InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.400
membres]
Butlletí número 772 (dijous 07/02/2013) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - Esquallar-se i aixar
arrere
4) Màrius Serra -
Apropar?
5) Núria Puyuelo - Sobre
la ‘guixeta' i la ‘taquilla'
6) Jordi Sedó - Escola,
llengua i nouvinguts
10) Presentació a
Castelló del llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per
al català
11) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
77).
245. De vegades em vénen
persones que es queixen perquè els obliguen a aprendre el català. Jo els dic:
“Escolteu, si els catalans saben parlar i escriure en castellà és perquè el seu
idioma va ser prohibit i el van haver d'aprendre.” I els pregunto: “nosaltres no
hem d'aprendre el català? Que som més tontos que ells,
nosaltres?”.
Manuela de Madre
Política
2)
Josep Maria Pasqual
Si partim del concepte d'utilitat de les llengües entès com
el poder que tenen les llengües de satisfer necessitats humanes, veiem que, en
una fase inicial de la relació social, totes les llengües són útils per als
usuaris. Podríem dir que aquesta és una utilitat bàsica, innata i comuna a totes
les llengües. Hi ha, però, una utilitat que té a veure amb els usos, més que amb
els usuaris, que també és comuna a totes les llengües, però que s'ha de
manifestar en cada cas. El pas de l'oralitat a l'escriptura va marcar una
frontera entre la utilitat que té a veure amb els usuaris i la utilitat que té a
veure amb els usos. I així com la utilitat bàsica és espontània, la utilitat
referida als usos està subjecta, primer, a la voluntat de superació de cada
comunitat lingüística i, segon, a la superació dels prejudicis exògens. Perquè,
al llarg de la història, s'han succeït els intents, per part de determinats
poders vinculats a llengües pretesament superiors, de negar l'accés a la
utilitat de les llengües persuasivament considerades com a menys de
tot.
En el present, les institucions públiques mundials (en el
nostre cas, les que tenen a veure amb la UE) funcionen, de fet, com a autèntics
indicadors del grau d'utilitat de les llengües i són les que ofereixen un
indicador més fiable alhora que més esbiaixat; perquè, la UE, atès que està
formada per estats i no per comunitats lingüístiques, regula la presència de les
llengües segons els criteris jurídics de les legislacions estatals i no segons
criteris de competència lingüística. Així, d'acord amb els criteris de la UE, la
llengua catalana no és oficial i ni tan sols una llengua de treball, la qual
cosa equival, a la pràctica, a la consideració del català com a llengua sense
utilitat efectiva quant als usos comunitaris.
Veiem que en un cas com el de la presència en el màxim nivell
de les institucions europees (el Consell, la Comissió, el Parlament, el Tribunal
de Justícia, el defensor del poble) la utilitat no depèn del dia a dia dels
usuaris, ni depèn de la superació dels nous usos, sinó que depèn dels marcs
jurídics estatals o interestatals. És a dir, ja no ens enfrontem a una prova
lingüística, sinó política, perquè l'aixeta de les utilitats està controlada per
la mà d'un poder amb una llengua dominant i perquè, com diu el lingüista
valencià Jesús Tuson,“l'estat modern no és amic de la diversitat i manté ben
fondes les arrels de l'esperit jacobí”.
En el moment present la UE es regeix, i, certament, en el futur
pròxim es regirà, pel sistema lingüístic instaurat pels tractats (el primer
d'aquests tractats va ser el constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de
l'Acer, del 1951), segons els quals, les llengües oficials de les comunitats són
les declarades oficials al si de tots els estats membres. Des d'aleshores, només
se n'ha fet l'excepció de l'irlandès, primera llengua oficial d'Irlanda, que no
va rebre l'oficialitat plena, en benefici de l'anglès, segona llengua oficial
d'Irlanda i, òbviament, llengua oficial del Regne Unit. El precedent de
l'irlandès no presagia un horitzó favorable a un hipotètic reconeixement de
l'oficialitat del català, una llengua que, si bé té 10 milions de parlants
(l'irlandès, 70.000 parlants a Irlanda i 30.000 a Irlanda del Nord), només és
llengua cooficial (amb diverses denominacions pel que fa al nom de la llengua
mateixa) en la comunitat lingüística catalana del Regne d'Espanya i, única
llengua oficial, a Andorra. Justament la via andorrana podria comportar un
hipotètic reconeixement de l'oficialitat del català a la UE: la hipotètica
entrada d'Andorra a la Unió, segons sembla, seria la via més directa per accedir
al reconeixement oficial pretès del català. Així, com veiem, la utilitat del
català en l'àmbit de la UE no depèn tant de la competència lingüística com de la
regulació jurídica.
