desveda
Acció i efecte de
revocar la prohibició de caçar o pescar determinades espècies animals.
L'escriptor Enric
Valor i Vives usa el mot desveda en
la seua prosa literària. En la novel·
|
Així, durant la major part dels dies, la valleta de l'Almussai
restava totalment tranquil·la. I jo, per fi, amb els consells estratègics
de Toni i de Ramon, vaig fer la meua
desveda. |
La
paraula desveda no l'arrepleguen els
diccionaris de la nostra llengua, però és d'ús habitual entre caçadors i
pescadors. Enric Valor, que era caçador, la coneixia molt bé i per això l'empra
de manera natural i espontània en la seua prosa literària. En el DOPV de l'AVL apareix el verb desvedar però no el substantiu desveda.
dos
dits de la mateixa
Locució que s'usa per a expressar que allò que s'ha dit referit a una
persona o a una cosa determinada es pot aplicar també a una altra persona o a
una altra cosa.
|
El meu fill no vol estudiar de cap de les maneres. I la xiqueta,
dos dits de la
mateixa. |
Hi ha
una sèrie de noms de plantes d'origen exòtic, avui en dia bastant populars arreu del món, que deuen el seu nom al d'algun personatge en
honor del
qual hom els van posar aquell pel qual són actualment conegudes. No és
que abans no tenguessin nom aquestes plantes, però era, en la majoria de
casos, un
nom corresponent a una llengua d'un poble incivilitzat (i no dic això en sentit
pejoratiu), quasi tan desconegut com la planta, i per això els
civilitzats que se'n
dugueren els planters o llavors i les donaren a conèixer a la ciència o al
públic en general, no tingueren cap escrúpol per donar-los un nom nou,
de vegades en honor d'algun botànic o altre científic, però també per
complaure algun
personatge de la noblesa, o un polític o un missioner, o un
navegant.
Amb
això possiblement cometeren abusos amb les llengües de les terres d'on
procedien aquelles plantes, però aquestes no degueren ressentir-se'n
gens, perquè, com
deia Shakespeare, això que nosaltres anomenam rosa, amb qualsevol altre
nom tendria la mateixa dolça fragància, però no deixa d'esser lamentable
que no conservassin el seu nom original.
Noms derivats de cognoms de botànics són la dàlia, en honor del suec Anders Dahl; la fúcsia, de l'alemany Leonhard Fuchs; la gardènia, de l'escocès Alexander Garden; la lobèlia, del belga Matthias de Lobel; la magnòlia, del francès Pierre Magnol i la zínnia, de l'alemany J. G. Zinn. La clívia es diu així en honor d'una duquessa de Northumberland que de llinatge era Clive; la begònia deu el seu nom a Michel Bégon, que fou governador de Santo Domingo; la poinsètia, aquesta planta ornamental tan popular quan s'acosten les festes de Nadal, a J. R. Poinsett, que fou ministre representant dels EUA a Mèxic; la wistària o wistèria a Casper Wistar o Wister, científic nord-americà, la camèlia al missioner jesuïta George J. Kamel, natural de Moràvia (regió de Txecoslovàquia), i la buganvília al famós navegant i explorador francès Antoine de Bougainville, que la trobà per devers les Illes Salomó, prop de Nova Guinea.
Vés a saber si el bestiar vacú rumia mentre remuga. El que
és segur és que nosaltres de remugar ja remuguem (a la nostra manera, és clar:
mastegant invectives per comptes de pastura), però de rumiar ja no rumiem gaire.
Ara de tant en tant pensem, si estem molt i molt amoïnats reflexionem, i si ens
volem fer els interessants cavil·lem: totes són (in)activitats que no volen
pressa. Però rumiar, a més a més, no vol fums. Rumiar és una dedicació modesta,
quotidiana, banal i tot, si vols, i per tant incompatible amb la dictadura de la
imatge. Amb quina cara ens miraria l'impecable i agressiu venedor del
concessionari si li diguéssim que aquell 4X4 que ens proposa està molt bé, sí,
però que ens ho volem acabar de rumiar?
«Endevinalla. Gana tinch sens ser persona / no soch tortell
y tinch pasta; / rumia, donchs, una
estona / que per poch que'u fassis basta» (La Esquella de la Torratxa. Periódich
satírich, 1879).
«Rumía que rumiaràs, a l'últim, se li va acudir una idea y aquesta va ser, la de tapar els ulls de la tortuga ab el seu mocador de butxaca» (Josep Maria Folch i Torres, Aventures extraordinaries den Massagran, 1910).
Igual, igual no. 'Igual no vénen'. 'Igual plou tot el dia'. Potser que, o que no. De cop no.
Qui sap si. És capaç de. Vés a
saber si. Sempre hi anirà bé el
verb deure: “Igual no hi són”, No
hi deuen ser. No deuran venir.
Anem a veure'ls i potser no hi són. És capaç de ploure tot el
dia. Vés a saber si hi seran.
Ir a retiro. Anar a recer.
Cap a recer, s'ha dit!
http://www.ara.cat/premium/opinio/Labus-tal-deque_0_805119496.html
Els programes electorals són bons exemples del que podem anomenar "català que ara s'escriu" i ens permeten detectar-hi tics i vicis.
Un d'aquests vicis és l'abús de per tal de / per tal que en lloc de per (a) / perquè . Al programa de CiU en trobo 73 i al del PSC 48. Hi aboca la necessitat de fer una distinció que fa el castellà i el desgavell actual en aquest punt de la sintaxi.
La norma majoritària que seguim a Catalunya (la Coromines-Solà) crea inseguretat perquè obliga a fer la distinció per/per a (només viva en tortosí i valencià) davant els noms però no davant l'infinitiu i les oracions causals/finals.
Obliga, doncs, la majoria de parlants a tenir el castellà com a model en un casos i a ignorar-lo en uns altres, cosa que indueix els més interferits a l'ús de per tal de/que per completar el paral·lelisme.
L'ús és abusiu no només perquè per tal de/que no ha tingut mai tanta centralitat en la llengua sinó perquè, com que no el diem, no en tenim cap intuïció. Això fa que s'usi igual que para i para que . Però per tal de/que és incorrecte quan no expressa alhora la finalitat i la motivació del verb de què depèn, és a dir, quan no depèn d'un verb d'acció voluntària.
És el cas d'aquestes frases dels programes de CiU i el PSC: "Catalunya disposa del talent necessari per tal que les seleccions catalanes puguin competir a nivell internacional" (CiU), "Catalunya necessita [...] persones que [...] han de ser competents per tal de ser capaces d'abordar la innovació" (PSC).
Un perquè en el primer cas i un competents per abordar en el segon ho fan més clar i català, i només pot semblar ambigu a qui té el castellà al cap.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Avui aprofito l'11a de les 100 propostes d'ICV-EUiA per al 25-N per seguir reflexionant sobre aspectes millorables d'aquest preelectoral català que ara s'escriu .
Ens parla d'"un pacte social on tothom contribueixi, però que ha de comportar una redistribució dels esforços mitjançant una major aportació fiscal dels més rics". En la frase no hi ha incorreccions evidents, però pesa massa i es fa pesada. Com la podem fer més àgil i directa?
La primera millora no l'alleugereix sinó que aporta claredat. Consisteix a respectar la preposició regida per contribuir. Els dubtes en l'ús dels relatius porten a abusar del comodí on , que cal tendir a restringir a espai físic. Millor: "al qual tothom contribueixi".
Les altres responen a principis que ningú formula millor que el mític The elements of style de William Strunk Jr., una brevíssima guia del 1918 que és la quinta essència del sentit comú a l'hora d'escriure. Per exemple, "Omet les paraules innecessàries", "Prefereix el llenguatge concret a l'abstracte" o "Converteix noms en verbs".
Aplicant-los tots tres la frase pot quedar així: "Un pacte social al qual contribueixi tothom però que redistribueixi millor els esforços augmentant l'aportació fiscal dels més rics".
Per arribar fins aquí, hi ha mestres que recorren al vell truc de dir-li a l'autor d'un text feixuc "Explica'm què diu" i, quan acaba d'explicar-ho, "Doncs ara escriu el que m'has dit".
Aprendre a escriure és com tornar a aprendre a parlar damunt un full, abocant-hi la frescor i la naturalitat de la paraula viva. I obliga a desfer-se de la barreja de timidesa i pedanteria que ens arrossega a cuinar frases indigestes.
UN TAST DE CATALÀ
El programa de SI per al 25-N comença concretant els tres passos que faria per assolir la independència. D'aquesta arrencada n'esperem una prosa clara i vibrant.
Primer pas: "Aconseguir una majoria clara al Parlament perquè Catalunya es proclami sobirana a favor de la constitució del nou Estat català". No veig clar que et puguis proclamar sobirà a favor d'una cosa. Però, vaja, prenem-ho per una llicència poètica.
Segon pas: "Fer visible democràticament aquesta majoria. Les formes poden ser diverses: si bé a través de la proclamació formal de la independència pels electes independentistes que s'haguessin presentat a les eleccions amb un programa electoral que expressament inclogui l'objectiu de la independència, sent posteriorment ratificat en el Parlament constituït; o bé a través d'un referèndum expressament convocat com a tal".
Més que un pas sembla una llarga i penosa ensopegada. Aquest "si bé a través de..." en lloc de "ja sigui a través de..." està a l'altura de la resposta d'un jugador del Madrid quan li van demanar per on preferia tirar els penals: " Me es inverosímil ", va dir.
Superat el desconcert inicial, la frase s'allarga fins a posar a prova la nostra capacitat pulmonar. La cirera del pastís és un gerundi copulatiu ("sent posteriorment...") d'aquells que Espriu va considerar una forma de tortura quan se'ls va trobar en la declaració que li va obligar a firmar la policia després de la Caputxinada.
Bromes a part, ¿tant costa que els partits, per respecte al ciutadà, al català i a la seva imatge, es facin mirar el programa per un bon corrector? Si és car, podrien recórrer al micromecenatge.
UN TAST DE CATALÀ
Acostuma a passar que quan critiques les faltes dels altres tu en fas alguna. I això mateixés el que em va passar ahir a mi. Parlava d'Espriu i "la declaració que li va obligar a firmar la policia després de la Caputxinada", i aquest li hauria hagut de ser el .
El cert és que jo havia escrit el, però el company corrector, quan s'ho va llegir, va dubtar, em va fer dubtar i vaig acabar corregint el que ja era correcte. L'error em sembla prou subtil perquè valgui la pena dedicar-hi un tast .
Diem (1) "No el va deixar renunciar a l'ascens" però (2) "No li va deixar rebutjar l'ascens". I també (3) "No el fa caminar" però (4) "No li fa fer excursions". Per què?
En aquestes frases, deixar i fer s'uneixen a un infinitiu i formen una perífrasi que funciona com un sol verb i que, per tant, només pot tenir un OD. Si el lloc de l'OD queda buit, com a (1) i (3), el complement personal l'ocupa i per això tenim el . Si ja està ple, com a (2) i (4), ha de passar a ser OI i per això tenim li .
Però en altres ocasions l'infinitiu és un complement més del verb principal, que per raons lèxiques pot regir, a més, un OD o un OI.
I així prohibir (com demanar , impedir , etc.) regeix sempre un OI: (5) " Li prohibeix caminar" i (6) " Li prohibeix fer excursions". En canvi, obligar (com animar , invitar , etc.) regeix OD: (7) " L 'obliga a caminar" i (8) " L 'obliga a fer excursions".
El meu error va ser confondre (8) amb (4) o (2), però -en el fons- va ser fiar-me més de la teoria que de la intuïció. Si eduquem la intuïció amb bons models, ella ja ens dirà què hem de dir i escriure, perquè malament rai si uns dubtes tan senzills s'han de resoldre amb tot aquest aparat teòric.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
El desprestigi del català que ara es parla, en part plenament justificat, fa que alguns -amb unes nocions de llengua mal païdes- es vegin amb cor de qüestionar frases que són impecables.
La inseguretat és tan general i la norma, de vegades, tan artificiosa que l'argument "Això sempre s'ha dit i, en canvi, això altre sona raríssim" ja no convenç, encara que hi recorri una intuïció molt afinada.
Aquesta desconfiança en tot el que sabem pel simple fet de ser parlants nadius crea situacions grotesques, com la que va viure fa unes setmanes una amiga i excel·lent correctora.
Em va trucar angoixada perquè els de l'editorial per a la qual treballa li estaven tirant la cavalleria per sobre pel títol d'un llibre on, segons ells i a instàncies del criteri d'un assessor, havia deixat una terrible falta que obligava a tornar-lo a imprimir.
El títol era, més o menys, Què és la menopausa i per què no li hem de tenir por. I la terrible falta: que el li hauria de ser en. "El li no el vaig veure!", lamentava la meva amiga amb el to tràgic d'haver atropellat algú.
La vaig tranquil·litzar fent-li saber que si jo m'hagués trobat per què no n'hem de tenir por ho hauria canviat per per què no li hem de tenir por.
"Així a tu et sona bé tal com ho vaig deixar?", va dir com qui veu la llum al final del túnel. "I a tu?" "Sí, esclar. Per això ho vaig deixar". "Doncs per què et deixes intimidar per gent que sap molta menys llengua que tu?"
De la mateixa manera que puc dir a ell no li tinc por , puc personificar un concepte i dir a la menopausa no li tinc por . Però el més important és que tant no en tinc por com no hi tinc por sonen molt estranys quan no ens hem deixat atrofiar la intuïció per l'obsessió de fer-ho diferent del castellà.
Generalment, en llegir, hauríem de tenir sempre un llapis a la mà i
anar marcant o remarcant mots, frases, paràgrafs. Si llegim en pantalla,
podria servir-nos una llibreta on anotar conceptes, frases, impressions.
I després mirar-nos-ho, rememorar la lectura feta, ser crítics amb la
matèria exposada o amb la manera com ha estat redactada.
És clar, dins aquest punt no podem pas obviar la lectura que, cada
vegada més, solem fer sobre les pantalles dels ordinadors, ja que és ací on
plasmem els nostres escrits i on és fàcil de llegir abundant informació
i dades de temàtica diversa tretes d'internet. Però atenció: el món de
l'electrònica és tan vast (diríem que no té límits) i ens costa tan poc d'abocar-hi
escrits de tota mena que això fa que tothom s'atreveixi a dir-hi la seva
i, per tant, hi trobem textos molt poc treballats i sovint plens
d'incorreccions o mal redactats. Vigilem, doncs.
Llegir és gravar l'escriptura en el cervell. No cal dir que aquells que llegeixen, fixant-se en el com i en el què, després saben expressar-se millor a l'hora d'escriure i de parlar.
El futur del català, 27 anys després
La normalització del català,
entre
el cofoisme i la desesperació
(V)
article
de Joan Tudela
publicat al setmanari “El Món” el 31
d'octubre de 1985
UNA
ESTRATÈGIA RECATALANITZADORA
Una
estratègia recatalanitzadora hauria de considerar la batalla per la genuïnitat
del català tan important com la de l'ús del català. És a dir: que el català
conservi una identitat inequívocament pròpia dins les llengües neollatines, i
que alhora sigui apte per ser usat amb naturalitat en tots els registres
lingüístics i en tots els àmbits de la vida.
També
hauria d'incloure una acció decidida de cara a la recatalanització completa
d'aquells àmbits que un cofoisme precipitat ha donat abans d'hora per resolts,
però que encara els falta força per ser considerats normalitzats. És el cas del
llibre en català, del teatre en català, de la premsa comarcal (incloent-hi tots
els diaris de ciutats de comarques), de la comprensió del català per part de
tota la població de Catalunya, del seu ús per part de tota l'Administració
autonòmica i local i de les empreses públiques que en depenen, i de la seva
normalització a les comarques gironines i a les
Universitats.
Caldria
també tenir l'audàcia d'emprendre accions recatalanitzadores de gran volada, per
cert sense necessitat de reformar ni la Constitució espanyola ni els Estatuts
d'Autonomia. Com, per exemple, aconseguir que tot el sistema educatiu sigui en
català, des del parvulari fins a la Universitat, passant per la EGB i
l'ensenyança mitjana. O proposar-se la completa regionalització del segon canal
de TVE, cosa que en el cas de Catalunya suposaria la conversió del circuit
català de TVE en TVE2 en català, el que compensaria una mica, dins l'ecosistema
televisiu, l'onada castellanitzadora que suposarà l'aparició de la televisió
privada.
I, posats
a invocar l'audàcia, no ha de fer cap por pensar que, a mitjà termini, l'actual
marc constitucional i estatutari, un cop aprofitades totes les seves
possibilitats, haurà de ser reformat –això no té per què suposar cap daltabaix–
i que, aleshores, caldrà plantejar que Espanya ha de ser un Estat plurinacional
i plurilingüe a tots els efectes.
Aconseguir la normalització del català i que Espanya esdevingui oficialment plurilingüe sense que cap de les llengües peninsulars tingui un tracte de privilegi respecte a les altres és una cosa que comportarà inevitablement conflictes. Ara: conflicte no vol dir guerra civil. (En el pla econòmic, la reconversió industrial provoca una inevitable conflictivitat, i això no fa que ningú discuteixi, en l'essencial, la seva necessitat). La qüestió clau és que la població de les terres de parla catalana cregui realment en la necessitat de normalitzar el català, i que s'hi adhereixi de forma activa. I tirar endavant la normalització de manera alhora assenyada i audaç, amb eficàcia. Sense caure ni en el cofoisme ni en la desesperació.