InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.500
membres]
Butlletí número 721 (dilluns 12/11/2012) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig i Xavier Marí
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
3) Albert Cuesta - Ara
sí que ja hi som tots: Windows Phone 8, també en
català
8) Presentació a Calp del llibre Els valencians d’Algèria
(1830-1962). Memòria i patrimoni d'una comunitat
emigrada.
9) La continuació de
‘Macbeth’ guanya el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
2012
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
63).
194. Defensar les nostres llengües i la seva diversitat, sobretot
enfront de la dominació d’una sola llengua, és més que defensar les nostres
cultures. És defensar la nostra vida.
Claude Hagège
Lingüista
2)
Publicat a VilaWeb divendres 2 de novembre
del 2012
Un investigador d'Oxford conclou que la llengua dominant
als articles geolocalitzats a la Wikipedia d'Espanya és el
català
L'investigador de la Universitat d'Oxford Mark Graham ha publicat a la seva web Zero Geography un estudi
sobre les llengües dominants a cada estat del món basant-se en els articles
geolocalitzats de cada edició de la Wikipedia, és a dir, els referents a
monuments, elements geogràfics i indrets amb coordenades. A banda descobrir que
els idiomes europeus dominen la resta de països del món des d'aquesta
perspectiva, Graham se sorprèn d'una dada: 'A Espanya tenim un cas de 'llengua
minoritària' (el català) amb significativament més contingut que no la 'llengua
majoritària' (castellà) de l'estat.'
A partir de xifres obtingudes combinant dades geolocalitzades
de WikiLocation i Georeferenzierung, Graham ha descobert que des de territori
espanyol s'han fet trenta-cinc mil articles amb coordenades en català, per tan
sols dinou mil en castellà. 'Enlloc del món podem veure una visibilitat tan alta
d'una llengua relativament petita', afirma l'investigador.
Aquestes xifres es deuen al fet que la Wikipedia en català té
més articles dels Països Catalans i d'Espanya geolocalitzats que no pas la seva
homòloga en castellà.
Cal recordar que la Viquipèdia té actualment 387.061 articles i
se situa en la quinzena posició de
totes les Wikipedies mundials, una proporció altíssima en comparació del nombre
de parlants.
Per David Parreño, d'Amical Viquipèdia, afirma que 'aquestes
dades demostren, una vegada més, que la Viquipèdia és un reflex de la societat'.
'Si als Països Catalans hi ha un gros important de gent interessada pel
patrimoni i el territori, es veu reflectit a la Viquipèdia, on la seva comunitat
escriurà més sobre aquest tema', comenta.
3)
4)
Publicat en el diari digital VilaWeb
dissabte 3 de novembre del 2012
No em sembla seriós plantejar que tindrem una llengua
cooficial i una altra que serà cooficial, pròpia i preferent, com els animals de
la Granja que són més iguals. Tampoc no m'ho sembla insinuar que no tindrem en
compte els catalans d'arrels foranes. O que renunciarem a les riqueses del
poliglotisme i del multilingüisme.
Catalunya serà un estat d'Europa i ratificarà generosament la
Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. I serà un estat radicalment
democràtic, de manera que no serà legal donar més drets a uns immigrants que a
uns altres. Serà totalment inacceptable, per exemple, que un català d'origen
peruà o bolivià gaudeixi de més drets lingüístics si és descendent dels
colonitzadors que no pas si pertany a les ètnies indígenes d'aquells
països.
El fet que el castellà no sigui oficial a Catalunya és
fonamental per a la salut del català, però té un motiu addicional: vista la
bel·ligerància dels enemics del català i la profusió de recursos que reben des
de ponent per poder multiplicar els grupúsculs obstaculitzadors de la
normalització, i en previsió que després de la independència encara en rebin
més, no els podem facilitar la tasca de pledejar davant les instàncies europees
per les seves discriminacions inventades.
Però les precaucions respecte dels enemics de la nostra
llengua no ens han d'enterbolir l'avaluació dels interessos estratègics del país
i els beneficis culturals de les llengües. Per això caldrà que la República
estableixi un catàleg de llengües de treball i de les d'interès estratègic.
Clarament, l'anglès, el castellà i el francès s'haurien de potenciar pel seu rol
a la UE i per raons de veïnatge.
En el cas del castellà, a més, cal tenir present aquelles
persones arribades els anys 1960 que, pel seu monolingüisme monolític en
castellà, fan que en el dia a dia molts catalanoparlants es vegin impedits de
poder viure en català. Aquestes persones són un obstacle per a la normalització,
però elles no solament no ho han triat, sinó que són tan víctimes de la situació
com els seus interlocutors o més. Caldrà que aquestes persones tinguin garantit
el ple gaudi de drets lingüístics durant una etapa transitòria d'aproximadament
vint anys, especialment a la sanitat, al comerç i al lleure. Caldrà demanar als
catalanoparlants que no solament evitem tot revengisme, sinó que demostrem
aquella solidaritat que tant ens defineix quan no ens la imposen a boca de
canó.
Aquest estatus especial transitori del castellà s'hauria
d'incloure en un conjunt de pactes d'estat que les forces sobiranistes haurien
de pactar abans de... La desastrosa administració espanyola serà recordada per
la ineficàcia dels desgoverns centrals, que esmercen la legislatura a desfer les
lleis educatives i socials del desgovern precedent i a envair les competències
dels governs autonòmics. Si Europa ens avança en tants aspectes és perquè a
mitjan segle XX certes polítiques crucials varen ser objecte, en molts països,
de pactes d'estat que les protegeixen de les batzegades electoralistes. Caldria
arribar a aquests pactes sobre l'educació, les pensions, l'OTAN, el model
d'exèrcit o no, la restauració de l'estat del benestar, el paper de
l'administració i del model de funcionariat, el sistema electoral, la regla d'or
del dèficit, les capitals dels tres poders fora de Barcelona... Tots aquests
pactes d'estat, inclosa la llengua, han de tenir data de caducitat, car no hi ha
res més antidemocràtic que els 'principios inmutables' i les constitucions
'atadas y bien atadas'.
I entre aquests pactes que s'han de perfilar abans de
demanar-nos si volem la independència, n'hi ha un d'especialment transcendent,
que és el dels mínims ètics de la política, incloent-hi la democratització dels
partits, la transparència més absoluta de les seves finances (incloent-hi els
crèdits personals de tots els seus càrrecs, des del secretari local del municipi
més xic); no em refereixo només a la corrupció que vàrem heretar del franquisme
(la transició no solament no va empresonar els corruptes, ni tan sols els va
obligar a tornar allò robat, sinó que ha permès que continuessin aplicant les
mateixes enginyeries de reconducció del diner públic a les butxaques privades);
em refereixo també al fet que una mentidera sobre el seu currículum o una que ha
mentit sobre els acords de la mesa que presideix no serien en una democràcia la
segona i la tercera autoritat del país. Aquests acords previs a la independència
sobre els mínims ètics de la política no deixen marge de maniobra per prometre
una cooficialitat que després es pretengui descafeïnar amb declaracions de
preferència i propietat.
Un cop Catalunya esdevingui mestressa del seu destí, no ha de
tenir por del multilingüisme, ans l'ha de convertir en una oportunitat. Allà on
hi hagi concentracions de famílies originàries d'un mateix país, haurem de tenir
el coratge d'implantar escoles amb un model de doble immersió, començant amb la
llengua forastera i introduint progressivament el català i després les llengües
de treball. El rus, l'àrab, el mandarí, el suahili, l'urdu... per unes raons; el
bambara, el quítxua, l'amazic, el turc... per unes altres, han de ser mimats amb
l'objectiu que la pròxima generació tingui ciutadans de soca catalana i arrels
foranes que siguin plenament bilingües, que dominin perfectament la llengua dels
seus orígens familiars i la del seu país de naixença. Aquí pertoca tornar a
parlar dels inconvenients de la cooficialitat: pretendre que, per exemple, una
escola russòfona de Salou o arabòfona de Mataró garanteixi competència en la
llengua de la comunitat immigrada i en la llengua oficial, més un nivell
acceptable en anglès és un repte que és al nostre abast. En canvi, si calgués
complicar-ho amb cooficialitats, probablement el preu que se'n pagaria seria el
desaprofitament de la riquesa del multilingüisme.
També serà important que el poliglotisme es vegi com un
benefici. Venim d'un model de suposada cooficialitat en què el cost del
multilingüisme carrega sobre els indígenes de les reserves cooficials. L'estat
és insensiblement monolingüe i són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar. A
la República catalana es potenciarà el poliglotisme dels ciutadans, sobretot
quan treballin de cara al públic o pertanyin a la funció pública. L'actual
sistema de triennis i més complements absurds (quin mèrit té ser tres anys més
vell?) haurà de deixar pas a uns altres incentius basats en els mèrits d'interès
col·lectiu. El coneixement passiu de les llengües de treball i de les llengües
declarades estratègiques i encara més el seu domini actiu han de ser remunerats
per tal que l'administració i tota la societat catalana puguin ser un pont
lingüístic entre la UE i els països d'origen de totes aquests comunitats
immigrades que considerem estratègiques per al futur de Catalunya i de tota la
UE.
No crec que cap política de foment del multilingüisme i del
poliglotisme es pugui fer sense controvèrsia social si el pal de paller no és la
nostra llengua, que en el curs d'una generació hauria d'assumir els rols normals
de qualsevol llengua d'estat de la UE. La majoria dels qui ens diem De Yzaguirre
o Fernández entenem que aquest és un procés inexorable i l'únic que demanem és
que els més febles no en siguin les víctimes.
No puc acabar aquest article sense apuntar tres situacions
llunyanes en què trobaria negociable la cooficialitat del castellà:
–si mai una República valenciana demana de confederar-se amb
la nostra i els territoris on el castellà és la llengua tradicional han optat
per mantenir-se valencians, es podria adoptar la cooficialitat del castellà
(segurament amb el model territorial de Suïssa);
–si mai una República aragonesa proposa el restabliment de la
confederació catalanoaragonesa, també es podria optar per una cooficialitat a la
suïssa, però també a la finlandesa (tothom ha de saber les dues llengües);
–en el context d'un pacte d'amistat amb la III República
espanyola (no m'ho imagino abans) es podria acordar una cooficialitat recíproca
de les dues llengües a tot el territori dels dos estats, cosa que no solament
beneficiaria els nostres connacionals mallorquins o valencians que
hipotèticament continuessin vinculats a Espanya, sinó també els tres-cents mil
principatins que viuen a Madrid i a la resta d'Espanya.
Si no és una
d'aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.
5)
Publicat en el diari ARA dilluns 5 de
novembre del 2012
El nivell de coneixement de la llengua catalana a Catalunya és
del 95%, segons l'última Enquesta d'Usos Lingüístics disponible (2008), tot i
que només admeten que en fan un ús habitual el 36% dels ciutadans. La
normalització lingüística encara ha d'afrontar reptes importants, però hi ha
zones d'ombra on no tan sols li està costant més penetrar, sinó on fins i tot
assistim a un decebedor retrocés.
És el cas del món judicial. La utilització del català mai no
s'hi ha generalitzat, però fa un temps era superior. L'any 2004, per exemple, la
proporció de sentències en català va ser del 20%. I no tan lluny, el 2010, van
sumar un 17%. L'any passat van baixar al 13%.
De cursos per aprendre la llengua no se n'han deixat de fer,
tot i que sí que s'han abandonat plans pilot que havien arribat a incloure
incentius econòmics per als jutges que fessin la feina en català.
La sentència del Tribunal Constitucional que el 2010 va mutilar
l'Estatut va suprimir que fos requisit el coneixement del català per fer de
jutge a Catalunya. Ha quedat, això sí, com un mèrit. Paradoxalment, el Consell
d'Europa ha demanat recentment al govern espanyol un canvi legal per deixar clar
que "les autoritats judicials, criminals, civils i administratives a les
comunitats conduiran els procediments en les llengües cooficials si ho demana
una de les parts".
És evident que el dret dels funcionaris a bellugar-se
lliurement pel territori no pot estar per sobre del dret dels ciutadans a
expressar-se en la seva llengua davant d'un jutge.
Però no tot és qüestió de lleis. La batalla pacífica i
democràtica per arrelar el català a la justícia passa per combatre, sobretot,
inèrcies. La de l'advocat quan presenta automàticament un escrit en castellà. La
del jutge que no recorda a la sala a l'acusat que pot expressar-se en català. La
del client que parla amb el seu defensor en català al passadís i canvia al
castellà quan entren a la sala. Hi ha molt per fer amb les lleis, i encara més
amb les actituds.
6)
Publicat a
Narcís-Jordi Aragó
Entre els exabruptes que els catalans hem hagut de suportar
al llarg de les últimes setmanes, destaca el de l'eterna alcaldessa de València,
Rita Barberà: “Òmnium Cultural es dedica a catalanitzar la cultura valenciana;
ensenya que Joanot Martorell i Ausiàs Marc pertanyen a la cultura
catalana.”
Tan aviat com vaig sentir
això, vaig recordar unes paraules de Pompeu Fabra adreçades a un escriptor
valencià: “Els catalans no desitjaríem altra cosa sinó que tractéssiu de
descastellanitzar el valencià, procurant acostar-lo al dels vostres grans
escriptors medievals.” La frase de l'alcaldessa la van publicar els diaris el
mateix dia que donaven compte de l'acte celebrat a Barcelona per commemorar el
centenari de la primera gramàtica catalana de Fabra. Aquelles paraules seves les
hi havia sentit a dir de viva veu, en un disc editat per Concèntric. Vaig buscar
el single de vinil de 45 revolucions, i va ressonar en el vell tocadiscos
domèstic la seva veu clara i forta:
“Molts valencians i balears
encara creuen que la unificació del català escrit suposaria la supeditació de
llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No! No es pretén de supeditar
cap varietat a una altra; es tracta que dintre de cada una de les tres grans
regions de la llengua catalana es realitzi una obra de depuració. Cada llengua
té els seus clàssics; que cada una els prengui com a model per redreçar la seva
varietat dialectal. Eliminats dins cada varietat els castellanismes de lèxic i
de sintaxi, reintroduïdes les construccions perdudes durant els segles de
decadència literària, enriquida la llengua escrita amb els mots i girs actuals i
bandejades les corrupteles que hi pul·lulen, les diferències que encara
trobaríem entre el català de Catalunya, el de València i el de les Illes es
reduirien a unes quantes divergències morfològiques, les quals, per llur nombre
i per llur importància, no justificarien pas de parlar d'una llengua valenciana
o d'una mallorquina enfront d'una llengua catalana.”
Tot això ho deia el mestre
Fabra l'any 1933, aviat farà vuitanta anys. Però encara hi ha gent, com donya
Rita Barberà, que no han volgut entendre res de res.
7)
Josep Maria Solé i Sabaté
Estem en un procés polític engrescador, alegre,
entusiasta, en una mobilització política o ideològica de molta gent a Catalunya,
Espanya, Europa. A favor la gran majoria, expectants uns quants i una minoria en
contra. Des de l'Espanya oficial, el nostre dret a decidir és presentat com una
falòrnia que no té ni cap ni peus, però l'allau sobiranista avança de forma
impetuosa: en la petita i mitjana empresa, al cap i a la fi el nervi del país;
des d'una posició de neutralitat general de la gran empresa –“ja ens adaptarem
al que vingui”, vénen a dir de forma intel·ligent i prudent, que el capital no
vol enrenou–; d'una general acceptació del món del treball. És el debat que ens
té a tots corpresos, però hem d'estar a l'aguait de la voluntat genocida del PP
cap al català a les illes Balears, el País Valencià i la Franja de
Ponent.
El resultat de les eleccions del 25 de novembre
pot obrir un camí sense aturador per a un nou estat d'Europa, però tindrem una
actitud principatina, entotsolada en un món cultural tancat, si no pensem en
l'ajut que hem de donar per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes a
la resta dels territoris que les tenen com a element propi, compartit amb
nosaltres, sí, però també propi d'ells. I aleshores ens necessitaran més que
mai. La pressió sobre els illencs, els valencians i la gent de la Franja serà
ofegadora. El nacionalisme excloent castellanista de Wert i el seu afany
espanyolitzador feriran on puguin.
En aquesta campanya electoral hem de demanar als
candidats i tots els partits que es presentin què pensen fer davant aquest atac
genocida. CiU, ERC, IC i SI ja han manifestat el seu desacord amb les accions
preses pel PP en aquest països germans. El mateix hem d'exigir al PSC, un partit
perdut en uns moments molt importants per al seu present i futur; a la deriva
pel que fa la seva defensa federal i de reforma de la Constitució per encabir-hi
una Catalunya més lliure i tractada més justament; defensant un teòric dret a
decidir que el PSOE es carrega; presoner d'una argolla que li fa defensar en
teoria el dret a decidir i que no fa en el propi partit (decidir el PSC per si
mateix la seva estratègia electoral). Qui pot entendre aquest
embolic?
Tot amb tot, el PSC i el PSOE s'han de
posicionar vers el català amenaçat pel PP. Tard o d'hora, de moment és així,
tornaran a governar a les Illes i al País Valencià o a l'Aragó. Ara, quan no
tenen res a perdre perquè tot ho han perdut, és el moment de comprometre's de
cara al futur. No cal fer-se massa il·lusions; els espanyols defensen el
castellà fins i tot on no corre cap perill, ans al contrari: vegeu l'Instituto
Cervantes arreu del món o les accions més variades, inclosos els països de
Llatinoamèrica.
Un pot oblidar moltes coses, però la història
situa les coses al seu lloc. L'abandonament del PSPV-PSOE de la lluita per la
identitat valenciana en la seva llengua i cultura, l'ocultació del llegat de
Joan Fuster o ensenyar de forma pública via Canal 9 van ser la mostra més
evident que volien ser una regió provinciana de Madrid. També s'ha d'assenyalar
que ha estat la manca de coratge en la defensa total de la democràcia el que ha
permès que s'hagi instal·lat la corrupció moral i política al cor motriu del
País Valencià. Ara s'ha de refer un camí que mai no s'hauria d'haver deixat.
Sembla, però, que ja s'ha començat a caminar.
A les Illes,el PP s'enfronta al sentiment de la
gent. Un camí que du al fracàs. Vendre la marca Espanya i l'espanyolització
obligada és un negoci ruïnós. Forçar les coses, tipus persecució de la llengua
catalana –Mahón és un cas que faria riure si no fes llàstima–, tindrà un
efecte bumerang. Hem d'estar preparats per ajudar-los. Ells també són nosaltres,
nosaltres també som ells. La història torna a fer el seu camí, necessita el seu
calendari, però la cultura, la geografia, l'economia ens duen a retrobar-nos
sempre. I amb democràcia, molt més. El temps ho
dirà.
8)
Presentació a Calp del llibre
Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d'una comunitat
emigrada.
Data: Dijous, 8 de novembre
Hora: a les 20:30h.
Lloc:
Al Saló Blau de la Casa de la Cultura
Jaume Pastor i Fluixà, de Calp (Av. Masnou, 1) -
Calp
Hi haurà també, el dia
7, una taula redona "Algèria
en la memòria dels calpins"
amb la participació de persones del municipi que van emigrar a Algèria i, el dia
9, es presentarà el documental "Algèria, el meu país" a càrrec de Francesc Morató i Juli
Esteve.
La continuació de ‘Macbeth’ guanya
el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2012
Francesc Puigpelat és el guardonat en novel·la i Emili
Rodríguez-Bernabeu, en poesia
L’escriptor
lleidatà afincat a Sitges
Francesc Puigpelat és el
guanyador del XXIV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb El retorn de
Macbeth. El XVIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General ha
sigut per a Susanna C. Manrubia i Damián H. Zanette per Genes y
genealogías. Sobre nuestra herencia cultural y biológica, que Bromera
publicarà en valencià en la col·lecció «Sense Fronteres». El XIV Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta ha
correspost a Joan Borja per Café del temps, mentre que el VII
Premi de Poesia Ibn Jafadja ha distingit Emili Rodríguez-Bernabeu, autor
de Talismans. Tal com es va fer públic, el VII Premi de Teatre
Ciutat d’Alzira ha sigut declarat desert. Vicent Enric Belda ha rebut el
XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per Les ombres del bosc, i
Jordi Sierra i Fabra, autor d’El dia que en Gluck va arribar a la
Terra, ha estat guardonat amb el XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre.
Els guanyadors de les diferents
modalitats han recollit el trofeu dissenyat per l’artista Manuel Boix la nit del
divendres 9 de novembre, en el tradicional sopar de lliurament dels premis.
L’acte ha estat presentat per la periodista M. Carmen Cano, amb l’acompanyament
musical del Trio Albignoni, i hi han assistit vora 700 persones, entre
les quals figurava una gran representació del món de la política, la cultura,
l’educació i l’economia, que fa que any rere any es consolide el prestigi dels
Premis Literaris Ciutat d’Alzira. Hi han estat presents autoritats, líders
polítics i representants dels principals sindicats i del moviment Escola
Valenciana. A aquesta edició, s’havien presentat un total de 219
originals, i s’ha repartit entre els guanyadors una dotació global de
69.500 euros.
El XXIV Premi de Novel·la Ciutat
d’Alzira, dotat amb 16.000 euros per l’ajuntament d’aquesta
localitat, ha correspost a El retorn de Macbeth, de Francesc
Puigpelat. Amb aquesta obra, l’autor ha creat una novel·la excepcional, amb
una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïts hàbilment
sobre un engranatge metaliterari perfectament elaborat, que permet interpretar
el clàssic des d’unes dimensions noves i que converteix l’obra en una
continuació que convida al redescobriment del personatge de Shakespeare. Narra
l’encontre, un duel sense dagues, entre Macbeth, el fill bastard de Macbeth, rei
d’Escòcia, i Fleance.
Francesc
Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista.
És autor d’una vintena de llibres, entre els quals destaquen Jocs de
corrupció (Premi Joanot Martorell), Apocalipsi blanc (Premi Josep
Pla), La ruta dels almogàvers, La màquina de les ànimes, Roger
de Flor (Premi Ciutat de Tarragona), L’últim hivern de Ramon Llull,
Els Llops (premi Carlemany), La segona mort de Jesús de Natzaret i
Faust, el terrorista. Ha estat redactor, guionista de ràdio i de
televisió, i col·laborador en diferents mitjans de
comunicació.
Genes y genealogías. Sobre
nuestra herencia cultural y biológica, de
Susanna C. Manrubia i Damián H. Zanette, és l’obra
guardonada amb el XVIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi
General, dotat amb 16.000 euros per la Universitat de València. En
Genes y genealogías es reflexiona sobre els nostres trets culturals i
biològics amb l’ànim de comprendre com apareixen determinades regularitats i
desfer alguns mites sobre la rellevància de la nostra herència. I és que els
nostres pares ens han donat un nom i ens han llegat els cognoms, i multitud
d’avantpassats han barrejat els seus gens per a produir els que cadascun de
nosaltres porta. Però, com és d’important aquest llegat? Fins a quin punt ens
condiciona?
Susanna C.
Manrubia (Barcelona, 1969) és investigadora del Centre
d’Astrobiologia (INTA-CSIC) a Madrid. S’interessa pels mecanismes que regeixen
l’evolució biològica i els patrons culturals. Ha escrit dos llibres i ha
publicat més de 100 articles.
Damián Zanette (Buenos
Aires, 1963) és professor i investigador al Centre Atòmic Bariloche. S’interessa
per les aplicacions de la física estadística a la biologia, la demografia i la
lingüística. És autor de més de 140 publicacions científiques.
El jurat del XIV
Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta –que aquesta entitat dota amb
8.000 euros– ha distingit Café del temps, de Joan
Borja. Aquesta obra és un exercici de llibertat creativa, un llibre fresc i
original que consigna anècdotes, curiositats, experiències, personatges,
notícies, records... i despulla així al lector una ànima feta de paraules, en
què els elements i els fets quotidians adquireixen nous relleus per mor de
l’alquímia literària. Joan Borja i Sanz
(Altea, 1968) ja va ser finalista d’aquest premi amb La utopia de la ciència
(2003). Ha publicat com a autor o coautor una vintena de llibres i més d’un
centenar d’articles d’investigació i divulgació.
El VII Premi de Poesia Ibn Jafadja
–patrocinat amb 5.000 euros per la UNED– ha sigut per a Emili
Rodríguez-Bernabeu per Talismans. Aquesta obra és una
indagació sobre les vivències, els objectes, les situacions, els paisatges
exteriors i interiors que han format part de l’impuls estètic i de la reflexió
filosòfica que sempre acompanya a l’autor. Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant,
1940) és metge cardiòleg i professor col·laborador honorífic del Departament de
Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Com a escriptor ha conreat
principalment la poesia, però també l’assaig i la crítica literària. La seua
obra ha sigut reconeguda amb premis prestigiosos. Va ser nomenat Valencià de
l’any 2010 per la Fundació Huguet de l’Ajuntament de Castelló de la Plana el
2011.
Narrativa juvenil i infantil i
teatre
D’altra banda, hi ha tres categories dels Ciutat
d’Alzira 2012 els veredictes de les quals ja s’havien fet públics prèviament: el
VII Premi de Teatre Ciutat d’Alzira Palanca i Roca ‒que va ser declarat desert‒,
el XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i el XVII Premi de Narrativa
Infantil Vicent Silvestre.
El veredicte del XVII Premi Bancaixa de
Narrativa Juvenil i del XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre es va fer públic el 2 de novembre. Les ombres del
bosc, de Vicent Enric Belda, va obtenir el Premi Bancaixa que la
Fundació Bancaixa patrocina amb 16.000 €. L’obra ens presenta una trama policíaca amb
altes dosis d’intriga. Un estudiant noruec arriba a València
fugint de malsons que el persegueixen i coneix una jove amb qui comparteix un
passat fosc. Mentrestant, es produeix un estrany crim i la investigació
esdevindrà un trencaclosques en què el jove estudiant té una peça clau.
Vicent Enric
Belda (Agullent, 1962) compagina la tasca docent amb
l’escriptura. Ha guanyat el Premi Samaruc amb L’estirp de l’horror i el
Premi Vicent Silvestre de Literatura Infantil 2006 per La llegenda de l’amulet de
jade. Amb El
secret de Meritxell va guanyar per segona vegada el Premi Vicent
Silvestre i també el Premi Samaruc de Literatura Infantil.
Jordi Sierra i Fabra
ha sigut l’autor guardonat amb el XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 2.500 €. La seua obra,
El dia que en Gluck va arribar a la Terra, és la història de
Steve, un jove que és testimoni d’un robatori i se salva de ser atropellat pels
lladres gràcies a l’aparició d’un simpàtic
extraterrestre boig per les pomes. Per tal d’agrair-li-ho,
l’ajuda a carregar d’energia la nau espacial amb què ha de tornar al seu planeta
i així sorgeix una amistat que canviarà per complet no només la vida
de Steve, sinó –anys després– també la de moltes altres
persones. Jordi Sierra i Fabra és un dels autors més llegits a l’Estat espanyol
i Llatinoamèrica. Les seues obres s’han traduït a 25 llengües i ha venut més de
10 milions de llibres. Ha estat candidat al Premi Andersen i guanyador del
Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, del Premi Bancaixa de
Narrativa Juvenil i del ‘Cervantes Chico’, entre molts altres.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací