en
l’erta
Cautelosament.
|
Vés molt en l’erta amb el xiquet, no siga cosa que pegue una
vencillada i s’espatle. |
|
Vés en l’erta amb això que dius, que en acabant et sabrà mal
haver-ho dit i ja no tindrà remei. |
En el
meu llibre Valencià en perill d’extinció vaig incloure l’entrada anar
en l’erta. Ho vaig fer així perquè l’expressió en l’erta s’usa,
sobretot, en eixa construcció, encara que no de manera exclusiva. Emili
Casanova, en el pròleg que va fer per a la segona edició del meu llibre, escriu:
«En alguns casos, però, la proposta d’Eugeni S. Reig considere que no és
la més adequada per a ser normativitzada. Per exemple anar en l’erta pense que és millor
normativitzar-la com anar alerta, més
etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però
més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig
[...]» Abelard Saragossà, en la ressenya que va fer del meu llibre, escriu:
«Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l’etimologia.
Eixe mateix factor li fa acceptar anar en
l’erta (‘anar alerta’)»
Vull
deixar ben clar que jo no he proposat mai que anar en l’erta o a
osades es normativitzen en lloc de anar alerta o ausades, sinó
“a més de”. No es tracta de substituir res sinó d’afegir, no és qüestió de
canviar sinó de sumar.
En la
narració curta El ramat de Goriet de Jordi Valor i Serra
trobem:
|
–Bona ramada portes,
fill; vés en l’erta no te la pillen els
francesos. |
I en
la narració curta Per la més negra cobdícia, del mateix autor, podem
llegir:
|
En tot Alcoi no es
parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho
assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca no
s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós com aquell. Un soldat fill de
Xixona i procedent de Filipines havia estat el detective habilidós que
posà en l’erta la justícia
alcoiana. |
Aquestes dues narracions es troben en el llibre Històries casolanes.
Narracions alcoianes que es va publicar l’any 1950. El llibre el va corregir el filòleg
Josep Giner i Marco i no va modificar la grafia sense aglutinar que havia emprat
l’autor. L’any 1975 es varen reeditar diverses narracions de Jordi Valor –entre
les quals les dues que ens ocupen– en el llibre De la muntanya i de vora
mar, adaptades pel lingüista Manuel Sanchis Guarner al model de llengua
normativa que ell considerava idoni en aquell moment. Sanchis Guarner va fer
molts canvis, tant en la morfosintaxi com en el lèxic, però va respectar la
grafia original de l’expressió en l’erta. Reproduïsc a continuació els dos fragments tal com apareixen en l’obra
adaptada per Sanchis Guarner.
|
–Bona ramada portes,
fadrí. Ves en l’erta no te l’agafen els
francesos. |
|
En tot Alcoi no se’n
parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho
assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca, no
s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós. Un soldat fill de Xixona i
procedent de Filipines, havia estat el detectiu habilidós que posà en
l’erta la justícia alcoiana. |
L’expressió en l’erta
deriva de l’italià all’erta
per dissimilació de la primera l. La
forma sense aglutinar no l’arreplega cap diccionari, però la forma
enlerta, aglutinada, la trobem en el DCVB que diu: “Alerta. «Ves
enlerta amb el vestit!» (Pego).” Com veiem, diu que la forma enlerta és
pròpia de Pego, però això és només una part de la veritat, ja que eixa forma és
d’ús habitual, com a mínim, en tota la zona del valencià
nord-meridional.
L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa en la seua obra literària
la forma aglutinada enlerta. En la narració curta Nabet que
pertany a les Rondalles de tema costumista podem
llegir:
|
–I dius que eren al bancal del capdamunt de la
lloma? –Ben cert. I ara, pare, que ja he acabat de dinar, me n’aniré allà
dalt a veure si se n’han anat o encara s’hi
troben. –No faces tal, que et podrien matar! –saltà
l’Adrià. –A mi? –es posà a riure Nabet–. Mire: dins un arganell duc la fona
i tres cantals ben triats. Si m’ixen que m’ixen els lladres, d’una fonada
a cadascun els bade la testerola. Son pare darrerament consentí que hi
anàs. –Però ves ben
enlerta! |
En la
novel·la Sense la terra promesa, també d’Enric Valor,
trobem:
|
–Vidal, una cosa et dic: jo t’aprecie, ja ho saps; per això t’he
llogat. Ara: em cal advertir-t’ho. En açò de dona Maria-Júlia ves molt
enlerta, que jo no vull que m’armes ací cap desori que puga perjudicar-me.
A més, és una dona de molta senyoria, i els meus fills s’eduquen només de
veure-la i de sentir-la, i ací tots li tenim estima i
respecte. |
Pel
que fa al fet d’escriure l’expressió que estudiem sense aglutinar o aglutinada,
Abelard Saragossà diu en la ressenya que va fer del meu llibre Valencià en
perill d’extinció: «Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot
llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint
estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el DCVB) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem
d’usar. En canvi, en la proposta en
l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés: la tercera paraula de la
construcció (erta) no és cap
paraula.»
Jaume
Gassull, en el vers 135 de Lo procés de
les Olives, obra
estampada a València l'any 1497, escriu l’expressió a la herta.
