmbits. A tots ens ha passat, tombant món, que en sentir algú que parlava català, per remot que fos l'indret, ens hi hem sentit vinculats tot d'una, com amb una mena de lligam difícil de descriure, però en canvi, existent i viu. D'immediat ens crea simpatia i proximitat i reaccionem com assegurava el gran Joan Fuster: “puix parla català, vejam què diu”, pel cap baix. El fet de no ser una raça, sinó una cultura, ens ho fa tot més planer, ja que una cultura és, bàsicament, una llengua i una llengua es pot aprendre. Quan algú vingut de fora, parla català, als nostres ulls ja és també un dels nostres, s'ha incorporat al nostre món quotidià, és, en definitiva, un català més entre catalans, tingui el color de pell que tingui, hagi nascut tant se val on o parli a casa seva en un idioma diferent al nostre. L'idioma d'un poble, doncs, constitueix un senyal fortíssim d'identificació i, alhora, d'afirmació. És una manera de dir “jo sóc d'aquests” o bé “jo vull ser d'aquests i per això parlo com ells”...

Per això, al llarg del temps, aquest país s'ha salvat per una suma indescriptible de gestos, d'actituds, amb capacitat per generar complicitat amb tots aquells que comparteixen un mateix codi que no cal, doncs, desxifrar, perquè també és el seu. Gent anònima que, en els anys difícils, es mantenia al servei d'aquest poble, sovint amb gestos aparentment innocus, però carregats de significat. Maries o Ramons que perdien l'accent de la vergonya i Núries i Antònies que guanyaven el de la dignitat. Establiments on el català hi apareix amb una naturalitat que el fa inseparable del paisatge. Actituds, treballs de formigueta, dia a dia, que sumats al d'altres formiguetes, acaben per esdevenir una gesta colossal. Llibreters, quiosquers de la cantonada, historiadors i poetes de poble, cronistes sense títol, però amb la legitimitat que et dóna la vida i que els altres te la reconeguin.

Hi penso, sovint, com quan he llegit, aquests dies, que s'havia mort en Josep M. Vidal Hernàndez, l'ànima de l'Enciclopèdia de Menorca, persona activíssima a l'Institut Menorquí d'Estudis, que ja havia estat objecte de diferents distincions i reconeixements. La seva abnegada i ferma dedicació a la recuperació i divulgació del patrimoni cultural i històric de l'illa ha estat impressionant i no sempre ha tingut, més enllà de Menorca, el reconeixement adequat. Ningú no fa res perquè, un dia, algú recordi que ho va fer i li muntin un homenatge o li pengin una medalla. Però sí que saps, quan fas, que el teu gest et transcendeix, que va més enllà de tu, perquè coincideix amb altres gestos i altres actituds que també són teves, perquè t'hi acabes reconeixent. Sense aquests gestos i aquestes actituds, no hi ha futur per a cap nació. Si hem fet el llarg viatge a través de tants túnels foscos i tantes llargues nits ha estat, precisament, per aquests gestos i aquestes actituds. Gràcies a totes les persones que n'han estat protagonistes, contra tota esperança. Per això ara som on som, camí d'un dia esplèndid, lluminós, assolellat: el de la llibertat.
 
7)
 
Publicat a JORNALET dijous 7 de febrer del 2013
http://opinion.jornalet.com/josiana-ubaud/blog/375/roge-rar-poder-mascle-donc-roge-mascle
 
Roge = rar = poder = mascle… donc roge = mascle
 
Josiana Ubaud
 
 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - estar ocupat en la roba dels jagants
 
2) Eugeni S. Reig - estar sant Pere canviant els mobles
 
3) Antoni Llull Martí - Football, Fussball, futbol
 
4) Pau Vidal - Ves
 
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la llengua catalana (Un septet funest)
 
6) Articles d'Albert Pla Nualart
 
 
8) Pere Ortís - Una llengua que civilitzà mig món?
 
9) Francesc Mompó: “La València catalana no ha desaparegut”
 
12) Ramon Sangles i Moles - Delimitar el tema i fer-lo oportú
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2013 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací