de
terreta dona (alguna cosa)
De baixa qualitat, de poc
valor o de poca categoria. Groller, matusser, mal fet.
|
Sí, els vestits eixos són molt baratets, però són de terreta
dona. |
La
locució té el seu origen en el crit dels venedors de terreta per a escurar que
antigament anaven pels carrers dels nostres pobles i ciutats pregonant
“¡terreta, dona!”
Conec
l'expressió del parlar d'Alcoi.
Article publicat en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II
trimestre del 2011)
http://taller.iec.cat/filologica/documents/ajr/Jane,A(2011-2)SantAraMateix.pdf
Albert Jané
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 272)
Les messes i el
segar
Antoni Llull Martí
Una
paraula ben coneguda dins la pagesia de Mallorca, i molt poc a Catalunya, és messes, nom que es dóna així, en plural, al conjunt
de plantes, generalment cereals, segades o en disposició d'esser segades, i també a
la feina de
segar-les. És un mot molt antic en la nostra llengua, procedent del llatí
messes, plural de messis, i del que també en són derivats el castellà
mies, el portuguès i
l'italià messe i el francès moisson. És curiós que en aquestes
tres llengües s'utilitzi quasi
sempre en singular i en la nostra en plural. També es diu d'allò que
s'ha collit, i en tal cas es pot parlar d'unes bones o d'unes males
messes, i referintse a la
feina, no tan sols es diu de la de segar i recollir sinó també, sembla que
només a Mallorca, de la del sembrar (les messes de sembrar) i de
la del batre.
Segar
és
igualment un mot d'origen llatí, de secare ‘tallar' (recordem el cultisme
secant, dit
d'una superfície o línia que en talla una altra, i també secció i
seccionar. Del
participi passat d'aqueix verb, sectum, provenen sector,
segment, insecte, i
unes quantes més). Talment com en la nostra llengua es troba en castellà
i en portuguès, i en italià és segare, més canviat en francès,
scier. Amb la mateixa forma actual, ja s'usava en català en el segle XII, i havent
estat la feina que
designa molt popular, ha inspirat als glosadors un munt de cançons. Dues
de les més conegudes, recollides en el Diccionari
català-valencià-balear diuen així: Unes
messes vaig segar / devora una jovençana; / mai la vaig sentir cantar / només
que sempre va anar / de puput i mala gana /.
Per veure't i perque em vesses / mos hauríem de
casar; / si em venies a ajudar, / en acabar de
segar / tendries part a ses messes.
Una accepció un poc especial de segar la trobam en la frase segar-se-li (a qualcú) ses cames (o es braços), significant que de sobte s'hi ha perdut tota la força, i una dita graciosa, recollida a Manacor, probablement per mossèn Alcover, i inclosa en el Diccionari, és seguem i ja batrem d'estiu, jugant amb l'homonímia del subjuntiu del verb seure amb la del mateix temps del verb segar.
La prova que rai és
intraduïble i inexplicable és que ni tan sols el diccionari se'n surt. D'entrada
declara que l'origen és incert, després forneix una definició completament
incomprensible pels no iniciats (no la copio aquí perquè és massa llarga, però
us la recomano vivament) i finalment reconeix que té significats diferents
segons els usos. Malament rai, si ja comencem així.
«“Com calla el brètol! Deu olorar-me com si fos un gos, i s'ha encauat.”
Li faria ràbia haver-se'n de tornar sense caçar-lo. “Jo, rai, no tinc pressa. Puc esperar-me fins demà”» (Xavier Benguerel, Sense retorn,
1939).
«Florind: –Falta saber si la noia t'estima. Trufaldí: –La noia rai! La noia m'adora Només cal que el seu amo hi vingui bé. Per caritat,
senyor Florind!» (Joan
Oliver, El criat de dos amos,
1963).
Iepa-la!
Rai té un parell de cosins germans que en algunes comarques s'hi solapen: són el pla (“ara pla, que riurem!”) i el prou (“No tinguis por que passi gana, aquest prou!”), tot i que només en alguns contextos. Potser no és casualitat que tots tres siguin monosíl·labs de pronúncia contundent. Ara, si en algun territori el rai ofereix generosament totes les seves cares és als crucigrames. Us sonen definicions com aquestes: “Ell pla que veu la tele italiana” o “Així prou que es pot remuntar el Noguera”? (solució, tres lletres).
La penetració de lèxic castellà dintre el català és
increïble, però encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases
fetes, i molt més nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no
diguem de corregir. Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té
la capacitat de detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més
correcte de tot i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària,
difícil i impossible d'assumir. En tota la resta de la segona part d'aquest
tractat veurem aspectes d'aquesta extensa penetració del castellà dintre el
català parlat a tot nivell, a casa, al carrer, a la feina i als nostres mitjans
de comunicació.
Carpintería metálica. 'Carpinteria, o fusteria, metàl×lica'. Tancaments metàl×lics. Treballs mecànics.
Els
tancaments metàl×lics aïllen més que la fusta.
Cinco de vuelta. 'Cinc de volta'. Cinc de tornada. I més bé:
Cinc de canvi
Em
deus cent pessetes de tornada, de canvi.
Como mucho. Com a molt. A tot estirar. Pel cap alt. A més fer. Com a
màxim.
A tot
estirar, farà sol fins al migdia. Com a màxim, n'hi entraren
tres.
Como no hagas eso... 'Com no facis això...' Si no fas
això...
Li
has regalat la bicicleta; ara, si no li regales un auto, no el faràs
content.
Como nuevo. “Com nou”. Com si
fos nou.
Ha retocat l'oli i l'ha deixat com si fos nou.
Consistir en + infinitiu. "Consiste en dar-se la mano". Consistir
a + infinitiu.
La
sardana consisteix a donar-se la mà i...
Con tal que. Amb què. Sempre que. Sempre i tant
que.
Amb
què em paguis, jo content. Hi aniré sempre i tant que garanteixin que hi haurà
respecte.
Cuánto antes. 'Quant abans'. Com més aviat millor. Al més aviat
possible.
Vine com més aviat millor.
Cuántos más mejor. 'Quants més millor'. Com més
millor.
Com més en vinguin, millor. Com més serem, més riurem.
Cuenta corriente. 'Compta corrent'. Compte
corrent.
Tenir un compte corrent al
banc.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Reiniciem-curs_0_784121649.html
Avui començo un nous curs després d'unes breus vacances de tast , i això em fa pensar que una de les il·lusions del meu primer dia de classe era estrenar un plumier: amb bolígrafs, retoladors, goma d'esborrar, llapis i maquineta per fer-hi punta.
En dèiem plumier o en dèiem estuig? De les dues maneres, tot i que el plumier tendia a ser de fusta i tapa lliscant i l'estuig -l'hauríem escrit estutx- d'escai amb cremallera. Però el DIEC2 ens deixa sense plumier i estuig, i diu que n'hem de dir plomer i estoig.
Estoig deriva d'estojar, que en català antic i certs dialectes vol dir desar, guardar bé. La formes occitanes són estuig i estujar i d'aquí vindria el castellà estuche. Fa de mal dir, doncs, si l'encara vivíssim estuig és només d'influència castellana.
Sigui com sigui, la normativa avui no diferencia entre l'estoig per guardar joies i l'estuig per guardar llapis i ens fa dir-ne estoig de totes dues coses. Però, a més, l'estoig també permet guardar-hi les ulleres o la guitarra, tot i que em sembla que la majoria el veiem massa solemne i preferim una funda.
Plumier és un gal·licisme que ja recullen la majoria de diccionaris (GDLC, D62, etc.), i penso que el DIEC2 faria bé d'admetre'l. Primer, perquè l'avala un ús antic i arrelat; i segon, perquè plomer -l'equivalent normatiu- evoca més els sentits que té plomall.
Només el temps dirà, doncs, si la flexibilitat de les noves generacions per interioritzar els mots que els proposen farà que algun dia associïn aquest estoig que jo veig rígid i vellutat a la il·lusió d'un primer dia de classe que a mi ja em queda molt lluny.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
El diccionari entra enfugir-se com a sinònim d'escapar-se . En seria, doncs, una variant dialectal, però amics valencians que el fan servir m'asseguren que posa èmfasi en la gradació del procés, una mica com grans de sorra que se'ns escapen de les mans.
Sigui com sigui, és un d'aquells verbs que -com els normatius endur-se o emportar-se i els encara no normatius però molt vius enrecordar-se, emburlar-se, enriure's , etc.- no s'ha format prefixant l'en que ve del prefix llatí in -com embolicar-se o engreixar-se - sinó aglutinant el pronom en que indica procedència.
Són verbs que plantegen el dubte de si hi podem afegir un pronom en , que podria, en teoria, engegar un procés recurrent ad infinitum . El més lògic, però, és ignorar l' en aglutinat, que ja és lèxic, i usar l'en sintàctic com ho faríem normalment.
L' en de "Us en vau endur la clau" pot ser dolent si respon a "Què us vau endur?" i bo si respon a "Què us vau endur de l'hotel?", com també ho és en aquest text de Vayreda: "Un pessigoleix me resseguia les extremitats, com si fos la vida que se n'enfugís".
I igual que a la Bíblia interconfessional (1r Reis 9,28 ) m'hi trobo "Van arribar a Ofir, se'n van endur catorze tones d'or i les portaren al rei Salomó", si admetéssim enriure's hauríem d'escriure "D'aquell pobre noi sempre se n'enriuen".
Convé plantejar-s'ho, si més no pensant en registres molt informals. Però a mi el que m'ha inspirat el tast és haver tingut el privilegi de constatar aquest divendres a Berlín, amb motiu del 23è Col·loqui Germano-català, que la veu i la llum de Raimon, als quasi 72 anys, no s'enfuig sinó que enlluerna més que mai.
UN TAST DE CATALÀ
Entre el purisme i la deixadesa hi ha un punt intermedi més complex i profitós que renuncia a matar tot el que és gras per fer confortable la convivència amb la llengua.
Els radicals d'un extrem venen una llengua tan plena de paranys que cal una militància quasi exaltada, i cert masoquisme, per dominar-la i dur-la posada; i els de l'altre extrem aplanen el camí cap a la conversió del català en dialecte de l'espanyol.
El purista, que sol tenir a punt l'adjectiu espanyolista per titllar qui no s'adhereix al seu punt de vista -que reparteix, doncs, carnets de patriota-, obvia que normalitzar la llengua és també fer que els parlants la sentin com a segona pell, i la facin anar amb naturalitat, sense semblarpedants ni fer sentir ignorant ningú.
Normalitzar demana, entre altres coses, no posar sota sospita totes aquelles formes a les quals el català podia arribar tot sol, i que ara són d'ús massiu, amb l'única acusació que s'assemblen massa a les de la llengua veïna.
Depurar una part de l'evolució del català perquè convergeix amb la del castellà, quan el curs de les dues llengües avança, des del segle XV, pel vessant iberoromànic, suposa, a la pràctica, posar sota sospita una part de la nostra pròpia identitat, ens culpabilitza a tots.
Però acceptar aquesta evolució no impedeix -al contrari, ho exigeix- discriminar positivament, reforçar al màxim, tot el que sent encara viu ens singularitza respecte al sistema lingüístic que amenaça d'absorbir-nos. Perquè la llengua és sí, també, identitat, i sense tenir identitat no generaria adhesió. És en aquesta tensió entre identitat i naturalitat que jo situaria el punt intermedi complex i profitós.
UN TAST DE CATALÀ
Una lectora em pregunta per què sovint recorro a la Bíblia per reforçar la bondat d'una forma catalana. Algú pot pensar que, com certs fonamentalistes, crec en la seva veritat literal i intrínseca.
La veritat, però, és més agnòstica. Els que pretenem estudiar la llengua necessitem consultar un corpus,és a dir, un ampli recull de documents que permet, per inducció, descriure la seva gramàtica.
L'IEC té consultable en línia el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), format per una gran varietat de textos que van del 1832 al 1988. Seria una eina valuosíssima si no fos perquè, de manera tràgica i inexplicable, la seva interfície no permet la cerca de grups de paraules, que és del tot crucial per extreure'n informació sintàctica.
Imploro, doncs, la inversió que permetria treure el màxim profit d'aquesta infraestructura cultural amb la mateixa vehemència que un figuerenc vol que desdoblin la N-II.
Per sort, la Bíblia interconfessional en línia sí que permet aquestes cerques i ofereix, a més, la garantia d'haver estat feta per un gran equip de filòlegs i haver estat revisada per un dels millors correctors del país, Josep Ruaix i Vinyet. Així doncs, que ningú s'imagini que em passo gaires hores rellegint textos sagrats.
Els corpus informatitzats han revolucionat l'estudi de les llengües. Agiliten tant la feina que permeten obtenir en setmanes una informació que mossèn Alcover trigava anys a aplegar, cremant-s'hi la vista.
És un bon motiu per admirar i, al mateix temps, no sacralitzar la normativa de Fabra, que no tenia -com ja es va tenint ara- un corpus del XVI, XVII i XVIII. Perquè és indubtable que si l'hagués tingut encara hauria afinat més.
----------------
UN TAST DE CATALÀ
Albert Pla Nualart
Les extensions d'ús difuminen els límits de la interferència. Com dèiem dimecres, quan coincidim amb el castellà, en lloc d'entonar un vade retro sistemàtic, cal preguntar-se si a la forma suspecta no ens hi du també, o potser independentment, una inèrcia interna.
Partint del sentit bàsic fer menys fosc, una de les accepcions d' aclarir és dissipar els dubtes sobre una idea, assumpte, etc. I sembla que també es pot usar com a verb reflexiu per dir que esvaïm els nostres propis dubtes.
Abonant l'article d'ahir, torno a la Bíblia: "Hi ha homes que són prou llestos per a instruir-ne molts, però que són incapaços d'aclarir-se ells mateixos" (Siràcida 37,19) .
Ens aclarim, doncs, quan dissipem uns dubtes que ens impedien decidir-nos. No sembla que ningú qüestioni el dissipar dubtes , el que es qüestiona és el decidir després que ho hàgim fet, el sentit que l'anglès expressa amb un made up your mind!
I també es qüestiona l'aclarir-se que vol dir sortir-se'n fent una cosa , un ús que el DCVB i el Diccionari d'ús dels verbs catalans recullen.
Una raó de pes per acceptar-lo l'expressa molt bé el responsable lingüístic d'un gran mitjà en català quan em diu: "Aquí va arribar un dia que vam decidir aclarir-nos després d'haver passat molts anys intentant entendre'ns-hi".
Al recull de barbarismes li és fàcil dir " Aclarir-se ha de ser entendre-s'hi o sortir-se'n ". Intenteu aplicar-ho, per exemple, al titular de portada de dilluns: "El PSC s'aclareix: independència, no". A veure si us en sortiu.
I és que si una forma: a) s'usa molt i no ens fa estrany, b) no té cap equivalent normatiu igual de funcional i c) el català hi ha pogut arribar tot sol, condemnar-la potser no fa cap bé a la llengua.
Cartes, postals i
exercicis
David Paloma
«Pompeu Fabra. Obres
completes»
Direcció: Jordi Mir, Joan
Solà
Editorial: Edicions
62, Edicions 3i4, Editorial Moll
Pàgines: 936
PVP: 40 euros
Penúltim volum de les obres completes de Pompeu Fabra, amb l'epistolari i
un curs per correspondència.
El 2005 va sortir el primer volum de l'edició científica de l'obra completa de Pompeu Fabra, fruit d'un acord de l'Institut d'Estudis Catalans i dels governs català i balear; i gràcies, també, al compromís de les editorials coresponsables. Els directors, Jordi Mir i el malaguanyat Joan Solà, anunciaven en principi nou volums: el novè havia de contenir l'epistolari del Mestre. Han passat els anys i l'obra ha anat avançant de manera excel·lent, amb alguns canvis poc rellevants en relació amb el pla inicial. N'és un exemple l'aparició del vuitè volum amb l'epistolari fabrià, previst inicialment per al volum final.
L'epistolari comprèn 516 cartes, targetes postals, postals, notes i algun altre text, la major part dels quals (394) són cartes enviades per Fabra: la resta són cartes, targetes, postals enviades a Fabra. Subratllo la publicació de 198 cartes fins ara inèdites, gràcies a la recerca de Jordi Manent. Potser el temps traurà a la llum altres cartes o documents de Fabra (una nota dels directors assenyala al principi de l'obra que hi podria haver “un gruix de cartes escampades”), si bé aquest primer epistolari global de Fabra pot ser “una bona aportació” al coneixement de l'evolució sociolingüística i històrica de la nostra llengua durant la primera metitat del segle xx. No pot ser, ben mirat, només “una bona aportació”: és sens dubte una gran aportació.
Jordi Manent escriu una introducció impecable de l'epistolari, en què exposa l'estructura i els criteris d'edició i en què també valora les cartes des d'un punt de vista lingüístic, filològic, sociolingüístic i històric. Llegir aquestes cartes és un plaer des d'aquests mateixos punts de vista, que Manent sap complementar amb notes aclaridores al peu de cada epístola. El 1903 Fabra escriu a mossèn Alcover: “Les proves del meu article ”, i Manent indica de quin article es tracta; el 1905 Fabra escriu a Jaume Massó i Torrents: “En l'article d'en Saroïhandy ”, i Manent en dóna la referència completa. Així mateix les notes abracen detalls biogràfics, acadèmics, històrics, etc. El rigor en la presentació de l'epistolari és màxim, cosa que es nota en l'amenitat que en resulta. Fins és agradable de llegir les comunicacions administratives, que Fabra signava com a president de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Ateneu Barcelonès o del Patronat de la Universitat Autònoma.
El vuitè volum comprèn també el Curs de llengua catalana per correspondència que Fabra va dur a terme el 1948, pocs mesos abans de la seva mort. Jordi Mir explica que la insistència a donar veus per poder localitzar aquests textos, que van ser enviats a alumnes de diferents països, va tenir de sobte una indicació casual i providencial gràcies a un investigador gironí: Pep Vila. A l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Perpinyà hi van trobar “un conjunt de fulls ciclostilats en paper ceba, envellits però sense cap deterioració important que constituïen el conjunt complet del material que havia compost el Curs”. L'alumne era Robert Gendre, els hereus del qual van cedir tot de material a l'arxiu perpinyanès.
El Curs conté
23 exercicis: els vint primers els va preparar Fabra. El vuitè volum no en dóna
una reproducció directa a causa de la poca qualitat dels originals
mecanografiats, si bé se'n conserva la presentació gràfica i la tipografia. Cap
a la meitat del curs, una nota assenyala que “els senyors alumnes” es relaxen a
l'hora de retornar els exercicis, “cosa que dificulta el ritme del curs”. Ja es
veu que hi ha coses que no canvien. Als senyors lectors els agradarà veure els
exercicis o les fitxes que Fabra mateix va preparar, a l'exili, convençut que
“cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança”.
TEPMS VERBALS. És preferible llegir els textos normatius des de la perspectiva de present i actualitat del lector, i no des de la del futur del redactor.El castellà, com l'anglés, usen el futur d'obligació, cosa que pot crear dificultats d'interpretació perquè una simple referència a fets futurs es pot interpretar amb un valor prescriptiu i viceversa.
Per tant, si el futur és merament descriptiu o definitori usem el present d'indicatiu: Les persones interessades poden sol·licitar... És competència de l'alcalde... La llei entra en vigor a l'endemà de la publicació al BOE.
Si el futur és d'obligació cal usar la perífrasi
d'obligació en present: Les persones interessades han de sol·licitar... Si no ho
fan, se'ls ha d'aplicar... Els propietaris han d'abonar les quotes
urbanístiques.
En les oracions condicionals és aconsellable usar en l'oració subordinada el present d'indicatiu, i no el present o l'imperfet de subjuntiu: Els que dificulten o impedixen el normal funcionament dels serveis públics...Quan les amenaces d'un mal que constituïx un delicte...
CONFORME. No és una conjunció equivalent a segons o d'acord amb: L'avaluació s'ha de fer segons (d'acord amb) el barem regulador (no: “conforme” al barem). D'acord amb el dret (no: “conforme a dret”).
Tampoc no és un adverbi: Ho ha resolt conformement a la llei (no: “conforme”).
CONTEMPLAR. Una norma jurídica no “contempla” res,
sinó que establix, considera, té en compte, inclou, regula, recull, valora,
estipula, mana, etc. Tampoc no “preveu”. Contemplar pertany al llenguatge
general i vol dir mirar, donar tots el gusts (a algú) o meditar
(DIEC).
Ànim!, tothom és capaç
d'escriure
Potser hom no serà un professional de l'escriptura, però sí que tots hem de ser capaços de redactar unes línies d'una manera clara i correcta. Evidentment, si sabem pensar i parlar, per què no saber escriure? On és el secret? Un poble, si parla bé, té bons escriptors.
El futur del català, 27 anys després
Entrevista de Joan
Tudela
al Consell de
Redacció
“El
cinema i els mitjans de comunicació de masses, molt especialment la ràdio i TVE,
juguen (durant el franquisme) un paper decisiu en l'alteració de les estructures
lingüístiques de la societat catalana. Només amb referència al fet lingüístic,
es pot dir que distorsiona l'estructura i l'ús de la llengua dels catalans i que
alhora augmenta el prestigi de la llengua oficial.”
EL PERILL
DE DIALECTALITZACIÓ
S'usi més
o s'usi menys, la llengua catalana cada cop està més degradada per la llengua
dominant. El problema no és només l'extensió de l'ús de la nostra llengua, sinó
la genuïnitat del català que s'usa. Quan entre dues llengües hi ha una relació
de distància estructural, com passa entre el basc i l'espanyol, el perill per a
la llengua amenaçada és la substitució pura i simple. Però quan es tracta de
dues llengües pròximes, com és el català i l'espanyol, el perill de
dialectalització és enorme. Malgrat que la ciència lingüística internacional i
tots els cercles cultes d'arreu han establert ben clarament que el català és una
llengua diferent de l'espanyol, això no vol dir que, a mitjà termini, el català
no pugui esdevenir un dialecte de l'espanyol. Tots dos idiomes poden tendir a
anivellar-se en benefici de l'espanyol, en la mesura que continuï usant-se el
català com un calc –lèxic, sintàctic i fonètic– de l'espanyol. I els homes
públics, aquells que haurien de donar el model estàndard de català genuí, són
sovint els primers a incórrer en el calc del castellà.
“Els
polítics catalans s'estan de comprometre's decididament en una acció
político-cultural que meni a la progressiva equiparació a tots els nivells del
català i l'espanyol –la qual cosa comportaria un tracte preferencial per a la
llengua catalana per tal de fer-la del tot accessible i utilitzable als
espanyols de Catalunya–, així com de
desentendre's d'aquesta llengua autòctona i d'abandonar-la definitivament a la
incessant fagocitosi de què és objecte per part de l'espanyol. Els polítics
catalans juguen a voler nedar i guardar la roba.”
UNA
OPORTUNITAT MALAGUANYADA
El
problema de la llengua continua sent un dels problemes més incòmodes per als
polítics catalans. Si els polítics fessin tant per la llengua com prediquen,
serien ells, i no pas quatre joves voluntariosos, qui rebrien les garrotades del
Govern espanyol en la lluita per la llengua. El comportament de l'Administració
espanyola continua sent hostil contra la llengua catalana. El nostre problema no
és només que no tinguem un Estat propi, sinó que tenim un Estat en contra. La
qüestió a abordar és la normalització lingüística de l'Estat espanyol. És a dir,
com s'hauria d'organitzar, des del poder de l'Estat, la convivència entre
l'espanyol i el català, el gallec i el basc; les poblacions de les tres últimes
llengües, sumades, representen un alt percentatge de la de l'Estat espanyol. I
això no s'ha fet. S'ha deixat passar l'oportunitat del moment fundacional del
nou règim. L'Estat espanyol no s'ha plantejat de vetllar pels drets lingüístics
dels ciutadans que no formen part de l'ètnia lingüística i cultural espanyola.
En aquest sentit, són ciutadans de segona; continuen discriminats.
La
recuperació nacional, cultural i lingüística de Catalunya menada per la
Mancomunitat i la Generalitat republicana va veure's truncada per la guerra, que
va ser un cop de timó que ha tingut la seva continuïtat en el post-franquisme.
Tant la guerra com la postguerra –mal anomenada pau– van acabar amb la població
escindida entre vencedors i vençuts. En la polèmica actual sobre la llengua hi
ha present un enfrontament entre els successors dels vencedors i els successors
dels vençuts. El debat sobre la qüestió lingüística s'ha convertit en una
metàfora d'una correlació de forces establerta per la guerra i mai no redreçada
per la democràcia. És significatiu com, l'any 39, amb la societat econòmicament
ensorrada, no van trigar ni mesos a espanyolitzar tots els rètols, tot
l'ensenyament i tots els mitjans de comunicació. Ara, deu anys després de mort
Franco, encara hem de sentir referències a la crisi econòmica com a pretext per
a la no catalanització de rètols i d'altres coses.
“Unes
quantes reflexions crítiques (el manifest de fa sis anys), és d'esperar que
lluny de desfermar angoixosos espectres apocalíptics, contribuiran més aviat a
desemmascarar triomfalismes suïcides.”
FER DEL
CATALÀ LA LLENGUA NECESSÀRIA
Estem
tips que, davant la qüestió del futur de la llengua, s'etiqueti els qui s'hi
pronuncien com a optimistes o com a pessimistes. És un reduccionisme
psicologista. Els qui fan aquesta distinció són fatalistes. Tant si ho veuen de
color rosa com negre, al capdavall són fatalistes. Nosaltres, fa sis anys i ara,
no creiem ni en un fatalisme apocalíptic ni en un providencialisme refiat,
aquell que fa: sempre ens n'hem sortit al llarg de mil anys, i també ara ens en
sortirem. Això és responsabilitzar la Història en majúscula d'allò que és
responsabilitat de la societat catalana actual. Mirem de ser lúcids i
empírics.
Examinant
la realitat actual de la llengua catalana, cal dir que no hi ha res
definitivament irreversible. La pilota està en joc. Ara: si volem construir una
societat catalana fidel al seu passat i amb un sentit de futur, caldrà que el
conjunt de la societat catalana assumeixi l'objectiu de convertir el català en
la llengua necessària als Països Catalans, abans no esdevingui una llengua del
tot prescindible.
Barcelona,13 de setembre de
1985