d'esclafit i fona
Diem que algú és d'esclafit i fona quan és una mala
persona, un individu sense escrúpols, un autèntic canalla, algú amb qui hem
d'anar-hi molt amb compte perquè, per la seua manera de ser, d'actuar, de fer
les coses, de comportar-se, ens pot fer alguna mala passada o ens pot perjudicar
molt seriosament.
|
Eixe és d'esclafit i fona. Vés molt en l'erta amb ell, però
molt. |
L'expressió d'esclafit i fona la conec del parlar
d'Alcoi.
donar
els dies
Visitar familiars i
amics per a desitjar-los que passen unes bones festes de
Nadal.
|
Demà anirem a casa dels padrins a donar-los els
dies. |
Conec aquesta expressió del parlar d'Alcoi, a on és d'ús habitual. Un collistaire de Migjorn m'ha informat que a Els Poblets, Ondara i Pedreguer (la Marina Alta) també ho diuen.
El
DCVB diu:
|| 2.
Festa del nom o del natalici de qualcú. «Demà són els dies del meu pare».
Donar els dies a algú:
felicitar-lo per la festa del seu sant o del seu natalici. Som anat a donar los dies a Bartomeu Serra,
doc. a. 1787 (Boll. Lul. xxv, 149).
Aquesta accepció que dóna el DCVB de felicitar algú el dia del seu sant o de
l'aniversari del seu naixement no és coneguda en valencià, almenys actualment.
La beina i la
vainilla
Antoni Llull Martí
Beina, i
la forma castellana vaina, provenen de la paraula llatina vagina,
que significa ‘estoig d'una espasa' (o daga, o altra arma), i avui en dia
s'usa la forma llatina, com a cultisme, per a designar una part de l'anatomia femenina,
però en alguna parla portuguesa s'ha conservat aquesta amb el sentit que ja
tenia també en
llatí i té en castellà, de ‘bajoca', usant-se, en plural, vaginas, per
designar les mongetes tendres. L'accentuació en llatí queia damunt la i, i
així era també en català i en castellà antics (baïna i baína /
vaína), però per un procés d'evolució fonètica que afectà les dues llengües, es desplaçà l'accent a la primera
síl·laba, fonent-se al mateix temps les dues vocals en un diftong. Això passà
també amb els
mots catalans aïna, que es transformà en eina, i cuïna que
esdevingué cuina (i en el
parlar d'alguns pobles, amb raïm que es transformà en reim). De
vagina procedeixen també, anc que no ho sembli, la forma italiana
guaina, la francesa gaîne, i
l'occitana gaïna. El canvi de v o b en g s'explica
per la imitació de la pronunciació que
del mot llatí feien els legionaris romans que ocupaven
En castellà, vaina prengué els significats de ‘estoig' al qual ja m'he referit, i de ‘bajoca', mot d'origen molt distint i etimologia un poc complicada del que en parlaré un altre dia. Entre les plantes que es dugueren d'Amèrica en els segles següents al descobriment, aparegué per devers el XVII la vainilla, de la qual extreuen el producte aromàtic conegut pel mateix nom. I es diu així perquè la planta fa unes bajoques molt primes, semblants a les dels pèsols, i li aplicaren com a nom genèric un diminutiu de vaina, i amb aquest nom castellà, més o menys alterat, però generalment no gaire, passà a totes o a la majoria de llengües europees: vainilla en la nostra, baunilha (llegiu baunilla) en portuguès, vanilla en anglès, vanille en francès i en alemany, vanilje en neerlandès i en danès, vanilj en suec, vanila en serbi, wanilia en polonès, vanilja en finlandès, vanillia en hongarès, etc.
