Mencionem alguns dels punts gramaticals que, inexplicablement, continuen mal dits i que fan pensar que no hi ha intenció de fer-hi res.

Allò que més dol, i que fa més mal d'orelles, és la supressió dels pronoms adverbials en i hi, de part d'alguns locutors i, per cert, que entre els més assidus. Cal considerar que el nostre jovent, i en especial el de les ciutats més extenses, els ha perduts, aquests pronoms, o no els diuen mai, perquè els desconeixen totalment. I només cal que també els suprimeixin en els nostres mitjans, consagrant així una mutilació elemental de la llengua! Vegem-ne especialment dos casos:

No es pot fer aquest gir d'expressió, a la castellana: “Han estat alliberats dos, dels vuit presoners...”, “Han sido puestos en libertad dos de los ocho prisioneros...”, per Dels deu presoners, n'han estat alliberats dos. El subconscient tracta d'evitar l'encontre amb el pronom que hom desconeix i que incomoda.

Persisteix i persisteix allò de dir, en la nostra Catalunya Ràdio, “Ningú et donarà més”, “Nadie te dará más”. Com que això es refereix a tot allò que dóna una emissora: notícies, comentaris, entreteniments, tertúlies, anuncis del temps, jocs, concursos... de tot això cal dir Ningú no te'n donarà més. La primera expressió és servil del castellà, és castellana en català. Sé de bona font que un amic de bona voluntat els n'ha avisat, però no en fan cap mena de cas. Un català nascut amb aquests pronoms i, parlant espontàniament, utilitzaria aquests en la forma que dic, podeu pujar-hi de peus. Cal tenir present que, una vegada hom ha perdut el rastre d'aquests pronoms, després costa molt de reconèixer-los i donar crèdit als qui ho fan bé  i n'avisen. Els havíem d'ensenyar bé als castellans vinguts de fora, i resulta que els castellans ens ho han ensenyat malament a nosaltres, i són legió els qui s'hi han acomodat.

“Anem a veure” és un calc servil de “vamos a ver”. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així. Cal dir: vegem, ara mirem. Si anem lluny, unes quantes passes enllà, a veure una cosa, sí que pot ser dit. No pot ser dit “anem a veure les fotos”, pel locutor, quan aquest les té darrere, a tocar del seu cos en un gros pàmpol.

Tampoc no és “empañar”, sinó enllorar; ni “reflexar”, sinó reflectir; ni “la gallina ha posat un ou” sinó la gallina ha post un ou; ni “s'ha posat el sol”, sinó s'ha post el sol.

Alguns es reserven el privilegi de dir “barco”, sabent bé que és un barbarisme i que en català cal dir vaixell. I encara no acaben de desfer-se del verb “despedir” i de substituir-lo definitivament per acomiadar.

Continuen utilitzant el verb “emplaçar”, “emplazar”, en el sentit de comprometre. En català emplaçar vol dir ‘col·locar algú o alguna cosa en un lloc determinat'. Per tant, cal que diguin: El diputat comprometé l'orador a presentar-se l'endemà.

Utilitzen el verb “escapar” tal com l'utilitza el castellà, quan en català és sempre reflexiu: “Ha escapat de la presó”, per s'ha escapat de la presó. “Ha escapat un cop”, per s'ha escapat d'un cop.

El mateix s'esdevé amb el verb esperar-se, que en català és així, reflexiu, i no li'n fan, com no li'n fa el castellà. “Espera, que torno ràpid”, per espera't, que torno ràpid.

També utilitzen “registre” en el sentit d'escorcoll.

Fan anar gairebé exclusivament “guapo”, per a indicar que una persona és bella. Paraula castellana que no ens fa cap falta, ni que el Diccionari de l'Institut l'admeti, contra allò que diu ell mateix que “la norma bàsica és de no admetre un mot forà, si no ens fa cap falta”. I aquí demano: Que tenim respecte al bellíssim formós? Estem carregats de romanços, ens tapen escrúpols ridículs. Un adjectiu tan formós, formós! Una noia formosa, un noi formós. A més, tenim eixerit, bonic, ben plantat, garrit, xamós, bufó per a nens i noies, i hem d'utilitzar “guapo”, engegant tots els nostres al diccionari que s'hi estiguin en conserva.

“Novio”. No en coneixen ni en diuen d'altra. Què li hem agafat al bellíssim nuvi? El noi i la noia són nuvi i núvia del moment que festegen. No cal esperar que arribin a l'altar o a l'oficiant del cas. També tenim xicot i xicota, utilitzats en força sectors. I promès i promesa. Aquet noi és el meu nuvi, el meu xicot, el meu promès. Fa poc que vaig sentir que una senyora gran deia: Nosaltres aleshores festejàvem. Que bonic! I no pas: “Nosaltres aleshores érem novios”.  Aquella senyora es mereixeria tornar a festejar.

Dintre el tema de “guapo” i “novio” cal subratllar que no hi ha llengua al món que posi fites a l'ús d'un mot seu natural i viable, que tots ho són de naturals i viables. Amb el nostre llenguatge els catalans anem amb escrúpols i restriccions ridículs, els quals hauríem de superar d'una vegada per sempre, com a acte de recta civilització. La llengua catalana no ha produït un mot que no sigui d'ús viable quan en l'expressió s'escau el seu significat. Ni cap altra llengua, no ho ha fet.

“Tornado”, quan parlen d'un fenomen autòcton, local, és mal dit. Ja sabem que tots els diccionaris registren tornado, però referint-se a un fenomen meteorològic, exòtic, de l'Amèrica o de l'Àfrica. Deien: A l'Espluga de Francolí hi ha hagut un “tornado”. Quan érem petits dèiem sempre un remolí; és més fluix o més fort, però sempre és un remolí. A la Segarra en diuen: tartalló, d'un remolí d'aire. Al mar se'n diu mànega. Tromba a mar i terra. Ens fa realment cap falta aquell mot forà?

“Vivenda”, “vivienda”. Ho alternen amb habitatge. Per què cal fer aquestes alternances? “Vivenda” és barbarisme; per tant, cal bandejar-lo, i s'ha acabat el bròquil.

Un altra construcció castellana és “una segona”, “una tercera”, “un quart”. “Le dieron una oportunidad y le han dado una segunda”. En català, després de l'article indeterminat un, i abans de l'adjectiu, ve la preposició de, que especifica: Dóna-me'n una de blanca i una de negra. Primera, segona son adjectius numerals, però adjectius; per tant, haurien d'anar precedits d'aquest de, però el català no ho fa així, ans utilitza altre, altra. Li han donat una oportunitat i no li'n donaran una altra. Mencionades les d'abans, ja se sap quin nombre és la darrera. I, si tant convé, s'hi afegeix: la tercera, la que fa quatre: T'ha donat un altre avís, ja el que fa quatre.  Que és molt elegant.

Demanaríem un altre esforç per a acabar de netejar la llengua en els nostres mitjans. No demanem una llengua recercada, artificial, forçada, sinó neta. I, per neta, sobirana.