InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.500
membres]
Butlletí número 724 (dijous 15/11/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - Rasquit i
revolta
4) Màrius Serra - Mèrvels?
5) Núria Puyuelo - Quina
hora és?
10) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
64).
197. El futur de la
llengua es decideix a València.
Albert Hauf
Catedràtic de Filologia Catalana
de la
Universitat de València
2)
Publicat en el bloc Anys d'aprenentatge del diari
digital
XarxaNotícies,
dilluns 5 de novembre del
2012
(Publicat al diari Avui l'11 d'abril del
2006)
El discurs públic contra la llengua catalana no fa vacances. A
través dels altaveus habituals, insisteix en les fal·làcies de sempre. Una de
les més repetides és la que fa així: “Que cadascú parli com vulgui: la
Generalitat no s'hi ha de ficar”.
Cal reconèixer que aquesta fal·làcia és hàbil. D'una banda, els
hereus de la ideologia lingüística del franquisme arriben ara en nom de la
llibertat a la mateixa conclusió a què arribava la dictadura: el català és una
llengua sobrera. D'altra banda, fan veure que es limiten a denunciar una cosa
lletja: el mal costum dels humans de ficar-nos allà on no ens demanen.
Que cadascú parli com vulgui? Que la Generalitat no s'hi fiqui?
A veure. Vivim en democràcia i en economia de mercat. Les polítiques públiques
han de respectar i respecten totes les llibertats, però han d'actuar i actuen
contra els efectes injustos del mercat i, alhora, han de promoure i promouen els
civismes, entre els quals el civisme lingüístic.
Si ningú no vol ara i aquí el retorn al capitalisme salvatge
del segle XIX, per què hem d'aplicar la idea del mercat sense cap regulació
només a la qüestió lingüística? I per què només a l'àrea idiomàtica catalana? Si
tothom admet la necessitat de polítiques públiques que regulin, poc o molt,
l'ensenyament, la sanitat, els serveis socials i el medi ambient, per què no hem
de tenir política lingüística? Si celebrem l'expansió dels civismes, com ara el
civisme ecologista, promogut des de l'Administració pública, per què no ha de
poder la Generalitat fomentar el civisme lingüístic? Per tant, les campanyes
lingüístiques institucionals, des de la Norma fins a la Queta, són campanyes
pròpies d'una societat democràtica avançada. Que tinguin o no prou eficàcia és
un altre debat.
Un article meu de l'any 2006 que és plenament
vigent l'any 2012.
3)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 2 de
novembre del
2012
Rasquit i
revolta
J. Leonardo Giménez
Repassant algunes d'estes columnetes, m'adone
que el nostre admirat poeta i assagista Josep Piera utilitza el terme "rasquit"
en el sentit de ‘traure (algú) profit d'alguna cosa, aprofitar una situació, una
ocasió, etc.". Els diccionaris de referència no inclouen eixa accepció en cap
entrada, només apunten "resquit" com a ‘acció de resquitar', sinònim de
"rescatar" i de "rescabalar", però el literat de Beniopa la utilitza en
l'accepció esmentada, en pro de la comunicació i de la precisió. Que saludables
són, de vegades, les heretgies! El text de Piera diu: "
ells en saben traure un
rasquit econòmic i ciutadà". Es referix al fet que a Graz (Àustria), que ell hi
va visitar, aprofiten el patrimoni històric, cultural, musical, urbanístic o
natural per atraure turisme, d'eixe caire, i fer negoci.
Eugeni S. Reig inclou eixe significat en VPE,
però amb la forma "resquit", com Miquel Boronat en Eines de Llengua i en la
llista Migjorn. Jo sempre haguera dit "rasquit", en frases o asseveracions com
ara "Els voltors financers i les sangoneres mercantils són els que trauen
‘rasquit' de la crisi". Però amb independència que l'autoritat lingüística es
decante per "rasquit" o "resquit", o deixe les dues formes, cal reivindicar i
usar eixe terme, formalment, en el sentit de ‘aprofitar-se', com fa el conegut
resident a la Drova i fem molts altres.
