Llengua i seducció (2)

Comparteixo plenament el neguit de Josep M. Fulquet en relació a les traduccions que noucentegen, malgrat que les meves lectures no coincideixen gaire amb les seves. A fi d'evitar la perpetuació de llocs comuns, tanmateix, m'agradaria rebatre un punt concret de la seva argumentació (d'altra banda tan llegidora, cosa que és d'agrair).

Em refereixo a la discrepància sobre els motius que tenen els lectors per preferir les versions en castellà. Laura Huerga deia a la laudatio originària que sovint al·leguen que “la catalana no és prou bona”, que “es publica massa i amb poca cura” i que “[en català] els costa més de llegir”. Per poc que coneguis l'estat de la qüestió es fa difícil no compartir el judici de l'editora quan qualifica aquestes crítiques de meres bestieses. A la rèplica, però, en Fulquet considera que les tres excuses no són tals sinó que reflecteixen una “realitat palmària”, i d'aquí en conclou que els lectors catalanoparlants que les branden ho fan perquè són persones sensates i no fanàtiques.

De totes tres, l'única que s'aguantaria seria l'última, i dic seria perquè només és acceptable en el cas de lectors prou grans per no haver estat escolaritzats o familiaritzats amb la llengua escrita: gent de quaranta-llargs cap amunt. Les altres dues les podríem considerar, senzillament, excuses de mal pagador: com pots saber que una traducció no és prou bona si no l'has llegida? I quant a l'excés de publicació, és un mal comú a la immensa majoria d'editorials del primer món (especialment les grosses), exactament el mateix que es pot dir sobre això altre de la poca cura (en els casos que efectivament sigui així). Tinc la impressió que parla d'un segment de lectors molt reduït. La raó principal per la qual les traduccions en castellà es venen més que les catalanes és, senzillament, perquè les segones pràcticament no es veuen. Entres a la llibreria i trobes una majoria aclaparadora de títols en castellà; mires els programes televisius de llibres i t'hi trobes la mateixa (per quan una mica de discriminació positiva als qwertys, viallibres i companyia?); llegeixes els reportatges de la premsa i sant tornem-hi; i si vas a una gran superfície o un quiosc no cal ni que en parlem. Sí, d'acord, hi ha tantes i tan honroses excepcions com vulgueu, però l'atmosfera general és aquesta. Passa com amb la cervesa: el gruix de lectors no militants no prenen moritz perquè te l'has de suar (tant als bars com als súpers), mentre que les estrelles i les sanmiguels et salten al coll encara que no vulguis. El mercat impera.

El meu botó de mostra. Fa anys que tradueixo un escriptor sicilià de gran èxit al seu país i també aquí, fins al punt que les dues editorials barcelonines que en tenen els drets compren sistemàticament tots els seus títols. Tretze anys després del primer, acaba de sortir el vint-i-tresè (dels fets meus; si hi afegim els d'altres traductors s'arriba a la trentena). Poca broma: gairebé dos títols per any! Doncs tot i això, encara ara trobo persones, perfectament sensates i gens fanàtiques, que se sorprenen quan els aconsello, modestament, la versió d'Edicions 62: “En Montalbano surt en català? De debò? Doncs no ho sabia…”

Així doncs, tenim tres elements: l'abassegador predomini de la indústria espanyola, la inèrcia dels lectors catalans de més edat, avesats a llegir en castellà, i la indiferència dels més joves, pels quals la tria de l'idioma no té connotacions de cap mena. En aquestes circumstàncies, adduir la tria del públic com a element determinant per valorar la qualitat de les traduccions em sembla molt i molt injust. Seria tant com dir que el doblatge de Django desencandenado és molt millor que el de Django desencadenat (ni tan sols sé si es diu així!) perquè l'han vista deu vegades més d'espectadors, sense afegir que es pot veure en no sé quantes desenes de sales més.

[Aprofito per suggerir a Núvol, ara que hem arrissat els traductors, de pentinar també els escriptors en general. Perquè si és veritat que sovint ens hem d'empassar traduccions il·legibles, què no diríem de segons quines obres originals? Només els últims dos anys m'han caigut de les mans una dotzena de novel·les autòctones, unes quantes de les quals premiades, i no precisament en concursos de barri, que rivalitzarien dignament amb els casos més flagrants esmentats per en Fulquet. I en canvi, tret de dignes excepcions (com ara en Xavier Pla), la crítica literària no acostuma a carregar contra la deixadesa lingüística de molts (i moltes) presumptes novel·listes.]