InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.500
membres]
Butlletí número 743 (dimecres 19/12/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
Si durant l'any 2013 voleu
rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a
l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça
electrònica on voleu rebre’l.
El preu de la subscripció al butlletí
InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any
2013 és de 25
euros.
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
2) Alta en InfoMigjorn
7) Homenatge al Dr. Joan
Veny
8) Curs de
català
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
68).
216. Com podem pretendre
els catalans que una determinada població s’incorpori al català, que el faci
seu, si constantment diem que va malament, que no ens en sortirem i que d’aquí a
cinquanta anys ja no hi serem, que el català és una mena de llatí? Si en la nostra cultura, la del segle
XXI, que es basa en l’èxit, nosaltres transmetem el missatge de la derrota i la
catàstrofe, com volem sumar? Primer de tot cal veure la situació d’una manera
molt més positiva. Segon, cal estar convençuts que el català ha de ser present
en totes les àrees sense renunciar a cap àmbit. Potser hi tindrem una presència
petita, però hem de ser presents a tot arreu, perquè el català ha de servir per
a tot.
Lluís Jou
Notari
2)
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu
oportunes ací
3)
Publicat en el diari ARA dissabte 15 de
desembre del 2012
La presidenta d'Òmnium Cultural reclama un nou Estat per
poder garantir el futur de la cultura catalana durant la Festa de les Lletres
Catalanes
La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha reclamat un nou Estat
en el seu discurs d'entrega de premis de la 62a Nit de Santa Llúcia. Casals ha
aprofitat la gran Festa de les Lletres Catalanes per reivindicar la importància
de la cultura catalana per sobre de qualsevol legislació i normativa. En opinió
de Casals, ara "és hora de resistir i plantar cara" als atacs del govern
espanyol, i ha posat com a exemple l'avantprojecte de la llei Wert d'educació.
El discurs també ha tingut un record per a Andreu Alfaro.
1. "La proposta de llei Wert deixa ben clar que encara ens
toca fer feina de resistència, malgrat que som al segle XXI i que vivim,
teòricament, en una democràcia".
2. "Precisament ara, que hem viscut el període més llarg de govern autonòmic
dins d’una Espanya democràtica, hem arribat a la conclusió que dins d’aquest
Estat no hi ha lloc per a nosaltres si volem viure com a catalans".
3. "Ens cal resistir i avançar a la vegada, sense deixar-nos vinclar pel
pessimisme, sense permetre que ens cansin ni que ens desesperin. La lluita per
la llibertat té molts fronts, no podem deixar-ne cap d’obert. Per sort, tenim
una cultura forta, rica i excel·lent que ens fa tenir més confiança en nosaltres
mateixos".
4. "Ara patim un triple repte: l'espoli fiscal, la crisi econòmica i el canvi
en les formes i usos culturals. En aquest sentit sabem que ens cal imaginar més
enllà de les subvencions i dels circuits tradicionals del consum; som conscients
que la creativitat del país n'assegura el futur".
5. "No us estranyi que a Òmnium Cultural parlem de la necessitat que el
nostre Govern sigui qui ha de recaptar els impostos generats per l'esforç de
tots els qui treballem a Catalunya. Es perquè sabem que la batalla per la
independència econòmica és la batalla per la independència cultural, perquè tot
va junt".
6. "Som un país perquè tenim una llengua que serveix per a la ciència, la
literatura, la filosofia, els mitjans de comunicació i l'entreteniment. Una
llengua i una cultura que en àmbits com internet i les xarxes socials es troben
a un bon nivell, però que necessiten millorar, necessiten ser més competitives
en altres sectors, com el cinema i els videojocs".
7. "La cultura catalana és una part de la cultura europea i això no depèn de
cap legislació ni de cap normativa: és un fet històric i un fet ben viu,
sustentat en els creadors i en el públic, en el prestigi i en la capacitat de
dialogar amb la resta del món".
8. "Hem iniciat el camí cap a la sobirania plena, no hi haurà marxa enrere.
Tindrem dificultats, ho sabem; haurem de treballar de valent, hi estem
disposats; ens caldrà convèncer molts catalans que encara dubten, però ens en
sortirem".
9. "Res no serà fàcil, ens atacaran, ens voldran enfonsar moralment. Però
Òmnium Cultural sap per experiència què significa venir de temps molt
pitjors".
