D'eres, ja no n'hi ha. I de segur que molts parlants no n'han vista mai cap. I en canvi, gràcies a un refrany, continua sent una paraula coneguda i comprensible. La dita “qui no vulgui pols que no vagi a l'era” ha obtingut la medalla d'or, s'ha enfilat dalt de tot del podi, ha aconseguit la pole. On? En la selecció Els 100 refranys més populars (Cossetània Edicions). Els lingüistes Víctor Pàmies i Jordi Palou han compilat aquestes cent frases, les han analitzades, les han contextualitzades i fins i tot hi han inclòs l'etimologia d'alguna de les paraules significatives de cada dita.

Però com que amb això no n'hi havia prou, també ofereixen refranys equivalents en altres llengües. Per exemple, del número 6, “cel rogent, pluja o vent”, l'equivalent castellà és “arreboles al anochecer, agua al amanecer”; i en anglès: “red sky in the morning, sailers take warning; red sky at night, sailors delight”. Daniel Sherr ha estat l'assessor dels refranys anglesos, tasca que ha resultat molt enriquidora, confessen els autors. Per a la dita de la pols i l'era, en proposen un que el president nord-americà Harry Truman va fer molt popular: “If you can't stand the heat, get out of the kitchen” (si no suportes la calor, surt de la cuina).

Per arribar fins als cent refranys més populars, però, calia fer-ne una tria. I com s'escullen? Com es dictamina quins són els més populars? Víctor Pàmies, filòleg de formació i paremiòleg d'especialització, va elaborar una enquesta senzilla per fer-la arribar a molta gent, però, sobretot, perquè la gent la respongués. La paremiologia és la disciplina que estudia els refranys i Pàmies no volia atabalar el personal amb massa tecnicismes ni acotacions. Només demanava que l'enquestat fes la llista dels deu refranys que considerava més vius en la seva parla, els deu primers que li vinguessin al cap. També demanava el seu origen geogràfic i el lloc de residència, per establir les coordenades de l'atles dels refranys. No calia entrar en detalls entre dites, refranys, adagis, proverbis o frases fetes; Pàmies ja en faria la selecció.

L'any 2010, al març (“marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot”, quarta posició del rànquing), en el seu blog Raons que rimen (vpamies.dites.cat), hi va fer la primera crida. Van passar alguns mesos: abril (“cada gota val per mil”, 22a posició), maig (“cada dia un raig”: medalla de plata), juny (“la falç al puny”, 18è de la llista)... Ja se sap que no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat (medalla de bronze), però gràcies als mitjans digitals i a les xarxes socials, l'enquesta va tenir una molt bona difusió: la van respondre 1.205 persones, la qual cosa va suposar un cabal de 12.000 refranys. Per Sant Joan (“bacores, verdes o madures, però segures”, número 69), Pàmies va tancar l'enquesta i es va posar a analitzar les dades durant tot l'estiu (“tota cua viu”, 10è de la classificació). A la tardor, va establir una data simbòlica per fer pública la llista dels cent refranys més populars, el 10 d'octubre: 10/10/10.

La feina és ingent: gestionar i ordenar 12.000 frases ha de ser una tasca titànica. Pàmies explica que el refrany que li va donar més feina va ser “per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre”. El cas és que alguns dels participants el van enviar sencer, però molts d'altres en van enviar només un tros, el de Santa Llúcia o el de Nadal. En la primera classificació, la referència a Santa Llúcia ocupava el lloc 25, i la de Nadal, el 36. Quan els va sistematitzar en un de sol, el refrany va ascendir fins a la 12a posició.

Dos anys després, aquella primera llista s'ha convertit en un llibre. Cada refrany ha estat sistematitzat, analitzat, comentat i contextualitzat, amb la col·laboració de Jordi Palou, artífex de Rodamots.com (Cada dia un mot). La lectura desvela el sentit dels refranys i les variants (n'hi ha molts que tenen més d'una versió); si no és d'ús general, s'indica la zona geogràfica on s'empra; també s'hi inclou un parell de fragments literaris, periodístics i fins i tot tires còmiques on es fa servir, que demostren la bona salut de la frase; i encara un apunt etimològic d'alguna de les paraules més significatives que conté. En aquests últims apartats és on la col·laboració de Palou ha estat fonamental. I encara Ramon Torrents en va fer la primera lectura fent-hi esmenes i aportanthi dades valuoses per arrodonir el treball.

Al rànquing de refranys, en surten de tota mena: vinculats al decurs de l'any, com els esmentats; venjatius (“qui la fa, la paga”, número 49; “advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos”, 89) o vitals (“salut i força al canut!”, 97). Tot plegat, 240 pàgines farcides d'una saviesa popular que no s'hauria de perdre, ni en la forma ni en el fons. Perquè “qui guarda quan té, menja quan vol” (75a posició).