espolsada
Fet de morir-se
diverses persones conegudes en poc de temps.
|
–Este mes s'han mort dos companys meus de la faena, el germà de la
meua cunyada, el cosí de la meua dona i el matrimoni que vivia en el pis
del costat de ma casa, que s'han matat en un accident de
cotxe. –Fosca, quina
espolsada. |
És una
denominació col·loquial molt popular a Alcoi.
estafant
Qui
estafa.
|
La dona eixa de la botigueta del cantó és una estafanta de por. Ja
no torne allí mai més de la vida. Ella s'ho
perd. |
|
–Deixa'm deu euros. –No, que tu eres un estafant i, en acabant, no me'ls
tornes. |
La paraula estafant és d'us
habitual a Alcoi. És una paraula molt corrent, coneguda per tothom i molt viva.
S'usa tant en masculí, estafant, com
en femení, estafanta. S'aplica als
que fan estafes de poca importància, com ara el botiguer que abusa en els preus
o el parent o el conegut que ampra diners i no els torna. Entre estafant i estafador hi ha un matís diferenciador:
mentres estafant significa 'qui
estafa', estafador significa 'qui es
dedica a estafar'. La diferència és, si fa no fa, com la que hi ha entre aficionat i professional.
La paraula també és coneguda i usada a
Benissa.
La paraula estafant no
l'arreplega cap diccionari.
El
diaconat és el primer grau al qual accedeix una persona que vol esser
sacerdot. Abans es considerava el subdiaconat també dins els
ordes majors, però actualment s'inclou entre els ordes menors (subdiaconat,
ostiariat, lectorat, exorcistat i
acolitat). El presbiteriat és el grau que confereix amb tota la
seva plenitud la
dignitat sacerdotal, i l'episcopat és el que confereix la dignitat de
bisbe, i és el grau
màxim de l'ordenació sagrada. Des del punt de vista d'aquest orde sagrat,
un rector o un canonge no són més que un capellà (prevere), ni un
cardenal més que
un bisbe, i ni tan sols el papa, té, dins l'orde, un grau superior al dels
altres bisbes.
Vegem finalment que signifiquen alguns d'aqueixos mots. Diaca prové del llatí diaconus, i aquest del grec diákonos que vol dir ‘servidor'; prevere, del grec presbyteros, ‘major, ancià', i bisbe és la forma catalana del grec epískopos, ‘guardià, vigilant, protector'. Arquebisbe està format amb aqueix mateix nom i el prefix arki- ‘primer', és a dir, el primer (de més autoritat) entre diversos d'aquest rang, com l'arxipreste, compost amb el mateix prefix (de vegades pren la forma arquii d'altres arxi-), és el de més autoritat entre diversos preveres. Canonge és derivat de cànon, ‘norma, regla', i cardenal prové del llatí cardinalem, derivat de cardine ‘pern, gaufó o polleguera', metafòricament ‘punt principal'. Altres aplicacions, ben conegudes, d'aquest mot són les referides als nombres i als punts de la rosa dels vents o de la brúixola: nombres cardinals i punts cardinals.
No us juguéssiu mai res a endevinar la gènesi d'aquesta expressió, que
estaríeu llestos (no pas listos).
Perquè no es tracta de cap
barbarisme sinó d'un cas extrem de transvestisme lingüístic: vatua listo! és un eufemisme, la
deformació de voto a Cristo, igual
que vatua dell! o vatua el món! ho són de voto a Déu, ja que totes dues
exclamacions eren considerades blasfemes. Posteriorment, la inventiva popular va
accentuar la deformació votant personatges menys pecaminosos (vatua Judes!, vatua Adam!) fins a
generar, humorísticament, locucions d'aire surrealista (vatua l'olla!, vatua la pell d'una grua!) que han atès
el cim en un deliri com aquest (no és broma, no): vatua crispu sangrinyat bon forment i ben
granat!
«Ros: Vuste no serveix per res, des de que yo l'tinch a prop tota la
gent se desmaya, vatua listu!, al pare Roch no se com se manejaba, als atjegaba uns sermons, que
feya aixequar la terra» (Josep Robrenyo, El padre Carnot en Guimerà,
1835).
Iepa-la!
Si votar a la divinitat és irreverent, què no ha de ser cobrir-la de
femta. Pecat mortal. És per això que l'eufemisme blasfem per excel·lència,
afortunadament en plena vigència, ni tan sols té entrada al diccionari. I això
que de càsums i de mecàsums (o de càgums i mecàgums) el parlar n'és ple: des de
l'essencial dena als més elaborats ou, ronda i os pedrer, els destinataris de les
nostres irades defecacions verbals abasten des de sants i parents fins a la
totalitat de l'imaginari bíblic.
Va a + verb. 'Va a ploure"' 'Va a cantar'. Vol. Estar a punt
de.
Vol ploure. Està a punt de tronar.
Ara + present o futur.
Ara canta, o cantarà, ell.
Vamos a ver. 'Anem a veure'. Si no hi ha trasllat físic, no és pertany
de dir-ho en català. Vegem. Ara veurem. A veure què hi
ha.
Vegem el mapa del temps. Ara vegem la solució. Ara veurem quines
opcions tenim. A veure què
ens en diu la gramàtica.
Vaya uno! 'Vaia un!'. Quin un!
UN TAST DE CATALÀ
Els tuits i els blogs posen textos verges (no revisats per ningú més) de personatges públics sota la mirada escrutadora de milers de lectors, cosa que els obliga a ser més autoexigents i els fa més conscients dels seus dèficits lingüístics.
Però també els exposa a crítiques irades que no tenen cap fonament. Un polític que escriu molt bé feia servir l'altre dia en un dels seus tuits l'expressió "fa mal als ulls" i un lector li va dir que era un ignorant si no sabia que en català hem de dir "fa mal d'ulls".
En molts casos, i aquest n'és un, una frase feta té dues o més variants formals que són igual d'admissibles. L'excel·lent diccionari de frases fetes de M. Teresa Espinal en recull tres per a desentonar : fer mal a la vista, f er mal d'ulls i, també, fer mal als ulls .
El sentit de fer mal de X / fer mal a X és, com tot el que és idiomàtic, capritxós. Desafinar , per exemple, jo diria que és fer mal a les orelles més que no pas fer mal d'orelles . Segurament, perquè el mal d'orella el reservem per al que en castellà és dolor de oído .
De vegades, l'alternança marca significats clarament diferents. El mal de coll és una infecció interna i el mal al coll és un dolor muscular. En altres casos, el mal de està completament lexicalitzat i vol dir coses inesperades per a un neòfit.
Si algú diu que té mal de cor , per exemple, vol dir que té una sensació de buidor a l'estómac perquè fa massa que no menja; i si té mal d'ull , que és víctima d'un malefici.
I, sense que ens moguem de l'ull, volent dir veure amb simpatia és igual de correcte veure de bon ull que veure amb bons ulls , malgrat que alguns puristes desinformats rebutgin la segona forma.
«Gramàtica catalana de la A a la
Z»
Autors: Marta Mas, Albert
Vilagrasa
Editorial: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat
Pàgines: 500
PVP: 35 euros
Usos gramaticals
David Paloma
Mas i Vilagrasa són dos pofessors de llengua que han tingut l'encert d'escriure una gramàtica d'ús de la llengua catalana, amb la teoria mínima, amb exemples ben trobats i ordenada alfabèticament. El disseny i la presentació tipogràfica ajuden el lector a accedir als continguts des de qualsevol lletra i des de qualsevol apartat: l'índex final no marca el camí sinó que complementa la recerca ràpida de qüestions lingüístiques. I tot això s'agraeix en un camp, el de la llengua, els noms del qual (com gramàtica o plusquamperfet de subjuntiu) fan espantar més d'un.
De tota manera, em sembla que caldria haver resolt la quantitat i la qualitat de la informació teòrica que recullen les entrades, a fi d'evitar matisos diferents o mancances segons l'entrada que es consulti. N'és un exemple la caiguda de preposicions, on es poden trobar alternatives (o no) a determinades expressions poc habituals, segons el punt on s'estigui. N'és també un exemple el primer cas que esmenten els autors a la introducció: “Per què no podem respondre «No hi ha» quan ens pregunten «Que hi ha l'Andreu?». Doncs la gramàtica no diu per què: simplement diu com es diu. També l'obra hauria d'haver incidit en un sistema de remissions més àgil i més complet: el que hi ha, basat en colors, és sobretot atractiu.
A parer meu, aquesta gramàtica que “no està pensada per
a lingüistes experts, sinó per a usuaris que tenen unes necessitats concretes”
no hauria de permetre's, al segle xxi, continuar descansant de manera
exclusiva en el català central; no hauria d'haver bandejat explicacions sobre
altres formes dialectals, perquè totes les formes dialectals conformen la gramàtica de la llengua catalana.
Salvador Pardo
Arran de la publicació del llibre de Víctor Pàmies, Locucions, frases fetes i refranys, he comprovat, encara que ja ho sabia, la gran riquesa de la nostra llengua pel que fa a aquesta matèria, que l'autor enriquix amb la profusió de sinonímies, exemples d'ús i equivalències en castellà.
Tanmateix, entre vora de 2.700 entrades, s'observa, d'una banda la substitució, dins els refranys de mots i expressions genuïnament nostres, que fem de menys, i de l'altra, la sensació d'estranyesa davant de formes postisses o artificials, encara que poden ser usuals en altres àmbits del domini lingüístic.
Em referisc, específicament, als termes de contingut sexual, que als valencians ens resulten ben naturals i espontanis, i que en el llibre s'amaguen darrere d'altres menys explícits, o confusionaris. Vegem-ho:
Tira més un pèl de dona que cent mules. Els valencians diem: Tira (o Lliga) més un pèl de figa que una maroma de barco. No entrarem ara ni en la “maroma” ni en el “barco”, però sí en eixe pèl de dona espuri que sempre hem sentit i dit pèl de figa, ja que si ens referíem genèricament a un pèl de dona, el refrany no tindria el sentit recte que hi dóna pèl de figa que és, en sentit figurat, el que determina tan fort lligam.
Dos pardals en una espiga no fan lliga. És el mateix cas, ja que el que diem és en una figa, per tal com així és com indiquem amb precisió la incompatibilitat, és a dir, o un pardal o l'altre, però no tots dos alhora.
D'altra banda, en un repertori tan extens trobe a faltar refranys com és ara, Dels pecats del piu el Nostre Senyor se'n riu i els de la xona la Mare de Déu els perdona, o Els diners i els collons són per a les ocasions, o A pardal cansat canvia'l de forat, o Figa verda i mossa d'hostal, palpant es maduren, entre molts d'altres d'aquest caire.
És evident que l'autor ha volgut evitar curosament certes expressions, però el resultat ha sigut, si més no per als valencians i en aquest aspecte, un xic decebedor.
Nosaltres vivim el sexe amb alegre naturalitat, com una més de les funcions humanes bàsiques, amb el mateix nivell de normalitat que menjar, beure, dormir, etc.
En resum: ni grolleries ni puritanismes, simplement naturalitat.