Algunes coses no podem mesurar-les. Imaginem-nos que inventem
un aparell per avaluar la felicitat. En diríem alegròmetre, o tristòmetre,
depèn. Ens indicaria exactament la temperatura de l'ànima. És una possibilitat
de l'existència que fa riure i fa por alhora; o sigui, és kafkiana, és a dir,
inversemblant i alhora possible, còmica i alhora terrible. Algunes coses no hem
de voler mesurar-les.
En canvi, les coses econòmiques sí que les mesurem, i ben fet
que fem. Un pot dir una frase inspirada com ara aquesta: avui dia, referir-se
als ingressos bruts anuals és l'única manera seriosa de parlar del que guanya
una persona, i tothom dirà: sí senyor. Una informació pot explicar que els
governants valoren positivament l'IPC mentre que els sindicalistes afirmen que
s'ha descontrolat, i tothom pensarà: sempre fan igual. Parlant (amb xifres) les
persones s'entenen.
La llengua, a quina categoria pertany? A la de les coses
mesurables o a la de les intangibles? La situació idiomàtica hauria de ser
mesurable, perquè la normalització lingüística s'alimenta de dues ciències que
s'assemblen més a l'economia que no pas a la filosofia (que ens permet de
construir un pensament sobre la felicitat, com va fer Bertrand Russell). Són la
política (que des de
Maquiavel és una ciència) i la sociolingüística.
Però com hem d'avaluar l'estat de la nostra llengua? Vet aquí
un problema i no pas recent. L'any 1985, vaig publicar a El Món vint
entrevistes amb la intenció de compondre una radiografia sociolingüística, però
el diagnòstic va ser contradictori. Josep M. Nadal i Modest Prats deien: "Des
d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia
estat mai." Francesc Vallverdú, en canvi, deia: "A la nostra àrea idiomàtica
anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua." Com pot
ser que homes que viuen al mateix país i en la mateixa època, que tenen la
mateixa honestedat intel·lectual i la mateixa formació, es contradiguin
així?
Més. Si estudiem el padró de Barcelona veurem que cada cop més
gent entén, sap llegir, sap parlar i sap escriure el català, o sigui, que el
progrés de la normalització és imparable. Però si agafem el metro i parem
l'orella i anotem la llengua de les converses, constatarem que Barcelona viu més
que res en castellà. En què quedem?
I és que no disposem d'uns indicadors lingüístics clars, i ens
fan molta falta. En aquest sentit, té un gran mèrit que a la segona trobada de
sociolingüistes, els dies 2 i 3 de desembre a Tortosa, dos ponents abordessin el
problema. Josep M. Aymà va fer una distinció molt útil entre mesurar (obtenir
dades objectives) i avaluar (fer-ne una interpretació) i va fer un esbós del que
podria ser l'índex de la normalització lingüística, equivalent a l'índex de
preus al consum. Joan Solé Camardons va presentar la metodologia del que podríem
anomenar auditoria lingüística d'una organització, capaç de mesurar i avaluar
tant l'ús idiomàtic com la qualitat de la llengua emprada.
Potser ha arribat l'hora de potenciar l'Institut de
Sociolingüística Catalana, que ara és ben bé com la ventafocs: pobra i
prometedora. Hauria de poder fer auditories lingüístiques a empreses,
administracions i entitats, i hauria de fer públic cada any l'índex de la
normalització. Així, quan parléssim de la salut del català, sabríem de què
parlem.
Han passat molt anys des que vaig publicar aquest
article al Diari de Barcelona i, en matèria d'indicadors lingüístics, la feina
feta ha estat força, però no ha estat prou. La feina pendent és encara molta. De
les coses que ens falten en diré només una. Si algú vol saber la difusió d'un
diari digital -laMalla, sense anar més lluny- clica a internet OJD Interactiva i
feina enllestida. En canvi, si el que ens interessa de saber és la qualitat
lingüística d'un diari en català, no existeix cap indicador equivalent, renovat
mes a mes, que ens ho digui.