entrar
per l’ull esquerre (algú)
Ser algú mal
acollit per algú altre pel fet que, des del primer moment, li resulta
desagradable, antipàtic, no li fa gens de gràcia, li provoca
rebuig.
|
–¡Ja està ací altra volta l’imbècil
eixe! –Però ¿què t’ha fet a tu el pobre home? T’ha entrat per l’ull
esquerre i no hi ha mans, ¿eh? Això no té
trellat. |
L’ús
de la frase feta entrar per l’ull
esquerre és la manera genuïna que els valencians tenim d’expressar el
concepte definit. Les expressions caure
gord i caure gros, calcs de la
locució castellana equivalent caer
gordo, són totalment inacceptables
en la nostra llengua.
En valencià també es diu:
caure malament
La llengua estàndard sol
emprar: caure malament
En castellà es diu:
caer gordo,
caer mal
entrecavar
Cavar
superficialment la terra sembrada amb la finalitat d’arrancar les males
herbes.
En algun tipus de
sembrats, per exemple els cereals, aquesta operació no es pot fer més que en els
primers mesos, quan encara les plantes són xicotetes. Més avant, quan ja són
grans i no és possible manejar una aixadella entre les tiges per a cavar la
terra, s’arranquen les males herbes estirant-les amb les mans, operació que rep
el nom de birbar.
Hi ha una cançó
popular que diu:
|
Més val una torrudana que cinquanta de Xixona, que saben entrecavar i ballar la
mandilona. |
S’anomena torrudana a la natural de la Torre de
les Maçanes (pronunciat ‘torruana’ en el parlar de la zona, a on no es pronuncia
mai la d intervocàlica). La mandilona és un ball popular del migjorn
valencià.
L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquest verb
en la seua prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem
llegir:
|
A la tardor, fer la verema, arreplegar olives i dur-les a
l’almàssera (feina que s’acaba entrat l’hivern), sembrar; a plena
hivernada, fer llenya per als amos i per a ells, carrejar-la, rompre
guarets per a l’any vinent quan la terra es desgelava, podar la vinya i
arreplegar els sarments en cuetes i garbons, picar espart i cordellar i
fer-se’n espardenyes, fer sogalls d’espart cru per a lligar les garbes de
cereals a l’estiu (les feines de l’espart, quan plovia o nevava); després,
quan començava a retillar la primavera, birbar la sembradura, escombrar
oliveres i ametlers en una renovació anual i bisanual de branques i
ramatge, entrecavar en l’escassa horta, preparar les pórques per poder
plantar-hi més avant, que el sol calfàs de valent, les tomateres, el
pebre, les creïlleres i una poca de dacsa barrejada de llegums per fer
ferratge per a les tres
cavalleries. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 283)
Esposalles, boda, matrimoni,
noces
Antoni Llull Martí
Molta
gent sol creure que els tres mots que formen el títol d’aquest article
són sinònims, però van errats. Sinònims de matrimoni són
casament, boda i els poc
usuals maridatge i himeneu, però no els altres dos. Parlem-ne d’un
en un.
Les
esposalles són una cerimònia usual en algunes cultures antigues i també
en altres modernes en la qual els qui tenen intenció de casar-se es
prometen mútuament celebrar el matrimoni. També se li diu prometatge.
Sembla que el mot
boda, molt usual avui en dia per influència del castellà, però que no és
cap castellanisme, tingué en principi un significat semblant al de
prometatge, perquè ve
del llatí vota, plural de votum, ‘vot, promesa’, però avui en dia
s’usa amb el sentit de casament, mot derivat de casa, com casar,
que en principi significà ‘fundar una
casa, una família’.
Matrimoni és el
mot més adequat per a designar la unió legítima d’un home i una
dona amb la intenció de procrear. Matrimoni és un mot procedent del llatí
matrimonium,
format amb matri, genitiu de mater, és a dir ‘de la mare’, i
-monium,
sufix que es troba també en alguns altres noms i que significa ‘pertanyent
a’, o ‘propi de’. Per tant, si la unió de dues persones, per legal que
sigui, no té
per objecte, o fa possible, la maternitat, no se li hauria de dir
matrimoni. Si els
qui formen la parella posen casa i viuen junts, jo no m’oposaria que a aquesta
unió li diguessin casament, però no puc empassar-me
matrimoni, per poc polític que
sigui dir això avui en dia. Un estil de matrimoni molt poc usual és l’anomenat morganàtic, el que es contrau entre un rei o noble i
una dona plebea en el
qual cadascun conserva la seva pròpia condició social. Ve del llatí
matrimonium morganaticum,
derivat, aquest darrer mot, del germànic morgen ‘mati’, perquè l’espòs no garantia a l’esposa més que el morgengabe
‘donatiu (o regal) del
matí’, el que li donava el mateix dia de la boda.
Les noces (com el seu precedent llatí nuptias) no són pròpiament el sagrament o acte formal del matrimoni, sinó la festa que normalment el segueix. Per això en les rondaies de mossèn Alcover hi trobam frases com «se va fer es casament i llavò ses noces», en la qual es veu que una cosa va amb l’altra, però que no són la mateixa.
–Tant li fa.
–Ah, s’ha de dir tant li fa?
–Tant se val.
–Coi, no t’entenc. O sigui que tant li fa i tant se val... és
igual?
–Tant és.
«A la part de Llevant, místic exemple, / com una flor gegant, floreix un temple, / meravellat d’haver nascut aquí / ... / Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, / el temple –tant se val!– s’alça i prospera» (Jacint Verdaguer, Oda a Barcelona, 1883).
Parece ser. 'Sembla ser'. Sembla
que.
Sembla que
s'apujaran els preus. Sembla que no ha donat el do de pit
esperat.
Pasar por el tubo. 'Passar pel tubo'. Passar per
l'adreçador.
Aquí tothom ha de passar per
l'adreçador.
Poner el dedo en la llaga. 'Posar el dit a la nafra'.
Tocar la cama del mal.
Dient-li això, li ha tocat la cama del mal.
Poner un huevo. 'Posar un ou'. Pondre un
ou.
La gallina ha post un ou. No: 'Ha posat un ou'. El sol
s’ha post; es pon a les vuit.
Por ahí, por ahí. 'Por hai, por ahi'. Per allí, per
allí.
─Què hi pot haver, uns deu quilòmetres? ─Per allí, per
allí.
Por la mañana, por la tarde, por la noche. 'Pel matí, per
la tarda, per la nit'. Al matí, a la tarda, a la
nit.
L'acte tindrà
lloc demà al matí. Vindran al matí i jugaran a la
tarda.
Por lo cual. 'Per lo qual'. Per la qual cosa. Per
què.
Està malalt, per la qual cosa no pot
venir.
Han treballat
en excés, per què no han pogut fer la resta.
Por lo tanto. 'Per lo tant'. Per
tant.
Ella ho ha
vist i, per tant, n'és testimoni ocular.
Plaça de toros. Plaça de braus. Plaça de
bous.
Un concert a la plaça de braus. S’han acabat les curses de
bous.
Poner cara. 'Posar cara'. Fer
cara.
Quina cara que fa! Ella hi féu molt mala cara!
Por ahí. 'Por ahi' i “Per ahi”. Per aquí. Al voltant. Al
volt. Rondant per aquí. Fent una bornada.
Ronden per aquí, passant-s'ho bé.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Wert-bou-den-Patufet_0_826117394.html
El ministre Wert, que defensa els toros com a "bé cultural", ens ho va posar difícil l'altre dia a tots els lingüistes dels mitjans quan va recórrer a un vers del poeta Miguel Hernández per descriure la seva pròpia naturalesa indòmita.
El vers, del poema 23 d'El rayo que no cesa, diu "Como el toro me crezco con el castigo". Però ell, fent-lo més castís i personal, va dir "Soy como un toro bravo, me crezco con el castigo".
Potser hauria sigut més prudent deixar que el lector apreciés en estat verge una imatge tan lírica i sagnant. Però la inèrcia ens va empènyer a traduir-la i això va evidenciar com és de difícil expressar en una llengua de fenicis sentiments tan nobles.
El nucli resistent és el maleït verb crecerse, una bèstia negra del periodisme en català. No té cap equivalent sempre vàlid, i sovint costa trobar-ne un de satisfactori, cosa que explica que de vegades es deixi i que podria acabar fent que ens plantegem si no s'ha d'acceptar.
Remenant l'hemeroteca de diaris bilingües, constato el gran esforç d'enginy que s'està fent per evitar-lo. Si és un músic, se supera. Si és el Tea Party, va a més. Si és Zapatero, revifa. Si és el Madrid, agafa ànim. Si és l'Atlètic, s'espavila. I si és CiU, s'envalenteix.
I si és Wert? Si és Wert es fa fort, s'infla, s'envalenteix, revifa, creix o s'embraveix. Tots tenen coses bones, però jo diria que els que van deixar "creixo amb el càstig" no s'hi van escalfar gaire el cap.
Nosaltres, com El Periódico, vam optar per s'embraveix i eliminar un brau redundant i que ja no era al vers original. Reconec, però, que la versió "m'inflo amb el càstig" té la gran virtut de fer-nos veure Wert com el bou d'en Patufet que va acabar fent un pet.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Sempre que trobo titulars del tipus "Almunia es desdiu i afirma que Catalunya quedarà fora de la UE" canvio es desdiu per es fa enrere. Com que és un canvi que algun redactor no entén i que altres mitjans no fan, l'explicaré per veure si convenço algú o, al contrari, algú em fa veure que no tinc raó.
Tal com jo ho veig, desdir-se és un verb que regeix i exigeix un complement introduït per de. És a dir, de la mateixa manera que no podem dir "Almunia s'oposa i afirma que...", perquè oposar-se exigeix que diguem a què, tampoc podem desdir-nos si no diem de què.
No cal dir que podem dir i escriure s'hi oposa o se'n desdiu, però per fer-ho necessitem un context i un antecedent que doni sentit lèxic al pronom feble. Per tant, no ho podem escriure en un titular informatiu, que és, per definició, una unitat de significat autònoma.
En canvi, se desdice sí que admet un ús absolut, sense complement de cap mena, cosa que permet el titular "Almunia se desdice y afirma..." La perífrasi fer-se enrere també admet l'ús absolut -és optatiu que diguem de què ens fem enrere- i, per tant, n'és un bon equivalent per sortir del pas.
Fixem-nos, però, que no sempre el sentit d'un pronom feble depèn del context. El titular "Almunia s'hi repensa i afirma..." sí que seria possible, perquè el pronom hi de s'hi repensa, a diferència del pronom en de se'n desdiu, no exigeix cap antecedent sinó que forma part del verb pronominal repensar-s'hi.
Perquè ho entengueu millor és el mateix que passa, però al revés, si comparem hi vaig amb se'n va. En aquest cas és hi el que demana un antecedent, mentre que en està integrat en el verb anar-se'n.
UN TAST DE CATALÀ
Un dels problemes del lema de La Marató de TV3 d'aquest any -"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no"- el concretava molt bé la Mònica Planas en la Crítica TV de divendres: no ens parla del càncer sinó de la mort.
Deixeu-me que hi aprofundeixi des d'un punt de vista lingüístic. El lema parla de la mort perquè comença dient "la mort" i, en una frase d'entonació normal, com aquesta, el sintagma inicial és el tema, allò de què parlarem.
Però l'efecte estrany i pertorbador que ens produeix -un efecte que, si és buscat, el trobo poc encertat- respon més a la seva semàntica i té profundes arrels culturals.
De la primera frase se'n desprenen dues implicacions: 1) que la mort no és el final de la vida i 2) que ho hauria de ser. La primera afirmació contradiu la ciència. I la segona contradiu un instint de supervivència consubstancial a l'espècie i que està en el substrat de la gran majoria de religions.
Molts catalans són prou agnòstics per no creure el que sempre s'havia cregut -que la mort no és el final de la vida- però diria que la majoria encara no estem preparats per anar a parar a l'altre extrem: el de desitjar que ho sigui. Qui més qui menys cultiva en un recambró secret un bri d'esperança.
I que ningú s'espanti: no m'he tornat beneit. Ja sé que aquesta lectura literal agafa el rave per les fulles i que l'audiència sap anar més enllà i entén que se la crida a contribuir a l'avenç de la ciència perquè càncer deixi de ser sinònim de mort .
Però el sentit literal, per més que l'obviem, també forma part del missatge, i en aquest lema no acabo de tenir clar que remi en la mateixa direcció.
UN TAST DE CATALÀ
En Fèlix no té clar l'ús de de darrere un seguit d'adverbis que es fan servir com a preposicions: dins / fora , davant / darrere , damunt / sota , dalt / baix , etc. Dubta entre "Tenen problemes dins el partit" i "dins del partit" o bé entre "Es van manifestar davant l'Ajuntament" i "davant de l'Ajuntament". I es pregunta què condiciona la tria.
En la majoria de casos, crec que el més sensat és dir que és opcional i prou. I potser la millor prova que no val la pena escalfar-s'hi el cap és que els poc gramàtics que en parlen tampoc no estan d'acord.
Ruaix es mostra més partidari de la forma simple adduint raons d'estil i tradició, i afirma que afegir el de és un tret característic del castellà que no es troba ni en francès ni en italià. Badia, en canvi, veu en l'omissió del de "un nivell alt d'elocució". I alguns llibres d'estil l'associen a registres marcadament cultes.
Cal saber, però, que aquest de és obligatori quan l'adverbi que fa de preposició no precedeix immediatament el seu complement ("Hem quedat davant mateix de l'església") i quan el complement és un pronom personal fort ("Vaig darrere d'ell"). No hi va, en canvi, si és un possessiu ("Vaig darrere seu").
Fora d'aquests casos i dels girs idiomàtics que són com són, la tendència és que com més planer i col·loquial sigui el registre més hi afegim de , però jo no l'exclouria del registre més neutre.
De més a menys formal escriuria "Ho trobaràs dins l'armari / dins de l'armari / a dins de l'armari". I quan l'adverbi va precedit d'una a i fa de preposició, no solem prescindir del de .
Però la presència de la a davant aquests adverbis és un tema prou complex per dedicar-hi el tast de demà.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Ahir parlàvem d'adverbis de lloc com ara damunt/sota, dalt/baix, dins/fora, davant/darrere, etc., que es caracteritzen perquè poden fer de preposicions i per aquest motiu també s'anomenen adverbis preposicionals.
I si ahir debatíem si calia posar-hi un de al darrere quan fan de preposició, avui ens plantejarem si cal posar-hi una a al davant quan fan de preposició ("He mirat (a) dins (de) l'armari") i quan fan d'adverbi ("He mirat (a) dins").
Però si amb el de era més important el registre (formal o informal) que el dialecte, en el cas d'aquesta a hi ha una clara diferència entre l'ús més estàndard, que es basa en el dialecte central, i el d'altres parlars, sobretot valencians, en què la a no es fa servir en cap registre.
Encara que costa trobar orientacions sobre el tema, jo diria que, quan escrivim en un registre neutre i en un estàndard general, tendim més a ometre la a en l'ús preposicional d'aquests adverbis ("És dalt de l'arbre", "S'amaga sota la taula") que en els pròpiament adverbials ("És a dalt" i "S'amaga a sota").
I, de la mateixa manera, preferim "El trobaràs a dins" o "Mira bé a(l) darrere" a "El trobaràs dins" i "Mira bé darrere", que és també correcte i la forma estàndard en valencià.
Badia i Margarit considera que en els usos pròpiament adverbials només és adequat ometre la a en el que ell anomena nivell elevat -un registre molt formal- però no en el corrent ni en el col·loquial.
No cal dir que si un text s'adreça als parlants d'una zona on aquesta a no es diu, serà adequat que l'ometi sempre. Com també ho serà que no la digui, ni en l'àmbit més formal i general, el que no la diu en el seu dialecte.
Josep Pascual Tirado
Jordi Bort Castelló
10)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 111)
El costum d’escriure notes