|
Perque, ben mirada la pratica sua, yo·l veig molt conforme al bon esquirol, que stant a la pluja, a l’ayre y al sol, s’adarga hi·s cobre tostemps ab la cua. Y tinch, per ma ffe, per cosa molt certa que, d’algunes bregues en que s’es
trobat, encara li resta anar a la herta, portant de continu lo dart
embagat. |
Aquesta és la primera documentació que tenim d’aquesta expressió en la
nostra llengua. Però ¿què significa la paraula erta? Joan Coromines en el
seu DECat (I,173a39) ens diu «[...] substantiu (o participi substantivat)
erta ‘aixecada’, ‘pujada’, pròpiament participi del verb antiquat
èrgere ‘dreçar, alçar’ (provinent del ll. erĭgĕre id.)» El verb ergere
s’usa en la llengua italiana actual i es pronuncia fent recaure la força de la
pronunciació en la primera e, que és oberta. El verb italià ergere
‘levare in alto’ equival al nostre alçar i és ben antic en aquella
llengua ja que el trobem documentat en Dante Alighieri abans de l’any 1321. La
paraula erta és una paraula italiana que va passar a la nostra llengua en
l’expressió a l’erta que ja va ser usada per Jaume Gassull en el segle
xv. A més, nosaltres tenim la
paraula valenciana erta que és el femení de l’adjectiu ert,
adjectiu que significa 'dret', 'tes', 'rígid' i que deriva del llatí
vulgar
erctus,
participi del verb ergere –llatí
clàssic erĭgĕre– 'posar dret,
redreçar'. El nostre adjectiu erta té exactament la mateixa forma que el
participi substantivat erta de procedència italiana, el mateix origen
etimològic i un significat molt acostat. L’expressió estar a l’erta
significa estar 'alçat', 'dret', 'plantat', 'tes', 'ert', que és com està qui
vigila amb tota l’atenció, amb els cinc sentits. Equival a estar en
guàrdia. La forma aglutinada alerta s’usa des del segle xvii. L’expressió anar alerta (o
a la herta que va escriure Jaume Gassull) significa 'actuar
cautelosament', 'atentament', 'amb precaució' i equival a anar amb
compte. Em sembla bé que escriguem alerta aglutinat perquè hi ha
tradició de fer-ho des de fa quasi quatre cents anys. Però la variant formal
en l’erta (o enlerta) és completament diferent perquè, malgrat que
s’ha conservat durant segles en la llengua viva, no l’ha usada pràcticament
ningú en la llengua escrita. De fet, excepte els exemples que he arreplegat de
Jordi Valor (sense aglutinar) i d’Enric Valor (aglutinada), no he pogut
trobar-la en cap altre escrit. Això significa que tenim total llibertat per a
fer allò que considerem més adequat i jo pense que no hi ha cap raó per a no
acceptar la forma en l’erta sense aglutinar. Veig que és una forma
elegant, fidel al seu origen etimològic i un recurs estilístic que no fa cap mal
a la nostra llengua sinó que l’enriquix i li dóna personalitat. A més, pense que
si Jordi Valor i Serra va escriure l’expressió sense aglutinar i Josep Giner i
Marco i Manuel Sanchis Guarner –lingüistes molt bons coneixedors del valencià–
varen decidir no canviar-la ni per alerta ni per enlerta, les
seues raons tindrien. De tota manera, si es considera oportú, es podrien
normativitzar les dues variants: sense aglutinar i aglutinada. Actualment la
llengua italiana usa indistintament all’erta i allerta i no passa
absolutament res. No hem de crear problemes a on no hi ha cap
problema.
Ara
bé, si jo propose que l’expressió en
l’erta i també, ¿per què no?, la variant aglutinada enlerta, siguen normatives i, per tant,
les arrepleguen els diccionaris normatius, això no implica que eixes formes
siguen les que haja d’usar la llengua estàndard. En la llengua estàndard estic
segur que tothom continuarà usant estar
en guàrdia i anar amb compte, que
és el que s’ha fet sempre i, com a molt, potser en algun cas concret algú es
decidisca a emprar estar alerta o anar alerta. Però si en l’erta i enlerta no apareixen en els diccionaris
normatius, no s’usaran tampoc en la llengua literària perquè, malauradament, són
molts els escriptors que no es decidixen a utilitzar paraules i expressions que
coneixen de la llengua viva però que no apareixen en els diccionaris. En el cas
que ens ocupa, si troben en un diccionari normatiu la locució en l’erta i la variant aglutinada enlerta, podran triar entre usar-ne una
o l’altra. Si no en troben cap de les dues, la majoria d’escriptors no n’usarà
cap de les dues.
En valencià també es diu:
alerta, atenció, compte
La llengua estàndard sol
emprar: alerta, atenció, compte
En castellà es diu:
alerta,
atención, cuidado
en un
dir ai
Referit a fer qualsevol cosa, immediatament, en
molt poc temps.
|
¿Eixe és el problema tan important que
tens? Això ho faig jo en un dir ai, ara ho
voràs. |
Aquesta expressió l’usa
Encarna Sant-Celoni i Verger en la seua prosa literària. En la
novel·
|
I, si li fas alguna
pregunta que no li interessa, es queda plantada com un estaquirot, et mira
sense mirar –aüssant els muscles– i, en un dir ai, pega mitja volta i no
et diu ni pruna!... |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 282)
La confusa anatomia popular
(2)
Antoni Llull Martí
Acabava el meu article anterior explicant la causa de denominacions tan
diverses en català i castellà per a l’espatla, però no vaig tenir espai
per dir tot el que
volia sobre aquest mot, i continuu amb el tema. Deia que hi ha llocs que
distingeixen entre
muscle, espatlla i esquena. També en portuguès es manté la
distinció entre
els corresponents: ombro, spádua i costas. Esquena
és el nom que es donà
en principi a l’espinada, la columna vertebral, i prové d’un antic mot
germànic que significava ‘barreta’ (de fusta o de metall), i que també
designà, en
llengües germàniques antigues, la tíbia, l’os de la cama, i el mateix mot produí
en castellà esquina. L’accepció de ‘part posterior del tors’ ja
era usual en català en el segle XIV. També en trobam derivats, amb el mateix
significat que té en la
nostra llengua, en l’italià, schiena (llegiu skiéna), en el
francès, échine (menys corrent que dos) i en l’occità,
esquino.
Una
altra part del cos pel que tenim diversos noms és el vulgarment anomenat
pel castellanisme cadera. Se li pot dir maluc o amaluc
(nom que sembla que ens
ve de l’àrab, però no directament, sinó passat per l’italià i per l’occità) i
costat, i al
conjunt d’anques i costat, ancacostat. Costat és ambigu perquè
també pot referir-se a la part del costellam, i a tot el cos. El mot castellà,
sembla que sortí del
llatí categra, variant de catedra, ‘cadira’, que per metonímia
passà a significar ‘anca’ i després les anques i els seus costats, on acaben les cuixes. En
portuguès
el
mot usual per maluc és quadril, però també anca, i a les
anques els diuen cadeiras. El
mot germà d’anca en francès, hanche, té també el significat
d’anca i alhora de maluc, com ocorre amb l’italià, idèntic al nostre,
anca.
Un
sinònim d’anca és natja, derivat del llatí nática, com ho és el
castellà nalga,
l’italià nàtica i el portuguès nádeca. Anca entrà en el
castellà molt més tard que
en les anteriorment esmentades llengües i només ho diuen referint-se a les
dels animals.