Canviant de terme i, sobretot, de direcció, fa
14 o 15 dies vaig llegir un text en un document oficial on es descrivia la
necessitat d'adreçar una carretera que en alguns trams és perillosa, perquè té
moltes "corbes". A això, és a dir, a ‘girada, canvi de direcció en un camí,
carretera, via o curs del riu' sempre hem dit "revolta", com ara: "Un camí ple
de revoltes", "Menjar més que una revolta de riu", etc. "Revolta" també fa
referència a agitació, rebel·lió, avalot, etc., però això és una altra qüestió.
En el text citat, després de "corbes" trobe "revolt", que es com ho disposa el
valencià de llibre, forma correcta, però que, de manera espontània i natural,
ningú diu. Per tot això, en els camins, carreteres i rius tenim "revoltes". I
mai tenim "corbes perilloses" com en castellà, en tot cas les podem vore
atraients, enxisadores i torbadores. I no cal que m'hi estenga més, que el
lector ja deu haver-ne copsat el sentit.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 9 de novembre del
2012
Motacions
per Màrius
Serra
El català de
Menorca té una riquesa excepcional. Hi conflueixen la història, la insularitat i
un tarannà lingüísticament creatiu. Dissabte passat, a Ferreries, vaig
espipollar uns quants mots menorquins en el marc de la Fira del Llibre en
Català, davant d'un públic molt ben predisposat a xalar amb la llengua. La
varietat lingüística menorquina donaria per a una llarga sèrie d'articles com
els que publicava el desaparegut Pere Melis sota un títol presidit pel verb
espipollar (prendre
petites porcions d'una cosa). Però val la pena posar el focus en alguns
anglicismes que han perviscut en menorquí des de la dominació anglesa del segle
XVIII. Potser el més conegut és xoc (chalk) per designar el guix d'escriure a la
pissarra, però n'hi ha d'altres més o menys vius, com ara boinder (bow window,
finestra d'arc), moc (mug, gerra), bótil (bottle, ampolla), un ull blèc (black,
negre) xumeca (shoe-maker, sabater), fer un trinqui (drink, fer un beure) o
estic (stick, bastó). El que trobo més meravellós és mèrvels (o mèrvils). Prové
de l'anglès marbles i designa l'infantil joc de les bales. Els ciutadellencs,
però, també en fan un ús genital. No els agrada que els toquin els mèrvils, tal
com ara els passa als seus veïns maonesos amb l'esguerro del
Maó-Mahón.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 26 d'octubre del
2012
Núria Puyuelo
Diumenge 28 d'octubre a la matinada canviarem l'hora. Clarejarà més
d'hora i la tarda s'escurçarà. En català, a diferència d'altres llengües, tenim
un sistema per indicar l'hora força curiós: esmentem l'hora que ha de venir, i
no la que ja ha passat. Diem que és un quart de quatre, dos quarts de quatre o
tres quarts de quatre. També fem servir les expressions “mig quart” per
referir-nos a l'hora entre els minuts 5 i 10; “un quart i mig”, per indicar
l'hora entre els minuts 20 i 25, 35 i 40, i 50 i 55, i “a quarts de quatre”,
quan volem indicar un espai de temps que pot oscil·lar entre poc després del
quart i poc abans de tres quarts.
La influència del castellà en aquest àmbit (“*les dues i
mitja”, “*les deu menys quart”) és inqüestionable a l'àrea de Barcelona. Albert
Jané ja alertava el 1981 en un article a l'Avui que “fins a tal punt ha arribat
la desnaturalització lingüística, que quan, en convenir una hora, diem a dos
quarts de set, n'hi ha que fan precisar si volem dir les sis i mitja o les set i
mitja”.
Per indicar l'hora també disposem de diverses expressions com
ara “en punt” o “tocats/des” (“són les sis en punt” o “són les set tocades”) i
quan no volem ser tan precisos utilitzem fórmules com ara “pels volts de la
una”, “són vora les dues”i “és prop d'un quart de cinc”.
Ara bé, aquesta manera d'expressar l'hora només és pròpia del
Principat. Al País València i a les Illes les formes “i quart”, “i mitja” i “i
tres quarts” s'admeten i són ben vives per motius històrics.
Finalment, cal aclarir que també és correcte fer servir el
sistema internacional (“són les sis i trenta-vuit minuts”), i fins i tot és
preferible en contextos en què la precisió horària és important, a l'hora
d'anunciar un espectacle, els horaris d'un transport o bé quan concretem una
visita mèdica. En aquest cas, podem dir l'hora de dues maneres: “L'avió ha
aterrat a les 20.16 hores” (“a les vint setze hores” o “a les vint hores i setze
minuts”).
Sabíeu que...
El lingüista Josep Ruaix rebutja en el Nou diccionari auxiliar la forma “quart
d'hora” o “quarts d'hora”, que substitueix per “quart” o “quarts”, en els
exemples: “Encara falta un quart” (millor que “Encara falta un quart d'hora) i
“Hi vam estar tres quarts” (i no “Hi vam estar tres quarts
d'hora”).
Article publicat en
L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", diumenge 4 de novembre del
2012
Article
publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA dilluns 5 de novembre
del 2012
Jaume Corbera
Amb una estranya reacció que recorda aquell adagi en llatí popular que
diu “excusatio non petita, acusatio manifesta”, el dirigent principal d'Esquerra
Republicana de Catalunya s'ha afanyat a explicar que en la pròxima (esperem-ho)
República Catalana la llengua castellana “també serà oficial”, amb la catalana,
“per si algú en tenia cap dubte”. I igualment s'hi ha referit l'actual
President, Artur Mas, en l'entrevista que va publicar “La Vanguardia” fa poc
(12-10-2012): “El castellà seguirà sent idioma oficial”. Aquests dirigents tenen
por, abans i tot que ningú els hagi acusat de res, que la població
castellanoparlant de Catalunya s'oposi a la independència per la qüestió
lingüística i per això els volen tranquil·litzar amb aquestes afirmacions, en
una reacció similar a allò d'”abrigar-se abans de ploure”. Aquesta qüestió és, i
ho serà, naturalment ben controvertida, i ja han sortit alguns articles a favor
i en contra de la cooficialitat del castellà a la Catalunya independent, tots
amb arguments ben raonats, tant a favor com en contra d'aquesta opció. Per a mi,
però, l'única cooficialitat lingüística que és irrenunciable a Catalunya és la
del català i l'occità, totes dues llengües pròpies històriques de l'anomenat
Principat, encara que de distribució territorial molt desigual, i en aquest cas
la controvèrsia seria si totes dues han de ser cooficials a tot el territori o
ho han de ser exclusivament cada una al seu. No m'hi entretendré, en aquesta
qüestió, però sí que ho faré en la del castellà, plantejant-la d'una altra
manera. Que actualment hi ha una gran comunitat castellanoparlant a Catalunya és
indiscutible, i les causes històriques que l'expliquen són prou conegudes i no
importa ara fer-ne un repàs; que en la República Catalana aquesta gran comunitat
lingüística no pot ser ignorada, és evident, i molt especialment durant el
període inicial del nou estat, quan és ben possible que encara hi hagi molts
d'individus monolingües en castellà; i que, per tant, hi ha d'haver un
reconeixement legal de la llengua d'aquesta comunitat, és ben acceptable. La
qüestió és quin grau ha de tenir aquest reconeixement: ¿l'oficialitat total?
¿l'oficialitat només en segons quines localitats? ¿l'oficialitat municipal però
no estatal? ¿O un altre tipus de reconeixement? La llengua oficial és no només
la llengua vehicular de relació amb les institucions, sinó que és també pertot
un senyal d'identitat de l'estat, i si la llengua castellana és declarada
oficial a la Catalunya independent aquest fet s'interpretarà com un
reconeixement explícit que la identitat catalana és també castellana... ¿Ha de
ser realment així? Hi ha una alternativa perfectament vàlida a l'oficialització
del castellà, amb la qual es mantendrien els drets essencials de la comunitat
castellanoparlant: l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o
Minoritàries. La Carta és una declaració de principis democràtics de respecte de
les llengües altres que les oficials dels estats i un seguit de disposicions
destinades a garantir aquest respecte, organitzades en els apartats II
(Objectius i principis) i III (Mesures a favor de l'ús de les llengües regionals
o minoritàries en la vida pública). Sense necessitat de declarar el castellà
oficial, només complint el compromís contret en signar i ratificar la Carta, la
República Catalana tractaria millor la comunitat castellanoparlant de Catalunya
de com ens tracta actualment el Regne d'Espanya als catalanoparlants, tot i que
aquest també l'ha signada i ratificada. La protecció legal dels
castellanoparlants seria ben suficient amb la Carta, i Catalunya no es
declararia oficialment de llengua castellana, cosa que per naturalesa i per
consideració a tantes de generacions que han batallat per la normalització del
català (i, secundàriament, de l'occità a la Vall d'Aran) no li
correspon.