10. "La voluntat de construir el propi país i de fer-ho carregats d’il·lusió
és una força que res no pot aturar. Som molts els qui ho volem, el futur és
nostre".
Publicat en el diari ARA diumenge 9 de
desembre del 2012
Tres generacions de catalans expliquen la seva
experiència durant tres dècades d'immersió
lingüística
Gràcies a la immersió lingüística, generacions de fills de
famílies de parla castellana i, més recentment, d'urdú, mandarí o àrab han après
català. Alguns fins i tot han format famílies catalanes, es comuniquen en català
amb els amics o han fet d'aquesta llengua la seva professió, sense renunciar a
la llengua materna. "És una victòria extraordinària del país que hem aconseguit
amb poques eines, amb lleis molt febles i amb precarietat de mitjans", destaca
el professor Enric Larreula. Centenars de mestres com ell van lluitar des dels
temps més foscos perquè el català fos llengua vehicular a l'escola. No va ser
fàcil, però es va acabar instaurant un model educatiu que, tot i l'ampli consens
que té en la societat catalana, ara està amenaçat per la llei Wert. Ell coneix
de primera mà el que significaria tornar a arraconar el català a l'ensenyament,
i alumnes com el Roger i la Yaima, d'origen castellanoparlant, són l'exemple que
la immersió lingüística garanteix el mateix nivell de català que de castellà.
Aquestes són les seves històries.
Enric Larreula, 71 anys
El mestre que ensenyava una
llengua prohibida
Tenia 27 anys quan Òmnium Cultural el va "reclutar" per
ensenyar català en una escola del barri del Bon Pastor de Barcelona. Era l'any
1969 i l'ensenyament del català estava prohibit. "Era un delinqüent i me'n sento
molt orgullós", diu aquest pedagog, professor de català amb una llarga
trajectòria i autor de llibres infantils i juvenils. Al Bon Pastor, on feia de
mestre als fills de la immigració andalusa i extremenya, era conegut com el
catalán . Les seves classes eren memorables. A través de dibuixos, contes,
cançons i històries d'indis i cowboys feia arribar el català als nens.
Havia d'esprémer la imaginació per captar l'atenció dels alumnes, ja que les
seves classes es feien fora de l'horari lectiu i el que realment volien els nens
"era sortir al carrer a jugar".
Els inicis van ser durs i no tothom hi estava a favor. Calia
reciclar mestres i material. "Hi havia els llibres de la República, els d'Artur
Martorell o la revista Cavall Fort , però no servien per ensenyar nens
castellanoparlants que no havien sentit mai el català". Eren els anys de la
immigració provinent de la resta de l'Estat. Segons Enric Larreula, si no hagués
entrat a l'escola, "el català estava sentenciat a mort". "Les mateixes famílies
ho demanaven perquè era una possibilitat més de guanyar-se la vida i integrar-se
al país".
Després d'aquesta primera experiència, Larreula va decidir fer
de l'ensenyament del català la seva professió. Amb altres mestres, visitava les
escoles de l'àrea metropolitana de Barcelona per oferir classes gratuïtes de
català pagades per Òmnium Cultural. "L'única condició és que fossin dins de
l'horari escolar", recorda. Eren els primers anys 70 i "el català no era legal a
l'escola però es tolerava". Depenia de la bona voluntat de directors, mestres i
pares, tot i que "hi havia inspectors que quan en tenien coneixement demanaven
que es retirés".
També van aconseguir que alguns ajuntaments es fessin càrrec de
les despeses d'ensenyar català a les escoles del seu municipi. A força de la
dedicació i l'esforç de molts Larreules, el català es feia, a poc a poc, un lloc
a les aules. L'any 1978 es va aconseguir que fos assignatura obligatòria i l'any
1983, amb la llei de normalització lingüística, es va convertir en la llengua de
l'ensenyament. Tot i la duresa d'aquells primers anys, la recompensa és veure
com alumnes que mai havien sentit parlar en català ara el fan servir en la seva
vida quotidiana. "Tu m'has ensenyat a estimar aquesta llengua", li va dir un dia
una exalumna. "Fa molta il·lusió", reconeix Larreula, que continua visitant
escoles ara com a autor de literatura juvenil. "I veig nens que al marge de la
llengua que parlin a casa poden expressar-se en català, quan abans això era
impossible. L'escola els dóna les eines necessàries perquè es puguin
desenvolupar en aquest país sense sentir-se discriminats i accedir a tots els
càrrecs. Com si volen ser presidents de la Generalitat!" "No hi ha cap raó per
discutir els beneficis de la immersió. Són motius ideològics", conclou aquest
mestre, que ha ensenyat didàctica a moltes generacions de professors i ha estat
també un dels impulsors de les escoles La Bressola a la Catalunya del Nord.
