Fa cent anys que en català no fem servir la ñ. El basc i el gallec sí que la tenen. Això no vol dir que el so que representa sigui exclusiu d'aquestes llengües. Sense anar gaire lluny, hi és en portuguès i occità (nh), i en francès i en italià (gn). L'ortografia de cada llengua ha optat per una solució a l'hora d'escriure. I l'Institut d'Estudis Catalans va decidir, ara fa cent anys, que faríem servir la ny, que la ela geminada l'escriuríem amb un punt volat (l·l) i que paraules com rahó perdrien l'hac intercalada (raó).

Una convenció. Unes normes ortogràfiques no són altra cosa que una convenció, un acord entre els parlants d'una llengua per escriure-la d'una manera determinada. Les llengües existeixen encara que no tinguin expressió escrita, va recordar Isidor Marí dijous en la inauguració del centenari de les normes ortogràfiques de l'IEC. El president de la Secció Filològica -que és la que té l'encàrrec de produir les obres normatives de la llengua catalana- va definir la llengua com allò que ens permet ordenar la realitat i transmetre els coneixements; i l'escriptura és l'eina central per dur-ho a terme: "Sense la plenitud de l'escriptura no hi pot haver plenitud cultural ni nacional", va apuntar. Donant la volta a aquesta idea, una mica com allò de l'ou i la gallina, el president de l'Institut, Salvador Giner, acabava de dir que "tota cultura nacional necessita unes normes que regulin l'expressió escrita".

Anys convulsos. Mila Segarra, estudiosa de l'obra de Fabra, va repassar alguns dels aspectes principals de la gestació d'aquelles normes. Antoni Maria Alcover -que va ser president intermitent de l'IEC i president de la Secció Filològica en aquella època- no mentia quan deia que les normes ortogràfiques ja s'havien aprovat l'abril del 1912, tot i que la data de publicació oficial va ser el 24 de gener del 1913. En la seva recerca documental, Segarra documenta unes actes d'aquell mes d'abril en què les normes ja van quedar fixades. Des que es va fundar la Secció Filològica de l'IEC (1911) fins que es van aprovar les normes, el debat intel·lectual era públic i amb participacions diverses. Durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, en canvi, se n'oculten les actes.

Obra col·lectiva. Segarra qualifica aquells anys de convulsos i Fabra, malgrat la creença general, no va participar plenament en la confecció de les normes, sobretot perquè vivia a Bilbao. En algun moment, Fabra fins i tot les va considerar "un esguerro". L'autoria, doncs, s'ha de considerar col·lectiva, de la ponència que les va establir i en què participaven membres de l'Institut i del món cultural. Fabra n'havia fet la proposta de partença i en va fer algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes. És a dir, va estalviar a l'Institut de fer el ridícul, amb perles com ara grupu...

Accents diacrítics. Aquell abril es va decidir escriure per a en dues paraules (dues preposicions, en lloc de pera). Al filòleg i hel·lenista Lluís Segalà devem l'accentuació dels homògrafs, les paraules de diferents significats que s'escriuen igual, i que diferenciem gràficament mitjançant un accent. Són els accents diacrítics: ma (la meva), mà (part terminal del braç). Al president, mossèn Alcover, devem la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi).

Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. L'enginyer, acasat a Bilbao, no va aconseguir suprimir la hac inicial, com havia fet l'italià, però sí que va aconseguir suprimir les intercalades: rahó\>raó, trahir\>trair.

'L'Avenç'. La revista que va fer de capdavantera en l'impuls d'establir una ortografia moderna va proclamar el 31 de desembre del 1912 que des d'aquell moment començava a fer servir la nova normativa. Malgrat tot, les normes explicades a L'Avenç contenien faltes de la nova ortografia. Vint-i-quatre dies després es va publicar l'ortografia oficial, aquest cop, sí, sense faltes. La revista Patufet, fundada per Aureli Capmany el 1904 i que tenia com a principal col·laborador Josep M. Folch i Torres, s'hi va adherir de bon principi. També ho van fer els diaris, com La Veu de Catalunya, que el 31 de gener del 1913 va validar la normativa i la va començar a fer servir. La premsa va ser determinant per assolir-ne la difusió i la consolidació.

