186. El valencià
és l’element vertebrador de la nostra identitat. Per a nosaltres, és la llengua
pròpia, que estructura la nostra manera de veure el
món.
Diego Gómez
President d’Escola Valenciana
(2002-2010)
Acabe de llegir el primer número d’una nova revista, l’Aula de Lletres Valencianes, Revista Valenciana de Filologia, publicada per la Institució Alfons el Magnànim i dirigida per Abelard Saragossà, a qui secunda una nodrida llista d’universitaris. L’Aula és una publicació que homenatja des del seu mateix títol dos revistes importants, la clàssica Taula de Lletres Valencianes i la potser menys coneguda Revista Valenciana de Filología, que va editar també El Magnànim en els anys durs de la postguerra, gràcies als bons oficis de gent com Manuel Sanchis Guarner i Arturo Zabala. S’inscriu així a dretcient en una honorable tradició i mira de continuar-la.
Els objectius de la nova publicació són filològics, en el sentit acadèmic, però també es proposa una utilitat pràctica: “millorar l’activitat de les aules on s’ensenya el valencià”. És a dir, facilitar la tasca dels nostres docents i potser encoratjar-los, que prou falta que els fa, sobretot ara que l’aprovació del decret de plurilingüisme posa en perill l’aprenentatge en valencià i, amb ell, bona part del treball fet. Aquest és l’horitzó, més aviat fosc, que ombreja l’aparició d’Aula.
El seu primer número conté articles molt instructius. A mi m’ha interessat particularment el treball de Raquel Casesnoves sobre les actituds lingüístiques dels joves valencians. En conclusió, sembla que el prestigi del valencià ha crescut entre els joves en els últims 10 anys, però, en canvi, hi ha disminuït la identificació com a cosa pròpia, perquè la majoria ja no el parla. La substitució lingüística continua accelerant-se, i el valencià –molt valorat, això sí, com a bonic idioma alié- va fent a presseta el seu camí cap a l’extinció, si no hi posem remei. Tot això ja se sap, però veure-ho reflectit en xifres, amb metodologia sensata i amb detall, fa impressió.
Però l’article principal, perquè és programàtic, és el que obri la revista: “El valencià modern”. Aquest text analitza el procés de normativització del valencià al llarg del temps i assenyala alguns dels problemes amb què s’ha trobat. Segons els autors, l’objectiu de la Renaixença era recuperar la dignitat històrica de la llengua, tenint ben en compte el seu ús viu, però aquest objectiu es va anar alterant, sobretot amb el Noucentisme, per a donar pas a un model en què predominava un dialecte –el català central- sobre els altres, alhora que s’imposava una normativització excessiva, embolicada i elitista, obsedida per la lluita contra el vulgarisme i la castellanització, que només tenia en compte l’ús escrit (i encara en els gèneres més refistolats) i que, per tant, era singularment inepta per als mitjans de comunicació de masses, especialment els orals, que ara són els predominants. A més, aquest model distanciava el poble pla de la seua pròpia llengua, convertida en un inacabable camp de mines ple de lletra menuda, per on era impossible moure’s amb una mica de familiaritat. Les coses no poden anar així, perquè, com sostenen els autors, una distància excessiva entre la llengua viva i el registre culte converteix aquest en inoperant. “Una lliçó europea del segle XX és que la llengua dels mitjans de comunicació és el model decisiu”, i com que ningú pot veure la tele o escoltar la ràdio amb el diccionari sempre a la mà, “la supeditació de la llengua literària al model dels mitjans de comunicació ha comportat la reducció de la distància entre la llengua considerada culta i la llengua espontània”.
Tot això està molt bé; més encara, és obvi, i si a molts amadors del valencià encara no els ho sembla és perquè la normativitis excessiva –barrejada d’autoodi- ha fet entre nosaltres estralls greus. Una altra cosa és que els autors a vegades formulen aquesta obvietat de forma ausades dràstica. No cal, per exemple, que triem entre defensar l’ús social de la llengua o defensar-ne la unitat. Per descomptat, l’ús és prioritari, perquè a ningú li importa ni poc ni gens si una llengua morta està fragmentada o no (i qui no ho veja així s’ha tornat boig), però el fet és que, amb una mica de sentit de la mesura, podem defensar els dos objectius al mateix temps, i en realitat es complementen.
En conclusió, els propòsits dels autors són molt plausibles: impulsar l’ús del valencià en la comunicació pública i augmentar la identificació de la gent amb la nostra llengua, que per això és la nostra. No dubte que la lluita contra la normativitis contraproduent i la resta de malalties nostrades que patim pot ser útil. El problema és que, si mirem els mitjans de comunicació que tenim, i com els tenim, i com està l’escola i, en fi, quin és el discurs públic actualment existent, haurem de concloure que el principal obstacle per a la supervivència del valencià no el remourà la filologia, sinó, en tot cas, la política. Per desgràcia, l’única cosa que volen del valencià alguns valencians és que no se’l senta, o que desaparega. I, ara com ara, són els que manen.
El Govern Balear ha anunciat que imposarà —per decret— l'educació en castellà, acabant així amb un sistema, el d'immersió lingüística, que —a banda de ser garantia de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats— compta amb plena acceptació acadèmica dels especialistes en educació. Tot això, evidentment, són arguments menors, davant de la necessitat suprema d'imposar l'idioma dels castellans a qualsevol preu. Aquesta és —des de l'inici del mandat— l'autèntica prioritat del govern del PP a les illes.
L'anunci no deixa de tenir el seu interés, sobretot si tenim en compte que l'argument fonamental dels castellanitzadors al llarg dels darrers anys ha estat la “llibertat lingüística”. Aplicant una mena de liberalisme adulterat i trampós, adduïen que calia deixar la gent en llibertat per a triar quina llengua volien usar, o en quina volen que s'escolaritzen els seus fills. Això, evidentment, a Barcelona, València o Palma, però mai a Madrid, on —vulgues o no— les criatures són escolaritzades en castellà, sense que la manca d'opcions per a les famílies haja despertat la més mínima protesta per part dels abrandats defensors de la llibertat lingüística.
Aquest liberalisme aplicat a les llengües minorades és com si pretenguérem fer una cursa de velocitat entre un atleta ben entrenat, i una persona que ha passat els darrers anys confinada en una cel·la de dimensions reduïdes, per a dir després que ha estat una competició neta, i que ha guanyat el millor. La simple proposta mereixeria el qualificatiu de profunda deshonestedat intel·lectual, si el terme 'honestedat' fos d'aplicació a un partit que ha elevat la corrupció dels seus càrrecs a la categoria de condició sine qua non per a fer carrera política.
Amb aquest nou anunci del conseller Bosch, el PP balear ha llançat al foc la careta. Després d'haver fracassat insistint (amb recursos públics, per descomptat, que és com financen sistemàticament les seues polítiques partidistes) fins a la sacietat per intentar que les famílies triaren el castellà com a idioma d'escolarització, ara decideixen que —ja que no els han convençut— els ho imposaran per decret. Com li agradava a Franco; com li agrada a Rajoy i —per tant— com li encanta al Bauzá, el president permanentment agenollat davant —entre altres— del govern espanyol.
Ja no cal parlar de llibertat lingüística. Fora disfresses! Diguem d'una vegada les coses clares. Cal imposar el castellà; espanyolitzar les criatures de les illes, tal com han fet sempre tots els imperis amb les colònies. Ja saben que els 40 llargs anys de franquisme no ho van aconseguir. Que hem seguit parlant català malgrat els colps de culata, les execucions sumàries, la discriminació administrativa, la proscripció del català a la vida pública i les tortures inflingides a criatures de poca edat en les escoles de la postguerra. Confien, però, que amb els nous mitjans de manipulació a la seua disposició, potser ara ho aconseguiran.
L'escola és l'últim bastió que s'han atrevit a atacar. Poc els importa generar desigualtat entre les persones i conflictivitat social. La major força dels exterminacionistes és la ignorància. És per això que pretenen mantenir (i si cal, construir-la) una bossa d'ignorants monolingües (a imatge i semblança del mateix president del govern espanyol, per exemple), que puguen servir de justificació per a usar constantment el castellà amb el sòlid argument que “así lo entendemos todos”. Un govern democràtic hauria de treballar per l'equiparació a l'alça de tots els ciutadans, i no per la igualació a la baixa consistent en convertir tothom en discapacitats lingüístics, però no crec que hi haja ningú —dins del PP— a qui li importe poc ni molt què fan els governs democràtics.
La bona notícia és —potser— que faran curt de temps. Cap imperi no és etern; i el de la mentida tampoc. Espanya mateixa és un vaixell a la deriva, i el PP està ajudant sòlidament a enfonsar-lo en un oceà de corrupteles, fracassos, mentides i degradació. I a l'altre costat tenen la societat civil de les illes, que ja ha mostrat en més d'una ocasió que té la maduresa i la consistència necessàries per a plantar cara a aquests genocides culturals que ocupen les poltrones autonòmiques. Potser aquest espanyolisme radical, tronat i violent, encara acabarà costant-li la carrera política a l'agenollat president balear.
De fet, encara que hagi sortit publicada aquesta setmana, primer vam saber que Albert Sánchez Piñol publicaria la seva nova novel·la Victus en castellà, tant ell com l'editorial La Campana ens ho van avançar al juliol, i després, a l'agost, vam llegir que el president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca), Carles Duarte, considerava que els escriptors catalans en llengua castellana també haurien d'aspirar al Premi Nacional de Cultura “perquè no és un premi de literatura catalana”. Llavors, l'Onze de Setembre encara no havia accelerat la política ni els ministres espanyols s'havien posat a xerrar pels descosits i amb claredat.
La polèmica sobre literatura i cultura catalanes sempre m'ha semblat absurda. Primer, perquè cada escriptor pot escriure en la llengua que més li plagui en cada moment, per la raó que sigui, perquè s'hi sent més còmode o perquè pensa que vendrà més exemplars en una llengua que en una altra; i, segon, la distinció entre literatura catalana i cultura catalana és tan òbvia que em resulta fascinant que el debat rebroti cada cert temps, o bé perquè hi ha una fira internacional i s'ha de fer una selecció d'autors o bé perquè hi ha unes declaracions incidint-hi.
Suposo que Sánchez Piñol es va voler avançar a la polèmica que era conscient que generaria el seu pas al castellà, més encara en una novel·la sobre l'Onze de Setembre de 1714. I veurem si Duarte ha seguit la mateixa tàctica de posar-se la bena abans no li facin la ferida i el proper Premi Nacional de Cultura recau en un d'aquests escriptors catalans en llengua castellana que per qualitat i trajectòria literària bé hi podrien aspirar.
Si alguna crítica se'ls pot fer és, en el cas de Sánchez Piñol, una justificació excessiva i un punt incomprensible i, en el de Duarte, de precipitació.
Sánchez Piñol ha acabat dient que ha escrit Victus en castellà perquè la documentació amb què va treballar era en castellà, perquè el català del segle XVII i XVIII estava molt degradat, per agafar distància amb els fets i pels misteris del fet creatiu. Són arguments tan irrebatibles com ho serien si els hagués emprat per explicar per què l'havia escrit en català; per tant, no cal entrar-hi. El que és substancial és que Sánchez Piñol pot escriure en la llengua que vulgui. Tanmateix, és normal que, des de la perspectiva de la literatura en català, la seva decisió sàpiga greu perquè n'és un referent, amb una obra sòlida i amb molt de recorregut per fer.
Les raons de Duarte també són incontestables. No obstant, encara és una qüestió de normalitat, de país vull dir. Si els escriptors en llengua catalana aspiressin en igualtat de condicions als premis i les ajudes i la promoció que des d'Espanya s'atorga als escriptors espanyols, no hi hauria res a dir. Tanmateix, no és el cas. Per a la cultura espanyola, l'única literatura que existeix és la que es fa en castellà i només de tant en tant es reconeix algun escriptor en català, basc o gallec. Per tant, és normal i positiu que les institucions catalanes discriminin a favor dels autors en llengua catalana.
Ara: en aquests moments, en què avançant-nos als esdeveniments i les votacions ens hem posat a imaginar-nos independents, o deutors d'unes altres interdependències, trobo oportú que el debat hagi ressorgit, encara que sigui absurd. La prova del que vull dir són les altres veus que s'hi han afegit. Per exemple: la de l'editor José Manuel Lara, que ha advertit que si Catalunya esdevé independent Planeta se n'haurà d'anar de Catalunya “perquè no té sentit tenir la seu en un país estranger que parla un altre idioma”; i la del president d'ERC, Oriol Junqueras, que ha afirmat que “el castellà serà oficial a la República catalana”.
Penso que ja n'hi ha ben bé prou d'aquest pa que ens donem en qüestions de llengua. Amb el que ens administra diàriament l'espanyolisme oficial i l'oficiós ja n'hi ha massa. Però el debat de fons és rellevant i pertinent, no fos cas que no sabéssim qui som i com som.
L'1 d'octubre passat Icat FM va deixar d'emetre a la ràdio. Tot i el context de crisi en què estem immersos, em costa entendre aquesta mesura que ha deixat Catalunya sense un dels seus referents culturals més destacats, sobretot pel que fa a l'àmbit musical, concretament en la seva acurada selecció de peces de qualitat, tant d'artistes catalans com de la resta del món, allunyada de la música més comercial, àmpliament difosa a la societat per altres canals.
A partir d'ara, Icat s'emet només per internet. No és el mateix. Si se'm permet la comparació, és com si un bon llibre només s'edités en format digital. De la mateixa manera que una obra literària editada en format paper té un encant extraordinari (i amb un futur, encara, immens), el valor de la ràdio, en els temps de les noves tecnologies, continua tenint un valor inqüestionable i no només sentimental. Em dol, doncs, que aspectes essencials de la societat del benestar, ja sigui en l'àmbit social o en el cultural, siguin reduïts a uns nivells que fa uns anys eren impensables. S'ho pot permetre el país?
Així mateix, tampoc no m'agrada la progressiva uniformització del món, amb la instauració d'uns pocs paràmetres que anul·len la saludable diversitat i la descoberta de noves inquietuds culturals. L'emissora Icat FM era diferent. La trobaré a faltar. Podrà tornar algun dia a la ràdio?
CONVOCA:
LLIURAMENT DELS
TREBALLS:
Pl. Major, 6, baixos,
12223
Suera (Castelló de la
Plana)
CATEGORIES
Adults: Nascuts abans de l'any 1999
Escolars: Nascuts l'any 1999 i
següents
MODALITAT DE POESIA
Premi
de Poesia Castell de Suera
Categoria escolar: Trofeu, diploma i 20 euros al millor poema o conjunt de poemes de tema lliure d’una extensió màxima de tres fulls per una sola banda. Premi al millor autor local finalista: trofeu, diploma i 15 euros.
Categoria adults: Trofeu, diploma i 250 euros al millor poema o conjunt de poemes de tema lliure d’entre 40 i 70 versos d’extensió total. Premi al millor autor local finalista: trofeu, diploma i 100 euros.
MODALITAT DE NARRATIVA
Premi
de Narrativa Suera Alta
Categoria escolar: Trofeu, diploma i 20 euros a la millor narració de tema lliure d’una extensió màxima de tres fulls per una sola banda. Premi al millor autor local finalista: trofeu, diploma i 15 euros.
Categoria adults: Trofeu, diploma i 250 euros a la millor narració de tema lliure d’entre 10 i 20 fulls. Premi al millor autor local finalista: trofeu, diploma i 100 euros.
MODALITAT D’ASSAIG
Premi
d’Assaig Fonts de Suera
Categoria adults:
Trofeu, diploma i 250 euros al millor estudi o treball d’investigació, d’entre
10 i 30 fulls d’extensió, sobre qualsevol aspecte (història, cultura, art,
geografia, tradicions, folklore, etc.) del municipi de
Suera.
CONDICIONS GENERALS
Els treballs participants han de ser escrits en valencià, originals,
inèdits i no han d’haver guanyat cap altre concurs. Hauran de presentar-se
escrits a màquina o ordinador, a doble espai i per una sola cara amb un
interlineat doble i tipus de lletra Arial o Times New Roman de mida
12.
El termini de presentació conclourà el 10 de
març de 2013. No s’admetran originals tramesos per correu amb mata-segells
posteriors a la data màxima d’admissió. Les obres no duran la identificació de
l’autor i podran ser presentades per un dels dos mitjans següents: a) Personalment o per correu ordinari al
El jurat qualificador prendrà especial
consideració en la plena correcció lèxica i ortogràfica, es reserva el dret de
concedir accèssits o mencions si ho creu convenient i podrà determinar deixar
algun premi desert.
L’acte de lliurament tindrà lloc el dissabte 20
d’abril de 2013. Els autors premiats seran informats oportunament. Serà condició
ineludible que es presenten a recollir els seus premis en l'acte de lliurament o
deleguen en algú que els represente. En cas contrari, s'entendrà que hi
renuncien. Així mateix, s’hi comprometen a lliurar a l’organització una còpia
del treball premiat en suport informàtic.
Les obres premiades podran ser publicades en el
butlletí del Centre Cultural Suera o en un recull a banda. No es tornaran les
còpies de les no guardonades, que seran destruïdes.
PER A
MÉS INFORMACIÓ
Alguna de les argumentacions que sovintegen al pensament nacionalista en el terreny de la cultura assenyala que la responsabilitat del Govern es limita únicament a aquelles creacions realitzades en llengua catalana. El debat que ha originat la possibilitat d'atorgar el Premi Nacional de Cultura a un escriptor català en llengua castellana així ho indica, malgrat que els premis no tinguin cap mena d'acotació preestablerta en aquesta direcció.
És del tot evident que la promoció i el prestigi de la creació artística en llengua catalana és una responsabilitat inherent al govern català (també ho hauria de ser del govern espanyol), però de vegades semblaria com si tota persona nascuda o que visqui a Catalunya i que desitgi realitzar una creació cultural en castellà hagi d'anar a cercar suport i complicitats a Madrid. Afortunadament tots sabem que això no és així i que la major part de polítiques i programes culturals del govern no discriminen per raons de llengua, però hi ha una certa expressió mediàtica d'aquest pensament que podria fer pensar el contrari, fins i tot que seria desitjable tal mena de discriminació.
Que la cultura amaga jocs de paraules perillosos ho sap tothom. Tan barroer és l'espanyol inculte, o potser emmirallat pel record d'un imperi perdut, que voldria reduir el català a una llengua d'ús domèstic, com categoritzar els catalans que escriuen en castellà, condemnant-los a una vida eterna de ciutadans de segona categoria sospitosos de traïció a la llengua pròpia, o el que és pitjor, a la nació.
Una part molt important del pensament político-cultural català (fins fa poc hegemònicament situat a l'esquerra) sempre havia defensat la necessitat de separar cultura i normalització lingüística. La dreta sempre ho ha volgut sota un mateix comandament. No és pas una casualitat. La realitat és que a Catalunya la llengua només genera debat en qüestions culturals o educatives; en el terreny dels negocis a tothom li importa un rave, la qual cosa tampoc és casualitat.
A una Catalunya on cada dia predomina més el pensament únic i on riuades d'opinadors, de sempre o nouvinguts al catalanisme frenètic, ens adverteixen diàriament que cal anar amb compte amb les perifèries castellanoparlants, la cultura corre perill; no tant perquè pugui estendre's una absurda i improbable fòbia al català o al castellà, sinó per un excés d'utilització política que sols podria comportar empobriment creatiu.
Una anàlisi serena de la realitat ens hauria de tranquil·litzar. Mai hem tingut, com ara, tanta varietat i qualitat artística en llengua catalana en tota mena d'àmbits culturals. El problema no prové d'una escassa producció o d'una limitada creativitat sinó d'un consum intern petit, d'una distribució ineficient i sobretot d'una minsa penetració al mercat peninsular. No és normal que Jaume Cabré i Albert Sánchez Piñol, entre d'altres, triomfin a Europa i no siguin autèntics bestsellers a Espanya. Alguna cosa devem estar fent malament, tret que, en el fons, a algú pugui agradar aquest desori. Prestigiar el català i convertir-la en una llengua competitiva des del punt de vista dels mercats econòmics no és ni de lluny un objectiu que es pugui encomanar en exclusiva a la política cultural d'un país.
El raonament que afirma que una llengua és una cultura i una cultura és un país és inqüestionable, però cal dir que no funciona igual si el diem al revés: un país no és necessàriament una sola cultura i una cultura no sempre és una sola llengua. Mentre que la primera anàlisi és dogmàtica i exclusiva, la segona és dialèctica i inclusiva, malgrat que les pugui separar una fina línia política.
El pensament que tanca files quan parla de cultura i llengua li pressuposa a la producció cultural una fortalesa que no té. Sí que la té l'educació, on els atrinxeraments a favor de la immersió lingüística estan més que justificats, o el comerç de mercaderies bàsiques com la roba o l'alimentació, en què cal més pressió sobre empreses i consumidors. La cultura és únicament una manera de voler interpretar el món en què vivim, una cosa que fan limitadament els creadors i els artistes amb les eines de què disposen, entre d'altres les lingüístiques, que, en darrera instància, són les mateixes amb què pensen la vida que expliquen. Posar-hi qualsevol limitació, o no premiar-ho quan s'aconsegueix amb escreix, és convertir la cultura en un acte de burocràcia al servei d'una posició política.