Alguna cosa deu haver passat amb això de l'aparellar-se que
les passions s'hagin refredat tant. Quan el padrí va enredar la padrina que anés
a ballar amb ell van començar a festejar; més tard, quan el padrí en va enredar
una altra, ho va dir a la padrina i van renyir; ara, quan dos s'aparellen diem
que surten junts, i quan s'ho deixen diem, amb gran originalitat, que ja no
surten, i si el sortir junts havia degenerat en convivència, aleshores diem que
s'han separat, com l'oli se separa de l'aigua o la pela de la taronja. És obvi
que en matèria d'expressivitat hi hem sortit perdent (en altres matèries no dic
que no hi hàgim guanyat, alto!): si un festeig ja és molt més alegre i
prometedor que una sortida, què no direm de renyir? Algú coneix aquella parella
que un bon dia es van llevar i van dir, tots dos alhora: “Escolta, tu, i si
pleguéssim?” Oi que no? Normalment, n'hi ha un que vol plegar i l'altre que no,
i aleshores vénen disputes, baralles i raons, fins que la parella es trenca: han
renyit. I si no era una relació sentimental ans amical, ídem: eren amics i ara
estan renyits.
«-Còm es això, ermitana! Vuyu pas que vos encaganyèu ab aquestes deries
si volèu pas renyir ab mi!- Se posà a riure esforsant s'hi. -Feu tant mateix massa cabal de
les paraules, vós, y això vingui pas a tom... De vegades un hom xerra, xerra,
sense pensar que sèu dònes, y després... Vaja, gequim ho estar assí y se'n parli
pas més, ¿sentiu?» (Víctor Català, Solitud, 1905).
Iepa-la!
Qui diu que renyina i regany no són catalans? Allò de més amunt, per exemple, era una ‘renyina de coixí', i un regany és el graó inferior a un reny. Tots plegats, inclòs renyar, provenen en última instància del verb llatí que designava allò que fa el gos quan gruny i ensenya les dents. Que no està renyit amb ser de bona casta, d'altra banda.
Gusto a. 'Gust a'. Tenir gust de. Fer un gust
de.
Aquest gelat té gust de préssec. Aquest enciam fa gust de
bledes.
http://www.ara.cat/premium/opinio/dificultat-duna-llengua_0_796720338.html
Comentant el meu tast de divendres, un polinyanenc defensa que si responem "No, no hi és" és lògic que també preguntem "Que hi és, X?", perquè "la llengua tendeix a l'economia i la simplificació".
Li responc breument. Una llengua materialitza històricament una facultat biològica innata. És a dir, naixem amb la seva complexa estructura dins el cervell i és l'exposició de petits als seus sons la que la farceix perquè esdevingui japonès, català o suahili.
Estructures que analitzades teòricament són molt complexes un parlant nadiu les té claríssimes, i mai s'equivoca, perquè, de fet, no les ha après sinó que li han crescut al cervell. La dificultat només la percep el que les vol aprendre d'adult i ja no ho pot fer com un nen.
A aquesta dificultat natural, la norma -obligada a un cert grau de convenció- n'hi afegeix una d'artificial que el nadiu també ha d'aprendre. I de vegades les confonem i barregem.
Cap català nadiu simplifica dient "Hi havia molta gent però no hi havies tu" ni tampoc "Hi era molta gent però no hi eres tu". Sap -sense haver-ho après- que ha de dir "Hi havia molta gent però no hi eres tu", perquè el cablejat innat del seu cervell l'hi porta.
El que des de fora es percep com a irregularitat (l'ús d' haver-hi i ser-hi en dues frases aparentment simètriques) el nadiu ho troba normalíssim i, al final, el lingüista ho explica fent-nos entendre el que ja sabíem.
Ser conscients d'això ens ha de fer rumiar sobre l'irreparable mal que fem a la llengua posant a les escoles infantils mestres amb un català mal après i ple d'interferències. Farem més per la genuïnitat pagant bé mestres modèlics que gastant milions en cursos d'adults.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
La convivència conflictiva entre el passat simple (digué) i el perifràstic (va dir) del mode indicatiu permet resseguir alguns valors i prejudicis que s'amaguen darrere els ideals de la correcció.
Alguns poden pensar que en un estàndard neutre el passat simple ja és una antigalla però jo continuo trobant textos, sobretot d'opinió, que l'usen gairebé exclusivament. I és que el pas massiu al perifràstic és força més recent del que creiem.
Fa un any l'escriptor Màrius Serra confessava a l'ARA que en reeditar L'home del sac, la seva primera novel·la, va decidir canviar els simples pels perifràstics: "En aquella època [1987] acostumava a utilitzar el pretèrit perfet simple. Ara, en canvi, em decanto pel perfet perifràstic".
Fixeu-vos que ell encara parla de perfets, que és com sempre n'havíem dit. Actualment, tot i que expressin accions acabades (perfectives), en diem només passat simple i passat perifràstic i reservem perfet per a l'abans indefinit (he dit).
Fins a finals del anys 80, doncs, el perifràstic va arrossegar un estigma fomentat per gramàtics del segle XIX, partidaris del "català literari" enfront del "que ara es parla", i de ben entrat el XX, que preferien el simple en la llengua culta.
De fet, prolongaven un prejudici molt antic, perquè a l'Edat Mitjana ja era rebutjat a les Regles d'esquivar mots grossers o pagesívols .
Segons Germà Colon, en principi era un present històric que feia més viva la narració. El van de van ferir el feia més expressiu que feriren. A finals del XV, però, ja va passar a ser només un sinònim del passat simple.
Demà veurem quins podrien ser aquests pecats del perifràstic que l'han mantingut tants segles postergat.
UN TAST DE CATALÀ
Per als enemics del perifràstic un primer pecat era ser-ho: dir amb dues paraules (va dir) el que podíem dir amb una (digué), allunyant-nos del teòric model llatí.
Però totes les llengües -incloses les clàssiques- oscil·len entre formes analítiques i sintètiques. Ningú diu, per exemple, que l'anglès sigui pobre perquè forma els temps verbals amb auxiliars i una mínima flexió.
Un segon pecat seria que sigui el que es diu i no pas el que s'escriu, un prejudici que ja no s'aguanta amb la irrupció dels mitjans audiovisuals. Al contrari, que es digui ara és bàsic per ser estàndard, i el simple ja només es diu, al costat del perifràstic, en valencià central i algun dialecte balear (i la 1a persona, jo diguí, ni això).
Si alguna cosa caracteritza avui un bon escriptor és que quan el llegeixes sembla que et parli. Per contra, sol ser l'inexpert el que barrejant paraules cultes amb greus castellanismes té un estil pedantesc i impostat.
I el tercer pecat seria de cacofonia. De fet, és l'únic que encara li imputen els pocs gramàtics que el qüestionen. Ja no demanen fer servir sempre el passat simple sinó que condemnen que només s'utilitzi el perifràstic.
Per encomanar-nos el seu neguit han inventat el terme vavaisme, amb el qual pretenen subratllar com és d'insuportable la constant repetició de va, van, vaig, vas, etc.
Però estic convençut que res no ens impediria parlar d'enenisme o quequeisme si ens obsessionéssim a notar tots els en o que que acumula un fragment de la millor prosa. És com quan algú et recorda que tens la llengua dins la boca, que te la notes.
Veig en la naturalitat i la versemblança uns valors més essencials que aquesta subjectiva eufonia, i diria que és el criteri que de mica en mica es va imposant.
UN TAST DE CATALÀ
El calc dels girs idiomàtics pot ser molt difícil de combatre. En part, perquè els diem amb paraules ben correctes, però sobretot perquè sovint es basen en metàfores tan transparents que costa percebre-les com a estranyes al català.
Ens passa amb alguns sentits de la locució a l'esquena. El més comú, el que pren l'esquena com el lloc sobre el qual es porten coses, deu existir en totes les llengües, i en català origina frases fetes tan genuïnes com viure a l'esquena d'algú .
També podem girar o donar l'esquena a algú (ignorar-lo) i tirar-nos una cosa a l'esquena (despreocupar-nos-en). En canvi, no és gaire clar que a l'esquena d'algú usat en el sentit d'amagat d'algú no sigui influència del gir a espaldas de alguien .