Article publicat en indirecte.cat dimecres
7 de novembre del 2012
Jaume Corbera
Antonio Vera és encara el director a les Balears de
l'Institut Ramon Llull, i supòs que ho serà fins a final d'any, quan s'acabarà
la participació balear en aquesta institució. Jo he de confessar que
m'estranyava molt que el govern feixista balear volgués continuar fent part de
l'IRL, i sempre he cregut que si ho feia és perquè en Baussá i companyia hi
devien veure una oportunitat de figurar i fer viatges a compte dels
contribuents, i no per altra cosa, perquè sé cert que ni tan sols saben qui va
ser Ramon Llull, i ni els importa; ara deuen haver vist que fent tantes de
retallades pertot els era de mal justificar davant els seus (els del sírculo
balear) mantenir la participació a una institució "catalanista", encara que fos
per a aprofitar-se'n fent viatges, i han decidit deixar-la, però com que se
n'havien d'excusar donant-ne la culpa a qualcú han encarregat a en Vera que
posàs l'excusa que li paregués més adequada, i aquest (segons diu el "Diari de
Balears" d'avui, 7 de novembre) no ha tengut altre acudit que posar-ne aquesta,
d'excusa: "no compartim la deriva política que ha pres Catalunya", i ja està.
Primer de tot, he de dir que en realitat estic content que aquest govern
ignominiós deixi l'IRL, perquè almanco el nom d'aquesta il·lustre figura
mallorquina no es veurà pus tacat de brutor, de tanta de brutor que escampa el
partido popular de les Balears, infinitament immergit en escàndols de
corrupció i promotor actiu de l'extremisme franco-falangista. Tanmateix, ¿quin
intel·lectual, creador, artista, literat... balear amb un mínim de dignitat
voldria ser promocionat a l'exterior per aquests personatges? "Digue'm amb qui
vas i et diré què seràs..." Però, baldament n'estigui content, de veure
alliberat l'IRL d'aquest llast, no em puc estar de comentar la bajanada de
n'Antonio Vera i el personatge mateix. Si l'objectiu teòric de l'IRL és promoure
a l'exterior la cultura comuna de Catalunya i les Balears, ¿què hi té a veure la
doctrina política dels qui manen a cada comunitat? De cara a fora, la promoció
cultural del país no ha de dependre del color de cada govern, i en això sí que
la Generalitat de Catalunya s'ha portat amb elegància i senyoriu, perquè en cap
moment ha posat en dubte la col·laboració amb un govern situat a les seves
antípodes ideològiques. No és la Generalitat qui ha abandonat el govern illenc,
sinó al revés, bona mostra de la diferència abismal entre les maneres de l'una i
de l'altre. Ara, allò que és més soprenent, més insultant, és que Antonio Vera
és Llicenciat en Filologia Catalana per la UIB, i com a tal hauria de saber
apreciar el valor de la llengua catalana, que és la seva, i de la cultura que
s'expressa en aquesta llengua, perquè aquesta capacitat de valoració positiva de
les seves pròpies característiques culturals sé cert que les hi transmetérem els
professors que el tenguérem d'alumne; i sé cert també que degué aprendre qualque
cosa sobre conflicte lingüístic, diglòssia, orgull lingüístic, persecució
lingüística, variació lingüística, estandardització lingüística, normalització
lingüística, història de la comunitat lingüística catalana... I si ho va
aprendre, ell que parla de la "deriva política de Catalunya", ¿com pot compartir
la deriva ultrafeixista del partido popular? ¿O és que en realitat no va
aprendre res i va arribar a aprovar de xeripa? Vist el resultat, no
tenc més remei que concloure que n'Antonio Vera va ser un mal alumne. Seria més
digne si renunciàs al seu títol.
8)
Article publicat en el diari digital VilaWeb
dijous 8 de novembre del 2012
Vicent Partal
Un dels preus que paga el Principat amb l'espectacular
irrupció del nou moviment independentista és el d'oblidar --de relativitzar, si
ho preferiu-- els qui ens sentim catalans des de la nostra valencianitat, o des
de la pertinença a qualsevol parcel·la del país on hom respon 'bon dia' a qui
diu 'bon dia'. En alguns sectors, fins i tot hi flota una espècie d'alleujament,
amb la idea que no s'hauran de preocupar més pel que passa fora de les quatre
províncies --espanyoles. Creuen que la república catalana no tindrà cap maldecap
lingüístic i que allò que puga passar defora no hi tindrà ressò. Però la
realitat és més tossuda que no la voluntat d'alguns, i els fets que no paren
d'esdevenir-se no deixen gaire marge al dubte. Preneu-ne nota: quan el Principat
serà independent, la persecució del català prosseguirà i no la podreu eludir. La
feina no s'acabarà aquell dia.
Això ja passa, de fet. A Mallorca Bauzá ha posat
la directa contra tot i contra tothom, i al País Valencià, d'una altra manera i
en unes altres circumstàncies, el PP també prova de descarregar el que ells
creuen que pot ser el colp definitiu contra la nostra llengua i cultura. No és
cap novetat això, però sí que és notori que ací i allà el país resisteix. Ahir,
per exemple, explicàvem els fets d'Algemesí, on els veïns de l'avinguda del País
Valencià s'han revoltat contra la pretensió del PP de canviar el nom del carrer.
I ens fèiem ressò de les protestes, capitanejades per l'Obra Cultura Balear,
contra la darrera cacicada del PP, que és la d'abandonar l'Institut Ramon
Llull.
Res no fa pensar que després de la independència
de Catalunya el PP canviarà d'actitud als territoris de llengua catalana que
provisionalment romandrem dins el seu estat. L'intent de genocidi lingüístic
perviurà. I res no fa pensar que centenars de milers, milions, de valencians, de
mallorquins, de rossellonesos, de franjolins, de gent de tot arreu, simplement
desapareixerem, farem mutis, deixarem de dir ritualment bon dia cada
matí.
Per tant, els problemes del català continuaran
omplint pàgines de diaris i, ben igual que ara, continuaran essent un problema
de tots, passen a la banda de la frontera que passen i afecten qui afecten. Com
ara.
9)
Article publicat en el diari digital VilaWeb
divendres 9 de novembre del 2012
Pau Vidal
Què vol dir que el castellà és la llengua de la
meitat dels catalans? Si és ver que tots la sabem parlar, no seria més pertinent
dir que ‘és la del cent per cent de la població'? I el català, la del
noranta-nosequants per cent que a les enquestes declaren ser capaços
d'entendre'l? O del vuitanta-llargs que asseguren parlar-lo? Entre
catalanoparlants, castellanoparlants i altrallenguaparlants, aquí som set
milions de ciutadans i tretze o catorze de xerraires.
Fins fa vint o trenta anys la ratlla lingüística
passava entre catalans i castellans. A seques. Després, ens vam convertir
respectivament en catalanoparlants i castellanoparlants. Però aquesta distinció
ha estat superada pels fets, i ens n'haurem d'empescar una de nova. Ja no ens és
útil. Només val, si de cas, per als monolingües. I ja fóra una bona paradoxa que
en el nou estat català s'hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà,
que és el que passarà, si atorguem a les dues llengües el mateix rang
d'oficialitat (sociolingüistes de diumenge a la tarda, abans de posar-vos a fer
escarafalls, llegiu sisplau el model gravitacional de Louis-Jean Calvet).
El terme 'parlant' és un participi de present
substantivat (com ‘afluent' o ‘ensenyant') molt útil per als especialistes, però
que les peculiaritats del bilingüisme a la catalana van buidant de sentit;
etiquetar (políticament) els ciutadans com a tal cosa o tal altra segons un
paràmetre que no depèn d'ells (la llengua del bressol) equival pràcticament a
invalidar tot esforç d'aprenentatge, superació o integració lingüístics.
Equiparar l'esforç i la intel·ligència de molts a la desídia i al conformisme
d'uns altres. Exemplificat: no distingir entre el model Lluís Cabrera-Mathew
Tree i el model Jordi Cañas-Johan Cruyff. Realment estem segurs que els milions
de fills i néts de la immigració espanyola (com ara, modestament, un servidor)
senten que la seva llengua és el castellà? Que es resignen a ser considerats
castellanoparlants i prou? I quan parlen català, què són? Traïdors miserables,
segons la definició del coronel Alamán? I el grup, creixent en nombre, que es
declaren bilingües perquè a casa els les parlaven totes dues? I els africans,
per obrir un altre front, què? I els xinesos? Són mandarinoparlants, per
exemple? I els amazigoparlants també ho seran per sempre?
Això mateix podem dir, a l'altra trinxera, dels
etiquetats com a ‘catalanoparlants'. N'hi ha de tan diglòssics que, si
mesuréssim la mitjana de les seves elocucions diàries, en rigor haurien de ser
considerats castellanoparlants. La diré més grossa: si tinguéssim una maquineta
de mesurar comunicacions (una mena de satèl·lit que identifiqués els parlants,
en detectés cada acte de parla i el registrés segons l'idioma utilitzat --com
allò de la possessió de pilota però a l'engròs), estic segur que molts dels
considerats castellanoparlants produeixen més actes de parla en català que molts
presumptes catalanoparlants (i que no em surti ara en Pueyo amb les seves
inefables enquestes d'usos lingüístics, que li cardo tres parlants pel cap. A
les enquestes, el poble català experimenta una sorprenent mutació que ens
transforma tots en aferrissats maulets). I qui vulgui dades fiables, que vagi a
la gasolinera i es posi a la cua. Que pari l'orella i anoti en quina llengua
s'adrecen a la noia de la caixa. I viceversa. Perquè la fidelitat lingüística
dels nadius és digna del Saratoga. No el portaavions, el
bordell.
A hores d'ara, fins i tot el súmmum de la
infidelitat, que és la interacció entre dos catalans (de llengua materna) en
castellà, fins ara brandat com a màxim exemple de l'absurd a què pot conduir la
diglòssia, ha deixat de ser vàlid. Perquè quan sents una conversa en castellà, i
creus detectar que ambdós interlocutors són catalanoparlants, com pots saber si
l'un dels dos (o tots dos) no són de llengua materna castellana? Hi ha molta
gent a qui no se li nota l'accent, o no en té, o els seus pares murcians es van
establir a Ribes de Freser i té accent de Ribes de Freser.
No sé si m'explico. El que vull dir amb aquest
embolica que fa fort és que potser enfoquem malament la qüestió. De què serveix
continuar raonant en termes de procedència lingüística? L'estat català és un
projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol
poble o continuarem l'absurd desdoblament del ‘Sortida/Salida'? Perquè si, per
bonisme i un excés de respecte acrític envers els ancestres, perpetuem la bomba
de rellotgeria que és el bilingüisme oficial, no seria estrany que d'aquí a unes
quantes generacions, viatjant per les Espanyes, encara ens sentíssim dir allò de
'Pero tu eres catalán o
catalán catalán?' Seria l'indici més evident del nostre
fracàs com a col·lectivitat.
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
SUMARI
1) Eugeni S. Reig - desemboirar-se
2) Eugeni S. Reig - dormir com una pedra
3) Antoni Llull Martí - Xítxeros, pèsols,
estiragassons,
pitxos...
4) Pau Vidal -
Romanços
5) Pere Ortís - Netegem i enriquim la
llengua catalana (Frases manllevades al castellà. Lletra
H)
6)
Articles d'Albert Pla
Nualart
7) Joan-Lluís Lluís -
Els criolls, nascuts del fuet i els grillons
8) Vicente Moreno
Cullell - La llengua catalana en el segle
XVIII
9) Ramon Sangles i Moles - Qui escriu diu
veritats
10) El futur del català, 27 anys
després - Joan Tudela: La normalització del català, entre el cofoisme i la
desesperació (IV)
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a
l'any 2012 és de 25
euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací