192. El català és la
primera llengua escrita que conec.
Najat El Hachmi
Escriptora catalana i mitjancera cultural d’origen
amazic
Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.
D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.
L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.
Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.
En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.
[ La segona part d'aquest article tractarà, demà i en aquesta mateixa pàgina, la qüestió de l'estatus jurídico-polític de les llengües en cas d'independència de Catalunya. ]
La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.
Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?
Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.
Un
“Congreso”, només en
castellà!
Des de hui dijous 1 de novembre fins al pròxim diumenge, se
celebra a València el Primer Congreso Nacional de Pastoral Juvenil
de España. Aquest Congreso està organitzat per
Amb motiu del Congreso Nacional, fa unes setmanes es va presentar un vídeo de promoció d’aquest esdeveniment juvenil de l’Església d’Espanya. Diversos jóvens opinaven, en castellà, sobre la situació de l’Església. Però a més dels jóvens que parlaven en castellà, el vídeo incloïa les declaracions de dos xics i una xica, un en la nostra llengua, l’altra en basc i un tercer en gallec, on explicaven la visió que tenien de la religió i de la fe. No cal dir que el vídeo portava la traducció en castellà, de les intervencions d’aquests tres joves en català, basc i gallec. Però, miracle!! En la versió oficial del vídeo, les tres intervencions d’aquest tres jóvens que no parlaven castellà, s’han esfumat! Han desaparegut! Del vídeo, que dura 20 minuts, s’han suprimit les opinions d’Albert, Adrián i Maria, que parlaven en català, gallec i basc! Igual que Pentecostès, però al revés!!!
Amb motiu del Congreso, València acollirà una
exposició de pintura dels monestirs cistercencs de San Isidro de Dueñas
(Palència) i de Santa María
Quan pensàvem que a València es feia un Congrés sobre Pastoral Juvenil, hem descobert que no és així. Només és un Congreso! Sense la més mínima obertura o sensibilitat a les altres llengües (també espanyoles, o no?) dels bisbats que tenen una llengua pròpia oficial!!
Algú s’imagina què hauria passat, si el
Congreso s’haguera celebrat a
Barcelona i del vídeo s’hagueren tret les intervencions en castellà i només
s’hagueren deixat les fetes en català?
Quina diferència de sensibilitat per la llengua, per exemple, amb el Manchester City, que fa uns dies va confirmar amb un comunicat en anglès, català, basc i castellà, el fitxatge de Txiqui Begiristain, com a nou secretari tècnic del Club!
Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat
El congrés se celebra a València organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola. La web CatalunyaReligió.cat denuncia que s'han suprimit els únics tres fragments de la primera versió de la gravació són els tres que no eren en castellà
L'Albert parlava en català, l'Adrián, en gallec i la María, en
basc. Expressaven en la seva llengua opinions recollides a diversos joves en un
vídeo
de promoció de la trobada de joves catòlics de la Conferència Episcopal
Espanyola –el primer 'Congreso Nacional de Pastoral Juvenil'–, que se celebra de
l'1 al 4 de novembre a València. Totes tres intervencions estaven subtitulades
en castellà per facilitar-ne la comprensió a quin no entengui aquests idiomes. I
totes tres han desaparegut de la versió definitiva del vídeo, penjada a la web oficial del congrés. La María ha
'sobreviscut' a la tisorada perquè en un altre fragment parla en
castellà.
La web CatalunyaReligió.cat ha denunciat aquest canvi d'última hora en un vídeo que ja estava editat i totalment acabat. A més a més, és una modificació que ni tan sols serveix per escurçar gaire el vídeo: la versió íntegra durava 21.47 minuts i la reduïda en dura 21.08: un 'estalvi' de 39 segons.
El
vídeo complet encara es troba a YouTube i és també el que teniu sobre
aquestes línies. S'hi poden veure les intervencions en català, gallec i basc als
minuts 5.13, 15.53 i 17.26, respectivament. CatalunyaReligió.cat també ha difós
una
versió reduïda del vídeo que conté, només, els
tres fragments eliminats en la versió oficial.
Així ho denuncia el portaveu adjunt d'EUPV en Les Corts qui ha criticat el considerable augment en els comptes autonòmics de les partides destinades a Lo Rat Penat i a la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana (RACV).
Tot fa pensar amb aquesta decisió política que el PP continua amb la croada iniciada per a reprendre el fantasma de l'anticatalanisme, vella dinàmica a la que recorre quan vol tirar cortines de fum sobre la seua més que dolenta gestió. Encara que ara ha traspassat una línia roja, ha destinat els diners tan necessaris per a altres coses a aquesta causa absolutament inútil.
Blanco acusa el PP de “seguir alimentant el nucli dur del seu pessebre: les organitzacions eclesiàstiques i les entitats secessionistes. Al darrere segueix tenint el mateix aparell ideològic des de fa dècades: el nacionalcatolicisme i el blaverisme més reaccionari”.
Per al diputat d'esquerres, el Partit Popular “ha subvencionat fins ara aquestes entitats sense cap tipus de vergonya. Tenia diners i els destinava a allò que més interessava, construir una xarxa clientelar al seu servei. Però ara el més greu és que ho fa sense vergonya mentre retalla tot tipus d'inversions, serveis públics i prestacions socials.
En opinió de diversos sectors que pateixen retallades des de fa mesos, “sembla que per a avivar l'anticatalanisme sí que hi ha diners”.
A més, la Fundació Bancaixa i Bromera van organitzar el passat 31 d’octubre una sessió d’animació a la lectura al voltant d’En les mars perdudes, obra guanyadora del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 2011. L’objectiu d’aquest acte, en què l’escriptora Raquel Ricart va conversar amb els alumnes de 3r i 4t d’ESO de l’IES Tulell d’Alzira, és que els destinataris reals de les obres guardonades en les categories infantil i juvenil dels Ciutat d’Alzira participen en l’esdeveniment que suposa cada nova edició dels premis (al final de la nota trobareu l’enllaç amb algunes fotos de la sessió).
El jurat del XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil –dotat amb 16.000 euros per la Fundació Bancaixa– l’han format Pasqual Alapont, Assumpció Perepérez, Raquel Ricart (guanyadora de l’edició anterior), Carlos Correal i Francesc Pérez Moragón. Les ombres del bosc ens presenta una trama policíaca amb altes dosis d’intriga. Un estudiant noruec arriba a València fugint de malsons que el persegueixen i coneix una jove amb qui comparteix un passat ple d’ombres. Mentrestant, es produeix un estrany crim a la ciutat i la investigació esdevindrà un trencaclosques en què el jove estudiant té una peça clau. Amb aquesta novel·la, l’autor ha volgut proposar als joves lectors «una novel·la àgil en la qual es capbussaran com qui es submergeix sense voler en un malson inconfessable».
Vicent Enric
Belda
(Agullent, 1962) compagina la tasca docent amb l’escriptura. Ha guanyat el Premi
Samaruc amb L’estirp de l’horror i el Premi Vicent Silvestre de Literatura
Infantil 2006 per La llegenda de l’amulet de jade,
que també va ser escollida per als White Ravens, la selecció que fa la
biblioteca de Munic de les obres infantils i juvenils més destacades d’arreu del
món. Amb El secret de Meritxell va
guanyar per segona vegada el Premi Vicent Silvestre i també el Premi Samaruc de
Literatura Infantil. A hores d’ara, enllesteix la publicació de Deus ex machina. Història de
Sam, una novel·la
juvenil de ciència-ficció.
El dia que en Gluck va arribar a la Terra, de Jordi Sierra i Fabra, ha sigut
l’obra seleccionada pel jurat del XVII
Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, format per Teresa Broseta,
Juane Gumbau (guardonat en l’última edició), Jordi Verdú, Carlos Correal i
Bernat Bataller. El guardó, dotat amb 2.500 euros per Edicions Bromera, ha
sigut per a la història de Steve, un jove que és testimoni d’un robatori i evita
ser atropellat pels lladres gràcies a l’aparició d’un simpàtic extraterrestre
boig per les pomes. Per tal d’agrair-li-ho, l’ajudarà a carregar d’energia
la nau espacial amb què ha de tornar al seu planeta i així sorgirà una amistat
que canviarà per complet no només la
vida de Steve, sinó –anys després– també la de moltes altres
persones.
Jordi Sierra i Fabra
(Barcelona, 1947) és un dels autors més llegits a l’Estat espanyol i
Llatinoamèrica. Les seues obres s’han traduït a 25 llengües i ha venut més de
set milions de llibres. Rodamón incansable, expert en música i escriptor
polifacètic, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos. Des del 2004
funciona el seu gran projecte, la Fundació Jordi Sierra i Fabra, que concedeix
el Premio Jordi Sierra i Fabra de Literatura para Jóvenes. Ha estat candidat al
Premi Andersen i guanyador del Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil,
del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i del ‘Cervantes Chico’, entre molts
altres. En Bromera ha publicat Somnis
trencats, Els focs de la memòria,
Solituds de l’Anna i El somriure del diable, per
a joves, i L’escola, per
a primers lectors. Més informació: www.sierraifabra.com.
Tot i que el veredicte s’ha donat a conéixer el 2 de
novembre, els guanyadors rebran l’estatueta dissenyada per Manuel Boix el proper
9 de novembre, en el transcurs de la
tradicional gala de lliurament dels
Premis Literaris Ciutat d’Alzira. També és públic des del 26 d’octubre el
veredicte del VII Premi de Teatre Ciutat
d’Alzira, que ha quedat desert. Els guardonats de la resta de categories es
coneixeran durant aquesta vetlada literària: el XXIV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira
–dotat amb 16.000 € per l’Ajuntament–, el XVIII Premi Europeu de Divulgació
Científica Estudi General –que la Universitat de València patrocina amb 16.000 euros–, el XIV Premi d’Assaig Mancomunitat de la
Ribera Alta –dotat per aquesta entitat amb 8.000 euros– i el VII Premi de Poesia Ibn Jafadja
–patrocinat per la UNED amb 5.000
euros.
Estrena de Fènix 11.23