Mentre la UE es debat entre un criteri de sostenibilitat que
passa per no augmentar més el repertori de llengües oficials i de treball,
malgrat la incorporació de nous estats amb llengües oficials diferents a les que
estan homologades actualment, i alguns intents febles de protegir les llengües
minoritàries per a usos succedanis, de moment, la regulació lingüística
comunitària sembla alimentar els prejudicis i guiar-se per una versió lliure de
la màxima orwelliana: “Totes les llengües són útils, però unes són més útils que
d'altres.”
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 30 de març
del 2012
Esquallar-se i aixar
arrere
J. Leonardo Giménez
Podríem dir que la majoria dels governs europeus s'esquallen i aixen
arrere davant la dictadura dels mercats i de les sangoneres i voltors financers,
perquè “esquallar-se” és ‘fer perdre el valor, l'ànim, el coratge, l'energia
moral, etc.', perquè cap d'eixes virtuts veiem en les propostes i alternatives
dels governants per a encarar, com tocaria, la crisi econòmica. Una conseqüència
d'”esquallar-se”, en sentit figurat, és “aixar”, òbviament, cap arrere. Eixe
verb, en sentit literal és ‘fer anar arrere (una cavalleria), fer-la recular'.
En sentit figurat és ‘desistir d'alguna cosa', “De primer va dir que plantaria
cara a la Merkel, però després aixà arrere”. Són expressions molt nostrades, que
no es veuen molt en el dit model culte d'esta llengua. Eugeni S. Reig, en el seu magnífic Valencià en perill d'extinció, es fa
ressò del risc de desaparició de l'ús del verb “esquallar” i l'arreplega amb dos
bons exemples. Ferrer Pastor, sempre atent a la parla genuïna, també la va
incorporar en el seu Diccionari general
i altres seus, com ho fa el DV (Lacreu, IIFV, GV, Bromera), el SALT i el de
la RACV i, per descomptat, el Diccionari
català-valencià-balear. El DIEC2 no considera el terme “esquallar” digne de
les seues “exquisides” pàgines, per “perifèric”, localista o vés a saber! Què hi
farem!
L'altre verb que comentàvem és “aixar”, que tampoc té els favors del
valencià de llibre ni de la “bíblia” lingüística, però sí dels reculls citats i
del Gran diccionari de l'Enciclopèdia
Catalana. Fa unes quantes setmanes vaig preguntar a un nebot meu què havia
passat amb una porta de ferro d'accés a la finca que procura, perquè la veia
molt espatlada. Em va contestar que l'havia trencada un camió “aixant arrere”.
És un bon exemple d'extensió del camp semàntic, perquè abans “aixar” sols es
gastava per a les cavalleries de càrrega o per a fer arrere animal amb carro o
tartana; si el transport, ara, es fa amb camions o vagons de tren, just és que
també “aixen” eixos mitjans transportadors.
Consell per a la ciutadania: esquallem-nos davant dels fills, família i
amics, si cal, i aixem arrere, perquè, de vegades, més val perdre que més
perdre, però no ens esquallem davant de les injustícies dels mercats i de le
sangoneres financeres i, encara més, no aixem arrere davant d'eixa
gentola.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 1 de febrer del
2013
Motacions
per Màrius
Serra
La prevenció contra l'adopció
indiscriminada de barbarismes és una estratègia positiva per mantenir la
qualitat d'una llengua, sempre que l'obsessió per la puresa no ens obnubili.
Massa sovint tirem pel dret a l'hora d'anostrar paraules que no ens calen i
acabem arraconant solucions genuïnes que ja cobrien les nostres necessitats. A
voltes un mot aparentment genuí actua com un cavall de Troia. És el cas del verb
apropar (acostar, aproximar), documentat en textos catalans només des de finals
del segle XIX però omnipresent a primers del XXI. Només cal llegir els diaris
per adonar-nos com l'ús d'apropar ha anat guanyant terreny a acostar, que seria
el verb central per expressar aquesta acció i que està documentat en català des
del segle XIII. La sonoritat d'apropar, amb l'oclusió contundent de prop,
sedueix cada cop més catalanoparlants, en detriment d'acostar i de variants més
específiques o territorials, com atansar, arrambar, aproximar, atracar, arrimar,
adossar... Paradoxalment, un dels motius que ha fomentat l'abús d'apropar és la
seva presumpta genuïtat. Presumpta perquè en realitat és un calc del castellà.
No pas del mot, sinó del procés que transforma un adverbi (cerca) en un verb (acercar). Si volem veure de prop una
bombona de propà, més val que ens hi acostem o que ens hi atansem. Si ens hi
volem apropar potser ens
esclatarà.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 25 de gener del
2013
Sobre la ‘guixeta' i la ‘taquilla'
Núria Puyuelo
Com en dieu del lloc on venen les
entrades en un cine, un teatre o un camp de futbol? Que és la guixeta o
la taquilla? Si fem aquesta pregunta a peu de carrer segur que molts
parlants respondrien convençuts que es diu guixeta i que
taquilla és un barbarisme. Fins i tot corregirien un altre
catalanoparlant que fes servir la paraula taquilla. Doncs és justament
a l'inrevés. El mot correcte és taquilla i guixeta és un
gal·licisme (guichet), un mot que no trobarem en cap diccionari de
català. Des del punt de vista lingüístic, guixeta és una ultracorrecció
(també s'anomena hipercorrecció o hiperpurisme), una interpretació que fa el
parlant d'una forma correcta de la llengua com si fos incorrecta i que la
substitueix per una forma analògica o més productiva que es pensa que és la
correcta. Un altre exemple clar d'ultracorrecció és el mot xarrup
(“glop d'un líquid que hom xarrupa”), que molts parlants es pensen que és la
manera correcta d'anomenar aquell gelat poc consistent fet a base de sucs de
fruita. Doncs no, malgrat que algú es cregui que és un barbarisme, en català
aquell gelat rep el nom de sorbet. Altres ultracorreccions habituals
són solsament (que prové de l'encreuament de sols i
solament), intermig (per intermedi) i unànim
(en comptes d'unànime).
També hi ha un seguit
d'ultracorreccions que es formen per analogia. Seria el cas d'aquelles paraules
que tenen una terminació semblant a la d'una altra llengua. Davant la sospita,
el parlant tira pel dret i en suprimeix la terminació. Un exemple d'això el
tindríem en caimà (per caiman), orangutà (en comptes
d'orangutan), Pakistà (per Pakistan), tobogà
(en lloc de tobogan), camerí (i no camerino) i
divà (per divan).
Sabíeu
que
La paraula taquilla prové del
castellà. En català, vol dir “lloc, en una estació de ferrocarril, en un teatre,
en un cinema, en una instal·lació esportiva, etcètera, on hom despatxa els
bitllets al públic” i “recaptació obtinguda en un espectacle de teatre, cinema,
etcètera”. Ara bé, de l'armari petit on deixem els objectes personals al gimnàs
o a l'escola, en diem armariet i no taquilla.
Article publicat en El 9 Nou dilluns 21 de
gener del 2013
Escola, llengua i
nouvinguts
Jordi
Sedó
La freqüència amb què els docents trobem alumnes nouvinguts a les nostres
classes ens obliga a acarar amb seriositat i rigor el problema que ens planteja
la diversitat lingüística a les aules; i la veritat és que, al marge del que
estableixen els projectes lingüístics, és freqüent trobar docents que, amb la
intenció de fer més fàcil i suau la integració d'aquests nens a l'escola, s'hi
adrecen sistemàticament en castellà.
Per la llengua que parlen, cal distingir, com a mínim dos tipus
de nouvinguts: els que són de llengua castellana i els que parlen altres
llengües. I, malgrat que les consideracions que ens hem de fer siguin diferents
en cada cas, hem de poder oferir-los un tractament convergent si volem que tots
acabin integrant-se còmodament al país.
Els hispanoamericans i els procedents de l'estat espanyol tenen
molt fàcil la comunicació, ja que tothom els entén quan parlen la seva llengua,
però precisament per això, si no els convidem a relacionar-se en català, els
serà més difícil accedir-hi ja que, lamentablement, la tendència que trobaran al
carrer serà majoritàriament que les persones s'hi adreçaran en castellà amb tota
naturalitat. Si els docents no som conscients que això és un vici perniciós molt
arrelat als hàbits lingüístics de la nostra societat i el reproduïm a l'escola,
aboquem aquests nens a una situació d'absoluta impermeabilitat a la llengua del
país, ja que el missatge subliminal que se'ls dóna és: “No cal que aprenguis
català perquè no t'hi parlarà ningú. Aquí, tothom sap parlar com tu i no cal que
t'hi esforcis”.
Naturalment, llançar un missatge com aquest des de l'escola té
unes conseqüències nefastes tant per a la completa i correcta integració dels
nouvinguts com per a les seves possibilitats futures: continuar determinats
estudis superiors, integrar-se plenament en certs grups com a membres iguals que
els altres o competir amb un autòcton si mai els cal fer-ho. I, de retruc, la
llengua catalana pot deixar de tenir un usuari, cosa que sempre hem de
considerar com a perillosa, atesa la difícil situació del nostre idioma.
D'altra banda, els procedents de països asiàtics, africans o
europeus no troben el català més difícil que el castellà. Per tant, és un error
pensar que si els parlem en castellà els ho posem més fàcil. En aquests
parlants, a més, i precisament per aquesta raó, és possible que hi trobem una
receptivitat més alta, i que la resistència a usar el català sigui menor que en
el cas dels castellanoparlants.
En qualsevol cas, però, el tractament ha de ser sempre el
mateix: adreçar-s'hi en català cordialment i amb naturalitat i això, sí, si
cal, donant-los totes les facilitats que estimem pertinents: parlar a poc a poc,
ajudar-nos de gestos, traduir, si cal, alguna paraula clau a una llengua
coneguda pels dos interlocutors i fer servir totes les estratègies que
considerem útils per a la comunicació, però no pas substituir sistemàticament el
català pel castellà perquè, novament, donarem aquell missatge subliminal, que
actuarà com a element dissuasiu.
Els nouvinguts nens o adults no se senten agredits quan ens
hi adrecem en català. Això sol ser un prejudici nostre, heretat de vicis del
passat. I si n'hi ha cap que s'hi sent és perquè és ell qui té un prejudici,
normalment adquirit aquí i que serà bo que l'ajudem a superar immediatament a
base de fer-li veure que, si vol integrar-se al país, l'idioma és un element
indispensable. Molts, en canvi la majoria m'atreviria a dir, desitgen que ens
hi adrecem en català per tal de poder-lo aprendre i, sobretot, per a deixar de
sentir-se tractats com a nouvinguts tan aviat com sigui possible. I les nostres
actituds, malgrat que sovint carregades de bones intencions, contribueixen a
mantenir-los dins d'una marginalitat innecessària i injusta. Per això, la nostra
escola ha de procurar incidir clarament en el bandejament d'aquesta manera de
procedir. I, en canvi, em fa l'efecte que cada cop és més freqüent l'actitud més
fàcil i més edulcorada, que consisteix a parlar-los en castellà, amb un
menyspreu absolut per tot el que té aquesta pràctica d'apartheid i de
contribució a mantenir al marge de la nostra cultura aquells qui probablement
s'hi volen integrar com a ciutadans de ple dret.
L'escola ha de ser un element d'integració. Un dels més
importants, a més. I aquesta condició passa necessàriament per esdevenir una
eina que faciliti l'accés a la nostra llengua als qui no la tenen com a pròpia.
I no hi ha millor manera de fer-ho que mantenir-la com a vehicle de comunicació
per defecte i fer-ho, a més, d'una manera natural i lliure de complexos,
sobretot, ara que el govern espanyol s'ha decidit a combatre sense manies la
immersió lingüística que tant ens ha costat d'aconseguir. Així, de passada, en
un acte de justa correspondència, alhora que donarem als nouvinguts
l'oportunitat que mereixen de competir dignament i en igualtat de condicions amb
els autòctons, contribuirem a estendre l'ús de la nostra llengua, que també ens
fa molta falta.
Publicat en el diari ARA dimarts 22 de gener
del 2013
Sebastià
Alzamora
Com és públic i notori, un grup de treballadors del Teatre Nacional de
Catalunya (TNC per als amics i abonats) ha desistit de la seva decisió
d'utilitzar "preferentment" el castellà quan s'adrecessin al públic. La intenció
era protestar contra les retallades que sobrevolen el TNC com aquella long
black cloud que cantava Bob Dylan a Knockin' on heaven's door , que
és una cançó mortuòria, com la dels ajustaments pressupostaris. Als esforçats
treballadors del TNC els ha passat si fa no fa el mateix que els va succeir als
Mossos ara fa aproximadament un any, però el raonament que sustentava la
protesta policial d'ara fa un any i l'actual de la gent del TNC és idèntic: com
que les retallades ens vénen de la Generalitat, i la Generalitat està comandada
per un govern nacionalista, doncs parlarem en castellà perquè se suposa que
això, als nacionalistes, els toca el que no sona. Concretament, els treballadors
del TNC que s'adhereixen a la mesura argumentaven que ho feien "en protesta
contra el desmantellament de la cultura catalana". Embolica que fa fort.
A les llengües, en aquest país, els passen tota mena de
calamitats, però segurament la que faltava era equiparar-les a una botzina de
les que es fan servir a les manifestacions. És a dir, que quan governa CiU -amb
el suport d'ERC- l'instrument de protesta dels empleats i funcionaris de la
Generalitat és el castellà, i, per la mateixa regla de tres, cal suposar que si
un dia tornés a governar el PSC -amb el suport, no ho sé, de Ciutadans- el
dispositiu per posar el crit al cel seria el català. Blocs de gent canviant
d'idioma de forma sobtada, com si els posseïssin alternativament els esperits de
Don Pelayo o de Guifré el Pilós. Un cas de metempsicosi idiomàtica i
col·lectiva, tan misteriós i tan grotesc com el de certs polítics que fan parts
dels seus discursos ara en una llengua ara en una altra, com si els faltés un
bull i el bilingüisme consistís a parlar a sanglots.
Les llengües són, essencialment, eines de comunicació, però
això no vol dir que no mereixin un respecte. Sobretot perquè també són
mecanismes de cohesió social. Tenint això en compte, el més paradoxal és que la
protesta dels treballadors del TNC no vulnera el català, com ells es pensen,
sinó el castellà, ja que el rebaixen de la seva categoria estructural en la
configuració social i cultural del país (més de la meitat de catalans l'usen com
a primera llengua) per convertir-lo en una mera arma llencívola amb la finalitat
de tirar-la pel cap d'uns polítics que, com no pot ser de cap altra manera, es
queden exactament igual. ¿Els havia dit algú mai a aquests treballadors que
estava prohibit parlar en castellà al TNC? ¿Haurien notat que tremolessin les
parets de l'equipament dient función en lloc de funció ? I per
cert: ¿no ho sabien que la defensa de la cultura catalana es pot fer
perfectament en castellà, com ho demostren molts (no tants com voldríem, però;
això és cert) i il·lustres exemples? La pròxima protesta, sisplau, en
esperanto.
Publicat a
Manuel Cuyàs
S'ha posat de moda manifestar protestes deixant de banda el català i
expressant-se en aquesta noble, estimada i admirada llengua que és el castellà.
