L'escola catalana s'ha alçat arreu contra el deliri del ministre Wert. El
deliri de Wert d'espanyolitzar Catalunya (i els països del català i tota la
península, llevat de Portugal i Gibraltar) és en realitat un pla en bona part ja
executat. Perquè trenta anys de democràcia a l'espanyola no poden rehabilitar
quaranta anys de lingüicidi planificat. De fet, la meitat de la població
catalana actual vam ser escolaritzats amb un model d'immersió castellana,
eficient i excloent. La meitat actual de la població dels territoris del català
mai no vam poder aprendre la llengua materna a l'escola. I la gran majoria mai
no han pogut adquirir les competències bàsiques en la llengua que ni han gosat
de nomenar en la seva Constitució.
Senyor Wert, de qui té por? Ja s'han exterminat els últims monolingües
catalans (com eren per exemple els meus pares) que vivien a aquesta banda dels
Pirineus. Durant la segona meitat del segle XX, entre la prohibició i la
persecució sistemàtiques del català a la vida pública, l'escolarització única en
castellà i la penetració a cada llar de la ràdio i la televisió espanyoles, la
missió històrica de Franco semblava definitivament acomplerta. Però alguna cosa
ha fallat en el seu pla de transició cap a la democratització formal del
paisatge ocupat per les armes i controlat quaranta anys per la repressió
dictatorial. La democràcia a l'espanyola no ha pogut liquidar la voluntat i els
sentiments d'un poble que només té una matèria primera de valor incalculable: la
llengua. Per la llengua molts catalans i catalanes han sofert, s'han exiliat i
han mort, i per la llengua la gran majoria dels catalans i catalanes estan
disposats a no cedir ni un pam, començant per l'escola.
Aquesta disposició al combat no és pura retòrica. La imponent mobilització de
l'escola contra l'avantprojecte de la LOMCE –de mestres i professors, d'alumnes
i de pares i mares, d'entitats professionals i culturals, de sindicats i
d'intel·lectuals– està aconseguint una unitat d'acció a tots els països del
català sense precedents.
Avui mateix, 15 de desembre, té lloc a Castelló de la Plana una gran
concentració convocada per Castelló per la Llengua i Escola Valenciana.
Justament aquests dies celebrem el 80è aniversari de les Normes de Castelló, la
normativa ortogràfica impulsada per Pompeu Fabra i consensuada per tots els
territoris: gràcies a les Normes, el català és escrit i ensenyat amb una grafia
comuna a totes les escoles del món que l'ensenyen. El lema que presideix la
lluita al País Valencià és explícit: “Contra les retallades i la LOMCE, defensem
l'escola pública i en valencià.” El senyor Wert diu que vol fer una llei que
defensi els drets de dotze famílies que volen el castellà com a vehicular: ¿que
no sap que al País Valencià hi ha 93.700 alumnes que no poden aspirar a
l'escolarització en valencià perquè el PP els en nega l'oferta?
A Catalunya la mobilització, conduïda en bona part per Som Escola, ha estat
contundent i generalitzada. Si la consellera Rigau i el director general
Castellà van plantar el ministre, ara és la comunitat escolar, el govern i la
societat catalana els que anuncien una estricta desobediència civil en cas de
prosperar l'ofensiva Wert. El record de la llarga marxa del passat pel català a
l'escola és garantia de continuïtat per al futur d'un model d'èxit, de consens i
reconeixement internacional.
vull acabar recordant també la important lluita, la gran “marea verda”, que a
les Illes Balears està coordinant la Plataforma Crida contra les mesures d'un PP
que ha fracassat en voler tombar la demanda absolutament majoritària de les
famílies de les Illes per una escola en català.
Com advertia el manifest de Som Escola, llegit dilluns en la concentració de
la plaça Sant Jaume a Barcelona, “la gravetat del moment és màxima”, perquè mai
ningú “no s'havia atrevit a proposar-nos que esborréssim 35 anys d'escola
catalana”.
5)
Publicat en TORNAVEU dimarts 11 de
desembre del 2012
Sefa Amell
En pocs dies han passat moltes coses llargues d’enumerar i prou
conegudes. La sensació general és que el clima d’entesa amb Madrid i el seu
partit hegemònic es va enrarint i cada vegada és més dificultós d’establir un
diàleg que sigui realment entre iguals i no entre qui mana i qui no té més remei
que obeir, un diàleg que no generi crispació, ni a priori. La darrera mostra, i
potser la més punyent perquè afecta directament la llengua, és la modificació de
la llei d’educació.
La llengua és el patrimoni principal de Catalunya, és
la seva senya d’identitat primordial, allò que més estimem, i al voltant de la
qual hi ha un consens àmpliament majoritari. L’hem guardat com un tresor
valiosíssim al llarg dels segles i ara està en greu perill si no hi posem remei.
Un remei contundent i ràpid. No podem deixar que s’esllangueixi i perdi
brillantor com en el temps del franquisme. Hem de continuar fent tots els
esforços que calguin per mantenir el seu nivell de coneixement actual i encara
millorar-lo, perquè hi ha immigrants que se’n desentenen i catalans de sempre
que no la conreen degudament. Cal fer-la una llengua útil, necessària per a
buscar feina, utilitzant-la al treball en les relacions amb companys i
companyes, en les notes internes i en els albarans i les factures de la
clientela. Una llengua útil per aprendre a les universitats, fent-la servir en
els treballs i en les relacions entre el professorat i l’alumnat, de manera que
l’ambient a les aules sigui totalment català. Eina de relació al carrer, a la
festa amb els amics i amigues, a les xarxes de comunicació. A les agrupacions,
confraries, institucions, etcètera, on quan apareix algú parlant una altra
llengua –encara que sigui l’enxaneta– ens expressem inevitablement en la llengua
que se’ns imposa sense miraments. No diguem a l’escola bàsica, lloc de
l’aprenentatge primer i principal. Si aquí manca, ens mancarà durant una o més
generacions que tornaran a desprestigiar la nostra llengua amb un ús sense cap
projecció, només endèmic i caduc, amb una manera de parlar depauperada per
tantes batalles, riota dels nostres veïns més propers.
