eixir
Tindre una sort inesperada, tindre molta sort.
|
–¿Com pot ser que a ton pare, quan es va acabar la guerra, no li
passara res, tan esquerranot i revolucionari com
era? –Perquè tenia un cosí prim que era bisbe i que el volia molt i li
ho va arreglar tot molt ben arregladet. –Caram, ¡li va eixir –Ja ho crec. I això que era de la
FAI. |
En la
novel·
|
–No hi ha dubte que, amb el mas de l'Almussai, ens ha eixit
|
Aquesta expressió és d'us habitual en el parlar
d'Alcoi.
en canonets
Que encara no està llest, que
encara no està preparat.
|
–¿Com tenim la reedició
de les obres de mon pare? –Mare, això encara està
en canonets. Encara no hem trobat qui vullga fer-se'n
càrrec. |
Els canonets són les plomes
dels ocells quan comencen a eixir. Dir que un ocell està en canonets vol
dir que es molt xicotiu, que encara estan eixint-li les plomes, que encara no
està desbellussat, que encara està al començament de la seua vida. La locució,
per extensió, s'aplica a les persones, als assumptes, als negocis, etc., amb el
significat que no estar encara preparat, d'estar encara al començament o molt
poc avançat.
Aquesta locució la conec del
parlar d'Alcoi.
En valencià també es diu: en
bajoqueta, verd
La llengua estàndard sol
emprar: a les beceroles, verd
En castellà es diu: en mantillas, verde
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 281)
La confusa anatomia popular
(1)
Antoni Llull Martí
Tanta
sort que els metges, per a anomenar les parts del cos humà, fins al més
petit dels ossos o la més petita de les glàndules i cada una de les parts de
les cèl·lules, disposen d'una nomenclatura científica, basada
principalment en la llengua grega, que no deixa lloc a confusió i que és comuna a la majoria
de les principals llengües del món. Però és el cas que gran part de la gent del
nostre país
i d'altres dels voltants utilitza noms per a diverses parts del nostre cos que
poden induir a confusions, no tan sols entre parlants de diverses
llengües, ans fins
i tot entre els qui parlen la mateixa.
Començant pels qui parlam la llengua catalana, tenim una sèrie de noms,
referits a parts del nostre cos, que es diuen igual pertot (cap, panxa,
esquena, braç,
mà, dit, ungla, cama, peu, taló, etc.) però n'hi ha d'altres varien d'un a
altre lloc. Per anomenar i comentar fins i tot només els més notables no
bastarà un
d'aquests articles, per la qual cosa hi hauré de tornar en un dels
pròxims.
Un
dels casos més notables és el de l'espatla o espatlla, que a diversos llocs
de Catalunya li diuen muscle, i fins i tot hi ha alguns indrets
on distingeixen entre espatlla (part
superior de l'esquena, sobre els ossos anomenats omòplats), i muscle
(la
part superior, entre braç i coll). Aquests noms provenen dels mots llatins
spátula i
músculus, del que també n'és derivat múscul. En el cas del primer,
la utilització del
nom canvià, passant a designar la part superior de la part on hi havia
els ossos en forma de pala (significat del llatí spátula) que a
cada costat de l'espinada
protegeixen la part posterior del tors, i en el cas del segon, també s'aplicà al lloc de part damunt del músculus més visible del cos humà, el bíceps. Això també explica la diversa accepció del derivat de spátula entre castellà i català: en aqueixa llengua s'estengué la denominació a tota l'esquena, i en la nostra es reduí a la part de dalt de tot, a cada part del coll. En castellà antic fou també usual espalda referit al muscle, però predominà la idea zona de l'omòplat, i finalment d'esquena. El mot castellà hombro prové del llatí humerus, avui en dia, amb la forma húmero, reservat a l'os del braç. Seguirem parlant-ne, si Déu ho vol.
Cercant la gènesi d'aquest mot en camins de gran recorregut
podríeu acabar perdent la sindèresi,
de trajecte encar més llarg car ve de l'antiga Grècia (synteresis), per dir ‘capacitat
d'observació'.
«Dones així són les millors que Zeus regalà als homes i les més assenyades. Totes les altres, per voler de Zeus, són malvestat que roman vora l'home. Que el pitjor mal que Zeus va modelar van ser les dones. Es pensen que ajuden i res, de fet: els pitjors infortunis vénen a aquell que en té una. Cap dia no pot servar feliç qui s'hi refeixa, que no farà fora de casa seva la fam -hoste enemic i déu hostil-. Un jorn, hom creu que l'alegra la gràcia d'un déu o bé el favor d'algun mortal, i ella, trobant un retret, a baralla l'excita. On hi ha una dona, a aquesta casa, no és rebut de grat l'hoste que hi posa. La que sembla que tingui més senderi segur que, al capdavall, ofèn molt més: embadalit l'espòs, tots els veïns xalen de veure aquest com també cau. Cadascú, quan l'esmenta, la companya pròpia lloa, i blasma la dels altres» (Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes, 1977).
Más abajo. ´Més cap a baix”. Més avall.
Baixa més avall.
Más arriba. 'Més a dalt'. Més
amunt.
Això tira-ho més amunt.
Materia prima. Matèria
primera.
Matèria primera per a la indústria.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Encara-massa-BOE-CUP_0_813518679.html
El programa de la CUP supera lingüísticament la baixa nota mitjana, i això té mèrit tenint en compte de quins mitjans disposa i el seu funcionament assembleari. No s'escapa, però, d'incórrer en tics típics del català que ara s'escriu .
Ho són, per exemple, certs usos pronominals dels demostratius. És un vici molt estès, provocat per una interferència sintàctica que fa molt més mal que la lèxica -no em canso de repetir-ho- a la nostra identitat lingüística, i que no es combat com caldria a les escoles.
Parlant del benestar dels animals, afirma: "Propulsarem l'establiment de sancions enfront les situacions de maltractament i abandonament que aquests puguin patir".
És una prova que quan imitem un castellà funcionarial n'acabem calcant la sintaxi. Passant els noms a verbs, l'estil és més àgil, estalviem paper i esquivem el servil aquests : "Propulsarem que se sancioni els que els maltracten i abandonen".
I quan parla dels peatges, diu: "Advoquem per la nacionalització dels peatges [...], i que els imports d'aquests s'adeqüin a les necessitats socials". En aquests casos, la millor solució és el possessiu: "i que els seus imports s'adeqüin a les necessitats socials".
És encara més corrosiu per a la identitat l'ús de demostratius en lloc d' en o hi . No és fàcil trobar-ne en textos revisats però sí en redaccions escolars: "Conec el llibre però ara noparlaré d'aquest", "Crearem una carpeta i després accedirem a aquesta".
Seria molt trist que un futur estat català s'adrecés als ciutadans amb l'estil rebuscat i indigestdel BOE. És un estil que busca intimidar la gent senzilla i la fa dependre de leguleyos . Com diria la CUP, un estil molt poc democràtic.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
El programa del PP, ho diu Sánchez-Camacho al pròleg, vol "una Catalunya centrada en sortir de la crisi". Ho destaca en lletra blava, que és el color preferit de les gavines, perquè no quedi dubte del seu desig de moderació així que tornin les vaques grasses.
Deu considerar que mentre la crisi duri, i té pinta de durar, centrar-se és impossible. Admirem la seva prudència! Altres polítics diuen que "se centraran a sortir de la crisi", i d'aquí quatre anys (o molt abans) hauran de retre comptes.
Pel que fa al finançament, el PP es compromet a mantenir "la posició catalana respecte la seva pròpia renda per càpita". I algú em pot dir: "S'han deixat la a . El que volien dir és respecte a ". Però qui redacta ho té clar i afegeix: "per tal que no s'alteri la posició de Catalunya respecte la resta de comunitats autònomes".
Tots aquests problemes amb la a , ¿són només un dèficit de nivell C o una hàbil maniobra per evitar futures reclamacions? Mai no ho sabrem.
Poc després, l'astúcia gramatical porta els peperos a escriure si s'escau allà on escauria si escau . Ens asseguren, per exemple: "Revisarem i modificarem, si s'escau, els horaris dels centres d'atenció primària".
Si haguessin escrit "Revisarem i, si escau, modificarem...", s'haurien vist obligats a acabar fent una de les dues coses. Ara, en canvi, tot depèn d'un si s'escau que és germà bessó de si s'esdevé i cosí prim del molt castís "Demà m'afaitaràs!"
I quin verb, esdevenir-se ! A CiU li ha permès garantir la legalitat de la consulta: "la legalitat que s'esdevingui". A aquest nivell el PP no hi arribarà mai: només hi arriben genis com els que van lligar el millor futbolista del món amb un tovalló de paper.
UN TAST DE CATALÀ
El català del debat de diumenge -sobretot el de Mas, Navarro i Junqueras- era força digne, però també evidenciava que fins i tot el discurs més formal, el que no para de dir vostè (una paraula odiada pel vell catalanisme republicà), manté trets com a mínim subestàndards.
Fa el datiu plural amb els hi ("Els hi he de dir que..."), opta per formes àtones en adjectives de relatiu amb preposició ("Són els comicis en els que..."), no aplica la caiguda de preposició ("Ens havíem compromès a que...", "Coincideixen en que...), etc.
En alguns d'aquests casos seria bo que ens plantegéssim si no val més flexibilitzar la norma i acceptar que són usos plenament estàndards, en lloc de continuar insistint en una ortodòxia que no fa forat ni en els alumnes més disciplinats.
Un divorci ad infinitum entre l'estàndard i l'oral desgasta el crèdit de la mateixa norma i contribueix a crear la falsa i desencoratjadora sensació que ningú parla bé. Però també ens crea greus problemes a l'hora d'escriure, perquè ens obliga a escriure el que no diem.
I això mateix passa amb fenòmens molt recents d'interferència que jo combatria frontalment. Obsedits a convertir "els acords en els que..." en "els acords en què / en els quals...", no advertim que en l'oral espontani de molts catalans ja no se sent mai cap el que, la que, els que, les que .
Diumenge Sánchez-Camacho o Rivera deien coses com "el qué vostès volen", "no sap res del qué passa", "el qué sobren són càrrecs", etc. Hi poso l'accent agut perquè se sol dir amb una e més aviat tancada.
I el mateix Pellicer va acabar amb "Aquesta intervenció, la qué ha tancat aquest debat..." I el pitjor és que això ho acaben escrivint els nens a les escoles.
UN TAST DE CATALÀ
Dedicaré a aquest tema alguns tastos perquè considero que exemplifica molt bé què pot passar quan, en criteris de correcció lingüística, posem els prejudicis per sobre de la intuïció.
Si ara us pregunto "Què és més correcte: hi ha moltes raons o hi han moltes raons ?", la majoria triareu la primera opció. Alguns perquè tot i que dieu hi han sabeu que la norma prescriu hi ha; d'altres, els més joves, perquè l'estàndard que diu sempre hi ha és el medi on heu crescut; i uns tercers, ben pocs, perquè el vostre dialecte no fa aquesta concordança.
En efecte, aquesta és la norma que ha triomfat i la que seguim la gran majoria de mitjans. I ara no us faré ballar el cap propugnant que la canvieu, però (com en altres casos) sí que crec que, si la poguéssim establir de nou situant-nos a principis del XX, seria més assenyat preferir la concordança, com va acabar mig reconeixent el mateix Fabra.
Perquè, per ironies del destí, la norma es va crear -com ens explica molt bé Joan Solà- per reprimir la catalanada consistent a escriure i dir "Allí habían dos " o "Siguen habiendo problemas" en lloc de "Allí había dos " o "Sigue habiendo problemas ".
Tant insistien les gramàtiques castellanes del XIX publicades aquí a reprovar aquest vici que l'estigma va arrelar en el nostre inconscient i els gramàtics catalans van repetir, per pura inèrcia, que fer concordar haver-hi era incorrecte.
No es paraven a pensar que si la majoria de catalans cometien aquell error en castellà era precisament perquè es tractava d'un tret genuí i diferencial de la seva llengua. Demà veurem com al principi Fabra també va caure en el mateix parany i com va anar canviant d'opinió amb el pas del temps.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Fabra, en una conversa filològica del 1923, denuncia dos defectes en l'ús d'haver-hi: la concordança que trobem a "Hi han quatre homes" i l'absència d'hi a "No pot haver res que l'interessi tant".
Diu que aquest segon defecte es deu a la imitació de l'espanyol, però que, en canvi, el primer és "d'origen popular". I enlloc explica per què aquesta concordança, que a principis del XX la gent feia parlant i sovint escrivint, l'hem de considerar un defecte que cal corregir.
La curiosa paradoxa és que de les dues correccions que proposa la segona impedeix que imitem el castellà i la primera ens força a imitar-lo. En aquest últim cas, com vam veure ahir, hi pesava l'estigma social que associava concordança a incultura, però -el detall és crucial- no pas en l'ús del català sinó del castellà.
Fabra no en torna a parlar fins a un curset del 1934, quan la qualifica de "no acceptada literàriament", però en els tres cursets posteriors la defensa cada cop més decididament, tal com explica Solà al volum 6 de Pompeu Fabra. Obres completes .
Finalment, a la seva gramàtica pòstuma -publicada per Teide el 1956, vuit anys després de la seva mort-, diu que "no hi ha cap raó prou forta per què no puguin ésser admeses" construccions com "Hi han dos homes", fins aleshores considerades incorrectes.
Això últim, però, no ho deia la gramàtica de Teide. Una nota a peu de plana ja advertia que algú, en nom de l'IEC, havia deixat el text "essencialment intacte". Aquest algú era Joan Coromines, que ho va convertir en "potser algun dia s'hauran d'admetre".
I és que en ple franquisme, ningú tenia dret a qüestionar Fabra, ni tan sols ell mateix.
El terme joi, com ens indiquen tant Coromines com
Moll (1), prové del francès antic (escrit igualment joi), documentat ja en el segle XII,
d'on passà posteriorment a d'altres llengües romàniques, entre elles l'occità i
el català. En la nostra llengua el trobam documentat en el segle XIII (amb la
grafia de l'època, és a dir, joy),
amb el significat de ‘goig' (“Abjoy e ab delit | vos téngon en sa guarda”,
diu Ramon Muntaner en la seva Crònica, com ens recorda el DCVB),
encara que sembla que també feia referència a quelcom graciós o agradós. El mot
té, com a parònims, joia, joiós i joiell, que alhora deriven igualment
d'un mot molt semblant de la llengua d'oïl, joie. Cal observar que els dos darrers
vocables, joiós i joiell, són uns derivats de joia, que és justament la paraula que,
des d'un principi, ha tingut un major succés, per bé que amb un significat
popular modern molt precís que tots coneixem.
Quan el terme joi passà a terres occitanes (segurament
ja en el segle XII), ho féu amb una mena de platina que exalçava l'amor cortès i
l'alegria intensa, tan característics dels cavallers i trobadors del país.
Aquests darrers cantaven (en el sentit de fer poesia i compondre música), en la
seva llengua d'oc, a les dames angèliques i les passions elevades. Entre les
moltes virtuts que hom havia de tenir, pròpies de l'educació cortesana (entre
les quals hi havia la generositat moral, la discreció, la bona educació, el
domini d'un mateix i certa humilitat) hi figurava precisament el terme joi, que correspondria a una mena
d'exaltació interior, associada a la presència o al record de la dama. Aquest
credo, aquesta forma d'entendre la vida i l'amor, tingué una repercussió enorme,
com sabem, a tot el continent.
Aquest
substantiu va tenir també una aplicació onomàstica, car esdevingué un
antropònim, escrit, ací, amb la grafia antiga, o sia Joy. Com a cognom està poc documentat, i
no apareix en el volum Els llinatges
catalans, de F. de B. Moll, encara que sí que està registrat, molt breument,
a l'Alcover-Moll, com a “llinatge existent a Mallorca”, sense donar-ne més
detalls. Això fa pensar, atesa l'època del repoblament amb els contingents que
el constituïren, en un possible origen occità (o potser franc) del dit
antropònim. Bo i considerant que a la vila de Pollença, un dels principals
nuclis de repoblament amb presència occitana, el cognom Joy no hi és present més que en època moderna (s. XX), caldria apuntar, per les notícies
obtingudes, la seva presència, d'antany, al municipi de Sóller, els contactes
comercials i les comunicacions del qual, a través del seu port, amb la Provença
i altres regions d'oc han estat constants al llarg de la
història.
(1)
Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana
(tom IV, pp.
899-900), de Joan Coromines, i Diccionari
català-valencià-balear (DCVB) (tom VI, p. 762), de Francesc de B. Moll i
Antoni M. Alcover.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 106)
La comunicació per correu
electrònic
L'ús del correu electrònic és tan pràctic i planer que els usuaris
fàcilment poden caure en la deixadesa a l'hora d'expressar-se. Hi ha usuaris que,
en general, saben escriure bé però que no cuiden l'escriptura, sia perquè
no revisen allò que escriuen –com a mínim s'hauria de repassar una o dues
vegades tot el text escrit!–, sia perquè es desfoguen en uns missatges
massa llargs (gaire xerrera fa pesant la lectura, en un correu
electrònic), sia perquè no saben ser prou clars i concisos. Hem d'anar amb compte,
doncs, a no abocar-hi informació innecessària i fer bona tria d'allò que
realment pot interessar als altres. Amb un cop d'ull a la pantalla
s'hauria de poder veure ja tot el text a llegir. Evidentment, doncs, hem de ser
molt primmirats, molt curosos, molt elegants i molt
amables.
Ah!, i molt important: les paraules en majúscula en un escrit de correu
electrònic equivalen a cridar en una discussió. No n'abusem,
doncs.
És sobretot per la bona redacció dels escrits en correus electrònics
com podem demostrar que sabem escriure. I, viceversa, serà pels correus
que rebem com detectarem si l'emissor té cultura i quin caràcter
té.
Naturalment, hem de distingir entre els correus informals (enviats a
familiars o a companys amb qui freqüentem el tracte i amb qui ens
intercanviem notícies i impressions diverses i sovintejades) i els formals
(correus enviats a empreses, entitats, persones de prestigi... amb qui
es toquen temes importants o de més seriositat, sia perquè es tracta de
negocis, o bé de compromisos, de deures...).
No cal dir que en cadascuna d'aquestes modalitats hi ha d'haver, com
dèiem, la màxima correcció possible, a més de la concretesa, l'ordre,
l'educació. No hi fa res que el correu vagi adreçat a una persona amb
qui tenim un tracte familiar o de companyonia. La lectura en la pantalla
demana sempre respecte, qualitat de redacció i
brevetat.
Sapiguem que un correu electrònic, rebut d'una persona, pot ser redreçat
a una altra (o a moltes altres), això és: allò que jo rebo, ho puc
redreçar, amb una simple ordre, a dues, cinquanta o milers de persones,
posant al descobert aneu a saber si certes confidències rebudes. A
sobre, com que un correu pot tenir ròssec, és a dir, pot conservar tota
la informació que ens hem anat intercanviant, per exemple, entre tu i
jo, això fa molt vulnerable la intimitat entre dues persones. Llavors,
la prudència i la bona educació aconsellen de fer unes recomanacions
ben precises que especifiquem a continuació:
Quan «A» vulgui redreçar a «X» un correu que hagi rebut de «B», la
bona educació demana que «A» faci saber a «B» tal
enviament.
Si la persona que escriu un correu electrònic pertany a una associació
o grup, s'ha de veure clarament si parla en nom de tal entitat o bé a
títol personal.
Si intervenim en una llista d'abonats (on es debat sobre un tema
determinat), sempre, abans d'inserir-hi un missatge, ens hem d'assegurar que allò sobre què volem parlar no hagi estat debatut ja per uns altres.
Es tracta d'evitar els doblatges.
Sempre que hi hagi intercanvi de correu electrònic amb una altra
persona és bo d'anar esborrant tot allò que en anteriors contactes s'hi
hagi dit i que no té cap raó de mantenir-se allà present. Fins i tot és
recomanable de canviar el títol de l'encapçalament «assumpte» a fi
d'encaminar el receptor sobre el tema que volem tocar. I sempre és
millor centrar-nos en un sol tema. Si, però, volem encabir-n'hi més
d'un, s'han de veure ben distingits i no fer mai
barreges.
Si un correu electrònic és enviat a unes quantes persones que ja es
coneixen i relacionen entre elles, no hi fa res que l'adreça electrònica
de cadascuna sigui visible. Ara bé, si s'envia correu electrònic a un
determinat nombre de persones no conegudes entre elles, malgrat que
puguin formar part d'un mateix grup o associació, llavors l'adreça
dels destinataris s'ha d'escriure en la casella de «destinataris ocults»
per respecte a la privacitat deguda a cadascun. Tanmateix, en aquest
cas seria de cortesia fer saber, ni que fos amb poques paraules, qui
més rebrà l'escrit en qüestió.
Tampoc en un correu electrònic no hi hauria de faltar mai la
salutació, el comiat i la identificació (nom i cognom) de qui l'escriu, per bé que
sovint ja es pot deduir de la mateixa adreça electrònica del
remitent.
Tinguem en compte també que si la persona a qui escrivim s'ha de
posar en contacte amb nosaltres, no podem donar per suposat que ja
té el nostre telèfon o l'adreça postal: els hi hem d'especificar sempre,
d'una manera ben completa, correcta i vistent. Per a més aprofundiment
en això podeu llegir «Contextualitzar bé el lector» de les pàgines
115 i 116 d'aquest llibre.
I no voldríem cloure aquest tema sense donar un consell per a quan es crea una nova adreça de correu: la part anterior a l'arrova hauria de ser ben pensada (per no dir identificadora): no ha de ser ni infantil (caganer), ni egocèntrica (socjo), ni enrevessada (jxllz14hv), ni confusionària (markade)... Penseu que sovint l'haureu de donar de viva veu, i s'hauria d'entendre a l'acte sense haver-se de lletrejar.