Mai la llengua i la cultura catalanes no han estat assumides per Espanya com a pròpies. Espanya és incompatible amb la diversitat, sobretot amb la de l'interior del seu Estat, la qual produeix al·lèrgia mental i no simpatia, sinó rebuig, menyspreu o bé hostilitat. Per això són tan escasses les càtedres de català a les universitats espanyoles, no pot ser estudiat optativament als instituts de secundària fora del país i no es dóna el cas de polítics espanyols, des de caps d'estats, presidents, ministres (inclosos els d'educació i cultura), diplomàtics, a qui se'ls hagi acudit d'aprendre'l i parlar-lo. Ni tampoc intel·lectuals destacats, escriptors, persones rellevants que hi hagin demostrat el més mínim interès. No els deu haver passat mai pel cap i no fa estrany que Espanya i Grècia siguin els estats de la UE amb més ciutadans monolingües, que només saben un sol idioma: el seu. I a les institucions de l'Estat espanyol, civils, militars, religioses o audiovisuals només hi ha lloc per a l'espanyol.

Quan, Cinca enllà, algú assegura que el català és una llengua espanyola, sap que menteix, perquè Espanya mai no l'ha vista com a seva i, allà, ningú no s'ho creu, ni la pren com a tal. Espanya té, més aviat reté, la nostra llengua, però no en fa cap ús, perquè aquesta li és una nosa colossal, de manera que, en dictadura, no ha tingut cap escrúpol d'intentar-hi un genocidi cultural. El català és un idioma segrestat per Espanya per evitar-ne un desplegament normal en tots els àmbits d'ús. Si, realment, fos considerat una llengua espanyola per l'Estat i la societat espanyoles, ja hauria estat oficial en ingressar a la UE, se n'acceptaria amb naturalitat i goig la seva presència en l'etiquetatge de productes de consum (com ara l'holandès, el rus, el xinès o l'àrab), i fóra del tot normal que s'utilitzés en la representació espanyola a Eurovisió. Però 44 anys després que ho intentés Joan Manuel Serrat amb l'escàndol i resultat ben coneguts, si ara se'n tornés a plantejar l'oportunitat, la reacció seria encara molt més virulenta que en ple franquisme, malgrat els 35 anys de democràcia.

No és, doncs, que no ens entenguin per una impossibilitat diguem-ne tècnica o dificultats de comprensió oral o lectora. Simplement, hi estan en contra. És ben clar que ningú, enlloc, mai, no persegueix, prohibeix, empetiteix, margina, evita, una cosa que sent seva. Ningú no maltracta el que s'estima. El català no és una llengua espanyola, ni mai ho ha estat. A Suïssa es pot ser suís alemany, suís italià, suís francès i, fins i tot, suís romanx, però a Espanya no es pot ser altra cosa que no sigui espanyol en espanyol. No hi ha espai per a res més. Si dir-nos catalans fos la nostra manera de dir-nos espanyols, si el català fos una llengua espanyola, catalanitzar seria també espanyolitzar, una forma d'espanyolitzar. Però no és així. Només és possible d'espanyolitzar en castellà, seguint la matriu cultural i la visió del món típicament castellana, amb la diferència que Espanya ja no és Castella, sinó Madrid. Madrid s'ha quedat Espanya i nosaltres no som madrilenys.

Així com ningú no vol italianitzar Itàlia, ni francesitzar França, ni arabitzar l'Aràbia Saudita, ningú no preveu espanyolitzar Madrid, Extremadura, Cantàbria, la Manxa o la Rioja, perquè ja són Espanya i no s'hi planteja cap problema d'identitat lingüística o lleialtat nacional que en qüestioni la pertinença. No es pot convertir “en”, allò que ja és. Allò que cridaria l'atenció fóra la italianització d'Alemanya, posem per cas, però no pas la de Roma, perquè a Alemanya no són italians, ni la seva llengua és italiana. Justament, per aquest motiu, hi ha qui ens vol espanyolitzar perquè no som espanyols, ni la nostra llengua nacional és l'espanyol. Només es pot espanyolitzar allò que no és espanyol. I no faig, precisament, un embarbussament.