193. Només a través del
coneixement i l'ús de la llengua d'un país es pot copsar la seva naturalesa real
i es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen
comunicar-se.
Najat
El Hachmi
Escriptora catalana i mitjancera cultural d'origen
amazic
(Publicat al diari Avui el 14 de març del 2006)
Des de sempre, el discurs lingüístic, com qualsevol altre discurs social, s'expressa a través de paraules. Al fons de les paraules hi ha idees, sentiments i vivències. Ara i aquí, el discurs sobre el fet lingüístic s'alimenta més que res del discurs periodístic i del discurs polític, cada cop més fusionats. No sempre ha estat així. L'acta fundacional del primer catalanisme lingüístic, l'any 1833, va ser un poema, l'oda La Pàtria d'Aribau. Però a començaments del segle XXI són els mitjans de comunicació i els partits el camp de batalla de l'opinió pública.
Parlem de batalla perquè qualsevol discurs social que vol prosperar ha de vèncer el contradiscurs corresponent. El discurs del catalanisme lingüístic ha de fer front, ara més que mai, a un contradiscurs que té altaveus tan potents com el PP, la Cope i El Mundo. I hem de reconèixer que l'èxit d'aquest contradiscurs arriba a l'extrem de determinar fins i tot la nostra pròpia agenda temàtica: aconsegueixen que parlem, en defensa pròpia, dels temes que ells trien.
Exemple claríssim d'això que diem és un dels continguts més repugnants del contradiscurs, presentat en societat l'any 1993, quan una portada del diari ABC titulava: “Igual que Franco però a l'inrevés. Persecució del castellà a Catalunya”. A hores d'ara, el contradiscurs hi insisteix: el catalanisme imposa el català com el franquisme imposava el castellà. La nostra resposta a aquesta barbaritat és ben fàcil: Franco encapçalava una dictadura i, per tant, comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre aquelles persones que no són demòcrates. El mal és que pesa més la potència de l'altaveu que la força de la raó.
Espanya no té remei! L'any 2006, quan vaig publicar aquest article que ara reedito, ja ho sospitàvem. Ara ho sabem del cert. L'any 2012, el poble català ha dit a Espanya: s'ha acabat el bròquil!
Esta
columneta divendres passat versava sobre el diferent significat de “dessecar” i
“dissecar”, però sobretot de la necessitat comunicativa d'acceptar normativament
el verb “disseccionar”, amb el sentit, que ja usem per a entendre'ns, de ‘obrir
(un ésser viu) i discernir-ne les parts per a estudiar-ne l'anatomia o per a
realitzar-hi una intervenció quirúrgica', o ‘analitzar minuciosament (un llibre,
una obra d'art, una ideologia, etc.)'.
Com deia en
l'article de fa una setmana, els principals diccionaris de referència atribuïxen
eixe sentit només a “dissecar”, amb les consegüents confusions i situacions
jocoses i tragicòmiques que això pot provocar. Però el mateix divendres de
vesprada, llegint l'agenda d'este mes del Centre de Cultura Contemporània
Octubre, repare que en l'explicació de les conferències “Converses fusterianes”,
l'autor o autora del text ha usat la forma “disseccionar”, tal com demana la
precisió i la realitat comunicativa, com reivindica Pla Nualart en Això del català. Podem fer-ho més fàcil
i com registren l'Esadir.cat i el diccionari de la RACV.Tractant-se del text
d'un centre cultural poc donat a vel·leïtats herètiques, l'ús de d'eixe verb,
titlat per algun sabut de castellanisme, em va sobtar agradablement. El passatge
en qüestió diu: “
destacats especialistes que disseccionaran les aportacions
fusterianes en camps com la literatura, la història, l'assaig, la poesia, etc.”.
L'autor o autora del text o bé no s'adonà de la “incorrecció” o, amb bon
criteri, no es va atrevir a dir que “dissecaran” les aportacions de Fuster.
Haguera sigut massa, i més sent el text d'on és.
L'altre dia feia jo broma sobre l'animalicidi que es podria cometre en un quiròfan si el metge especialista es confonguera d'accepció davant de l'orde de “dissecar”, donada per un superior jeràrquic primmirat lingüísticament (que algun n'hi ha). El text citat haguera pogut ser interpretat com un cas d'homicidi intel·lectual si qui ha elaborat el text haguera escrit “dissecaran”, en aplicació de la norma essencialista, però va fer molt bé posant “disseccionaran”, perquè la comunicació i claredat ha de primar per damunt dels dogmes lingüístics, i si “disseccionar” comunica, aclarix i precisa l'hem de considerar correcte i usable, com tants altres vocables condemnats, durant molts anys, a les tenebres de la incorrecció pel fonamentalisme estèril i paralitzant. Confiem que l'esperat DNV de l'AVL “disseccione” comunicativament bé els conceptes i els significats, i que no disseque res que no calga.