Demanda política. Les normes eren l'única obra oficial de l'IEC, però malgrat això Fabra la va concebre com un treball obert, pensat per ser modificat, per ser millorat. Però va ser un procés complex i conflictiu, dintre i fora de l'IEC, va explicar Josep Massot, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2012, en l'acte del centenari. Mossèn Alcover, al capdavant de l'Institut, estava en contra d'establir unes normes ortogràfiques, però va acceptar la demanda d'Enric Prat de la Riba. El llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya- tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.

Intents anteriors. Abans de crear-se l'IEC, hi havia hagut altres propostes ortogràfiques, com la de l'Acadèmia de Bones Lletres. En l'últim terç del segle XIX, els acadèmics van encarregar a dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari, la redacció d'una ortografia. Però el seu model arcaïtzant, tot i que vàlid en aquell moment, no va tenir prou adhesions i, per tant, no va aconseguir imposar-se com a hegemònic.

El costat fosc. Amb les normes de l'Institut aprovades, amb Fabra com a principal valedor i emparades pel poder polític, un altre sector força important del món de la cultura continuava defensant la grafia arcaïtzant, amb figures destacables com el dramaturg Àngel Guimerà o l'historiador i polític Francesc Carreras Candi. Això va provocar la creació de una institució paral·lela, l'Acadèmia de la Llengua Catalana (1915), contrària a l'esperit agosarat i trencador del noucentisme. Presidida per Jaume Collell, l'Acadèmia va elaborar una ortografia pròpia i va tenir com a principal soci contra l'IEC la institució dels Jocs Florals de Barcelona. Però l'empenta de les normes de l'IEC va anar fent forat i guanyant adeptes l'un rere l'altre. Els mateixos acadèmics de Bones Lletres s'anaven passant a l'ortografia de l'Institut, tot i que la seva es va mantenir vigent fins al 1931.

El poder de la República. Com ja havia vaticinat Prat de la Riba, una llengua i una cultura nacionals, és a dir, amb la força i el respecte que tenen les llengües i cultures d'Estat, només es podia consolidar amb una força política que l'emparés. Malgrat les enrabiades del president de la Mancomunitat davant les baralles i dissensions entre lingüistes i escriptors a l'hora d'aplicar la norma, el pes polític de les institucions catalanes no era prou sòlid. Calien "estructures d'Estat", com es diu avui cent anys després, tal com van referir alguns dels participants en l'acte del centenari. I el més semblant a unes estructures d'Estat que va arribar a tenir Catalunya va ser a la II República. L'Acadèmia de Bones Lletres va renunciar a la seva ortografia el 1931. Els Jocs Florals de Barcelona, en canvi, no van donar el braç a tòrcer fins al 1934.

Mira: "Cal un poder que empenyi la normalització"

Ni vencedors ni vençuts. Pompeu Fabra, que havia anat assolint el control de la Secció Filològica malgrat l'oposició frontal de mossèn Alcover, contra ell i contra el diccionari, arriba a la República com a figura consolidada. Als Jocs Florals del 1934 hi fa un discurs en què destaca les renúncies que tothom ha hagut de fer -ell inclòs-, per arribar a aquell punt d'unió. "No hi ha hagut vencedors ni vençuts", va resumir. Però els enfrontaments no s'havien acabat pas aquí. Com va recordar dijous Josep Massot, en l'elaboració de la segona edició del diccionari, l'enfrontament es va produir entre Joan Coromines, i Carles Riba i Ramon Aramon. Però això és una altra història...

Llengua fràgil. En la seva intervenció, l'humanista Joan Francesc Mira va desplegar amb la paraula un mapa de les llengües europees. Poques llengües s'han normalitzat a partir d'una obra de referència: ha passat al centre i a l'est d'Europa amb casos com el de la Bíblia de Luter. En els estats nació, els segles XVIII i XIX, hi ha hagut un culte a la llengua essència que ha exclòs les altres que hi convivien, les no estatals, amb l'excusa de la funcionalitat. Mira considera que una llengua esdevé símbol d'ella mateixa i hauria de tenir un valor igual que les altres. "La llengua marca un espai intern i extern, marca una cultura i necessita una unificació normativa". En la majoria dels casos, cal un poder que empenyi la normalització: "L'estàndard és un factor decisiu per a la cohesió de la societat". El territori de parla catalana és estret i fràgil, i això ho pateix la llengua. "Les diferències territorials (serveixi/servisca, galleda/poal) se solucionen llegint". Així de fàcil.