Una part del cos molt acostada a les citades és la cuixa. El seu precedent llatí, coxa, tant servia per denominar el maluc com la cuixa, però el seu derivat català quedà només per a aquesta última, com el francès cuisse, el portuguès coxa i l’italià coscia.
Ara aquesta fórmula antiga ha estat bandejada per l’aberrant “aquí té”,
un calc de l’equivalent castellà. Com que ‘aquí té’ contravé una norma de
sintaxi elemental (el verb tenir,
llevat de les formes d’imperatiu, no pot anar sense complement: “aquí el/la/ho
té”, diríem), en Solà proposa recuperar la fórmula intermèdia “tingui”,
acompanyada de “senyor/ra” (o “mestre”, per què no?) per no fer-la tan
brusca.
«Mira, puceta, ¿series tan bona minyona d’arribar-te al joc de pilota? Diràs als meus néts, si ets servida, que uns missatgers de l’infern han vingut a manar que es presentin a l’infern» (Lluís Ferran de Pol, Abans de l’alba, 1954).
No deixar de pecho. (Corrupció de): No deixar de
petja.
El xicot no la deixa de petja.
No hay de qué. 'No hi ha de què'. No s'ho val. No es
mereixen.
─Gràcies. ─No s'ho val, no es
mereixen.
No hay derecho. 'No hi ha dret'. No s'hi
val.
No s'hi val a enganyar els altres.
No me digas!. 'No em diguis!'. Què dius ara! I
això!
─He tret la rifa.─ Què dius ara!
No más explotación de niños. 'No més explotació de nens'.
Prou!
Prou
d’explotar els nens! Prou de guerres!
No tener nada que ver. 'No tenir res que veure'. No
tenir res a veure.
Això no té res a veure amb allò.
No tener vuelta de hoja. 'No tenir volta de fulla'. No
tenir retop.
La cosa és tan clara que no té retop.
No tenga cuidado. 'No tingui cuidado'. No us hi amoïneu.
No passeu
quimera.
─Et voldria ajudar. ─No us hi amoïneu.
─No puc
complaure't.─ No passeu quimera.
No tocar. No pasar. 'No passar'. 'No tocar'. No passeu.
No toqueu res. No ho
trepitgeu.
No trepitgeu la gespa. Mireu i no toqueu re, si us plaus.
http://www.ara.cat/premium/opinio/concordanca-dhaver-hi_0_817718234.html
Divendres vèiem que la posició de Fabra sobre la concordança d' haver-hi havia evolucionat des de veure-hi un defecte -en la línia de la tradició gramatical de l'època- fins a defensar-la, contradient un IEC poc disposat a deixar-li revisar la seva pròpia doctrina.
Rere aquesta evolució, hi havia una millor comprensió de la llengua i -més concretament- una genial i avançada distinció entre dos tipus de verbs intransitius que fins aleshores es confonien: "El nen plora" i "Ha sortit el tren".
Plora -com corre, neda o crida - expressa una activitat del subjecte. Surt -igual que arriba , ve o creix - expressa un canvi d'estat del subjecte.Si crido estic fent alguna cosa. Si creixo , en canvi, més que fer alguna cosa, em passa alguna cosa, sóc més pacient que agent.
La distinció pot semblar subtil però té importants conseqüències sintàctiques que permeten afirmar que el subjecte de verbs del tipus arribar, venir, sortir o créixer té una naturalesa híbrida, a mig camí entre el subjecte i l'objecte directe.
Com l'objecte directe, sol ocupar una posició postverbal i pot ser pronominalitzat amb en. Igual que dic "D'amics teus en veig molts", puc dir "D'amics teus en vénen molts". En canvi, no ens sona igual de bé "D'amics teus en corren molts".
Però, com el subjecte, concorda en nombre i gènere amb el verb. En estàndard, frases com "Ha arribat turistes" o "Ha sortit tres trens" són agramaticals. Demà veurem que això no és així en tots els dialectes.
I el que Fabra va entendre al cap dels anys és que haver-hi tenia prou en comú amb arribar, sortir o venir perquè fer-lo concordar pogués ser considerat un fenomen plenament genuí.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").
Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").
En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment.
Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre. I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens".
Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.
Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà.
Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.
UN TAST DE CATALÀ
La posició normativa en aquest tema és molt fàcil de resumir. Degut a és correcte si degut s'utilitza com a participi de deure . Aleshores sol concordar amb un nom anterior al qual es refereix: "La derrota va ser deguda al mal temps", "No sé a què és degut el seu retard ".
En canvi, degut a és incorrecte com a locució prepositiva equivalent a a causa de, gràcies a, per culpa de , etc. No seria bo, per tant: "Van perdre el partit degut al mal temps" o "Degut a la pluja, arribarà tard". Els llibres d'estil -força unànimes- hi veuen un calc de debido a.
I poca cosa més caldria afegir si no fos que el GD62 i també el Gran Larousse ens diuen que degut a vol dir a causa de ; i que Ruaix, en el seu Nou diccionari auxiliar -i canviant un criteri anterior- també l'admet amb aquest valor "amb cauteles" i ens en dóna exemples de Narcís Oller i Josep Maria de Sagarra.
Joan Solà, al seu Plantem cara , parla del seu equivalent en anglès: due to . Les velles gramàtiques prescriptives també condemnaven l'ús del due to a "Due to the rain, the match was cancelled" i instaven a fer servir because of , però les modernes, descriptives, ja l'accepten.
L'anglès se sent prou fort i segur perquè la norma no la dicti una elit d'erudits sinó un ampli consens dels seus usuaris. I és per això que els seus gramàtics no dubten a beneir una forma quan ha esdevingut " common in educated usage ".
Per contra, el gramàtic francès, italià o català ha d'anar repetint que dû à, dovuto a o degut a és incorrecte quan equival a à cause de , a causa di o a causa de , cosa que fa sospitar que no és cap castellanisme. Obeint-lo ens sentim més segurs però, alhora, li donem un poder que hauria de ser de tots.
UN TAST DE CATALÀ
Tradicionalment, els catalans ens hem tractat de tres maneres: de tu, de vós i de vostè. Tu requeria molta franquesa i era adequat entre esposos, germans i amics d'infantesa. Vós unia l'afecte al respecte i era ideal entre iguals. Vostè , més fred i distant, s'utilitzava entre persones de diferent sexe, edat o posició social.
A principis del XX el sistema va tendir a dualitzar-se. En les zones rurals el vós s'imposava al vostè; i a la ciutat passava just el contrari, tot i que un ampli moviment defensava tornar al vós .
Però dels 50 ençà el tu ha avançat espectacularment. Si als 40 encara era possible que uns joves iniciessin el festeig parlant-se de vostè, i normal que els fills tractessin de vostè els pares, als 70 ja sonava antiquat.
El canvi, ràpid i massiu, el van propiciar els films de parla anglesa. L'Amèrica de Truman i Eisenhower encomanava eufòria igualitària amb el seu únic i omnipresent you; i el doblatge, buscant la versemblança, va lliscar per aquest pendent.
El que en tot cas sembla evident és que en aquest àmbit -i en altres- la norma només té crèdit si reflecteix l'ús general de la gent formada en lloc de voler reprimir-lo fent consideracions morals o essencialistes.
Tindria poc sentit que ara baséssim la norma en les reflexions que feia sobre el tema Joan Coromines l'any 1958, quan afirmava que "el tarannà català no és gens favorable a una gran extensió del tuteig".
I tampoc sembla gaire raonable que totes les cartes comercials tractin de vós la persona a qui ens adrecem. Avui el vós -ens agradi o no- és un arcaisme que contribueix ben poc a crear la necessària complicitat. La crea el vostè ? Demà en parlarem.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
La nostàlgia del vostè i el vós és comprensible entre gent de certa edat. Nostàlgia, vull dir, respecte a l'ús que se'n feia, perquè és evident que, mentre que el vós ja és crepuscular -amb l'encant, això sí, del Clint Eastwood-, el vostè encara és una forma habitual dels primers contactes entre adults i el tractament esperable en els més formals.
Però el vostè també està en clar retrocés: ja no diem de vostè ni als pares, ni als mestres, ni als caps. I el canvi està sent tan ràpid que sovint ens descol·loca. Al costat de gent gran que pot arrufar el nas davant el tuteig, n'hi ha bastant més que ens reclama "Parla'm de tu".
Com més igualitària és una societat, més valora el respecte tàcit i genuí, que no fa escarafalls; i més es malfia del formal i protocol·lari. El don o doña amb què se'ns adreça el teleoperador llatinoamericà és més que inadequat, ens crea un profund malestar.
Contra Coromines, goso dir que el tarannà català -almenys avui- afavoreix l'extensió del tuteig. És a dir, la màxima naturalitat. L'afalac servil ens repugna; sentim que degrada a qui el practica i a qui el rep. Gairebé agraïm la correcta eixutesa.
I encara que el vostè és molt més neutre que el don, reté alguna cosa del cortesà vostra mercè del qual prové. "Et volem fer saber" és càlid, amistós i inclusiu; "Li comunico" ens situa en espais d'hostil i inquietant burocràcia jerarquitzada.
La imparable obsolescència del vós ens ha abocat a un dilema: o ens la juguem amb un tu que algú encara trobarà extemporani i irrespectuós o mantenim un vostè que tots percebem com a fred i distant. És un dilema que l'ARA s'ha plantejat a l'hora d'adreçar-se al lector. Dilluns en parlarem.
Jo ja havia llegit amb fruïció els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana i, des d’aleshores Joan esdevingué una referència inequívoca en l’estudi del català que m’havia proposat.
El vaig conéixer personalment en unes jornades per a professors de l’ICE de la Universitat de València que es feren a Morella al juliol de 1983, on recorde que Joan va parlar durant sis hores, en tres dies consecutius, sobre ésser i estar, amb el seu to punyent i apassionat que ens incitava a engrescar-nos en aquestes disquisicions, i que tothom hi diguera la seua.
La seua intervenció començà així: Bon dia! ¿La finestra és oberta o està oberta?, i com davant eixa pregunta ens sentírem concernits i cadascun digué la seua, mentre Joan s’exclamava: ¡això no és català!, o allò altre em fa rumiar!, o no ho he sentit mai! o això sí!
La segona vegada va ser a l’Aeroport de Palma, d’on tornava carregat d’ensaïmades per a la família.
Val a dir que en aquella època Joan era per als valencians interessats en la nostra llengua, un referent imprescindible, alhora pròxim (pels seus llibres) i llunyà, ja que ens pensàvem que era un home esquerp, poc accessible damunt la seua talaia de saviesa.
La trobada directa i personal va ser a Dénia, on Joan pronuncià una conferència sobre el grau d’implantació dels pronoms adverbials en i hi al País Valencià, en el curs d’unes jornades de la UNED, pels volts de l990.
Durant el col·loqui vaig intervindre per qüestionar alguna de les afirmacions de Joan, que havia dit que aquests pronoms eren pràcticament desconeguts al País Valencià, tret d’uns pocs casos que va il·lustrar. Aleshores es va interessar per la meua rèplica i en acabant, mentre preníem un café em digué, molt amablement, que li havia semblat oportuna la meua intervenció i que havia de reconéixer que els que publicaven des del Principat no feien sinó dialectologia, perquè tenien un desconeixement colossal (l’adjectiu és de Joan) del conjunt de la llengua; per això, em demanà que si abans de publicar sobre qüestions que pretenien tindre un abast per a tot el territori, no sols per a Catalunya, jo voldria indicar-li la vigència, l’obsolescència o el desconeixement del text en el meu dialecte. Naturalment, li vaig dir que ho faria encantat, encara que només responia de l’Horta (on vivia) i del Camp de Morvedre (on treballava).
Arran d’açò, els contactes varen ser constants. Per la meua part, assistia a tots els actes en què Joan participava al PV, que en aquella època eren freqüents i, a més, ens comunicàvem per escrit i telefònicament amb una certa assiduïtat, fins al punt que vaig obrir una carpeta on conservava tots els seus escrits personals i on hi havia notes, postals de viatges, cartes hològrafes, articles d’opinió, etc.
Tinc tots els seus llibres (la majoria me’ls regalava) i, al meu torn, jo li enviava exemplars d’edicions minoritàries, cosa difícil perquè tenia una molt copiosa biblioteca.
Però Joan també era molt oral i per això parlàvem sovint. Per cert, mai no de dones ni de futbol.
Una de les primeres coses que em va dir sobre la llengua varen ser aquests dos dictàmens que he divulgat tant com he pogut fer-ho: la característica essencial de qualsevol llengua és l’ambigüitat i, l’ortografia és un afer de memòria visual que només s’aprén llegint.
Podria enumerar totes les vegades que ens trobàrem: en les Jornades sobre didàctica dirigides a professors de català que es feien a Barcelona, a la primeria de setembre (això va durar un lustre); en un parell de les Jornades de sociolingüística de La Nucia (dècada dels 90); a la Conselleria d’Educació de València, on va parlar de la pronominalització del subjecte; en altres jornades al Palau de Pineda de València on ens va il·lustrar sobre l’ordre canònic de la frase catalana; a l’IEC on va intervindre en una taula redona sobre els riscs dels programes de traducció directa per ordinador als mitjans de comunicació.
Però, sobretot, quan venia o passava per València, per qualsevol motiu i dinava a casa o anàvem a algun restaurant (concretament a sopar a la Petxina o a dinar a la Pepica) i les llargues i fecundes converses amunt i avall pel passeig marítim de la Malva-rosa.
Tots dos insistírem a parlar en el dialecte propi, res d’estàndard, i així ho férem amb tota naturalitat: ¡com celebràvem les coincidències!
Quan venia a casa li feiem paella que menjava amb molt de gust i, si era l’època, de darreries, hi havia taronges nave lates (del febrer a l’abril).
El seu tracte personal era afable, salpebrat de rialles i dotat d’una gran capacitat de sorpresa (no sols en qüestions lingüístiques).
La primera vegada que vingué a casa li vaig demanar seriosament si mai havia tastat la paella. Va fer un gest d’incredulitat i respongué ¡i tant! Li vaig replicar: on?, i explicà que una vegada a Prada un valencià n’hi havia cuinat una. Vaig insistir-hi: o sia, que encara no has tastat una paella com Déu mana. Vols dir?, amollà cada vegada més sorprés. Traguérem la paella a taula sense escudellar, com la mengem els valencians. N’érem tres, i ell, tot sol es va cruspir més de la meitat. Va lloar la cuinera, Matilde, la meua dona, i es va interessar pels secrets d’una menja tan exquisida (la sal, l’oli, el caldo, la carn (pollastre i conill), els caragols, la verdura (garrofó, tavella), el temps de cocció, el socarrat...) Li diguérem que no hi havia cap secret, però que si en volia menjar, ja coneixia el camí.
La cosa encara no havia d’acabar així. En arribar les postres, torní a fer-li les mateixes preguntes: ¿t’agraden les taronges?, ¿n’has menjades alguna vegada?. Ara ja no va respondre, només se’ns quedà mirant irònicament. Les taronges (era març) eren nàvel lates collides i triades del seu hort per una amic de Faura, Eusebi. Ras i curt: se’n menjà sis!
Des d’aleshores cada any vaig instaurar la tradició d’enviar-li una caixa que, segons em deia entusiasmat, celebrava invitant els amics barcelonins a compartir-les.
El descobriment tardà de les taronges va fer que vinguera, amb Adelaida, a Faura, per tal de visitar l’hort d’Eusebi, el proveïdor i propietari d’aquelles meravelles.
Amb quina delectació ell mateix collia les taronges i s’interessava per les varietats, les plagues, el rendiment, el reg i tot el que les envoltava. Després dinàvem a Faura, al restaurant el Celler, on Joan amenitzava l’arròs amb la companyia perfecta d’un Raimat negre, que era un dels seus vins preferits. Fins i tot, a TV3 parlà de les taronges, instruït per un fullet que li vàrem proporcionar.
Amb el PP assentat al poder a València, ja no es feia res en matèria de llengua i, per tant, s’havien acabat les jornades, les taules redones, els simposis, les trobades i tota mena de contactes entre València i Catalunya. A més, la salut de Joan ja no era bona i les relacions eren fonamentalment epistolars o telefòniques.
Sempre ens hem tuejat (sóc dos anys més gran); al principi em deia estimat col·lega i, al final, ja em deia Voro (hipocorístic de Salvador).
M’envià el Tractat d’ortotipografia, al qual vaig fer alguna observació que, com sempre, va agrair.
Li comentava els articles de l’Avui, i tingué el detall de dedicar-ne un al Voluntariat per la Llengua, de què forme part.
També em demanà de fer una consulta sobre per i per a, amb un qüestionari d’una seixantena de frases que vaig sotmetre a gent interessada.
La seua salut tornà a ressentir-se, es jubilà, impartí l’última classe magistral en la seua Universitat, començaren els homenatges, ingressà (a quines hores!) a l’IEC, parlà com un patriota davant el Parlament de Catalunya, etc.
Preocupat per la seua salut vaig decidir d’anar a veure’l. Un divendres de finals d’octubre de 2010 parlàrem telefònicament i quedàrem per a dilluns a sa casa. S’entusiamà i tancà la conversa amb un ¡fantàstic! de joia per la imminent visita. Però no hi arribí a temps. Aquell mateix dilluns ingressà a l’hospital definitivament, sense conéixer el seu primer nét Joanet a qui esperava amb tanta il·lusió.
Poc després dinàrem amb Adelaida a ca Leopoldo i recordàrem emocionats però serens moltes d’aquestes vivències, i allí mateix vaig lliurar a Adelaida tot el paperam que conservava curosament guardat de la nostra correspondència amb destinació a la futura fundació ¿Quin millor homenatge a la seua memòria?
Són tants els comentaris, els consells, els advertiments, les correccions, els dubtes que Joan m’ha tramés, especialment els de viva veu, que com que potser no tots estiguen arreplegats en els seus escrits, crec que aquesta memòria personal esdevindria força incompleta si no fera un inventari d’aquesta miscel·lània d’usos lingüístics, qüestions lèxiques i sintàctiques, locucions, règims verbals, afirmacions contundents, vacil·lacions i tota mena de comentaris al voltant de la llengua.
Heus ací el
resultat:
Ús
sistemàtic de la preposició DE amb
verbs de voluntat o desig introductors d’infinitius en funció de
CD:
li abellia de combinar el
llenguatge
m’aconselleu de tenir
paciència
accepte de fer-ho
em permet d’aconseguir
havia
pretés de fer
t’ho
diré d’ací (a) cinc dies (per
evitar “dins” de cinc dies , o “en” cinc dies)
Construccions amb EN (valor
duratiu, no pas puntual)
En
cinc minuts els posarem al dia sobre els esports (vol dir que només necessitem
cinc minuts per fer-los-en cinc cèntims, no pas que ho farem d’ací (a) cinc
minuts)
clarificar, en
el sentit d’aclarir: clarificar la qüestió
Adéu
no seguit de coma en casos com: adéu
excursió, adéu entusiasme, adéu càntir
me’n
vaig: adéu-siau “a tots”. Aquest “a
tots” és cosa recent
ajudar és
un verb de doble règim, com impedir:
li/el va ajudar a fer la redacció:
aufals per
referir-se a la userda (al País Valencià, en general diem
alfals)
Li
resulta estrany el plural alguns i
procura d’evitar-lo: també hi ha circumstàncies personals; determinades funcions
cognitives
allà
a dies (fa
poc)
El
cas més segur d’ús d’allò és quan va
seguit de relatiu: allò que passa és
que, però no quan va seguit d’adjectiu: “allò difícil”, allò que
resulta difícil, la cosa més difícil
americana (jaqueta)
apertura (com
a cultisme)
atressí (altressí)
barata és
una preposició (de la Marina Baixa a Alcoi fins a les terres de l’Ebre): a canvi
de. Té un sentit propi semàntic originari: donar una cosa barata una altra; i
també: obtenir molts guanys barata cap perjudici
Flexió completa de bastant: bastanta, bastants,
bastantes
es
donaven el bec: es petonejaven a la boca
bellveure
(esplai de la vista)
Blanc
de Blancs
(vi)
bolca
en la
seua obra el vessant emotiu
a la cafarnaüm de l’àrea metropolitana de
Barcelona (confusió, aglomeració)
ser
un cap de turc; però la genuïna és: fer
pagar els neulers
esquellotada
millor que cassolada
Proscriu com + infinitiu: “Com
aprendre” anglès en un mes (com podeu aprendre anglès en un
mes)
compte fet (“habida cuenta”)
No hi
ha causa més digna que defensar, contracorrent dels totalitarismes, la
nostra dignitat
tot
al contrari, ben al
contrari
t’envie un cel (correu
electrònic).
L’e-mail
Jo no
ho tenia gens clar i em feia una
cosa de confessar-ho
...
i els arbres continuaran
cremant
Si no
et crispes (de vegades) et deixates
barra-goteller
(degotador)
li
van
desagradar molt les teues
paraules
deunidó (lexicalització)
marededeu (sense accent)
messures dissuasives (no
dissuasòries)
donar
el do de pit
així
doncs
(sense coma)
és
una mena d’enfant terrible de la llengua
catalana
ensobrar (posar en sobres)
no hi
entenc
gaire de
portes
envantar (vantar, lloar)
bandejar
(expulsar)
ho
hem celebrat en diferents escaiences
escapar a/de
esclar
(lexicalització)
esmussar la curiositat (a
algú), avivar-la
unes
construccions estàndards
escuraungles, tallaungles, maternoinfantil
això
l’ha estranyat molt; això ha
estranyat molt la Carme
estressar, estressant, estressat
estriptis
extremament
faltaria més!
a la vora
de
construccions genuïnes hi ha d’altres espúries
conéixer les flaques
d’algú
clot
negre
(forat)
no hi
ha forma
d’acabar aquest projecte
gala
(festival)
ganyips:
menjada lleugera dels senderistes consistent esp. en ametles, nous, avellanes,
panses, figues i altres fruites seques
gràcia de la teva paciència
rascar-se la butxaca
(pagar)
una
horassa (una
hora llarga i pesada)
una
llengua (inclòs l’ensenyament
superior)
ens
posen una injecció (no
ens claven)
la
Institución Libre de Enseñanza (en castellà)
això
li interessa. Un
cas que interessa molt al senyor baró (CD amb a, normal i fins i tot obligatori
en el sentit de suscitar interés)
la
internet
ionqui
jugar
un paper
(tenir, fer)
les
línies mestres del
projecte
de,
amb mà dura
mai
dels mais. Si mai vaig per
València
maonesa
(salsa)
menjar per emportar-se (to
take away)
prendre la mida ( a
un terreny)
fins
fa molt pocs
anys
només
de sentir-ho ja tremolo. A qui li sone malament no només o només és ¿què diran de : se
seguix, si situem, el mes és curt, el món on vivim, vénen en trens
diferents...?
números on s’ha de telefonar, i
no pas “números on telefonar”
Normatiu és
tot el que apareix al mercat embolcallat amb algun prestigi de la mena que siga
(la Generalitat, el Termcat, una editorial, un Departament universitari o el nom
d’un investigador o divulgador consagrats)
un
navajo
(pèl-roja)
El
Noucents
(moviment cultural). El Vuitcents o
Vuit-cents
La
creixent patuesització de la
llengua
fer-se un pet, petar-se (no “tirar-se”). Sr. Mestre,
aquest nen s’ha petat
La
lamentació commiserativa pobre de
mí!; però pobre de tu (amb canvi
de persona en el pronom) té un valor ben diferent,
d’amenaça
és un
pocseny
un
gelat de pal
(“polo”)
“portar-se pel davant”: arrossegar,
endur-se
les
teues paraules la van molestar/ li van
molestar (n’accepta les dues)
és
per això que hi prenc cartes
la
jornada “pretén” ser un espai de
diàleg (vol, té la intenció, es proposa, està pensada com)
primar:
afavorir: concedir una prima; premiar
això
és un problema teu ( i
no el anglicisme: això és el teu problema)
La
pronominalització no sempre pressuposa intransitivitat:
s’ha menjat dues pomes
Va
nàixer a València, poc després d’acabada la guerra dels seus pares, de la qual i dels quals heretà la cartilla de
racionament, el silenci i la por
això
és un gran què, sí
senyor
ras i
curt (en
resum)
en
això rau la teua
sort
fer
una relació o llista (no
“relacionar”)
ventar les campanes
restauració:
ofici de restaurador i conjunt de restaurants
Darrere dels rètols no hi ha res més
no us
en riureu de mi
(accepta la duplicació)
ròdol
(espai circular)
un
panorama rúfol
rumorejar
a
sangs calentes
(sense més preparatius)
remena tots els
santasanctòrums
caminar fatigosament per la seca
i la meca (dos extrems allunyats de la vall d’Andorra)
els
semiola
(pèls-roges de Florida)
Sí
senyor / No senyor (sense coma). Però: Sí, senyor
comissari / No, senyor primer ministre
¿Qui
ha de venir sinó ella? ¿Qui ha de
venir sinó? ¿Qui, sinó?
Darrere de són (idea de continuïtat) no hi ha dos punts. Els guanyadors són Joan, Pere i Melcior. Tampoc no darrere la
preposició de: hi ha estudis de
filosofia, dret i
economia
sisplau
(lexicalització)
com
és ara (porta coma al davant, però no al darrere): ,,, i altres casos, com és ara la ruïna i
l’enderrocament
els
sioux
(pèls-roges)
funda
d’aixella
(“sobaquera”)
tot
sol, a soles
(millor que en solitari)
Sorprendre és un verb de doble règim: les teues paraules la van sorprendre / li sorprén molt que la joventut de
hui...
És un
fenomen estranyíssim posar com a subjecte un nom comú sense
article:
“Experts” van negar que...; no tant si el nom duu complement:Experts en
navegació submarina van negar que...”
súper
(apòcope de supercarburant i supermercat)
Hi ha
un abús de comportar en el sentit de
equivaler, significar, representar; la nova versió representa una millora de
l’anterior
, i
per tant, tant se li’n
dóna
armariet (per
a deixar-hi la roba) d’una escola, d’un gimnàs
tiragomes
(“tirachinas”)
tirita
(tireta)
tòdol
(taba), l’astràgal. Joc de l’osset
per
aquests tocoms
ho
sap totcristo
això
és tot
travestí / transvestit –ida
com a
poetes tots dos van de tronc (són
essencials)
a les
llengües romàniques és impossible delimitar formalment una categoria
de verbs modals
anar
a Roma via Milà
guia
de carrers (viari)
no
abusem de visionar (veure, observar,
mirar...)
una
casa per viure (no “on viure”)
xiringuito,
quiosquet
la
xocolata del lloro
(cosa secundària, poc important)
El francès i el castellà no admeten tres sons consonàntics
seguits en posició final de síl·laba. El català
sí.
Tot es reduïx a si escrivim María i Gracia (com en castellà) o
Maria i Gràcia (com en portugués)
Masculí genèric inevitable:
aquests són els regals que ens van portar els pares de l’Índia. Diuen que
Hillary Clinton és un dels millors advocats dels EUA
Sobre
el CD:
Invitaré qualsevol persona que batega d’emoció amb la meua alegria. La
diversitat, a Guillem no és que no el satisfara, però... L’excés d’optimisme ens
podria trair, als valencians
Sobre
els possessius: 1) Quan el referent
és inanimat la idea de possessió no resulta tan clara. 2) Només els usarem si és
necessari per entendre el sentit de la frase, o si la llengua no té altres
recursos per expressar la mateixa idea
Sobre
els pronoms febles. Amb els verbs
representar i aparentar podem distingir HO de EL, etc. Té 50 anys però no HO
representa / aparenta (HO = que els tinga). Té 50 anys però no ELS representa /
aparenta (ELS = aquests anys). En els numerals plurals femenins: encara no LES /
HO són les dotze; però només amb HO: encara no HO és (la una, un quart de dotze,
etc.). Són les teues cosines o no HO són. Joan és el mestre o no HO
és.
Un
exemple “n’és” mirall / espill. Hauria de dir: un exemple és, o bé: d’això és, o
n’és un exemple, amb el subjecte després del verb.
Expressem els complements forts o imprescindibles, però els locatius,
instrumentals i algun altre sembla que no cal expressar-los, llevat que vulguem
recalcar el matís de finalitat: m’han fet un prestatge per posar els esquís;
però també: m’han fet un prestatge per posar-hi els
esquís.
1)
De
tots aquells pollastres, ens en vam menjar només
tres
2)
Van
portar un cistell de préssecs, dels quals ens en vam menjar només
tres
La
maledicció del pleonasme diu que a l’exemple 1) no podríem dir “ens en vam
menjar tres” perquè el pronom en vol
dir el mateix que “de tots aquells pollastres”. A l’exemple 2) no podríem dir
“dels quals ens en vam menjar”, perquè en voldria dir el mateix que el relatiu
dels quals. S’ha dit que no hi ha duplicació perquè “de tots aquells pollastres”
està desplaçat del seu lloc. O que el quantificador tres exigeix en. La solució és: són totes dues
construccions partitives: ens en vam menjar només tres pollastres (o préssecs)
d’aquells pollastres; el pronom en representa el nucli nominal (pollastres,
préssecs), mentre que els complements d’aquells pollastres / préssecs ha estat
desplaçat o substituït pel relatiu. Per tant, no hi ha duplicació, cada element
té una funció diferent ben específica.
Cal
distingir entre la probabilitat
(possibilitat amb major grau de certitud) i la hipòtesi (en què se sobreentén, segons
diuen, segons algú suposa): hi hauria alguna possibilitat de nevades al
Pirineu.
La
frase ¿Què t’ha fet dir que sí? no és natural; sí que ho és: ¿què és el que t’ha fet dir que
sí?
Si l’antecedent és neutre, és imprescindible l’ús de per què.
Base: allò per què alguna cosa se sosté.
Si l’antecedent és indeterminat, aleshores el
presumpte relatiu ha d’anar acompanyat d’un pronom feble, contra
tota previsió de la gramàtica: és una noia QUE tothom LA troba molt simpàtica.
En aquest cas ja no hi ha forçosament un relatiu, sinó una construcció
consecutiva, on el QUE siga una simple conjunció, i per tant no hi hauria
reduplicació amb el pronom feble.
Si el
relatiu adverbial locatiu ON no fa de CC de lloc és inadmissible: la
qüestió econòmica és el punt “ON” els partits manifesten més divergència (com
que ON no és locatiu, és un anglicisme inacceptable). Però aquest ús és
correcte: van fer cinc dies de vaga, d’on va resultar que els clients es
queixaren.
L’acumulació de preposicions és pròpia del castellà: el
tren passarà per València en comptes DE
PER Saragossa.
Un
fet sorprenent que singularitza el català entre les llengües romàniques és que
“mentre que” el francés, el castellà, l’italià, el portugués i el provençal es
formaren en el domini de la poesia, el
català es va formar en el de la
prosa.
La
conjunció limitativa mentre que solament pot anar en la segona part
de la clàusula; per tant: mentre (sense que). Mentre és un adverbi conjuncional,
fa d’enllaç, o sia seguit d’altres paraules. Mentrestant apareix aïlladament,
separat amb una coma de la resta de la frase: això ja ho faig jo; mentrestant,
tu acaba la carta.
Determinacions temporals. Els
sintagmes nominals que només consten de nom i article determinat es construïxen
amb preposició (que és A amb les parts del dia, i A o PER amb els mesos i les
estacions); altrament, si duen article indeterminat, demostratiu o algun
complement, van sense preposició:
Això
va passar un matí, aquest mes
Això
va passar el matí de dijous
T’ho
pagaré la tardor vinent
Escapa a la regla el cas del segle: es diu AL segle XX, i no pas el
segle XX, malgrat portar complement.
Amb
noms com Nadal, Pasqua, la llengua construeix amb PER: vindran PER
Nadal
Cal
adaptar la grafia a la pronúncia més estesa, i això és el que procura fer el
gramàtic. El que hi ha és que de vegades els gramàtics tenen una mala peça al
teler.
En qüestió de llengua, la dèria anticastellana o antifrancesa no
serveix de gran cosa, i sol ser
causa de dos mals seriosos.
El lèxic i la sintaxi són les parts més sensibles d’una llengua
a la influència d’altres.
Entre la llengua antiga i l’actual, mana l’actual; i entre la
llengua escrita i la parlada, ha de predominar la
parlada.
Als
mots compostos i certs derivats han perdurat dues sil·labes tòniques:
coliflor, trencaclosques, i tots els adverbis en
–ment.
Darrere de la vocal tònica (i
ja no abans), totes les vocals han de
ser igualment inaccentuades:
direm dóna-me-la, aplica-te’n-hi, sense cap intensitat en les síl·labes –me-la o
–te’n-hi.
L’estructura oracional de la frase no emfàtica en català és:
1) subjecte, 2) predicat (verb + atribut o CD o CP + CI + CC). Els elements
circumstancials solen anar a la fi, llevat dels temporals i locatius que
preferixen anar al començament.
No
combatrem els barbarismes (o qualsevol estrangerisme) amb diccionaris de
barbarismes. Sense escola, sense mitjans de comunicació, sense llibertat
lingüística total no hi ha res a fer.
El
català es basa en un principi d’estalvi
rigorós de pronoms forts: és que (nosaltres) no ho sabíem. (Vosté) està ací:
sou ací. Té (vosté) raó. Agarreu el (vostre) tiquet.
Una
qüestió no estudiada: la relació entre
el gerundi i les preposicions amb i sense.
La
Comissió organitza una festa literària amb la lectura del poema (equivalent a
llegint-se). (Observem que lectura és posterior a
organitzà).
Pensava coses que no sabia comunicar als seus companys, sense sofrir
molt per aquesta incapacitat (sense sofrir equival a no sofrint). Sofrir és
posterior a sabia (almenys lògicament)
No és
cert (com alguna vegada es diu) que les majúscules no
s’accentuen: les
majúscules han de rebre tots els accents i tots els diacrítics que necessiten
sense excepció, i exactament igual que les minúscules.
Per a l’espanyol, l’Ortografía de la RA disposa des de la segona edició (1974) que “el empleo de la mayúscula no exime de poner tilde sobre la vocal que debe llevarla” (par.6.15), i en declara explícitament preceptiu l`ús (par. 41 bis).
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 109)
La grandesa
d’internet
Molta de la informació que fa pocs anys requeria temps, diners i
paciència (consultes que trigaven molt a ser respostes, compra de llibres,
passar hores en biblioteques o arxius...), ara, en un instant, la tenim
a la pantalla. Podem fer una recerca sobre una paraula determinada o sobre
un esdeveniment concret i ens apareixen milers de respostes. I encara,
sense moure’ns de casa ni gastar ni cinc cèntims, podem llegir diverses
classes de diaris; hi ha, a més, portals, com Vilaweb, que ens forneixen
notícies fresques i del nostre àmbit.
Per una altra banda hi disposem de blogs, on amb tota la llibertat del
món podem expressar la nostra opinió sobre determinats
temes.
La comunicació digital s’ha fet sens dubte mestressa de la informació.
No fa pas gaire, en una jornada sobre periodisme, uns joves en cantaven
les excel·lències i, agosaradament, sentenciaven que la premsa escrita
es veuria reduïda a zero. No s’ha de ser tan pedant. La premsa en paper es
mantindrà més del que ningú es pugui imaginar.
També s’ha volgut fer creure que la venda de productes per internet
era la més avantatjosa, però ja s’ha vist que anava plena d’estafes i
d’in110 compliments. No es dóna garantia, per exemple, de cap producte
farmacèutic adquirit per aquesta via. Internet és gran, però no és la
panacea.
Potser perquè internet és tan altament útil és també terriblement
perillós. Ahir (dia 22 d’octubre del 2009), per exemple, vaig quedar esmaperdut
en veure que sols en tres dies (19, 20 i 21 d’octubre) un blog titulat
Uccidiamo Berlusconi (‘Matem Berlusconi’) tingués 20.000 adhesions, totes expressades en un llenguatge altament assassí. Semblantment,
esgarrifa el que s’arriben a dir els partits, els de dreta contra els d’esquerra
i viceversa: s’hi ataca el rival sense pietat ni entranyes; es va a la
caça de l’adversari i a deslegitimar-lo de totes passades. A internet les forces
del mal hi campen ben desfermades: la pornografia i la pedofília hi aboquen
a raig els instints més baixos. Els qui no han tingut la sort de ser
pujats amb una moral ben equilibrada reïxen a expressar-s’hi amb enverinaments,
idioteses i aspresa. Senyors, això, no!
Aquest descontrol, aquesta il·legitimitat, aquest desgavell haurien de
tenir aturador. No pot ser que es faci d’internet una arma letal. Però,
és clar, qui hi hauria de posar control i en quin nivell? Perquè també hi
podria arribar a haver massa censura i seria pitjor el remei que el
mal.
Òbviament, més enllà de tots aquests inconvenients hi ha la grandesa
d’internet, on la paraula ben dita i desacomplexada pot dominar i fer-se
escoltar, on el feble pot plantar cara al fort i fer-se sentir, on la
mentalitat i les idees dels bons pensadors poden prendre volada i anar a l’empait
de gegants sense escrúpols. Ho podem veure en blogs com ara el de Víctor
Alexandre i tants d’altres molt ben conduïts.
Internet és el gran mitjà de comunicació actual; però, sols serà senyor
de la comunicació si desperta en l’home ganes de fer un món millor, on
s’engendrin obres plenes d’amor, de tendresa i de
compassió.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -