¡dels
collets!
Exclamació que s’usa per a expressar contrarietat davant d'alguna cosa
que una altra persona fa o diu.
|
Dels collets, l’home este. ¿Ja t’has posat els sabatots eixos? ¿No
t’he dit massa voltes que per a anar al bateig t’has de posar les sabates
noves? |
|
–El teu fill ha omplit tota l’entrada de
fang. –¡Dels collets!, estic farta de dir-li que es netege les sabates
en l’estoreta abans
d’entrar. |
Aquesta expressió era molt corrent en el parlar tradicional d’Alcoi. En
l’actualitat, per desgracia, cada vegada es sent més poc, com tantes i tantes
paraules i expressions que, lentament, però de manera inexorable, anem perdent.
Tant de bo que no acabem perdent-ho tot.
Article publicat en el núm. 76 de la revista Llengua
Nacional (III trimestre del 2011)
http://taller.iec.cat/filologica/jane_llengua_nacional.asp?offset=60
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 273)
Bajans i bajoques
Antoni Llull Martí
El mot bajà prové del mot llatí bajanus que en principi només
significava ‘propi de la ciutat de Baies», en llatí Baiiae i en italià
Bàia, prop de Nàpols, on hi havia
unes luxoses termes a les quals fa dos mil anys acudien els emperadors i
els romans més rics, avui en dia submergides dins la mar. Als seus
voltants s’hi cultivaven unes faves grosses que arribaren a tenir molta fama, les
fabae baianae, que
foren també conegudes a Catalunya, puix que el diccionari d’Alcover i Moll
cita les faves bajanes. Després aquest mot prengué el significat
de ‘beneitot’, ‘curt d’enteniment’, com el seu germà italià baggiano / bagiano
(llegiu-lo bajano). De com
passà a significar això no ho he pogut aclarir amb certesa. Pot tenir-hi a
veure el fet que durant l’edat mitjana fou usual en italià
babbèo, del llatí babbaeus, per
‘beneit’, terme sembla que relacionat amb els nostres balb i
balbuç. Potser que a
causa que aquest mot es consideràs massa insultant, alguns el substituïen
per baggèo, del que podria esser que en sortís baggiano.
D’altra banda, el fet de considerar les faves, bajanes o d’altra casta, una menja humil i poc
gustosa (sembla que no es feia en aquell temps la fava parada, menja que pot
esser tan exquisida), potser que dugués a aplicar el nom d’aquest llegum a una
persona fada
i finalment a una que fos ximple o un poc beneita. De fet, a bastants de
llocs de parla catalana es diu fava a una persona bajana,
i a Mallorca tenim el terme
cap de fava, considerat bastant ofensiu. I tenim l’exemple d’altres
vegetals que
han format noms o adjectius de sentit semblant, com cap de carabassa,
carabassenc, bleda, i
alguns altres (i en castellà, berzas, berzotas, melón). I
en italià, de baggiano, amb
el sentit actual, en sortí baggianata, germà del nostre
bajanada.
Pel que fa a bajoca, Coromines no creu que sigui derivat de bajà, però podria esser de la mateixa família, format sobre una base teòrica *bajocus. El significat primitiu d’aquest mot seria el de ‘tavella’ o ‘beina’ de lleguminosa, i en el segle XIV ja es troba amb el sentit de ‘bajà’, que també té l’occità bajoque, i el mot penetrà dins Aragó i dins Múrcia amb la forma bachoca. En occità hi ha el derivat bajoucado (les formes femenines solen acabar en -o en aquesta llengua) que vendria a esser «bajocada», és a dir, ‘bajanada’.
Raons
«Ben manada y llesta la pelada s’encaramallá dalt del abre y cullides
les tres peres va anar a baixar y es vegué que no podía, clamá a la vella que li
respongué, dient: –A mí no‘m vingues en raóns y no‘m mortifiques, ahí tens qu’estar per a sempre» (Francesc Martínez,
Còses
de la meua tèrra (la Marina),
1920).
«Neus: –Vostè és una poca-vergonya i una busca-raons. Cada dissabte de cap al Paral·lel, al Rosales, a barrejar-se amb la
púrria, i s’ha cregut que tot és púrria» (Josep M. Benet i Jornet, Berenàveu a les fosques,
1972).
Iepa-la!
És cert que cada dia costa més de sentir “estan de morros perquè ahir van tenir raons” o “no m’ha fet bé la feina i em vol fer passar amb raons”, per exemple. Però en canvi és ben viva l’expressió ‘té raó’ usada com a exclamació en lloc del “téns raó” que tocaria: “–Tu, que no t’esperen a casa? –Òndia, té raó, si ja són les tres!” Fins al punt que en algunes contrades, com ara el Maresme, diferencien entre ‘té raó’ (“No el burxis que és ell qui té raó”) i ‘té ró’ (“–No m’havies de dur allò? –Té ró, me n’he descuidat”), amb una o més llarga.
La penetració de lèxic castellà dintre el català és increïble, però
encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases fetes, i molt més
nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no diguem de corregir.
Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té la capacitat de
detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més correcte de tot
i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària, difícil i impossible
d'assumir. En tota la resta de la segona part d'aquest tractat veurem aspectes
d'aquesta extensa penetració del castellà dintre el català parlat a tot nivell,
a casa, al carrer, a la feina i als nostres mitjans de
comunicació.
Dado que. “Donat que”. Atès
que.
Atès que hi ha roba estesa, no ho xerraré. Atesa la teva sort, no vinc
amb tu.
Dar palo. 'Dar amb un pal'. Pegar amb un bastó. Amb un
garrot.
L'esperava amb un bastó. Donar bastonades. Rebre, donar
garrotades. Pegar amb un
bastó.
Dar un beso. 'Donar un petó'. Fer un petó.
Fes-me un petó, reina.
Dar-se cuenta. 'Donar-se compte'.
Adonar-se.
A la fi s'adonà que l'estafaven.
Cal
reparar que el verb és adonar-se, i
no “adonar-se’n”. El pronom en hi va
quan cal fer referència a un nom que hom després no menciona.
Molts diuen: “No se n’adonava que li aixecaven la camisa”, per: No s’adonava que li aixecaven la
camisa. És a dir que, quan
l’objecte d’adonar-se és present, hi sobre en.
Darse la vuelta. “Donar-se la volta”. Girar-se.
Tombar-se.
Mal parlaven d’ell i es girà i els fulminà amb els ulls. Fer un gol mig
girant-se, o fer-lo a la mitja volta, o fent
mitja volta,
o mig
tombant-se.
Darse la
vuelta la situación. Capgirar-se la
situació. Nedaven en l’abundància,
però s’ha capgirat la situació.
Date prisa. 'Dóna't pressa'. Afanya't. Mou-te. Mou-t'hi. Au, de
pressa!
Afanya't,
que fem tard.
Debido a. 'Degut a'. A causa de. Per raó de. Per mor
de.
S'han assecat per causa de l'eixut. No ha vengut per mor d’en
Pere.
De cuando en cuando. 'De quan en quan'. De tant en tant.
Adesiara.
De
tant en tan gira full.
'De tant
en quan'. De tant en tant.
De
tant en tant surt el sol. Plou, adesiara.
De haber sabido esto. 'D'haver sabut això'. Si sé això. Si arribem a
saber això. Si ho sabia abans.
Si sé
això, no vinc. Si arribem a saber això, no hi participem. Si ho sabia abans, jo
pla que l’hauria posat a rotlle.
De lo contrario. 'Del contrari'. En cas contrari. D'altra manera.
D’altra banda. Altrament.
L'ajuntament hi ajudarà; en cas contrari, ja ens
espavilarem.
De pacotilla. De pa sucat amb
oli.
Ha estat un discurs de pa sucat amb oli. Mentalitat de pa sucat amb
oli.
De por vida. 'De per vida'. Tota la vida. Per tota la
vida.
Aquest mal ja el tindrà
tota la vida. O per tota la seva vida.
De repente. 'De repent'. De sobte. Sobtadament. Tot d'un plegat. De
cop i volta.
En
Tal morí de sobte. Tot d'un plegat, la vella s'enrabià.
De vuelta. ‘De volta’. De
tornada (a les botigues).
Aquí en tens deu de tornada. Deu cèntims de
tornada, noia.
Dejar tirados. 'Deixar tirats'. Deixar llençats. Deixar
abandonats.
Les
sabates les té llençades a la plaça.
Derrame cerebral. 'Vessament cerebral'. Feridura. Apoplexia.
Ferir-se. Embòlia. Hemorràgia.
En
Joan ha mort d'una feridura. En Tal s'ha ferit.
Pot ser que això de feridura, aplicat a aquest cas, soni malament a aquell que no ho ha
dit mai ─que ho ha dit sempre en castellà i ara vol
traduir-ho al català. Però a Ponent així ho hem dit sempre, i encara es diu. És
una paraula, i un verb, ben nostrats.
Desde luego. Per descomptat. I tant! Prou que. Pla
bé.
Per
descomptat que no saps on vas. Si ho sé abans, jo pla que li dic el nom del
porc!
Desde que. Des que. D'ençà que.
Des que s'ha post el sol som aquí.De vuelta. ‘De volta’(tornant canvi a la botiga). De torna.
Vint-i-cinc de torna, o de
tornada.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Vaja-vaya_0_788321179.html
Les interjeccions vaja i vaya coincideixen en molts aspectes. Totes dues provenen d'una forma verbal -d' anar i ir - i totes dues poden expressar disgust, decepció o contrarietat. La semblança arriba al punt que l'Alcover-Moll especula sobre la possibilitat que vaja sigui, en origen, un castellanisme, cosa que Coromines desmenteix amb la seva vehemència habitual.
En tot cas, el que convé saber avui és que la seva sinonímia és només parcial i que certs usos de vaja són un d'aquells castellanismes d'invasió subtil que tant costen d'evitar.
Trobo, per exemple, en un poeta i novel·lista premiat una frase d'aquest estil: "Vaja quines coses, ara va en X i se'ns declara partidari de Y". Deixant de banda el dubtós "va... i" -ja en parlarem un altre dia-, aquest vaja hauria de ser clarament un caram o, potser encara millor, tota l'expressió s'hauria d'haver substituït per un "Ves per on".
El barbarisme és molt més detonant en expressions emfàtiques del tipus "Vaja dona!" o "Vaja un, aquell!", que, clarament, haurien de ser "Quina dona!" o "Quin un, aquell!" I tampoc dringa bé el vaja, vaja que tradueix un vaya, vaya castellà de ponderació entre admirativa i burleta: "O sigui que ara tens nòvia. Vaja, vaja!" Jo aquí diria "Caram, caram!"
També és clara interferència el vaja d'irritació del tipus "Vaja amb el nen!" o "Vaja amb la musiqueta!", en què podríem dir, per exemple, "Quin nen més pesat!" o "Quina llauna de música!"
L'ús correcte i genuí, doncs, l'hem de restringir a casos en què vaja lamenti alguna cosa amb matisos de simpatia, concessió, contrarietat, desil·lusió, etc.: "Vaja, ara no funciona!", "Vaja, em sap greu", "Aquest peix no m'entusiasma, però vaja... me'l menjaré".
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Si em trobo escrit "Tenim molts llocs on anar" o "Tenim molts llocs que visitar" tendeixo a convertir-ho en "Tenim molts llocs per anar" i "Tenim molts llocs per visitar". Però són dues correccions diferents: la primera és estilística i opinable, mentre que la segona és del tot imprescindible.
I ho és perquè en català una oració de relatiu introduïda per que no pot ser d'infinitiu. Podem tenir, doncs, temes de què (o dels quals) parlar però no pas temes que estudiar.
Alguns autors, com Joan Solà, veuen poc genuïnes totes les relatives d'infinitiu, però com explica Àlex Alsina a la Gramàtica del català contemporani (pp. 2414-2415) hem de distingir entre les que són només adequades a certs registres i les que són sempre incorrectes.
Per exemple, la que em trobo a la cinquena ratlla del Jo confesso de Cabré ("De sobte havia entès [...] que mai no havia pogut [...] comptar amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions") la considero adequada al registre literari a què pertany.
En canvi, no hi ha cap dubte que escriure "Tinc moltes coses que fer" en comptes de "per fer" o "a fer" és un flagrant castellanisme en qualsevol context, tot i que frases així cada dia es diuen i s'escriuen més a causa de la pressió del castellà però també del paral·lelisme amb les interrogatives indirectes, en què tan correcte és "No sé on anar" com "No sé què fer" o "No sé què visitar".
Però resistir aquesta pressió no ens hauria de portar a l'altre extrem: afirmar -com feia jo mateix, massa alegrement, l'agost del 2009- que el català, a diferència del castellà, no permet els relatius amb un infinitiu.
Ara bé, crec que sovint val més prescindir-ne.
UN TAST DE CATALÀ
Ahir vèiem que és inviable una frase com "Hi ha molts llocs que visitar", que no seria rar trobar en fullets turístics. Però, a l'hora de corregir-la, algú pot dubtar entre "per visitar" i "per visitar-los", com també dubtaria entre "Hi ha lloc per aparcar" i "per aparcar-hi".
El fet que hi vagi o no el pronom feble depèn de si el per + infinitiu completa el sentit del substantiu precedent, igual que ho faria una oració de relatiu, o el de tota l'oració, com pertoca a una subordinada final.
Sona millor "He reservat dos llocs per aparcar-hi" que "Hi ha dos llocs per aparcar-hi", perquè a la primera frase el verb expressa una acció voluntària i això justifica que es digui quina és la seva finalitat, però també seria bo "He reservat dos lloc per aparcar".
El per aparcar ens diu com són els llocs; i el per aparcar-hi, per a què els reservo. Igualment, a "Busco un pis per llogar" dic com ha de ser el pis; i a "Busco un pis per llogar-lo", per a què el busco.
Però aquest contrast no es dóna si, en lloc d'un locatiu o un OD de l'infinitiu (aparcar en un lloc , llogar un pis ) tenim un OI o un complement preposicional (donar una cosa a algú), (parlar d'una cosa).
Tant hem de dir "Busco algú per donar-li el condol" com "No hi havia ningú per donar-li el condol", i "Tria dos temes per parlar-ne demà" com "No tenim temes per parlar-ne demà". Aquí l'el·lipsi del pronom feble no sembla possible en cap cas.
Cal dir que el cas del locatiu no tothom el veu igual. Al Plantem cara (p. 224) Joan Solà diu que es pot fer un prestatge per posar els esquís o per posar-hi els esquís. En canvi, a la GCC (p. 2417) Àlex Alsina sembla que només admeti un bagul per posar-hi els records.
UN TAST DE CATALÀ
La diferència entre "Tenim preguntes per fer" i "Tenim preguntes a fer" és que la segona només vol dir que les vull fer o les he de fer, mentre que la primera també vol dir que encara no les he fet, que les tinc pendents de fer.
Però així com el per + infinitiu que complementa un nom com ho faria una oració de relatiu tothom l'admet, la forma similar a + infinitiu s'ha qüestionat com a gal·licisme.
Hi deu haver influït el fet que la RAE i els llibres d'estil del castellà -que té els seus temas a tratar, problemas a resolver, ejemplos a seguir , etc.- la desaconsellen i recomanen canviar a per por o fer una relativa: temas por tratar o temas que tratar .
Però en català que + infintiu és un evident castellanisme i per + infintiu (igual que en castellà) genera unes ambigüitats indesitjables: no vol dir el mateix una quantitat per pagar que una quantitat a pagar . Només la primera connota retard.
El català té, a més, unes formes molt semblants que són indiscutiblement genuïnes, com ara "Tinc poca cosa a dir" o "No hi ha res a fer", i que el castellà fa amb que .
Per tot plegat, la nostra norma es mostra més oberta que la castellana a acceptar aquest a + infinitiu , que no considera incorrecte però també veu amb recel.
En tot cas, vull deixar clar que "equip a batre" o "espai a emplenar" no són, en cap cas, formes genuïnes com "res a fer" sinó que s'han reintroduït modernament per la pressió d'un ús castellà que ve del francès.
Un cop més, és clau l'adequació al registre. És lògic que certs llenguatges especialitzats hi recorrin: són més àgils. "Quantitat a deduir" és més adequat en un imprès d'IRPF que no pas en el diàleg informal d'una novel·la.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Quan fem servir el verb tractar en el sentit de prendre una cosa com a objecte d'estudi, debat, etc., se'ns planteja el dubte de si hem de tractar un tema o bé tractar d'un tema . En versió pronominal: si l'hem de tractar o n'hem de tractar .
Potser perquè, amb aquest sentit, el tractar de és sempre possible i el tractar transitiu no, la majoria de diccionaris (incloent-hi el DIEC2) només admeten el primer, cosa que exclouria en teoria de la llengua normativa una frase com ara "Aquesta qüestió no l'hem tractada".
A la pràctica això és inviable, com ho demostra que el mateix DIEC2 defineix judici sumari com a procediment per "tractar qüestions urgents". Convé, per tant, filar més prim per precisar en quins casos seria lícit aquest ús transitiu en lloc de limitar-se a condemnar-lo.
I això és precisament el que fa el Diccionari d'ús dels verbs catalans de Jordi Ginebra i Anna Montserrat. Concretament, diu "que la preposició és obligatòria si el complement no porta determinant". I dóna com a exemple incorrecte "Aquest llibre tracta matemàtiques".
Tot seguit, però, remarca que hi ha una excepció: les formes en plural de termes genèrics com ara temes , qüestions , aspectes , problemes , punts , matèries , etc.
Així doncs, tan bo és "Avui hem tractat el règim verbal" com "Avui hem tractat del règim verbal", però a "Quan tractareu d'aquest tema?" jo respondria "Avui l'hem tractat" més que no pas "Avui n'hem tractat".
I acabo alertant contra l'abús de tractar de en el sentit dramàtic del "Tracta d'arrencar-lo!" que li va costar un títol a Carlos Sainz.
Per a un registre neutre potser és millor intentar; i per al més col·loquial, mirar de.
El secret està a posar-nos-hi
No es
tracta de res més que d’escriure allò que parlant diríem, i de no
voler-ho dir d’una manera diferent o de pensar que serem censurats o
criticats pel lector. Ara bé, el fet de posar-nos a escriure ens obliga
a anar més a
fons en les coses, a ser concrets, ordenats i clars.
Podeu
començar, per exemple, escrivint: «Marta, tal com ahir vam quedar, avui a les cinc t’esperaré davant el monument a Macià de la
plaça de
Catalunya. Porta el paraigua, perquè em sembla que plourà, ja que veig
el cel molt tapat i ennuvolat.»
Naturalment que sobre la marxa haurem d’esborrar, cercar el mot més
adient i assajar de quina manera construirem millor la frase; haurem de
tornar a començar i redactar allò amb unes altres paraules; caldrà
reordenar conceptes i esporgar el text d’explicacions innecessàries, i haurem
de rellegir una vegada i una altra tot el que ja havíem donat per
bo.
El futur del català, 27 anys després
La normalització del català,
entre
el cofoisme i la desesperació (I)
article
de Joan Tudela
publicat al setmanari “El Món” el 31
d’octubre de 1985
Parlar
del diagnòstic de la llengua catalana, tal com hem fet durant vint setmanes a
“El Món”, de la necessitat d’una radiografia per conèixer la salut del català,
tal com dèiem a la primera de les vint entrevistes, parlar de la vida i la mort
de les llengües, tal com s’acostuma a fer en els nostres debats
sociolingüístics, en els quals a més se sol dir que el català és una llengua que
es troba malalta –una altra metàfora mèdica!–, pot arribar a fer-nos creure que
la vida d’una llengua és com la d’un ésser humà. I no. Ja fa vint anys que el
lingüista Govind Chandra Pande va prevenir sobre aquest perill: “Cal recordar
que les llengües no viuen ni moren. Simplement, són utilitzades o ho deixen de
ser. A diferència de la mort, la desuetud és un procés
reversible”.
Per això
s’ha pogut dir que el llatí medieval era un cadàver que gaudia d’una salut
excel·lent, o que l’hebreu ha ressuscitat a Israel. La nostra llengua no es
troba en cap d’aquests dos casos. Fa mil anys que és una llengua viva. Però té
futur?
Diu que
una vegada eren dos borratxos que seien davant una ampolla de vi i discutien
perquè l’un, que era optimista, deia que la botella encara era mig plena, mentre
que l’altre, que era pessimista, deia que la botella ja era mig buida. Aquesta
coneguda història popular exemplifica bé algunes discussions actuals sobre
l’avenir del català, i és de doldre que sovint enfronta persones que tenen una
mateixa voluntat d’un futur de plenitud per a la nostra llengua. Cadascú és
lliure de posar l’èmfasi en aquells aspectes de la nostra realitat idiomàtica
que creu que són més rellevants. Però hi ha una mena d’optimisme molt
preocupant, que és el d’aquells que –cofois– pensen que la llengua catalana no
corre cap perill, bé perquè a hores d’ara ja hem avançat prou en la
normalització, bé per una confiança providencialista en el fet que el català
perdurarà de totes totes, tant si es vol com si no es vol. Hi ha també una mena
de pessimisme preocupant: el dels qui presenten l’apocalipsi com a inevitable,
bé perquè els factors que amenacen el català són massa poderosos, bé perquè ni
els dirigents ni el poble dels Països Catalans no tenen una voluntat prou ferma
de capgirar la situació heretada. Dir que no cal fer res i dir que no hi ha res
a fer, encara que la primera cosa la digui una veu satisfeta i la segona una veu
desesperada, és al capdavall dir el mateix: descartem –per innecessària o per
inútil– la lluita per la normalització del
català.