Sabíeu
que
M'arriba que tanca l'Espai Mallorca, la llibreria, botiga, restaurant i lloc de presentacions culturals situat al carrer del Carme de Barcelona, i me n'hi vaig per veure si és cert. La Carolina, la dependenta, m'ho confirma: “Tanquem a principi de novembre.” I per què? La Carolina està facultada per vendre'm llibres, discos i sobrassades i fins i tot per dir-me que la decisió, de fons econòmic, ha estat del Gremi d'Editors de les Balears, que és qui gestiona l'Espai, però res més. I per què ha d'afegir-hi res, si sembla que està tot dit i no s'hi pugui afegir res més? Doncs perquè a mi també m'ha arribat que pel mig hi ha la política, i en concret la política del PP balear. “Millor que parli amb l'Amanda, que és l'encarregada, i ve a les tardes.” Molt bé, trucaré a la tarda, però abans em posi aquest llibre, aquest vi, aquest oli i la sobrassada més coent que tingui. El llibre és el Diccionari d'expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines d'En Jordi des Racó, d'Antoni Llull Martí; el vi, un Ses Ferritges 08 del celler Miquel Oliver que la Carolina em diu que és molt bo; l'oli, un Olis de Sóller, i, la sobrassada coent, de la casa Munar. “Alguns d'aquests productes i molts dels llibres que aquí tenim no els trobarà fàcilment enlloc més”, em diu la compungida Carolina.
A la tarda, tal com hem quedat, truco i se m'hi posa l'Amanda, l'encarregada. La història és aquesta. L'any 1998, el PP tenia el govern balear però no el Consell de Mallorca –l'equivalent a la Diputació–, que era en mans del Pacte de Progrés. El Consell volia projectar la cultura balear a l'exterior però com que no n'era competent va arribar a un acord amb el Gremi d'Editors de les Balears perquè obrissin l'Espai Mallorca amb el seu suport, que vol dir amb la seva subvenció econòmica. El Consell és ara en mans del PP i els seus responsables diuen que no saben res de compromisos anteriors. La subvenció al Gremi d'Editors s'ha acabat i la Carolina, l'Amanda, l'amo del local i els proveïdors de vins, olis i sobrassades fa sis mesos que no cobren. Aquí s'ha acabat l'Espai Mallorca. Aquesta gent del PP és una mica estranya. Que no volen vendre sobrassades a fora? Ja no dic llibres: sobrassades, olis, vins. Mira, un siurell caganer. Posi'm un siurell caganer per al pessebre, Carolina.
Feia dècades que el catalanisme cultural i polític no mantenia una actitud de tanta lleugeresa en relació amb el País Valencià i les Balears, així com amb allò que ocorre més enllà de les Alberes o banda ençà del Cinca. El partit que governa Espanya és el mateix que ho fa a la Generalitat valenciana, al govern balear i a la Diputació General d'Aragó, on té un únic llibre d'estil: una nació, una cultura, una llengua, una bandera. L'espanyola, por supuesto... M'esgarrifo en llegir, a les xarxes socials, comentaris de pretesos independentistes catalans que manifesten en relació amb aquests territoris i la seva gent la mateixa indiferència, o potser encara més, que poden sentir cap a Belize, Vanuatu o el Kirguizistan.
És al País Valencià on l'ofensiva espanyolitzadora i, doncs, desvalencianitzadora i anticatalana, ha tingut una intensitat més agressiva, mentre Canal 9 i TV3 no poden ser vistos amb normalitat a tot l'àmbit lingüístic. Els socialistes, que hi havien governat abans, no van adoptar mesures per evitar la malvestat posterior. I tampoc no van fer-ho quan governaven a Aragó, tot i tenir un president catalanoparlant. L'arribada del PP al govern aragonès ha comportat, a través d'una consellera de Cultura (?) natural de Ripoll, l'atemptat filològic més ridícul produït els darrers mil·lennis com és ara amagar el nom de “català” per a la llengua pròpia de la Franja i convertir-la en “aragonès oriental”. El descobriment d'una nova llengua romànica ha sorprès la comunitat científica internacional... En un conegut centre comercial d'Alacant, a la llibreria, hi ha una secció en “idioma autonómico”! Evitar la raó científica i la veritat és també el que fa el govern de José Ramón Bauzá, que, per no pronunciar el mot “català”, en diu “l'altra llengua cooficial distinta del castellà”. Com si amb això no n'hi hagués prou, el primer que van fer va ser suprimir la direcció general de Política Lingüística (en van crear una de nova, de Caça, va de debò!) i van tancar també la TV de Mallorca i Ona Mallorca, ambdues públiques i en català; Maó s'ha convertit en Mahón i Palma en Palma de Mallorca; el canal televisiu IB3, on ja no hi ha doblatge en català dels films, deixarà de veure's fora de les Balears; la llibreria Espai Mallorca de Barcelona, únic lloc per trobar les novetats editorials i discogràfiques illenques, podria tancar les seves portes; el conseller d'Educació i Cultura, és una manera de parlar, informa en un programa a la televisió franquista Intereconomía que suprimirà per decret la immersió lingüística a les escoles, etc.
Mentrestant, hi ha jubilats que fan vaga de fam i caminades per la llengua, delegacions que van al Parlament Europeu, centres educatius i moltes persones s'enllacen per la nostra llengua i l'ofensiva governamental perquè els pares i mares inscriguin els seus fills a escola, rebutjant el català, ha estat un veritable fracàs. I, nosaltres, al Principat, mirem com plou, com si tot això no tingués res a veure amb nosaltres, com si qualsevol atac contra la llengua catalana no fos un atac contra la llengua catalana, tota la llengua, es produeixi on es produeixi. Ja deia Joan Fuster que la llengua i la bandera no és que siguin iguals, és que són la mateixa. Ara que se li fan tants homenatges, caldria que el catalanisme abandonés la miopia, la insensatesa i la falsa prudència, per actuar en conseqüència i passar de la lleugeresa regional a la consistència nacional i respondre globalment. Fer-ho, en el terreny lingüístic i cultural, no implica, necessàriament, optar per la independència dels Països Catalans, sinó, pel cap baix, per la ciència i un mínim de dignitat. I no s'hi val a dir que “allà” tenen el PP, perquè és el que la gent ha votat. Com deia fa poc una internauta, no tothom els ha votat i això fóra com dir que a Badalona tots són racistes o al Principat tots conservadors. Eh, què no? Idò, això.
Des del sud valencià
Una petita
reflexió
Tudi Torró
M'agradaria referir-vos dues històries d'alumnes de Secundària. La primera tracta d'un alumne escolaritzat a un IES d'Alacant, ha passat tota la seua escolaritat a un centre de Primària de doble línia (PIL/PIP), ell anava a PIP, és el fill d'un amic, té quinze anys. Fa unes setmanes va venir amb son pare a passar el dia a casa, interactua poc, està tot el dia pendent del seu mòbil i de la televisió i, a l'hora d'acomiadar-nos, li parle en valencià i contesta iradament, - A mi, háblame en castellano que no te entiendo- No cal que us diga el que li vaig contestar.
L'altra història es situa a Elx, alumne de catorze anys, escolaritzat a un IES, prèviament tota l'escolarització en un centre PIP. Conec bé a la mare, són immigrants però el xiquet ha nascut a Elx, la mare, molt preocupada, em diu que a l' IES que va el xiquet, encara que assisteix a un PIP (Programa d'Incorporació Progressiva) té moltes assignatures en valencià i li les han suspès quasi totes perquè no l'entén, vol anar a un altre IES on no impartisquen tantes assignatures en valencià....També li explique alguna cosa que no ve al cas.
Aquestos xics, sense por a equivocar-me, jo diria que representen el 90% de l'alumnat escolaritzat en un Programa d'Incorporació Progressiva a les grans ciutats del nostre territori (Alacant, Elx, Valencià )
¿A qui hem de responsabilitzar del seu nivell de llengua?
Podem continuar parlant tot el que vullgam del què diu i mana la normativa, de l'innecessari nou Decret de Plurilingüisme, però si no s'apliquem en entendre com aprenen els nostres alumnes; per què aprenen; què els mou a aprendre; com els podem interessar per aprendre...donarà igual el que es legisle, siga bo o dolent, perquè allò principal -el principi- està amb nosaltres... Com diu José Luis Sanpedro “L'educació és fonamental en la vida de tota persona i per a que es produïsca la connexió necessària entre alumne i docent es necessita un 50% d'amor i un altre 50% de provocació”, si això ho fem en valencià, tindrem guanyada la batalla contra la desafecció per aprendre i sobretot per aprendre en la nostra llengua.
Ningú qüestiona l'èxit dels programes d'Immersió ¿ Per què? La resposta és evident:
No només es tractava de tenir una bona planificació i un bon disseny, tot i ser important, el professorat era conscient que en un Programa d'Immersió Lingüística havia d'aplicar necessàriament tècniques pedagògiques i emocionals adients, la llengua era el vehicle i, en els programes d'immersió, el vehicle era el valencià.
Ho il·lustraré amb aquesta anècdota: “Alumna de 4 anyets, castellanoparlant, Elx, mai havia escoltat parlar en valencià...i quan ix del primer dia de classe li pregunta sa mare un poc preocupada, - Què tal la maestra, lo has pasado bien. I li contesta la xiqueta entusiasmada – Muy bien, hablaba en inglés pero lo he entendido todo!!!
D'això era del que es tractava....