Roger Rovira, 31 anys
El noi que parlava castellà a
casa avui és professor de català
Fill de català i extremenya, el castellà és la seva llengua
materna i és l'únic dels quatre germans que parla amb fluïdesa el català,
malgrat que el pare sempre els ha parlat en aquesta llengua. Ell s'ha criat al
barri barceloní de la Verneda, en un entorn majoritàriament castellà, i aquesta
era la llengua que es parlava al pati de l'escola. "Sé que si no hagués estudiat
en català avui no podria ser mestre, perquè seria una mica analfabet en la
nostra llengua i sobretot em sentiria estrany perquè no dominaria i no podria
pensar en la llengua del meu pare", diu Roger Rovira. Veu en les errades
d'ortografia que comet el seu pare en català les conseqüències d'haver estat
educat obligatòriament en castellà. I va ser aquest un dels motius que van
incentivar Rovira a interessar-se pel català. La immersió lingüística, el Club
Super3 -al pati només parlaven en català quan jugaven a Bola de drac - i
el centre excursionista van fer la resta. "Vaig començar a pensar en català als
14 anys, quan em vaig integrar en el món excursionista", explica.
Avui és professor, ja sigui de català, història o tutor de
l'aula d'acollida. "Menys anglès i música, he ensenyat de tot". En sis anys ha
passat per 20 escoles de l'àrea metropolitana de Barcelona i té una visió prou
acurada de l'estat de salut del català. "Excepte en alguna escola de Gràcia, a
la resta els alumnes tenien el català com a segona llengua, i amb diferència. La
immersió lingüística és imprescindible per ser bilingüe", defensa. Creu que els
mateixos professors no deixaran que s'apliqui la llei Wert. "Per aquí no hi
passo", diu. Però en cas que fos així creu que nens com ell no parlarien el
català. "Hi hauria un retrocés molt bèstia a l'àrea metropolitana, perquè hi ha
barris en què l'únic espai on se sent català és l'aula", diu.
Rovira, que també ha estat professor de català d'adults, és
pare de la Hanna, de cinc mesos. "Li canto en català", explica. Amb la seva
parella, de l'Equador, parla en castellà. I lamenta que tot i que ella s'ha tret
el nivell C de català molts canvien al castellà quan li detecten l'accent. Per
això no descarten traslladar-se a l'interior per fer una "immersió" total. El
bilingüisme és per a ell d'allò més natural. Català amb els amics de la feina i
de la muntanya, i castellà amb els amics de la infància i la família.
Yaima Servidio, 17 anys
L'adolescent d'origen
argentí educada en català
De pares argentins, el castellà ha estat sempre l'idioma de
casa, i el seu primer contacte amb la llengua catalana va ser a l'escola. I
també era l'idioma en què veia els dibuixos animats. "És principalment gràcies a
l'escola que ara parlo català", diu Yaima Servidio, que està cursant batxillerat
científic a l'escola J.V. Foix de Rubí. La seva mare també es va animar a
aprendre català per ajudar les filles amb els deures i per a qüestions laborals.
"La meva germana petita és més catalanoparlant que jo, perquè al pati de la seva
escola es parlava català i al meu no tant", explica. Aquesta adolescent de 17
anys creu que si s'apliqués la llei Wert "el català es perdria entre els joves,
perquè si no s'ensenya a l'escola es perdrà l'interès per parlar-lo", diu.
Destaca que ser bilingüe "facilita l'aprenentatge d'una tercera llengua". Vol
estudiar biologia i creu que el català li "serà útil per obtenir una feina". Per
a ella el més important és que ara es pot comunicar tant amb persones
catalanoparlants com castellanoparlants. I fa servir un idioma o l'altre en
funció dels amics.
