esmaiat
Defallit, per falta
de menjar.
Vinc esmaiat.
No tardarem gens a dinar,
¿veritat? |
Aquest mot, amb el
significat especificat, és d'ús habitual en el parlar
d'Alcoi.
espardenya
Peix tallat de dalt
a baix per un costat i obert com si fóra un llibre, sense cap ni espines ni
budells, arrebossat i fregit.
A mi m'agraden molt les espardenyes d'aladroc acabadetes de fer.
Però si les guardes per a la nit, no valen
res. |
Aquesta menja és típica d'Alcoi, a on es fan molt en els bars com a tapa
o tara per als aperitius. Es fan de tres peixos: aladroc (Engraulis encrasicholus), bacallaret
(Micromesistius poutassou) i sardina (Sardina
pilchardus).
Per a
fer les espardenyes es talla el peix per un costat de dalt a baix i s'obri com
si fóra un llibre, se li lleven el cap, les espines i els budells, però no la
cua. Es neteja ben net i es reserva. En un plat es posa farina i una miqueta de
llevat artificial (barreja d'un bicarbonat, un bitartrat i midó) i, a poc a poc,
es va afegint aigua i remenant sense parar fins a aconseguir una pasta espessa a
la qual s'incorpora una miqueta de sal així com all i jolivert tallats molt
menudets. Si es vol, es pot posar també un polsim de pebre negre. S'arrebossen
els peixos i es frigen en oli d'oliva molt calent.
Comencem pels oncles o onclos. Durant l'edat mitjana eren usuals una i
altra forma, i també, i sembla que més antiga, avonclo, de la que
degué sortir blonco i
d'aquesta o d'onclo la forma més simplificada conco. Segons el
diccionari d'Alcover i Moll, a alguns pobles de Mallorca anomenaven onclo un
germà del
pare o de la mare si era de família de senyors o capellà, i conco en els
altres casos. I alguns llocs del Principat, a un cosí del pare o de la mare li
diuen oncle valencià.
Pel
que fa als nebots, ja vaig dir que en italià nipote tant serveix per
designar un
nebot com un nét, confusió que ja tenia lloc en llatí, però bisnipote i
pronipote es
refereixen sempre al fill d'un nét o néta. Els francesos tenen neuveu,
‘nebot' i nièce ‘neboda'. Però nosaltres tenim, a més de nebot,
renebot i neboder ‘fill
d'un nebot'. Al fill d'un cosí o cosina, a Mallorca li deim nebot, com al
d'un germà, i als llocs on, com ja he dit, s'usa el modisme oncle
valencià, també hi ha el
seu corresponent nebot valencià. És curiós, també, que a alguns llocs de
França diguin a un renebot neveu à la mode de
Bretagne.
Per als pares del cònjuge, tenim sogre i sogra, amb equivalents en castellà, en portuguès i en italià (suegro, suegra; sogro, sogra; suòcero, suòcera) però en el francès modern no n'hi ha cap, i recorren als composts beau-père i belle-mère («bell pare» i «bella mare»), com tampoc n'hi ha per a gendre i nora, als quals anomenen beau-fils i belle-fille. Beau i belle també formen composts amb frère ‘germà' i soeur ‘germana', significant en aquests casos cunyat i cunyada.
“–Tu, de debò que diu que
plegues?
–No ho sé, tu, és que ja en començo a estar
tip.
–Però vols dir que no ets una mica bufanúvols, tu,
també?
–Escolta, tu!
–Ei, ei, que no volia pas ofendre. Quina mala lluna,
tu!”
Quatre dels cinc tus d'aquest diàleg es podrien
substituir per exclamacions com ara ep,
noi, home, xeic, coi o carai. El
resultat seria gramaticalment correcte, però segurament no ens sonaria tan
espontani. De tota manera, a peu de carrer el substitut que s'està imposant és
el barroer tio, que segons l'exemplar
lingüista vocacional Rafel Torner és una evolució autòctona del tu.
Iepa-la!
Un cas divertidíssim de (re)creació d'argot el va protagonitzar un companyó meu que es guanyava les garrofes en el món de la música moderna. Amoïnat per aquest tio que li sonava espuri, va trobar un terme genuí que segons ell podia fer el mateix paper perfectament, i així et saludava al crit de: “Ei, tipus, com va això?” No cal dir que la proposta va fracassar estrepitosament.