Primer ho van fer els Mossos d'Esquadra, que per no recordo quin malestar amb el
conseller o amb la nòmina durant uns dies van parlar com la Guàrdia Civil. La
veritat és que no ens en vam adonar gaire perquè molts ja hi tenen tendència,
però la intenció ja va ser ofensiva. Ara ho han fet els empleats del Teatre
Nacional, que se senten víctimes de les retallades. Diumenge van enganxar en un
lloc visible un paperet –escrit en català– en què demanaven disculpes als que
compren entrades i s'han d'acomodar si se'ls adreçaven com els taquillers i
acomodadors del Centro Dramático Nacional. Per cert, i ja que hi som posats i
els he dut aquí, ni els assalariats del Centro Dramático Nacional ni la Guàrdia
Civil i ni tan sols la delegada a Catalunya del govern de Madrid, la senyora
Llanos de Luna, no s'ha sentit mai que parlessin en català quan s'han trobat
davant d'incomoditats laborals o de qualsevol tipus. La senyora De Luna obliga
els ajuntaments a penjar la bandera espanyola però no els obliga pas a penjar
també la catalana.
Com que jo, com tothom menys els que cobren sobres de sotamà i són corruptes,
també sóc objecte de retallades i em ressento de l'IVA augmentat, ara
imaginin-se que escrivís aquest article en castellà. El director no m'ho
permetria, i ben fet que faria, perquè el català és prou ric de matisos per dir
el nom del porc a qui sigui. Jo entendria que un acomodador em digués “escolti,
miri, aquí té la seva butaca, però sàpiga al mateix temps que sóc una víctima de
les retallades”, amb el qual acomodador em podria abraçar solidàriament, però no
entenc que em digui “ahí está su asiento”, perquè llavors em poso de mal
humor i no sóc gens amical. Un dia vaig dir que els Mossos fins i tot han de
pegar en català, expressió que em sembla que s'entén perfectament, i aquelles
declaracions meves encara circulen per la xarxa perquè la meva persona sigui
motiu d'escarni.
No he sentit que els defensors del castellà i la De Luna s'enfelloneixin
davant aquesta manera espúria i utilitarista d'usar la seva llengua, sinó que
sembla que n'estiguin contents. Que no l'estimen i admiren com
jo?
Vicent Sanchis
Durant els anys seixanta i setanta del segle passat allò que se'n podria
dir sociolingüística (perdó) va marcar època als Països Catalans (més perdó
encara). Una sèrie d'experts punters van aparèixer del no res i van elaborar
teories molt celebrades arreu. Lluís Vicent Aracil, Rafael Lluís Ninyoles i
Francesc Vallverdú ens van anar explicant que la substitució de les llengües
arriba i s'escampa per dos factors elementals: el prestigi i la utilitat. El
castellà per aquests països tan aspres feia un gran forat perquè parlar-lo era
considerat “fi” i perquè servia per a moltes més coses que no el català. El
mateix concepte “substitució” o uns altres de més professionals com “autoodi”
van servir per aclarir-nos el nostre món de cada dia. Ara aquests senyors s'han
retirat i ningú els ha substituïts. Haurien de tornar els savis per explicar-nos
per què uns bombers o uns treballadors de l'escena han decidit que la manera més
efectiva de pressionar els seus caps és parlant castellà. Humiliant-se i
humiliant-nos. Autoodi obrer?
10)
Presentació a Castelló del
llibre
Entre Calimero i
Superman: Una política lingüística per al català
Editorial El Tangram
Hi interindran:
- Josep
J. Conill, autor del llibre
- Jordi Tárrega Sangüesa
- Ernest Querol, autor del
pròleg
Divendres 8 de febrer, a les 19 h
Llibreria Babel, carrer del
Guitarrista Tárrega, 20, de Castelló de la Plana
Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961)
ensenya valencià a un institut i ha estat professor associat de l'UJI. Es dedica
a la sociologia del llenguatge i la crítica cultural i literària, matèries sobre
les quals escriu articles i ha impartit seminaris. El 2004 va editar amb Ângelo
Cristóvão el llibre Do Latim às Linguas Nacionais de Lluís V. Aracil (Santiago
de Compostel·la: Associação de Amizade Galiza-Portugal). Amb Raquel Casesnoves,
Eva Codó i Joan Pujolar, ha participat en l'elaboració del manual
Sociolingüística (Barcelona: UOC, 2012) i és autor de Del conflicte lingüístic a
l'autogestió (Barcelona: IEC, 2007) i Entre Calimero i Superman: Una política
lingüística per al català (Barcelona: El Tangram, 2012). La seua obra literària
comprèn el volum d'aforismes Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2007) i els
llibres de poesia Despossessió (Lleida: Pagès, 2002) i La nit en blanc
(València: Denes, 2011). Les diverses facetes de la seua producció han estat
guardonades en reiterades ocasions. Manté el lloc web http://www.josepconill.cat/
En la tardor del 2012 ha aparegut el meu llibre Entre Calimero i
Superman: Una política lingüística per al català, à carrec de l'editorial
barcelonina El Tangram. L'obra, encapçalada per un generós pròleg d'Ernest
Querol, constitueix una ambiciosa i original anàlisi sociològica dels recursos i
les estratègies adreçats a convertir el català en una qüestió d'Estat. Assumpte
de gran rellevància social als Països Catalans, la política lingüística és
simultàniament una disciplina acadèmica i una pràctica governamental. Alguns
dels seus correlats locals, com ara la immersió lingüística a l'ensenyament,
constitueixen una arma llancívola contra els governs catalanistes i alhora un
motiu d'orgull invocat per aquests. Això no obstant, els estudis sobre la
matèria mostren sovint una paràlisi inquietant, fruit de dogmatismes militants. Entre Calimero i Superman és un text
heterodox, una glopada d'aire fresc, una tercera via que es manté a distància
tant del victimisme de Calimero com del triomfalisme de Superman, és a dir, tant
del lament que es tortura amb la visió d'una llengua catalana certament
minoritzada, però més impotent del què és en realitat, com de certs cofoismes
espuris que qualifiquen de modèliques les polítiques de normalització del
Principat. Al llibre s'analitza la “normalitat” que representa ser una llengua
minoritzada en un món on un grapat de llengües hegemòniques han empés a la
minorització la resta d'idiomes del planeta. Dins aquest context, es critiquen
les actuals polítiques lingüístiques del Principat i les ideologies que envolten
sempre tota política lingüística (sense perdre de vista el marc dels Països
Catalans), desmantellant els tòpics estantissos que entorpeixen una visió més
pragmàtica del problema i proposant mesures oportunes per tal d'estendre l'ús
del català, tant en aquesta com en una eventual Catalunya independent. Es tracta
d'un text desvinculat dels programes dels principals partits, que se'n manté a
una sana distància crítica, tot treballant en la profunditat teòrica que seria
desitjable en la major part dels documents sobre aquesta temàtica tan delicada.
Tal com acostuma a ser habitual en els meus treballs, s'hi recorre a
perspectives i metodologies molt diverses, des de l'analogia amb les anàlisis de
Dieter Senghaas sobre la història del desenvolupament a la morfologia
luhmanniana dels sistemes socials, passant per les aportacions d'autors tan
diversos com Peter Sloterdijk, Raymond Boudon, Lluís Aracil, Gregory Bateson,
Manuel Castells, Ernesto Laclau, etc. Tot plegat configura una reflexió
allunyada del discurs usual sobre la viabilitat del català, que en un context
menys encarcarat que el nostre seria, sense cap mena de dubte, objecte de
discussió i polèmica. En vaig parlar breument durant una entrevista a Ràdio
Nacional d'Andorra de dimarts 11 de desembre del 2012.
11)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - estar biga
2) Eugeni S. Reig - estar la cosa marinera
3) Antoni Llull Martí - L'Islam i alguns
termes islàmics
4) Pau Vidal -
Ventura
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la
llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra
Y)
6)
Articles d'Albert Pla
Nualart
7) Josep-Daniel Climent - La llengua dels valencians de Manuel Sanchis
Guarner
8) Pere Ortís - Alguns
barbarismes (I)
9) Vicent Baydal - Quan "harca" és
(probablement) "arca"
12) Ramon Sangles i Moles - Hem de ser clars i
concrets
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2013 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací