Quan fa vora 5 anys vam decidir fundar el nostre grup d'investigació i començar aquest blog, ens van passar moltes opcions pel cap a l'hora de triar un nom per a presentar-nos en societat: Balansiyya, Almogàvers, Morabatí, etc. Però, finalment, vam triar Harca, una paraula que identificàvem -com s'explica en la columna de la dreta- amb un crit de guerra documentat històricament en avalots valencians, el qual, amb el temps, acabaria adquirint un sentit molt concret lligat a l'expressió típicament valenciana fer harca, és a dir, tirar-se pedres entre bàndols de joves. Així ho pensàvem llavors, atés que diverses fonts filològiques de prestigi ho indicaven, però recentment hem sabut que el més probable és que el mot no s'escriga d'aquesta manera, harca, sinó sense h, arca. En conseqüència, per evitar confusions, cal que hi donem una explicació sobre la qüestió, la qual serà l'objecte central d'aquest post.

En primer lloc, cal apuntar que hem hagut de reconstruir la història de la grafia, entre harca i arca, en els diccionaris valencians i de llengua catalana dels segles XIX i XX. En aquest sentit, la primera vegada que el mot apareix en un diccionari és en 1839, en l'Ensayo de un diccionario valenciano-castellano del polític Lluís Lamarca, que recull nombroses expressions particulars de la llengua viva. Hi deia (p. 6): arca (combate de muchachos a pedradas) = pedrea, una grafia que es reproduïa en el següent diccionari de valencià, el de l'advocat Josep Escrig, de 1851, i en el Novísimo diccionario general valenciano-castellano del capellà Joaquim Martí Gadea, de 1891. Per tant, en tots els diccionaris valencians del segle XIX la paraula apareixia sense h, arca, tot i que sense indicar cap mena de documentació històrica. D'una altra banda, el darrer autor esmentat féu una altra consideració sobre el mot en 1908 en la seua obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Ge, segons la qual fer arca seria un costum heretat pels valencians dels moros, que, sent guerrers perquè sí, quan no tenen amb qui combatre combaten ells entre ells, fent-se tot el mal que poden.

Així les coses, uns anys després, potser aprofundint en aquesta darrera línia, en el primer volum del monumental Diccionari Català-Valencià-Balear, que es publicà en 1930 coordinat pel també capellà Antoni Maria Alcover, la grafia d'arca passà a aparéixer com a harca, ja que s'hi opinava que procedia de la paraula àrab harka. En concret, l'entrada corresponent deia: Lluita a pedrades entre nois o fadrins (val.); cast. pedrea. Exemples: "Els chics del Cabanyal i els de l'orta, enguerrats sempre, feen arca", Bernat Morales San Martín, "Idilis llevantins. Noveletes de l'orta valenciana", Barcelona, 1910, p.12. Etimologia: de l'àrab marroquí harka, "moviment de tropes, pas de càrrega". Tot i que no ho sabem del cert, és probable que en aquesta decisió també hi tingués a veure la introducció coetània del mot harca en castellà, procedent, en efecte, de l'àrab harka, que significa campanya militar i que fou introduïda en aquesta llengua com a conseqüència de les guerres entre espanyols i marroquins de començaments del segle XX. En aquest cas, el sentit clar d'harca, com recull el Diccionario de la Real Academia Española, és el d'expedición militar de tropas indígenas o partida de rebeldes marroquíes, és a dir, un significat ben allunyat del tradicional valencià -limitat al crit de guerra i al fet de llançar-se pedres.

En qualsevol cas, el canvi operat pel Diccionari Català-Valencià-Balear, d'arca a harca, fou recollit per un dels lingüistes amb més prestigi de les lletres catalanes, Joan Coromines, que al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de 1980, féu la següent observació en la paraula arca: fer arca en el sentit de "anar a cops de roc els xics o la gent baixa dels pobles" és només valencià (des de l'Horta per Alcoi fins a la Marina almenys): Lamarca. [...] Sembla que no té relació etimològica amb el nostre mot [el d'arca sense h], sinó manllevat de l'àrab marroquí 'harka', milícia de moros [...] pròpiament amb el sentit d'expedició militar. I, atesa aquesta doble opinió dels diccionaris d'Alcover i Coromines, a partir de llavors també els diccionaris pròpiament valencians seguiren aquest corrent. Per exemple, el Diccionari de la rima de 1980 i el Diccionari general de 1985 del també lingüista Francesc Ferrer Pastor, així com el Diccionari valencià de 1995 de Josep Lacreu, recolliren harca com l'acció d'apedregar-se els xiquets. Igualment, també el filòleg Manuel Sanchis Guarner decidí escriure-la amb h en 1972, en explicar en La ciutat de València. Síntesi d'història i de geografia urbana que aquella paraula havia estat emprada durant un avalot contra els francesos esdevingut en la ciutat de València en 1691, per tal d'encoratjar la revolta al crit d'harca, harca, harca.

En conseqüència, en funció de tots aquests exemples del segle XX -no coneixíem els del XIX-, així la vam decidir agafar nosaltres, amb h, harca. Sabíem que alguns altres filòlegs havien proposat darrerament, dels anys 1990 ençà, la grafia sense h, però els seus arguments no semblaven en absolut concloents. Primerament, Francesc Ferrer Pastor canvià d'opinió i en el seu Diccionari valencià escolar de 1992 la introduí com a arca, ja que, segons pensava, l'expressió fer arca provenia de les baralles que es produïen entre els clavaris dels municipis o les confraries quan obrien les arques i mancaven els diners que s'hi preveien. Més tard, en l'any 2000, Emili Casanova aportà noves dades i advocà per l'ús sense h. D'un costat, documentà el mot arca com a valencianisme en el Diccionario de la Real Academia Española almenys des de 1832, amb el significat de: en Valencia, pedrea que tenían los estudiantes los unos con otros; d'un altre costat, considerà que l'expressió fer arca procediria del fet que aquells estudiants utilitzaven arques per a transportar les pedres llancívoles. Tanmateix, ni Ferrer Pastor ni Casanova aporten cap prova de les seues hipòtesis relacionades amb les arques municipals o les arques plenes de pedres. Són simples suposicions sense fonament documental i que no semblen massa lògiques (l'obertura de les arques dels diners no es caracteritzava pel que comenta el primer, ni cal transportar les pedres en arques per a llançar-les, com apunta el segon).

No obstant això, un darrer lingüista, Jordi Colomina, ha oferit fa molt poc de temps una explicació molt més versemblant per a l'etimologia de la paraula i que reforça la grafia arca, tal i com apareix als diccionaris del segle XIX. En concret, segons explica en un article d'aquest mateix any 2012, s’ha de descartar, en primer lloc, l’etimologia àrab proposada pel Diccionari Català-Valencià-Balear per motius fonètics, ja que el fonema h s'hauria adaptat en valencià com a f (com en el cas d'alfàbega, tafulla o matalaf), de manera que l'evolució lingüística hauria estat farca. A més, hi explica que, com hem vist, els diccionaris del segle XIX, tant en valencià com en castellà, recullen exclusivament arca i que el mot harca no arribà a Espanya fins al segle XX, com ho confirma el fet que fou introduït als diccionaris de castellà en 1914, de manera paral·lela a les guerres del Marroc. Finalment, proposa relacionar la paraula amb una de les accepcions d'arca que apareix en el Diccionario de la Real Academia Española de 1783 i 1791: parte de la bastida, máquina antigua de guerra. I, alhora, el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna una definició i uns exemples medievals de bastida -i de castell, remesos l'un a l'altre- que presenten una explicació raonable per a l'ús de l'expressió fer arca. En concret, es diu que la bastida o castell de fust era la torre construïda de barres i posts i muntada damunt de rodes, plena de guerrers armats, que servia per acostar-se als murs i batre'ls de prop.

I, com apunta Colomina, hi ha dos fonts medievals que expliciten el fet que un dels objectius principals d'aquests enginys de setge era llançar pedres als enemics de forma continuada. En primer lloc, Jaume I explica en el Llibre dels fets del segle XIII que en l’alt [del castell de fust] seran ballesters la meytat e hòmens qui apedregaran a aquels sarraïns qui pujaran al mur, e puys los crestians pujaran per aquella torre derrocada, e ells no ho poran deffendre, per les ballestes e per les pedres que seran en lo castell. Més tard, en el capítol 294 del Dotzé del crestià de Francesc Eiximenis, del segle XIV, es recomana que lo príncep qui assetja, faça fer torres e castells pus altes que los murs ne les torres del loch que assetja e sien cuberts de cuirs de bou cruus per tal que no s’hi puxa metre foch, e acosten aytals torres fins al mur o almenys prop, e haja ponts levadissos de las torres fins al mur e d’aquí poden los combatens trametre tanta còpia de pedres e de lances a aquells qui els estan dejús en lo mur que per força aquells del mur hajen a fer loch [...]; aquells qui estan en la part pus alta de la bastida deuen continuament gitar pedres e sagetes contra aquells del mur qui estan endret e al costat de la bastida, en guisa que facen loch a aquells qui estan al pont per entrar dins lo loch per lo mur.

Per tant, tot i que no en tenim constància documental per a la llengua catalana, seguint el que apareix al Diccionario de la Real Academia Española a finals del segle XVIII, és possible que l'arca fos la part d'aquestes màquines de guerra en què els soldats es posaven per tal de llançar pedres i sagetes. De fet, l'origen etimològic del mot arca està clarament relacionat amb els conceptes de bastiment, baluard i fortalesa o de la part més elevada d'un lloc fortificat. Aquests eren els significats de les paraules llatines arca, arcae i arx, arcis (per exemple l'arx ratis era el castell de popa d'un vaixell), alhora que el verb arceo, arcere volia dir repel·lir o allunyar l'enemic. Podríem imaginar, fins i tot, que l'acte de llançar pedres des de l'arca de la bastida contra els enemics es feia al crit d'arca, arca, arca, d'on hauria passat als avalots populars. En tot cas, tampoc tenim proves documentals d'això, però pels arguments filològics presentats per Jordi Colomina i aquestes relacions etimològiques que acabem d'exposar sembla clar que el crit d'arca no prové de l'àrab harka, sinó que és molt més probable que ho faça del llatí arca.

De fet, els dos únics esments que hem trobat referents a l'època foral valenciana s'escriuen sense h. Primerament en una carta escrita pels jurats de la ciutat de València en 1380, en què, com apunta Agustín Rubio, s'empra la paraula en el sentit de facció: havem sabut que ella [la vila d'Alzira], o pus verament alcuns d'ells que són d'aquella arca, han instigat e fet... Així, encara que l'ús és confús per a nosaltres, podria estar relacionat amb el fet de mantenir enfrontaments entre diversos bàndols. D'una altra banda, sembla que Manuel Sanchis Guarner es confongué en explicar que el crit harca havia estat emprat en un avalot a València en 1691, ja que aquesta expressió no apareix en absolut en els documents en els quals es basa, publicats per Sebastià Garcia en la seua obra Valencia bajo Carlos II (docs. 136-140). Per contra, sí que apareix en el mateix llibre, però no en 1691, sinó en 1693, quan una carta del virrei del regne de València, el marqués de Castel Rodrigo, relata en castellà els fets de la Segona Germania (doc. 197) i diu que els revoltats marxaven al crit d'arca, arca, arca.

Tot plegat, doncs, ara sabem que hi ha moltes més raons per a considerar que tant el crit de guerra arca, com l'expressió fer arca, s'escriuen així, sense h, com apareixen històricament i als diccionaris del segle XIX, i com sembla indicar la seua etimologia, i no com apuntaren Antoni Maria Alcover i Joan Coromines en les seues obres del segle XX. Ara, però, després de vora 5 anys amb ell, ja no anem a canviar el nom del nostre grup de joves medievalistes valencians. Ens limitarem a assenyalar aquesta confusió en la grafia en la columna de la dreta, "Harca, això què vol dir?", tot enllaçant aquest post. La pronúncia és la mateixa i l'esperit del grup continua sent el mateix: fer, tots plegats, una mica d'aldarull, com també el feien, en lluita contra els opressors, les harques marroquines -aquestes amb h- del segle XX. Esperem que l'explicació haja quedat clara!