Enric Larreula destaca que més enllà que el català sigui
llengua vehicular a l'ensenyament, serà la vida el que determinarà si aquests
nois l'adoptaran com a llengua pròpia. "Aquest model educatiu ha aconseguit que
els nens estiguin capacitats per parlar català, però no que l'adoptin com a
llengua seva. Això dependrà dels contactes i l'entorn que tinguin al llarg dels
anys", conclou.
5)
Article publicat en elSingulardigital.cat dijous 13 de desembre del
2012
Víctor Alexandre
"Ens queixem i ens
queixem, com a masoquistes que som, i mentrestant el temps va passant i Espanya
continua burlant-se de nosaltres"
El nou atac del govern espanyol a la llengua catalana, a través de la
reforma de la llei d’Educació estatal, que envaeix competències de la
Generalitat, que trenca el model català, que separa els alumnes per raons
lingüístiques, que fixa el 100% dels continguts de les matèries classificades
com a troncals –llengua espanyola, ciències socials, ciències de la naturalesa,
llatí, literatura, matemàtiques, física, química, història, biologia, geologia,
geografia, economia...– i que situa el català com a quarta llengua a l’ESO, per
darrere de l’espanyol i de dues llengües més, ha irritat de tal manera la nostra
societat que gairebé es pot dir que aquests darrers dies no s’ha parlat de res
més. És una irritació lògica, ja que constitueix una ofensiva directa contra la
nostra identitat i forma part d’un pla meticulosament elaborat per destruir allò
que el mai no derogat Decret de Nova Planta i el règim feixista de Franco no van
poder destruir: la nació catalana. I com que saben molt més que nosaltres que la
nació catalana real no es redueix només a allò que ells en diuen “les províncies
de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona”, sinó que abasta tots els Països
Catalans –n’és una prova l’article 145 de la Constitució espanyola–, han
començat per intentar assassinar el català al País Valencià, a les Illes i a la
Franja de Ponent. En tots tres llocs, el català se situa en fase marginal i
esdevé una llengua secundària, una mena de patuès, merament ornamental que ningú
no té l’obligació de saber per treballar a la funció pública. És a dir, que,
talment com una andròmina, ha deixat de ser un requisit per convertir-se en un
simple mèrit i milers d’infants es veuen obligats a l’escolarització en espanyol
a causa de la premeditada manca de places en català.
Tanmateix, el govern
espanyol, amb el ministre José Ignacio Wert al capdavant, com a fills ideològics
del franquisme que són tant el primer com el segon, s’han adonat que una manera
d’afeblir els moviments de resistència que hi troben és dinamitant la part on la
llengua és més forta. És a dir, Catalunya. Saben que sense l’anorreament de la
llengua catalana el projecte imperial espanyol serà un projecte fallit i estan
molt neguitosos perquè s’adonen que l’independentisme no para de créixer i que
si no ho aconsegueixen ara ja no ho aconseguiran mai. En definitiva, tenen clar
que, a menys català, menys consciència nacional catalana, i a menys consciència
nacional catalana, menys reivindicació de la constitució d’un Estat
independent.
Davant d’aquest estat de coses, la reacció de la consellera
d’Ensenyament, Irene Rigau, i del secretari d’Universitats, Antoni Castellà,
plantant-se ferms contra les maniobres espanyoles, ha estat positiva. I també ho
han estat alguns polítics, demanant empara a la Unió Europea contra les
agressions espanyoles, així com les iniciatives d’Òmnium Cultural i de
l’associació Somescola, que aplega diverses entitats, cridant a la mobilització.
Són reaccions defensives lloables. Però dit això, cal preguntar al sector
sobiranista del Parlament quin pla té per aturar aquestes agressions que no
sigui la independència del país. Ho dic perquè resulta molt poc edificant
veure’ls córrer amunt i avall sense rumb i queixant-se que no hi ha dret, que
Espanya ens vol mal, que ves quina barra, que si el ministre Wert, que si el
Tribunal Constitucional espanyol, que si la FAES, que si Madrid, que si
Espanya... Qui són el ministre Wert, el Tribunal Constitucional espanyol, la
FAES, Madrid o Espanya per dir-nos com han de ser les nostres escoles? Ja n’hi
ha prou de plorar, senyors! La multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre
no cridava “Volem fer el ploramiques!”. La manifestació cridava: “Independència!