Un altre dels ambients de castellanització galopant de l'argot és el de l'esport (amb permís d'en Puyal i companyia). Les barrabassades són interminables, però una de les troballes més recents és especialment emprenyadora pel que té de paradoxal: “fa tres partits que no mulla”, diuen ara, referint-se al fet que no marca gols o no fa punts. Aquest mullar és l'equivalent de mojar, que al seu torn és la metàfora ideada per la premsa esportiva en castellà per reproduir un verb tan útil i escaient com el nostre sucar (recollint, doncs, el símil gastronòmic).
Tener que. 'Tenir que'. Haver de. Caldre.
He d'estudiar. Heu de venir. Han d'assajar. Cal que hi vagis. Cal que ho
facis.
Tomadura de pelo. 'Tomadura de pèl', o "presa de pèl". Aixecada de
camisa. Presa del número.
T'han ben aixecat la camisa amb aquesta promesa! Aquell s'ha rigut de tu
i t'ha pres el número, per ruc!.
Todo lo que pueda. 'Tot el que pugui'. Tant com
podré.
Treballarem tant com podrem.
Todos los días. 'Tots els dies'. Cada dia.
Aquest comerç l'obrim cada dia.
Troncharse de risa. 'Tronchar-se de riure'. Trencar-se de riure.
Partir-se de riure.
Jo em trencava de riure, veient el pallasso.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Thaura-quedat-raim_0_838716140.html
Divendres vaig dir que avui parlaria de la forma entre ells quan ells és inanimat, i us prometo que ho faré ben aviat, però el calendari ens imposa un tema més actual. No se me n'acut cap de tan oportú com el que em suscita aquesta frase del títol, treta de la nadala de Josep Thió És un desig .
Sembla que el costum de celebrar les 12 campanades menjant raïm va néixer l'any 1909, quan uns viticultors valencians ho van popularitzar per donar sortida a un excedent de producció. Altres fonts diuen que molt abans ja se'n menjava a la Puerta del Sol, cosa que prova que és una tradició importada.
Sigui com sigui, hem de tenir present que, des d'un punt de vista lingüístic, podem dir que ens mengem el raïm o bé els dotze grans de raïm, però no hauríem de dir mai que ens mengem els raïms, ni els dotze raïms. I, per tant, tampoc ens pot quedar algun raïm sinó una mica de raïm.
Raïm és un nom no comptable, com ara sal o sorra, i igual que no ens podem ficar a la boca 12 sorres, tampoc ens podem empassar 12 raïms.
Seria, però, inexacte dir que raïm no és mai comptable. No ho és si vol dir fruit de la vinya, però sí quan és sinònim de penjoll o carràs (en castellà racimo ). Si no fos redundant, podríem parlar d'un raïm de raïm, com diem un raïm de plàtans.
De manera que si a cada campanada n'engolíssim un penjoll, sí que ens menjaríem 12 raïms. No descarto veure-ho algun dia a Telecinco.
Alguns ho volen arreglar menjant 12 gotims. Gotim els sembla més poètic i escaient que gra. Però resulta que gotim és també un conjunt de grans, i se'n sol dir dels queden al cep després de la verema. Dels inútils, vaja. Val més, doncs, que aquesta nit aneu al gra.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
L'ús d' ell , ella , ells , elles per referir-se a inanimats de què parlàvem divendres suscita opinions molt diverses en els nostres gramàtics. Jané el defensa apel·lant a un criteri d'autoritat. I és indiscutible que en la llengua de Ramon Llull o Ausiàs March n'hi ha de tota mena. I també n'hi ha un munt al Fabra i al DIEC2.
Sense contradir-lo, Solà apunta que l'expansió del seu ús en llengua escrita, i sobretot en els registres més formals, no es correspon amb el rebuig que generen en la intuïció de molts parlants.
I, en aquest sentit, la tendència general a fer més directe i planer l'estàndard hauria d'afavorir un ús més restrictiu d'aquests pronoms. Seria un d'aquells casos en què els registres col·loquials frenarien un perillós acostament al castellà dels més cultes.
No hi ha dubte que la superior complexitat sintàctica de la llengua escrita empeny a habilitar recursos per fer-la menys ambigua, sobretot si l'escriptor té de model llengües que tenen aquests recursos.
La distinció entre per i per a que estem forçats a intuir els parlants del dialecte central, perquè la prescriu la normativa, és potser l'exemple més polèmic de la imprecisa frontera entre fer més clar i imitar el castellà .
Igual que llavar un calcetí és genuí a València però no a Barcelona, l'ús d' ella en la frase "Una llengua decau quan l'interès del parlant s'aparta d'ella" seria genuí en el valencià Sanchis Guarner, que n'és l'autor, però no en Quim Monzó.
Així doncs, per molt que el DIEC2 i els clàssics ho avalin, us animo a fer cas del que intuïu i a no abusar d' ell , ella , ells i elles per a inanimats, tot i que admeto que en algun context són el mal menor.
UN TAST DE CATALÀ
En aquest tercer article sobre l'ús d' ell, ella, ells, elles per referir-se a inanimats, em centraré -com vaig prometre- en ells i elles darrere la preposició entre, que és una de les formes que trobem més sovint.
No crec que ningú pugui dir que és incorrecta. Seria absurd qüestionar frases tan habituals com "Són dos carrers paral·lels entre ells".
Un primer argument a favor és que,a diferència del que passa amb altres preposicions, entre ells no es pot convertir en en o hi , que sempre és l'opció genuïna quan és possible. "No renego d' ells " o "No m'oposo a ells " -si ells són els principis - sona pitjor, més calc del castellà, perquè podem dir "No en renego" i (tret dels valencians) "No m'hi oposo".
Sobre la possibilitat de fer servir entre si en lloc d' entre ells , Fabra afirma que se sol preferir ells a si quan expressa reciprocitat, i posa com a exemple "Quatre i nou són dos nombres primers entre ells".
Badia ho matisa afirmant que entre ells és més preferible al reflexiu entre si quan parlem de persones, i no de coses. És a dir, "Parlen entre si", tot i ser correcte, li agrada menys que "Carrers paral·lels entre si", si bé en tots dos casos prefereix entre ells .
I Ruaix apunta que el pronom si és millor per als usos reflexius, com seria el cas de les expressions estar fora de si o tornar en si .
Segons una fitxa de l'Optimot, també és bona la locució de per si , que seria sinònima de per ( o de) si ma teix : "No cridis. Llevar-se aviat ja és prou dur de per si ".
Fixem-nos que en aquesta frase per ell mateix no seria viable, perquè l'antecedent és neutre (és una oració d'infinitiu). En tot cas, si de per si s'admet, seria bo que aparegués al DIEC2.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Dimecres vaig acabar el tast amb un mal menor, i un lector vol saber quins són els usos genuïns de major i menor i quan serien un calc del castellà.
Tothom admet que en molts contextos el català prefereix més gran/gros i més petit a major i menor, que -almenys en l'ús oral- han perdut el valor comparatiu. No diem que una cosa és major o menor que una altra sinó que és més gran o més petita .
Però l'ús abusiu més estès consisteix a posar-los davant el nom. "El major problema que tenim" ha de ser "El problema més gros/gran" o bé "El principal/pitjor problema que tenim".
Ara bé, hem de tenir clar que mentre que pitjor o principal mantenen la posició prenominal, més gran o més petit s'han de posar darrere el nom, i en algun cas llavors és més genuí gros que gran . No és bo, doncs, l'habitual "El més gran problema que tenim".
Això no passa amb un el intensiu. "No he tingut el menor problema" ha de ser "No he tingut el més mínim / el més petit problema".
En altres casos és millor canviar major i menor per més i menys : "És un problema de més / menys (no major / menor ) gravetat".
Sí que són correctes alguns usos lexicalitzats com ara carrer major , pal major , causes majors , força major , festa major , tercera major , mal menor , la major part de , etc.
Observeu que, tot i que diem major i menor d'edat , és més genuí (en dialectes no valencians) més grans de 25 anys que majors de 25 anys .
Últimament, també estan de moda els problemes o temes menors . Trobo sovint, per exemple: "No és un tema menor". Jo el toleraria, en registres formals, com una extensió de l'idiomàtic mal menor però no descarto que imiti un ús retòric castellà.
Tinc, a Campos, una amiga gallega i un amic gallec. Tots dos són d'origen rural i parlen un gallec amb una fonètica preciosa i genuïna: “els” velars com les nostres, distinció claríssima entre vocals obertes i tancades, entonació, ondulant, extremament distinta de la de l'espanyol, etc.
Fa un parell d'anys, vaig coincidir que ells i dos gallecs, jovençans, dels qui han estudiat la llengua gallega a escola, estaven plegats: un dels gallecs tenia un parent a Mallorca i l'havia vingut a visitar. Tenien una fonètica que coincidia punt per punt amb la castellana. Era gallec parlat a la castellana. Gens de distinció entre vocals obertes i tancades, entonació espanyola, un vocabulari “plastificat”: una abominació. Allò ja no era gallec, era un dialecte espanyol que, per a qui conegui aquesta llengua, era més entenedor que no l'andalús o qualsevol parlar-sud-americà.
Vàrem parlar de la llengua i els pipiolis varen afirmar, fort i no et mogues, que l'accent, tan genuí, dels gallecs rurals i de més edat que ells, era degut a llur voluntat d'acostar-se al portuguès! Em vaig encendre. A part dir-los que eren uns ignorants presumptuosos, els qui parlaven (escorxaven, els vaig dir de fet) un gallec deplorable eren ells, espanyolitzats fins al moll dels ossos i del cervell que, per a més afronta, desaprovaven els bons parlants de llengua gallega. Un dels dos va abaixar veles i em va confessar que, amb els amics, i amb la major part de la gent, parlaven només espanyol.
Escric això perquè, ara fa una estona, un excel·lent amic meu valencià, que parla una llengua admirable, em deia que, especialment a la ciutat de València, hi ha tot un seguit de neoparlants (o si més no profundament amarats de llengua espanyola) de valencià, equiparables als galleguetxos de què parlava més amunt, els quals gosen afirmar que personatges a l'altària moral i cultural dels quals segur que no arribaran mai, com ara Joan Fuster i Ovidi Montllor, tenien la fonètica que tenien “PER IMITACIÓ DE LA FONÈTICA “CATALANA”!!!”. Una passa més i acusen aquests dos “homenots” de traïdors a les més pures essències de la valencianitat i tota la pesca. I això ho diu una genteta que pronuncia horriblement la nostra llengua en versió valenciana, que no la practica quasi mai i a la qual els bastaria sortir dels centres urbans i anar, per exemple, a la Vall d'Albaida, a Morella, a Alcoi per constatar (posat que fossin sincers amb ells mateixos, cosa dubtosa) que el que els caldria fer és callar, escoltar i aprendre dels qui dominen bé la llengua, principalment els valencians no espanyolitzats fins al moll dels ossos.
Diguem per entendre'ns, que aquelles larves pronunciaven com el senyor Camps, de mala memòria. Una vegada que aquell “valenciano de pura cepa” es va dignar dir quatre paraules en la llengua del seu país (que, evidentment no era la seva), va esser (almanco per a mi) com fer-me escoltar un esmolador a la feina i fent-me arrambar l'orella a la mola: una experiència traumàtica.
M'hauria agradat molt tenir aquella colla d'estúpids a davant. M'haurien sentit, i el que els hauria dit no els hauria agradat gaire.
Alerta, amics valencians, que fets com aquest darrer són símptomes d'intents de destrucció de la nostra llengua a la “Comunidad” des de dins. I doblement alerta als qui, tot i reconeixent la unitat de la nostra llengua comuna, perden el temps cercant quines peces (principalment lèxiques) podrien diferenciar (sovint forçadament) la varietat meridional de la septentrional. Sí, per a ells parlam tots la mateixa llengua sí però. Sí però, però farem la puta i la ramoneta. El que ells intenten és l'atrocitat que, probablement en un grau més alt que aquest que denuncii, intenten serbis i croats, inconscients del mal que fan a la llengua pròpia.
P.S.: Voldria retre un homenatge, ple de respecte i admiració, al bon amic Josep Saborit per la seva tasca excel·lent en defensa de la bona fonètica valenciana. Els petits (xicorritineus) personatges de què suara parlava farien santament d'estudiar a fons les seves obres.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 114)
Posar el text a prova de
foc
En
primer lloc, doncs, ha de ser la mateixa persona que escriu la primera
a ser severament crítica amb els seus escrits i dilucidar si s'adapten
a les circumstàncies i exigències del destinatari. L'autor ha de revisar
si l'escrit conté tota la matèria necessària al lector, si hi ha coherència
en allò
que escriu i si l'interlocutor ho copsarà bé amb un sol cop
d'ull.
En
segon lloc, hem de tenir la capacitat de saber confrontar el nostre text
amb altres de semblant natura; hem de saber de quina manera altres autors parlen d'això: com ho fan?, què diuen? També podem fer una
recerca per
internet.
I, en
tercer lloc, hem de tenir la suficient humilitat per a donar el text
a altres persones que considerem instruïdes i de confiança a fi que ens
el puguin criticar o enriquir amb nous suggeriments o correccions. El fet
que aquestes persones ens facin una crítica del text o, més que
alabarlo, ens
el desprestigiïn, no ens ha de fer por ni enutjar mai. És més, de seguida hem de fer cas de les seves observacions, pensar que tenen raó
i refer-lo de dalt a baix si cal. Això, jo mateix ho he fet en moltes
parts d'aquest llibre. Sense la crítica i l'ajut de les persones que esmento
en «Agraïments» de la darrera pàgina, els continguts que ara llegiu
tindrien molt
a desitjar. Cal, però, respectar l'autor, no envair el seu
camp.
Un
text que hagi estat posat a prova de foc, ben segur que produirà efecte i donarà bons fruits.