desbotifarrar
1)
Esgarrar o trencar
alguna cosa fent que el seu contingut isca a l'exterior.
No sé com ho ha fet però, quan m'he descuidat, el xiquet havia
desbotifarrat el coixí i havia omplit tota la casa de
plomes. |
En l'entrada desbotifarrar
del Diccionari català-valencià-balear podem llegir: «Rompre una cosa fent-ne sortir el seu contingut (Cast., Val.); cast.
destripar, reventar. Els peixcadors... porten tisores y navaixeta pera desbotifarrar
l'anguila que algunes voltes se sol engulirse l'ham. Ros
Rom. 123.»
2)
Desfer la tapadura
del llit, quan està feta i arreglada, i deixar-la desarreglada,
rebolicada.
Açò ho fa,
involuntàriament, la persona que està gitada, pel fet de moure's molt en el
llit, girant-se cap ací i cap allà i pegant voltes i més
voltes.
Fes el favor d'arreglar-me el llit, que està tot desbotifarrat i
d'eixa manera jo no puc
dormir. |
El
verb desbotifarrar, en les dues
accepcions definides, és d'ús habitual en el parlar
d'Alcoi.
donar
el pa per reixeta
Donar els diners racionats, amb gasiveria, molt
a poc a poc.
El pare tota
la vida li va donar a la mare el pa per reixeta. ¡Quant que ha patit la
pobra! |
Conec
la locució del valencià d'Alcoi, que és el parlar que jo he rebut per tradició
oral. És una expressió que he sentit en boca de ma mare i d'altres persones de
la meua família.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 273)
Esbajocar, esbessonar, esclovellar,
pelar
Antoni Llull Martí
De
vegades es fa un ús abusiu del verb pelar, utilitzant-lo en lloc
d'esclovellar en
coses en les quals seria més apropiat usar aquest darrer, per la senzilla
raó que no es tracta de llevar la pell, sinó una clovella, o, com
diuen al continent, clofolla. Un
d'aquests casos és pelar faves per esclovellar faves. Les faves,
per a utilitzar-les a
la cuina, una vegada collides caldrà esbajocar-les, o
esbessonar-les, i, si ja
són velles, esclovellar-les, com quan en volem fer fava parada,
aquest cuinat tan bo i
tan nutritiu, sobretot si a més de la col i/o altres verdures s'hi afegeix carn
de porc, un poc de sobrassada, i tallades de botifarró. Molta gent li
diu, per ultracorrecció, «fava pelada», en lloc de fava parada. Una de les
accepcions del verb
parar és ‘posar a punt', ‘preparar', com és veu a les locucions parar
casa, parar
taula,
parar botiga, parar una arma, parar una trampa, etc. En el
cas de les faves, per fer-ne el guisat al qual m'he referit, cal esclovellar-les
(o, si ho voleu així,
pelar-les), però això no és tot, perquè després cal xapar el bessó de
dalt a baix
en el sentit de l'amplària, perquè siguin més bones de coure. Parades
d'aquesta manera, acaben de parar-se posant-les dins l'olla amb tots els
ingredients apropiats i deixar que coguin a bastament fins a tenir a punt la fava
parada, deliciosa per a
aquells a qui els agrada aquest llegum, però que hi ha persones que no en
volen ni sentir l'olor.
Les
faves es cultiven des de temps prehistòrics, i han estat un aliment bàsic
per a molts de pobles de l'antiguitat. Els egipcis les detestaven, però
eren molt preuades pels romans. Un cas notable d'aversió a les faves és el del
famós savi grec
Pitàgores, que malgrat esser vegetarià, no en menjava mai, ni parades ni
sense parar, i en tenia prohibit el consum als seus
deixebles.
Esclovellar, a Mallorca escloveiar, és també usat a l'illa, i a alguns llocs de Catalunya, amb el sentit de ‘xerrar d'una cosa que convé tenir reservada', que no és per esser divulgada, com per exemple: li vaig parlar clarament, li vaig esclovellar bé l'assumpte, però li vaig dir que no en parlàs a ningú. I també hi ha la dita esclovellar sa magrana, per ‘dir coses que convendria més no divulgar-les'.
Cobejança, delectança, descurança, enduranç, folgança,
remembrança, testimoniança... Tots despatxats amb més o menys
recança.
«Una esperança desfeta, / una recança infinita / i una pàtria tan
petita / que la somio completa» (Joan Oliver, Corrandes d'exili, dins Saló de Tardor,
1947).
«A cadascuna –divina esperança- / veure-la amb joia, guanyar la fermança / p'una mirada dolcíssima i breu; / i sols amar-les quan van allunyant-se: / sentí una mica de bri de recança / quan és passada llur gràcia, llur veu... / Ara veieu si no és benaurança. / Ara veieu» (Josep Carner, Auques i ventalls, 1914).
En serio. Seriosament. De debò. De va de
bo.
Parlar seriosament. T'ho dic de debò. M'ha ofès de va
debò.
En vez de. 'En ves de'. Per
comptes de. En comptes de. En lloc
de.
Per comptes de coca, li han donat pa. En comptes de plorar,
rius!
Estar de mala pata. Estar de pega. Tenir mala sort, o estar de mala
sort.
Jo sempre he d'estar de pega, mal llamp! Tinc mala sort, mal llamp!
http://www.ara.cat/premium/opinio/treballar-dur_0_792520768.html
No pretenc aquí qüestionar la nostra proverbial capacitat de treball sinó dilucidar si aquest dur és correcte en català o si hi ha alternatives que permetin prescindir-ne.
Diré d'entrada que el problema no és tan semàntic com gramatical. El dubte no el planteja el seu significat sinó el seu ús com a adverbi.
De fet, un dels sentits de l'adjectiu dur és "que demana un gran esforç" i un dels exemples que ens dóna el DIEC2 per a aquesta accepció és "un treball molt dur".
El que no s'accepta, doncs, és que aquest adjectiu sigui dels que poden fer d'adverbi per un fenomen de gramaticalització que es dóna en moltes llengües. N'hi ha un munt d'exemples: saltar alt, parlar clar, treballar fi, cantar fluix, passar just, parlar ràpid, menjar sa, etc.
Aquest ús adverbial sovint ha anat precedit d'un ús predicatiu i de vegades s'hi confon. Sorprèn que els nostres diccionaris diguin que el fondo de respirar fondo és adverbi i el dur d' anar dur no, i es resisteixin a acceptar que dur pugui fer mai d'adverbi.
Però els to work hard , travailler dur i trabajar duro ens tenen assetjats i comença a ser una mica ridícul negar que podem fer (o, per ser més exactes, que ja hem fet) aquest pas.
El DDLC en recull exemples de Carles Riba ("li parlava dur i amb paraules retrunyents") i Mercè Rodoreda ("però havia de treballar dur, obrir-me camí a cops si calgués"), escriptors d'excel·lent orella per al català i gens indisciplinats.
Per tot plegat ja és hora que la norma, a més de treballar fort i treballar de valent, també permeti treballar dur i, en general, admeti que dur és un dels adjectius que pot fer d'adverbi.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Aquest és un punt en què la jurisprudència de Fabra en el seu diccionari (com explica molt bé Albert Jané) és inequívoca: fa servir sempre "està a punt (de)". Però tot i això la inseguretat d'alguns usuaris encara fa que diguin "està a punt de venir" i escriguin "és a punt de venir", creient que és millor.
El fet que la normativa consideri correcte "On és el llibre?" i incorrecte "On està al llibre?", contradient l'ús espontani de molts parlants, ha creat una desconfiança general cap al verb estar que és font d'un gran nombre d'usos imprecisos i forçats.
A l'ús d'és a punt també hi contribueix que la frontera entre ser i estar davant alguns sintagmes preposicionals sigui borrosa. El dubte que es planteja, dit simplement, és si som davant una idea de lloc o de manera.
Per exemple, si dic que "El Barça és/està a cinc punt del líder" o que "El futur d'Urdangarin és/està en mans del jutge", tant puc defensar que indica un lloc (on és) com una manera (com està?). I és, per tant, lògic i admissible que l'ús vacil·li.
En canvi, si dic "Tot és/està en ordre" o "El partit és/està a punt de començar", la pregunta on és? deixa de tenir sentit. L'única possible és com està.
En casos així, com diu Joan-Rafael Ramos a la GCC, l'ús de ser no té justificació gramatical ni respon a cap ús popular. Sembla només una reacció, per ultracorrecció, a un avanç no normatiu d'estar en altres construccions.
Al desconcert també hi contribueix el DIEC2 quan, per exemple, a l'entrada colar manté "El cafè ja és a punt" on el vell Fabra deia "El cafè ja està a punt". I el més curiós és que una fitxa de l'Optimot, vinculat a l'IEC, deixa clar que és a punt no és bo.
UN TAST DE CATALÀ
La ultracorrecció s'assembla a les al·lèrgies: el sistema immunològic que s'encarrega de defensar la salut de la llengua pren per invasor el que no ho és i acaba atacant formes genuïnes.
Vèiem ahir com la sospita (justificada) que pesa sobre l'ús d'estar fa que canviem estar per ser quan no toca. I dèiem que la frase catalana i genuïna és "Està a punt de venir" i no pas "És a punt de venir".
Doncs la mateixa reacció malaltissa també provoca canvis inadequats d'estar per haver-hi en estructures en què estar és l'opció correcta.
"El 25-N hi ha moltes coses en joc" em sembla una frase impecable. En canvi, "El 25-N hi ha en joc el futur de Catalunya" la trobo una frase forçada que jo convertiria en "El 25-N està en joc el futur de Catalunya".
De la mateixa manera, veig bé "Hi ha molts projectes en marxa" però no "Hi ha en marxa molts projectes", que canviaria per "Estan en marxa molts projectes" o "Molts projectes estan en marxa".
Haver-hi és un verb que presenta. L' hi ha de "Hi ha moltes coses en joc" no uneix "moltes coses" amb "en joc" sinó que presenta -com un sol bloc- "moltes coses en joc", que funciona com si equivalgués a "moltes coses que estan en joc".
Aquesta interpretació no es pot fer a "Hi ha en joc moltes coses", i llavors hi ha no té cap més remei que fer un paper de còpula que no li pertoca. Ho prova que "Moltes coses hi ha en joc" amb entonació neutra sigui inviable.
El verb que uneix el subjecte amb un atribut quan l'atribut és un complement preposicional que expressa un estat del subjecte no és ni ser ni haver-hi sinó estar : està en joc, en marxa, en obres, en ordre, en guerra, en pau, en perill, en crisi, en vaga, en dejú , etc.
UN TAST DE CATALÀ
La inseguretat en l'ús d' estar ens porta a substituir-lo per verbs que en algun cas no són gramaticalment adequats -n'hem vist exemples amb ser i haver-hi - i, en d'altres, com veurem avui, com a mínim desaconsellables per raons d'estil i genuïnitat.
No us diré, doncs, que no els feu servir mai sinó, més aviat, que tingueu clar que estar (i algun cop ser ) és també correcte i segurament l'opció més natural en català.
Un ús abusiu que Joan Solà denuncia és el de raure en un sentit pròxim a consistir . En la frase "La diferència no rau en el tema " ell preferiria no està en el tema .
I encara fa més estrany si el verb està en passat i després ve que : "El problema raïa en el fet que ..." En un cas així sol ser millor "El problema era que..."
També és inadequat l'ús de restar o romandre en expressions del tipus "Aquesta porta ha de restar tancada " o "La matriculació roman oberta ". S'hi recorre fugint del castellà, però ha d'estar tancada o està oberta és més natural i genuí i no imita l'ús retòric una mica inflat de permanecer .
I l'últim abús -ja l'he denunciat altres vegades- és una exuberància irracional del verb trobar-se , que a alguns els deu semblar el comodí ideal quan dubten entre ser i estar , cosa que origina redaccions pesants i reiteratives.
Saber, per exemple, que estar és el verb més adequat davant qualsevol participi evita escriure "Em trobo cansat" o "La nau es troba dividida en tres sectors". Però trobar-se envaeix fins i tot el camp de ser en un ús bo però que sona postís: "On es troba en Joan?" El meu consell és que abans de deixar un trobar-se penseu si ser o estar hi aniria bé. I si és així canvieu-lo.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Tanco la setmana dedicada a ultracorreccions en l'ús de ser , estar i haver-hi amb un cas molt interessant: el de l'ús incorrecte de ser-hi per haver-hi . El torna a provocar l'obsessió per allunyar-nos del castellà i un exemple clàssic és la pregunta que fem quan iniciem una conversa telefònica.
A alguns els sembla que si el castellà diu "¿Está el Sr. Nin?" nosaltres hem de dir "Que hi és el Sr. Nin?" Però així com en certs contextos aquesta és l'equivalència correcta (fa un any als monitors del metro s'hi llegia un "Les normes estan per complir-les" que havia de ser "Les normes hi són per complir-les"), en aquest no.
Perquè aquí el Sr. Nin és la informació nova -o rema- de la frase i per ser subjecte de ser-hi hauria de ser la coneguda -o tema-. Per això cal preguntar "Que hi ha el Sr. Nin?" (se'n parla per primer cop) i respondre "No, no hi és" (ja se n'ha parlat).
Fugint de la flagrant interferència ("Està el Sr. Nin?") caiem en la ultracorrecció ("Que hi és el Sr. Nin?"), que esdevé correcta si l'entonació disloca el tal Nin a la dreta: "¿Que hi és, el Sr. Nin?" Però llavors és com si pressuposés que l'interlocutor sap que demanaré per ell.
Altres exemples d'aquesta ultracorrecció són "A la festa hi eren Montilla i Mas". Novament la frase només és bona si ja parlàvem d'ells i només confirmo que eren a la festa. Però també aquí estarien dislocats i caldria una coma.
I la prova que ser-hi va amb informació coneguda i haver-hi amb nova, és que el primer va amb pronoms (que sempre tenen antecedents o referents contextuals) i el segon amb noms plens: "No hi havia el Pep però hi eres tu" o bé "Hi haurà molts amics però no hi seran tots".
Les
persones avesades a observar bé les coses, les que es fixen en els detalls i desitgen aprofundir-hi, les que de qualsevol tema del carrer
fan motiu
de conversa tenen més facilitat de trobar punts
d'inspiració.
Quan
es té clar sobre quin tema parlar, aleshores el nostre pensament hi ha
d'anar donant voltes i hi ha de fer confluir totes les rierades de vida
possibles, que
sempre hi deixaran alguna palleta d'or que enriquirà el text i el farà
ser original i amè. I, si cal, hem de provocar-nos una pluja
d'idees.
El futur del català, 27 anys després
La normalització del català,
entre
el cofoisme i la desesperació
(II)
article
de Joan Tudela
publicat al setmanari “El Món” el 31
d'octubre de 1985
MULTITUD
DE CONFLICTES LINGÚÍSTICS
Els
catalans no som els únics que patim un conflicte lingüístic, ni tampoc no som
els més dissortats. En altres temps i en altres indrets els conflictes entre
llengües han estat presents amb tanta freqüència que seria legítim de
preguntar-se si no hem de considerar normal el conflicte lingüístic i
excepcional la seva absència. Comencem, doncs, per desdramatitzar la nostra
situació sociolingüística. La nostra llengua, sense anar més lluny, va viure
conflictes lingüístics amb el llatí medieval, amb el provençal, amb l'àrab, amb
l'aragonès i amb el sard, encara que és cert que en cap cas amb la gravetat del
que avui viu amb el castellà (i amb el francès a la Catalunya del
Nord).
Fixant-nos en els conflictes lingüístics del present a Europa i a
Amèrica, ens trobem que no n'hi ha cap altre que sigui exactament equivalent al
nostre i, alhora, que n'hi ha força que tenen problemes sociolingüístics que ens
interessa de conèixer per aprendre dels èxits i dels errors aliens. Exemples: el
francès al Quebec i al conjunt del Canadà; el guaraní com a llengua majoritària
i cooficial al Paraguai; el gallec i el basc; l'occità i el bretó a França; el
gaèlic a Irlanda; el galès i l'escocès a la Gran Bretanya; el sard a Itàlia; el
flamenc a Bèlgica; les llengües amb Estat propi però amb demografia escassa, com
ara les escandinaves: el danès, el suec, el noruec i l'islandès; les llengües
que es troben dins Estats oficialment binacionals com Txecoslovàquia (txecs i
eslovacs) o plurinacionals com Iugoslàvia o la Unió
Soviètica.
La nostra sort, val a dir-ho, no és de les més negres ni tampoc de les millors, sinó que ens trobem en un estadi intermedi. No tenim un Estat propi com tenen els danesos, però disposem d'autogoverns que no tenen galesos o escocesos. No vivim dins un Estat plurilingüe a tots els efectes com és Bèlgica o Iugoslàvia, però gaudim d'una cooficialitat territorial que no tenen bretons o occitants. Tenim una demografia escassa, però no tant com la dels islandesos. Hi ha una part considerable de la població dels Països Catalans que no té com a pròpia la llengua autòctona, però en una proporció inferior a la del basc dins d'Euskadi. Etcètera.