Catalunya, nou Estat d’Europa!”. On és, per tant, senyors sobiranistes, aquesta
independència? On és la resposta política a allò que vostès mateixos van definir
com “el clam d’un poble”? Que potser no saben –o no ho volen saber– que amb la
configuració del nou Parlament sorgida de les urnes, Catalunya podria ser un
Estat independent l’any 2013?
El món sí que ho sap, això, i està esperant
a veure què fem. Però nosaltres no fem res. Parlem i parlem, com a llatins que
som, i ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que també som, i mentrestant
el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres. No és la Unió
Europea qui ens ha de donar empara, sinó la nostra maduresa. Demanar ajuda a la
‘senyoreta’ està molt bé quan ets un infant, però quan ets un adult resultes
patètic. Responguin aquesta pregunta, senyors sobiranistes: quan pensen
independitzar aquest país, abans del 2014 o després de l’any
3000?
6)
Xavier Cubero
Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad
considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana,
en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si
fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el
mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil
posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo
de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía
en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de
experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada
en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional
guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja
perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el
águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país,
aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado
de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí,
nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un
alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo
matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la
ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español
gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de
aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo
tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían
ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran
catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos
hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como
honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano,
¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena
gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en
Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a
un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo
se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo,
algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un
país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba
catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte
años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a
hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así,
cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un
franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a
pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se
destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente,
ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad
propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra,
por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha
negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España
ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De
una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de
una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un
proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y
donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército
contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía
suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese
sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró
que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población
podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de
septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de
incomprensión, cansado de la continua involución de la política española,
cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la
crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas,
es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama
España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La
respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo
miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que
el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos
decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes
de padres castellanos, extremeños, andaluces…Esto es la democracia española,
escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y
hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas
para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de
la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos
hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o
mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano
no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y
rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política
cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a
españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte
porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema
educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia
de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser
nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo
gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el
resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo
diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra
incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser
español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser
europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que
calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy
a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán,
votaré por esa independencia, y espero que algún día podamos ser buenos vecinos,
al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman
español.
El rector de la Universitat de
Barcelona
es complau a convidar-vos a
l’
Homenatge al Dr. Joan
Veny
En el decurs de l’acte, organitzat amb motiu del 80è
aniversari de l’homenatjat, es presentarà el seu llibre
De
geolingüística i etimologia romàniques.
L’homenatge tindrà lloc el dijous 20 de desembre a
les 19 h, a l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la
Universitat de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 585 -
Barcelona).
El Col·legi ofereix aquest hivern, del 14 de gener al 27 de
maig, un curs de preparació per al nivell D de català intensiu i semipresencial.
Ja és oberta la inscripció.
Do de
llengües
amb Oriol Munné
Catalunya Ràdio
Publicat a VilaWeb dilluns 10 de desembre
del 2012
Realitzat per la Plataforma per la Llengua, desmunta
tòpics espanyolistes sobre el català
El vídeo 'Volen que el català no es parli' publicat fa un
parell de setmanes per la
Plataforma per la Llengua ha
tingut un gran èxit a la xarxa, i ja ha superat de llarg les 50.000 visites a
YouTube. El vídeo contradiu amb dades alguns tòpics espanyolistes relatius a la
llengua catalana, com ara que el català es parla poc, que els nouvinguts no el
parlen, que se'n perd l'ús, que no és una llengua de negocis… o que no pot ser
la llengua vehicular a l'escola.
Amb la polèmica per la reforma educativa del ministre José
Ignacio Wert, que implica un atac a la immersió lingüística, el vídeo ha tornat
a circular amb força a la xarxa.
Algunes de les dades que presenta són
les següents: 12.685.000 persones entenen el català; 500.000 nous parlants de
català en els darrers set anys; hi ha un 76,5% de parlants de català a
Catalunya; és la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea, i la
vint-i-setena en el rànquing mundial segons el pes econòmic; el 80% de la
societat catalana dóna suport al sistema d'immersió; hi ha un milió de lectors
de diaris en català i dos milions d'oients que escolten ràdio en català. I és la
vuitena llengua més activa a
internet.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací 