espardenyada
Errada lingüística que els valencians cometem, bé en parlar castellà, bé en parlar valencià, perquè emprem solucions pròpies de l'altra llengua.
A València, a la incorrecció lingüística definida, se li dóna el nom d'espardenyada, però a Alcoi i altres poblacions del migjorn valencià s'usa la paraula sabatada amb el mateix significat. Els dos vocables signifiquen, exactament, la mateixa cosa. Dir o pegar una sabatada o una espardenyada és tant dir una castellanada quan es parla valencià, com dir una valencianada quan es parla castellà.
El Diccionari Valencià dóna les definicions
següents:
espardenyada:
«Paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar
castellà».
sabatada: «Paraula castellana o acastellanada que es diu en una frase valenciana».
Aquestes definicions no són adequades perquè els vocables espardenyada i sabatada són geosinònims i els dos s'usen per a expressar la idea que hi ha hagut una interferència lingüística d'un dels dos idiomes, valencià o castellà, quan es parla l'altre. A més, si al fet de cometre una incorrecció per interferència del valencià quan parlem castellà li donem el nom d'espardenyada però en el cas invers, és a dir, quan la incorrecció la cometem per interferència del castellà en parlar valencià, ho anomenem sabatada, fa l'efecte que associem el valencià amb l'espardenya i el castellà amb la sabata, associació que considere molt desafortunada i gens adequada per a fomentar l'autoestima dels valencians.
Tant el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans com el Gran diccionari de la llengua catalana recullen espardenyada amb la mateixa definició que el Diccionari Valencià, però no arrepleguen la paraula sabatada amb l'accepció de barbarisme. Espere que tots els diccionaris reconsideren en el futur les definicions de les entrades espardenyada i sabatada.
En el Ciumenge,
suplement dominical del periòdic Ciudad
de Alcoy, corresponent al 3 de maig del 2009, en l'article Masos, masías y heredades (núm. 8.544,
pàg. 14), el seu autor, Adrián Espí Valdés, escriu: «Los portalones de vieja
madera, las paredes emblanquinadas en la cocina [...]» Qualsevol que domine
mínimament el castellà sap que en eixa llengua cal dir paredes encaladas o, com a molt, paredes blanqueadas, però mai de la vida
“paredes emblanquinadas”. Ací tenim un magnífic exemple il·lustratiu d'espardenyada
literària.
En valencià també es diu:
sabatada
esperit de vi
Alcohol primari, el segon membre de la sèrie
dels alcohols alifàtics. Els noms que s'empren en química són alcohol etílic i
etanol.
|
Si tens les mans tallades, frega-te-les
amb una barreja d'esperit de vi, suc de llima i glicerina a parts iguals i
deixa't de cremes i romanços. És com posar oli en un cresol. T'ho dic jo,
creu-me. |
Aquesta denominació l'empra Martí Domínguez
Barberà en la seua prosa literària. En la novel·
|
Quan tornaren a
la infermeria ja el metge oculista cremava pinces i cànules en una flama
d'esperit de vi. Després es rentà les mans amb aquell líquid i Begonya se
les rentà també. Joan Feliu li digué amb cortesia, veient que es disposava
a ajudar-lo: –Gràcies. |
tauletes d'argila o de fang cuit. Com podeu veure, el format del llibre
ha canviat molt,
amb el temps.
Potser haureu observat que així com en els idiomes romànics el nom del
llibre és
sempre molt semblant al llatí liber (llibre, libro,
livre), el nom que li donen en
els idiomes germànics sempre és semblant a buk (anglès book,
alemany Buch, neerlandès boek (llegiu buk), suec bok, danès
bog, etc.). L'origen d'aquests noms és un
antic mot germànic, bok, nom que es donava al faig, perquè de la llenya
d'aquest arbre es feien tauletes primes sobre les que hi escrivien. El
nom de l'arbre es
diu actualment Buche en alemany, beuk en neerlandès (pronunciau
eu com
la e de betzol), i bok en suec, mots que s'assemblen molt o fins i tot coincideixen amb el nom amb el qual es designa el llibre en aqueixes llengües.
«A L'Esquella de la Torratxa hi trobà molta més llibertat i l'aprofità de valent. Ja el seu primer dibuix al setmanari dels López l'aprofità per a dibuixar una senyoreta de les anomenades de vida alegre, abrigada amb un gran renard, que rebutja les propostes d'un senyor que li vol posar pis perquè llavors existia l'impost d'inquil·linat i ella pensa que no el podria arribar a pagar» (Josep M. Cadena, Opisso, 1986).
Unos días, unas semanas, unos meses. Uns quants
dies.
Fa uns quants dies, unes quantes setmanes, uns quants mesos que no plou.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Millor-mes-be_0_842915717.html
En l'article de divendres marcava una clara diferència entre major i més gran (gros) o menor i més petit, i un lector em va demanar fins a quin punt també la podíem establir entre millor i més bé (ben) o pitjor i més malament (mal).
Diré, d'entrada, que de cap manera són casos paral·lels. Millor i pitjor sí que mantenen el sentit comparatiu i frases com "Neda millor que tu" o "Escriu pitjor que tu" són indiscutiblement genuïnes.
En tot cas, podem remarcar que, a diferència del castellà, les expressions sinònimes més bé i més malament també tenen en la nostra llengua una gran vitalitat, que ara s'està perdent en les zones més interferides en benefici d'un ús gairebé exclusiu de millor i pitjor.
I això explica que alguns gramàtics, com per exemple Ruaix, considerin preferible "El sistema que aniria més bé" a "El sistema que aniria millor", encara que totes dues frases siguin correctes.
Jo mateix prefereixo "Val més que no vinguis" a "Millor que no vinguis", tot i que és una frase també acceptable. No ho és, en canvi, "Millor no vinguis", ja que l'elisió del que (com passa en altres casos) només és admissible en castellà.
El context més delicat, ja n'he parlat altres cops, és el de millor i pitjor davant d'un participi. Si ahir a les postres hagués dit "Aquest tortell de Reis està millor/pitjor torrat que el de l'any passat", tots els meus familiars m'haurien mirat malament.
Us aconsello, doncs, que en aquest cas feu servir sempre més ben i més mal. Els diccionaris, però, preveuen una excepció que potser hem d'acceptar com a expressió lèxica: millor dit.
Diguin el que diguin, jo continuo trobant més ben dit més ben dit.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Últimament les Mamzelles ens ataquen per terra, mar i aire perquè llencem cada envàs on toca. Amb un aire retro dels 50 malden per fer-nos més sostenibles amb jingles que tenen gràcia, ritme i s'enganxen.
La campanya sembra dubtes en l'atribolat reciclador entre harmonies que freguen la dissonància. "Encara que siguis de plàstic, si no ets envàs al groc no hi aniràs" és una revelació que ens complica la vida i posa en crisi creences arrelades.
A canvi, reforça un punt clau de la sintaxi: la tematització o desplaçament a l'esquerra d'un locatiu regit pel verb, en aquest cas al (contenidor) groc, exigeix un hi de represa. Han posat el pronom on tocava. Bravo per les Mamzelles!
Però la publicitat institucional és una font constant de neguits, i ahir mateix, en aquest mateix diari, llegia en lletres ben grosses: "Si no ets envàs, al groc no vas". Què ha passat? El futur exigia hi i el present no?
La cosa no acaba aquí perquè en la versió llarga de l'anunci sentim com una mamzelle li diu a un bric de llet: "Al groc vas... i fet!" I aquest cop sona perfecte i ens sonaria fatal que li hagués dit "Al groc hi vas... i fet!" Com s'explica?
Ho explicaré amb la següent conversa. "On vas per Pasqua?" "A París vaig". "Però no anaves a Roma?" "No, a Roma hi aniré a l'estiu". A París és informació nova i rellevant; i a Roma , coneguda i redundant. Només a Roma està tematitzat i exigeix pronom de represa.
Igualment, a la pregunta (explícita o implícita) "A quin contenidor no vaig?" hi puc respondre "Al groc no vas", però si ja parlem d'aquest contenidor (com crec que és el cas), he de dir i escriure: "Si no ets envàs, al groc no hi vas".
UN TAST DE CATALÀ
Les rebaixes concentren moltes compres de tot l'any però, per desgràcia, cada cop menys en el petit comerç, el que teixeix vincles de confiança i fa del carrer un espai amic. D'això també se'n ressent la calidesa lingüística que hi va associada.
Les mares d'abans deien: "Quan demanin «Qui és l'últim?» tu dius «Servidor»", i encara ho sento als pobles i en botigues de barri, però a la franquícia del centre comercial tothom calla com un mort i en lloc de l'humil "Servidor" notes males mirades i nerviosisme.
El botiguer no et donava mai el que havies comprat sense un sol·lícit "Si és servit". La caixera explotada i que no dóna l'abast ja no et diu res o, en el millor dels casos, t'etziba un bàrbar "Aquí té".
Potser la igualtat social no ens permet estar al servei dels altres, o potser el consum ens obsessiona tant que veiem els altres només com a mitjans o obstacles per tenir el que volem. Sigui com sigui, ni "Servidor" ni "Si és servit" sembla que tinguin gaire futur.
Hi ha, però, també un motiu purament lingüístic que conspira contra "Si és servit": que ningú diu, o deia, "Si és servit" o "Si és servida" sinó "Sisservit" o "Sisservida". Tant és així que de petit no vaig mai arribar a desxifrar el sentit de l'expressió.
Igual que no admetre esclar potencia l'ús adverbial de clar i que l'absència de sisplau fa un favor a per favor, no contreure i aglutinar si és servit en frena l'ús escrit i, de retruc, l'oral.
Però, a més, contraient i aglutinant, creem una opacitat que fa més païbles uns valors i unes creences que ja no són els nostres. Ens costaria més dir vostè si escriguéssim vostra mercè, o adéu si escriguéssim a Déu .
UN TAST DE CATALÀ
La lingüista Míriam Martín tuitejava abans-d'ahir: "Hi ha gangues que no necessàriament són saldos!" Saldo i ganga són dues paraules interessants i inseparables de les rebaixes.
De ganga ja vaig explicar un dia que té un origen onomatopeic: el crit d'un ocell al qual dóna nom. És una au difícil de caçar i de carn poc apreciada i per això, antigament, ganga volia dir cosa sense profit . En principi, doncs, el seu sentit actual era irònic.
Mentre que la ganga és una cosa de valor que està molt bé de preu, el saldo costa poc perquè ningú el vol, i resulta insultant aplicat a algú.
De saldo ve saldar , que tant vol dir pagar un deute com vendre alguna cosa rebaixada per esgotar-la. Són dos sentits que no creen dubtes. El dubte el suscita un ús pronominal que equival a tenir com a resultat : "L'operació s'ha saldat amb 15 detencions".
És típic del registre periodístic i el trobem en gairebé tots els diaris. Malgrat això, no apareix en cap diccionari català ni tampoc en la gran majoria dels castellans. En aquest ús saldo té un sentit molt proper a balanç final d'una determinada acció o procés.
Sí que està recollit en els diccionaris francesos: "Ses efforts se sont soldés par un échec ". Literalment, "Els seus esforços s'han saldat amb un fracàs".
No és un cas gaire diferent d'un ús de cobrar-se no normatiu, però ja acceptat per l'ÉsAdir, que trobem en el següent exemple: "El terratrèmol s'ha cobrat milers de vides".
Són verbs que neixen de la necessitat d'expressar la causalitat -tan pròpia del llenguatge informatiu- de diverses maneres per no ser reiteratius. Tinguem-ho present abans de decidir si els combatem o els entrem al diccionari.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Amb aquesta pregunta encetava ahir una entrevista un líder d'audiència de la nostra ràdio pública. Ni me n'escandalitzo ni ho trobo estrany: molts ho podem dir si ens relaxem. I és per això que és tan important portar sempre posades -també quan anem d'estar per casa- les alternatives genuïnes.
En la lluita contra la interferència posem massa l'accent en les paraules aïllades i massa poc en les frases i les expressions. I una llengua és més un conjunt de frases que de paraules.
Analitzem la frase començant pel què tal . Aquesta fórmula de salutació està avui tan introduïda que potser l'haurem d'acabar admetent. Tant el GD62 com l'ÉsAdir ja la toleren en usos molt informals, però crec que encara val la pena preferir "Com va (tot)?", "Què fem?", "Com estàs?", "Com anem?"
Fixem-nos que en el context del títol només cal canviar el què tal per com . I sovint n'hi ha prou amb què . En lloc de "Què tal, la pel·lícula?" podem dir "Què, la pel·lícula?" o bé "Què t'ha semblat, la pel·lícula?"
L'ús de sentar planteja més dubtes. Deixem clar, d'entrada, que mai no és bo en català. Ni en el sentit de seure (en una cadira) ni tampoc en el d' assentar (un precedent, una teoria). En aquest últim cas, de vegades sona millor establir o fixar .
Però en la nostra frase no hi va bé ni seure ni assentar . Si parlem de menjar, podem dir posar-se . "L'all no em senta bé" ha de ser "L'all no se'm posa bé". Per a un sentit més ampli, "Com us prova?"; i si encara ho volem fer més genèric, "Com ho porteu?", "Com ho viviu?, "Com us sentiu?"
Però saber tot això no és suficient. Si no ho practiqueu i ho convertiu en un hàbit lingüístic, no assentareu les bases perquè se us posi bé i us provi.