I encara ho és menys que tot el que hem acumulat amb el temps i no és material -anys, experiència, disgustos, etc.-, i que un castellà pot tenir a sus espaldas, nosaltres ho puguem tenir a l'esquena . És un sentit que veu l'esquena com una motxilla de vivències.
Quan ho traduïm a més llengües per intentar aclarir si es tracta d'un gir específic del castellà, veiem que l'italià pot dir anni di esperienza alle spalle (que vol dir a les espatlles ), però que en anglès la forma usual és years of experience behind (him) ; i en francès, années d'expérience derrière (lui). I això ens fa pensar que el més genuí és dir anys d'experiència (al) darrere (seu) .
Ara bé, si podem pujar a l'Aneto amb 53 quilos a l'esquena, què ens impedeix, per exemple, tenir fills amb 53 anys a l'esquena.
La frontera entre la metàfora idiomàtica i la poètica és tan tènue que algun cop, volent combatre la interferència, podem estar reprimint la creativitat.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
El titular de la portada d'ahir deia "Aznar agita el fantasma de la fractura social", i alguns tuits de seguida van destacar que en castellà seria idèntic. El titular no m'agrada -i així ho vaig expressar-. I no pas perquè, casualment, sigui bilingüe (un fet curiós per inusual i, en el fons, anecdòtic), ni tampoc perquè sigui incorrecte.
Segons el DIEC2, fantasma vol dir "imatge mental enganyosa" i un dels sentits d' agitar és "inquietar, moure violentament". L'exemple que recull encara avala més el titular: "Agitar les passions del poble".
Si no m'agrada és perquè agitar un fantasma , que seria molt bo com a troballa, apareix sovint i des de fa temps en la premsa en castellà, fins al punt que ja és un clixé periodístic.
De clixés n'hi ha molts. Ho són, per exemple, seguir un full de ruta, trepitjar línies vermelles o posar en valor. Fa uns anys no els hauríem ni entès i ara no en sabem prescindir.
Són píndoles conceptuals prefabricades, tan útils com perilloses, i jo només en condemno l'ús abusiu i inapropiat. Ara bé, quan al clixé s'hi afegeix el calc, crec que és bo que fem l'esforç de dir-lo amb paraules diferents en lloc de quedar tranquils veient que és un calc correcte.
No dic que sigui dolent trencar la baralla, tancar files o passar pàgina però reforcem la identitat del català quan optem per estripar les cartes, fer pinya o girar full. I potser també val més brandar espantalls que no pas agitar fantasmes.
Dir-ho amb altres paraules sovint sobta, fa riure o sona poc neutre, i obliga a refer la complicitat que amb el calc ens asseguràvem.
Si jo el defenso és perquè m'espanta el que temo que no sigui cap fantasma: el perill d'acabar parlant un dialecte del castellà.
Segons quin tema vulguem abordar, haurem de ser més subjectius o
més objectius. Si volem parlar de la qualitat de la fruita del mercat
haurem de ser molt objectius (classe, estat, qualitat, provinença,
presentació...); si,
en canvi, volem descriure l'ambient del mercat, el comportament dels
venedors, el tràfec que hi ha i, per altra banda, volem impressionar
el lector, podem ser més subjectius.
De tota manera, no hi ha res millor per a satisfer el lector que presentar-li unes bones descripcions aconseguides gràcies a una atenta observació. Si, doncs, volem descriure un mercat, hem de conèixer-lo en tots els seus aspectes, sobretot en aquells que passen més desapercebuts de la gent, els que fan que la mercaderia arribi, que s'organitzi, que es mogui; la facturació, l'emmagatzemament, els frigorífics, els conservants... Hem de treure informació de tots els racons possibles.
Aleshores, si sabem vendre el producte –i el vendrem si aporta novetat i satisfà la curiositat i el desig de saber del lector–, serem correspostos per la bona lectura que en farà l'interlocutor.
El futur del català, 27 anys després
La normalització del català,
entre
el cofoisme i la desesperació
(III)
article
de Joan Tudela
publicat al setmanari “El Món” el 31
d'octubre de 1985
LA
CASTELLANITZACIÓ QUE VE DE LLUNY
Cadascun
dels casos esmentats és fruit de la seva pròpia història. L'important, en el
nostre cas, no és saber si la botella de vi és mig plena o mig buida, sinó si de
mica en mica es va omplint o bé es va buidant; és a dir, saber la direcció dels
processos sociolingüístics. No hi ha una sola pressió unidireccional, sinó dues
pressions. Vivim, alhora, una forta castellanització, que ve de lluny i que no
s'ha aturat, i una important recatalanització, que s'ha reprès de forma
recent.
La
castellanització idiomàtica va començar ja al segle XVI, tot seguit de
produir-se la unió, sota una mateixa corona, de la confederació
catalano-aragonesa amb Castella, amb predomini polític, econòmic, demogràfic i
cultural castellà. La primera embranzida castellanitzadora, com era lògic, va
afectar la ciutat de València, que al segle XVI era la veritable capital
econòmica i cultural dels Països Catalans. Aquesta primera castellanització és
una de les causes que el País Valencià i sobretot la seva capital figurin en un
dels vagons de cua de l'actual recatalanització. Durant els segles XVI i XVII,
malgrat tot, la castellanització és feble en el conjunt de la nostra àrea
idiomàtica, i la immensa majoria de la població viu en català a tots els
efectes.
Com és
sabut, a començaments del segle XVIII, amb la derrota de catalans, valencians i
mallorquins en la guerra de Successió i l'entronització dels Borbons, s'inicia
la planificació oficial i sistemàtica per a la substitució del català. Com és
que, després de quasi tres-cents anys, encara no ha reeixit del tot la
castellanització? Certa historiografia ho explica gràcies a la decidida voluntat
dels catalans de continuar parlant català. Aquest factor de fermesa col·lectiva
en el manteniment de la identitat lingüística no s'ha de negar, ni subestimar.
Però potser hauríem acabat com Occitània si no fos que, al segle XVIII,
Catalunya, derrotada políticament, comença un desenvolupament econòmic que
acabaria convertint-la, com diu el títol d'una recent exposició, en la fàbrica
d'Espanya, i fent de Barcelona una metròpoli moderna i europea. Castella, que al
segle XVI era vista com un model a imitar, va passar a ser un contramodel. Per
això industrials, polítics i intel·lectuals, a darreries del XIX i primer terç
del XX, van poder aixecar la bandera de la que mai no havia deixat de ser la
llengua del poble, i van convertir el català modern en una llengua en camí de no
patir cap altra limitació que la de tenir una àrea demogràfica
restringida.
Però
durant els anys seixanta es va produir una uniformització socioeconòmica a
Espanya, la qual ha esdevingut –homogèniament– una societat urbana i
industrialitzada. Catalunya ja no és avui diferent econòmicament de la resta
d'Espanya i, per tant, el seu caràcter econòmic més avançat ja no actua com a
suport de la identitat lingüística pròpia.
La
massiva immigració castellanoparlant dels anys de vaques grasses de l'economia
va capgirar la fesomia idiomàtica de la societat catalana. Els fills dels
immigrats, en la seva immensa majoria, no han adoptat la llengua catalana com a
pròpia. A més, una anàlisi sociolingüística de la piràmide d'edat, que encara
ningú no ha gosat fer, ben segur que explicaria amb dades allò que és evident
anant pel carrer: que el castellà és més usat pels joves, i el català, en canvi,
per la gent d'edat. Avui ja no es pot dir, doncs, tranquil·lament, que el català
és la llengua del poble, com es podia dir fa només quaranta anys. La
castellanització idiomàtica, en aquest sentit, ha avançat molt en les últimes
dècades.
La
irrupció de la cultura de masses entre nosaltres en els últims vint anys, que
hauria estat una oportunitat magnífica per a la recatalanització, ha estat en
castellà. Fins fa ben poc, exclusivament; ara, majoritàriament. La Nova Cançó,
durant una època, o avui TV3 o el circuit català de TVE, tot i la seva
importància, no impedeixen que la cultura de masses continuï sent
majoritàriament castellanitzadora.