6)
Publicat en tribuna.cat dimarts 18 de
desembre del 2012
Damià Pons
El passat divendres dia 14, l'Obra Cultural Balear
(OCB) va celebrar, un any més, la Nit de la Cultura. L'Auditori de Manacor va
omplir-se de gom a gom i la fraternitat patriòtica i un estat d'eufòria
fonamentat en l'autoconfiança ompliren a vessar la majestuosa sala. L'acte va
ser magnífic a tots els nivells: tant els discursos –especialment remarcables
els de Jaume Mateu i d'Isidor Marí─ com les actuacions musicals i
teatrals.
Els oradors, els premiats i els assistents compartiren el to
reivindicatiu i crític davant l'agressivitat permanent dels poders de l'Estat,
la denúncia sense eufemismes de l'estratègia que impulsa el govern presidit per
Josep Ramon Bauçà contra els drets lingüístics i identitaris dels balears,
l'afirmació contundent de què la gent compromesa amb el país ha perdut la por i
que de cap de les maneres deixarà de plantar cara amb la màxima fermesa als
atacs que promou el nacionalisme espanyolista, l'estatal i l'illenc, contra l'ús
del català a l'administració pública, a l'escola o als mitjans de comunicació.
Un dels ingredients bàsics de cada Nit de la Cultura és la concessió
dels Premis 31 de Desembre, atorgats a les persones i les entitats que treballen
en benefici d'unes Balears concebudes com a país de llengua i cultura catalanes
i dotades d'uns drets polítics de caràcter nacional del tot inalienables. Ja fa
vint-i-sis anys que es concedeixen aquests premis. La nòmina dels guanyadors és
impressionant: més de dos centenars llargs de persones i entitats. La quantitat
i la qualitat de les seves aportacions posen en evidència un fet: a les Balears
hi ha a hores d'ara una societat civil molt rica, diversa i activa, que treballa
amb continuïtat per la dignitat del país i que impulsa processos que tenen com a
objectiu la construcció d'un futur en el qual la llengua, la cultura i la
identitat assoleixin un estatus de normalitat i de plenitud social i política.
Els cinquanta mil ciutadans que assistiren a la manifestació que va
celebrar-se a Palma el passat mes de març en defensa de la llengua catalana, els
milers i milers d'ensenyants, estudiants i pares i mares que s'han mobilitzat a
favor de l'ensenyament en català al llarg de tot l'any 2012, la xarxa de
delegacions de l'Obra Cultura Balear implantada arreu del territori, el quasi
milenar d'assistents a la Nit de la Cultura, en conjunt són l'expressió d'una
Mallorca que ja ha deixat de banda la resignació i la covardia, que ja és capaç
de dir en veu ben alta que ja està farta de ser trepitjada per la pota d'un
Estat espanyol que és incapaç d'assumir la seva diversitat interna i de
respectar democràticament el dret a decidir de cada una de les nacions que
inclou. És la Mallorca que s'afirma com a país en contra de la secta
autoritària, madrilenyitzada i antimallorquina que la governa.
Mai en
tota la història dels tres darrers segles, hi havia hagut a les Balears tants de
ciutadans que tenguessin plena consciència de la seva identitat cultural i
nacional i estiguessin disposats a reivindicar-la i a donar-li una
institucionalització política. Malauradament, però, aquests ciutadans
mallorquinistes que saben qui són i quins drets nacionals els corresponen,
encara no tenen la capacitat de configurar una representació electoral
majoritària. De cada al futur, el moviment mallorquinista necessita esser
socialment més transversal i més inclusiu a l'hora d'establir complicitats i de
fixar estratègies. També ha d'aspirar a incorporar nous sectors, per exemple
l'econòmic, que incomprensiblement n'està molt allunyat. Així mateix, cal que
faci entendre a la majoria dels ciutadans que de la subordinació de les Balears
a l'Estat espanyol -i al bipartidisme que té el monopoli de la seva gestió─
únicament se'n deriven els "beneficis" d'un espoli fiscal insuportable –un 14%
del PIB─ i un atac permanent a la identitat nacional que els és pròpia i als
drets polítics que els corresponen.
Un societat civil amb consciència de
país que va creixent en el nombre dels seus efectius i en la fortalesa de les
seves conviccions. Aquesta és la gran notícia d'aquest moment històric.
Tanmateix, però, el fenomen es produeix entremig d'un panorama que certament és
molt hostil: la nova creuada uniformitzadora i recentralitzadora del
nacionalisme espanyol, la utilització de les institucions autonòmiques com un
instrument al servei de la despersonalització del país que governen, les
transformacions demogràfiques a causa d'una immigració tan excessiva –els
darrers deu anys, el creixement de la població ha estat d'un 31%: exactament
258.834 persones─ que fa molt difícil que es pugui gestionar l'impacte de la
seva acollida en un sentit que no perjudiqui la personalitat de la comunitat
receptora, amb l'agreujant, a més a més, que no hi ha la voluntat política de
fer-ho.
Tot i així, ara mateix, però, es produeix un fet que convida a
l'optimisme i obri totes les portes a l'esperança: els atacs i els menyspreus,
l'exhibició prepotent de la força, no acovardeixen ni deprimeixen el
mallorquinisme cultural i polític, ans al contrari, l'estimulen, l'enforteixen i
el doten d'una major astúcia estratègica.
7)