InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.500
membres]
Butlletí número 736 (dijous 06/12/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - Tocar i cridar com a
telefonar
4) Núria Puyuelo - O
caixa o faixa
5) Declaració institucional de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
10) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
67).
209. Ajudar a aprendre el
català als nouvinguts és un dels gestos d’acolliment més importants que es poden
fer.
Bernat Joan i Marí
Doctor en Filologia Catalana i
polític
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari
digital
XarxaNotícies,
dilluns 26 de novembre del
2012
(Publicat al diari Avui el 6 de juny del
2006)
A Catalunya, amb quatre radiografies n’hi ha prou per
diagnosticar l’estat actual del català. Primera radiografia: la normativa. Cap
problema amb el diccionari, cap problema amb la gramàtica. Gràcies a Pompeu
Fabra, gràcies a la feina i a l’autoritat indiscutida de l’Institut d’Estudis
Catalans.
Segona radiografia: la legalitat. L’estatut jurídic del català
millora clarament amb el nou Estatut d’autonomia. Almenys, jo he arribat a
aquesta conclusió després de llegir-ne els apartats lingüístics. I si, tal com
diuen les enquestes, al referèndum del 18 de juny guanya el sí, després vindrà
una nova Llei de política lingüística, que millorarà encara més la situació
legal de la nostra llengua.
Tercera radiografia: la vida pública. Els usos públics del
català, des de la ràdio fins a l’aula, des del rètol de la botiga fins al web,
són notables, tot i que es troben encara lluny de la plenitud a què té dret
qualsevol llengua al seu territori i que, en alguns casos, la qualitat de la
llengua pública als mitjans de comunicació és deficient.
Quarta radiografia: els usos interpersonals. L’endemà del
referèndum, la situació serà la mateixa que ara. En aquest àmbit –el més
important de tots– la nostra llengua mai no havia estat tan malament com ara. El
català ha sobreviscut sense gramàtica unificada, sense reconeixement legal i
sense presència pública. Però no pot sobreviure sense parlants. O amb uns
parlants que no exerceixen com a tals, perquè cada dos per tres es passen sense
necessitat al castellà. Diu el nou Estatut que el català és la llengua d’ús
normal i preferent de les administracions públiques i etcètera. Molt més
important que això és que sigui la llengua d’ús normal i preferent de tot el
veïnat, cosa que depèn de l’àmbit de decisió personal.
Quatre radiografies que –sumades– expliquen bé
l’estat del català a Catalunya l’any 2006, quan vaig publicar aquest article que
ara reedito.
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 23 de
novembre del
2012
Tocar i cridar com a
telefonar
J. Leonardo Giménez
“Tocar” és un dels verbs de més rendibilitat de significats té en la
nostra llengua; no tant com “fer”, però se li acosta. A més, en la parla
valenciana en té més que en altres variants del nostre idioma. Per exemple, en
els sentits de ‘fer tocs, pegar colps en una porta, en una finestra, etc.,
perquè algú òbriga’, acció que a Catalunya, almenys en gran part del seu
territori, en diuen “trucar”. Una altra accepció nostrada del verb “tocar” és la
de ‘parlar per telèfon’, que els lletraferits “pata negra” i l’artificiós
valencià de llibre no accepten, fidels al seu principi que ningú parla bé. Josep
Lluís Navarro, que a la seua condició de traductor i corrector de sòlida
formació, té afegida la de xafar terra i saber en quin lloc i en quin temps viu,
sociolingüísticament, va presentar en l’última de les jornades que anualment fa
Taula de Filologia Valenciana una comunicació molt realista
titulada “Els verbs tocar i cridar com a sinònims de
telefonar”. El títol ja indica l’observació i el reconeixement de l’ús
real que els parlants fem per a l’acció de raonar per telèfon. El fonamentalisme
noucentista, dogmàtic com era, castrador de la varietat i, per tant, de la
sinonímia, disposà que ni “trucar per telèfon” es poguera dir ni escriure;
després ja es va acceptar que eixe verb tinguera l’accepció de “telefonar”, però
no “tocar”, perifèric com és, en eixa accepció, i això era massa. Però el DV
(Lacreu, GV, IIFV, Bromera) el va incloure com a “trucar”, com el SALT i, des de
fa molts més anys, el DCVB, que cita Ramon Llull, que es veu que ja tocava a les
portes i a les finestres en les seues croades particulars. Per tant, per
extensió, com passa amb “trucar”, podem telefonar o tocar per telèfon
tranquil·lament, i el que farem serà ‘raonar o parlar per telèfon o posar en
marxa l’aparell telefònic per a comunicar-nos amb qui tinguem necessitat’. Josep
Lluís Navarro també cridava l’atenció sobre l’ús real i popular de “cridar”, en
el sentit telefònic, i deia que l’equivalent de “cridar” en la resta de llengües
romàniques s’usa com a sinònim de “telefonar”. Considere que no és interferència
ni calc, sinó una creació paral·lela de la castellana, però pròpia, al costat de
"telefonar" i “tocar per telèfon”.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 23 de novembre del
2012
Núria Puyuelo
Diumenge se celebraran unes eleccions que per una bona part
de la societat catalana es considera que són o caixa o faixa pel que fa a la
independència. Aquesta expressió es fa servir per expressar quan algú ha de
prendre una decisió arriscada, jugant-s’hi el tot pel tot, i té un origen ben
curiós. Joan Amades situa en el seu refranyer l’origen de l’expressió a
Barcelona durant la batalla de Castillejos un dia que el general Prim passava
pel carrer Argenteria i un home el va escridassar tot dient-li ben fort: “El que
vol aquest és la faixa de general.” Prim s’hi va tornar i li va respondre: “O
caixa o faixa, i si voleu guerra, guerra tindreu”, referint-se que no li feia
por lluitar i que era conscient que això significava o acabar a la caixa de
l’enterrament o bé amb la faixa de general.
Josep M.
Sugranyes explica en el llibre Garbellada de refranys (Cossetània,
2000) una altra versió sobre l’origen d’aquesta parèmia. Assenyala que la frase
la podria haver dit el general Prim per primera vegada a la batalla de Tetuan, a
manera d’arenga a si mateix per llançar-se al combat davant els seus
homes.
El que és segur
és que diumenge, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, començarem un
camí nacional que no serà bufar i fer ampolles. I quan diem que una cosa no és
bufar i fer ampolles ens referim que serà difícil d’aconseguir. Ara bé, si
parlem del refrany l’expressió més generalitzada és “això és bufar i fer
ampolles”, un altre dels refranys que recull Sugranyes en el seu llibre.
L’origen de l’expressió prové de l’ofici mil·lenari de vidrier, del qual el
treball més fàcil era el de fer ampolles. “Des del segle II aC, a la Xina i a
Egipte ja fabricaven ampolles pel sistema de bufament. [...] Segons sembla,
aquest sistema de bufament va començar a Síria, d’on va passar a Itàlia durant
el segle I de la nostra era, i va revolucionar d’una manera definitiva la
indústria del vidre”, explica Sugranyes.
I si ho traduïm…
En castellà traduïm
la frase “o caixa o faixa” per “herrar o quitar el banco” i el refrany
“és bufar i fer ampolles” per “ser tortas y pan pintado”, “estar
chupado”, “ser coser y cantar” i “ser pan comido”.
Declaració institucional de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
L'AVL aprova una declaració de reconeixement al filòleg Josep
Giner i Marco
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat hui una declarció
institucional en memòria del filòleg Josep Giner i Marco amb motiu del centenari
del seu naixement.
Text
"Amb motiu del centenari del naixement de l'insigne filòleg valencià
Josep Giner i Marco (1912-1997), coautor amb Francesc Ferrer Pastor del
Diccionari de la Rima, i un dels màxims col·laboradors de Joan Coromines, de
Nicolau Primitiu, d'Enric Valor i de Vicent Sorribes en diverses tasques
lexicogràfiques, onomàstiques, gramaticals i culturals, l'Acadèmia Valenciana de
la Llengua vol fer constar el seu reconeixement i gratitud a qui tan
generosament va dedicar la major part del seu treball a l'estudi, la
dignificació i la difusió del valencià. Una tasca d'orientació filològica i
d'integració cívica de totes les sensibilitats lingüístiques valencianes a
partir d'una lleialtat admirable a les Normes de Castelló".
6)
Publicat en el blog Els papers de can
perla dijous 29 de novembre del 2012
Manuel Alonso
Català
Fa una
setmana vaig estar a Elx, una ciutat oasi, de palmerars extensos on el morrut
roig no ha dibuixat el traç criminal de la tristesa i de la mort com sí que ho
ha fet en altres comarques valencianes. Un oasi de verds amb un fons terrós de
les muntanyes de les valls del Vinalopó. Un oasi al sud del meu estret i llarg
país on encara he pogut escoltar la meua llengua en boca d’ancians, joves i
xiquets. Una ciutat bella, amb un centre històric que conté petites i grans
joies arquitectòniques. Un centre urbà que la tradició local anomena el rovellet
de l’ou. Allí he tingut l’oportunitat de tornar a parlar amb tot un senyor, a
qui segurament Josep Pla li haguera dedicat algun dels seus homenots, Joan
Carles Martí i Casanova, l’altre cavaller del barret valencià amb molts punts en
comú amb el primer, Enric Valor.
Joan
Carles Martí pren aquesta expressió il·licitana per a encapçalar un recull de
trenta-quatre articles, Des del rovellet de l’ou (Voliana edicions,
2011). Trenta-quatre petits assajos escrits des del jo d’un erudit del segle
xxi a qui tot allò que tinga a
veure amb la seua ciutat, la seua comarca, el seu país, la seua llengua i la
seua cultura li interessa i el mou a investigar, a aprendre, a reflexionar i a
crear-se una opinió per a després oferir-nos el seu personal punt de vista
crític i alhora constructiu. En els seus articles ens parla de cultura popular,
de lingüística, de poesia, de geografia, d’història, ens dóna testimoni de
personatges rellevants de la cultura i de personatges anònims, del Misteri
d’Elx.
No es
tracta de petits estudis on la veu narrativa és asèptica, impersonal, objectiva,
sinó tot el contrari, Joan Carles Martí ens parla des de l’experiència, en cada
paràgraf està l’autor passejant entre mots amb el seu barret, escoltant i
apuntant cada detall i fent gala d’una gran erudició.
Els
articles, a pesar que tenen la ciutat i el Camp d’Elx com a punt de referència,
aconseguixen interessar els lectors de nord enllà, com ara jo, sorpresos en
descobrir un personatge com l’autor i una ciutat a l’extrem del País Valencià
que ja quasi consideraven un erm lingüístic i que és encara un referent
important de la nostra llengua i cultura, que ha fet i ens fa grans
aportacions.
El llibre
està dividit en dues parts, Des del rovellet de l’ou, amb vint-i-tres
articles escrits en i sobre la ciutat i el Camp d’Elx, i Pel camí de la
tramuntana amunt, amb onze articles en els quals el cronista es convertix en
un viatger que té la mirada d’un senyor d’Elx que no s’oblida mai de qui és i
d’on és.
Un llibre
entretingut, en el que el que subscriu s’ho passat molt bé amb ell a les mans,
ple de grates descobertes, darrere del qual no sols hi ha un erudit sinó un home
amb idees clares i fermes, amb una prosa rica, que es nega a renunciar al seu
valencià del sud a pesar dels estàndards imposats des de la ciutat de
València.
Manuel Cuyàs
La Norma ha fet trenta anys i dimecres al vespre ho vam celebrar al Palau
Robert amb una exposició. La Norma, facin memòria, és aquella nena simpàtica i
una mica sabionda que, en forma de dibuix o en carn i ossos, al 1982 va
divulgar que en català no es diu buzón sinó bústia i que no es diu
sabionda sinó que es diu saberuda o setciències. Des de llavors la
Generalitat ha organitzat altres campanyes per normalitzar la llengua a les
botigues o als tallers mecànics o per convidar a parlar-la aquells que tenen
vergonya de fer-ho per por que se'ls en riguin, i és aquest aplec d'iniciatives
el que va ser motiu de celebració dimecres. La sala es va omplir, i hi va haver
discursos, molts discursos. Quan hi ha tanta gent dreta els discursos no han de
ser tants o s'han d'escurçar, però és que els organitzadors no esperaven una
afluència tan nombrosa. Van prendre la paraula Jordi Pujol, impulsor de la
campanya de la Norma, i el conseller Ferran Mascarell, a més la comissària de
l'exposició, la directora general de Normalització Lingüística, l'amfitrió del
Palau Robert i Lluís Juste de Nin, l'autor del dibuix de la Norma. Es va parlar
d'èxit. Comparat amb trenta anys enrere, quan el català estava al caire de la
descomposició després que Franco l'hagués potinejat tant com va poder, èxit és
la paraula. Que falta molt camí? Falta molt camí. Que encara s'han de pujar
graons? Se n'han de pujar.
Després de les paraules vam passar a visitar l'exposició. M'interessava
perquè com que el muntatge ha estat confiat a la creació de gent jove –entre
ells el meu fill, no ens n'amaguem– que no va conèixer la Norma, tenia
curiositat per veure si ells participen d'una opinió tan optimista. L'exposició
–visitable fins al 8 de gener– està muntada en forma d'escala. D'escala que com
la de l'Enteniment de Ramon Llull va cap amunt. Li falten només un parell de
graons superiors que són els que, segons Mascarell, Pujol i tots els altres,
encara hem de superar. Però hem pujat. Els joves també ho pensen.
En acabat, en Juste de Nin, que és un entremaliat, em crida i m'ensenya una
Norma renovada. Allà on la primitiva deia “el català, cosa de tots”, hi ha
escrit una proclama per a l'Estat propi. Mascarell ja havia dit que aquesta
forma política ens faria pujar graons de cop.
Publicat en el diari digital tribuna.cat dijous 29 de novembre del
2012
En els últims deu anys, les persones que
saben parlar català han crescut en 500.000 i, a dia d'avui, ja existeixen prop
de 10 milions de catalanoparlants. Malauradament, les campanyes a favor de la
promoció i ús de la llengua pròpia són encara necessàries i es troben a primer
pla de la realitat dels Països Catalans.
La Plataforma per la Llenuga, l'ONG del català, és l'exponent
modern més destacat d'aquesta lluita a favor de la permanència d'una llengua
usada, estimada i permanentment atacada des de l'Estat. Tot i això, des de la
principal institució de Catalunya, la Generalitat, també es promou ─i s'ha
promogut històricament─ l'ús de la llengua pròpia.
És precisament dels
del Departament de Cultura, a través de la Direcció General de Política
Lingüística, que s'ha volgut posar l'accent en aquests espots a través d'una
exposició commemorativa "Avancem amb el català. 30 anys treballant per la llengua". La
mostra fa un recorregut per les grans campanyes de promoció de l'ús del català i
es pot visitar del 29 de novembre de 2012 al 8 de gener de 2013, al Palau Robert
(passeig de Gràcia, 107, Barcelona).
L'exposició també pretén contribuir
a escriure la història amagada de la promoció i final normalització del català
des de l'època preconstitucional i fins a dia d'avui, una tasca encara en procés
i debilitada per la permanent lluita en contra la preeminència de la llengua
castellana a la major part dels àmbits de la societat catalana. Els assistents a
l'exposició podran descarregar els espots històrics i altres elements digitals
mitjançant codis QR, fer-se fotografies amb la Norma (una nena de dotze
anys dibuixada per a la campanya del 1982 titulada "La Norma") o fer
propostes per al futur del català i compartir-les a les xarxes socials. Podeu
visitar la guia de l'exposició aquí.
Novembre del 2012
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - eixir la Mare de
Déu
2) Eugeni S. Reig - en
canonets
3) Antoni Llull Martí - La confusa
anatomia popular (1)
4) Pau Vidal -
Senderi
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la
llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra
M)
6)
Articles d'Albert Pla
Nualart
7) Andreu Salom i Mir -
Algunes notes sobre el terme «joi»
8) Josep-Daniel Climent - Nicolau Primitiu:
treballar, persistir i
esperar
9) La darrera classe de Joan
Solà
12) Ramon Sangles i Moles - La comunicació per correu
electrònic
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a
l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça
electrònica on voleu rebre’l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2012 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací